2n ESO
Primers Premis
POESIA
La vida, viatge, trajecte. Un cicle.
La vida, què és?
No sempre gira
Tot entorn a un mateix.
Quan la vida a un
Li somriu,
L’esperit s’alliberam,
Com un tap de Codorniu.
Però quan a un
Li dóna l’esquena,
El cor es trenca,
L’esperit s’ofega.
Al final del trajecte,
Tornem als orígens,
La mort ens acompanya,
Durant el trajecte final.
La mort s’emporta la vida,
Com si del blat es tractés,
La mort sega la vida,
Deixa els vius destrossats
Sense res.
Mes l’esperit,
Vaga dispers,
Sense cos,
Per l’univers,
Esperant
A que el jutge universal
Li concedeixi
Un versicle d’aquest poema que és la vida.
Pseudònim: El vent del Nord
Autor: Carlos Germán
2n ESO A
PROSA
Trajecte final
Que escrigui el que senti, m’han dit. Què representa que he de sentir al saber que la persona que llegirà això ve de... d’un altre planeta? Em sona ridícul inclús a l’escriure-ho. És ridícul. I que, a més, hagi vingut a per mi? Quina tonteria.
Crec que la honestedat és una de les poques coses que ens queden en mig d’això al que alguns s’atreveixen a anomenar realitat, així que diré el que realment estic pensant:
No sé què escriure. Només faig un intent, com si per tenir un paper i un llapis en mà m’hagués de sortir millor. Tot acabarà sent idees una rere l’altra. Desordre? Caos, reina el caos. Els sentiments s’amunteguen a les portes de la meva boca, i surten empesos sense ordre lògic, això és el que em passa. Ja res té sentit per a mi.
Una vegada, Joan Brossa va dir: “la poesia és com l’electricitat, que és a tot arreu. El que s’ha de saber és copsar-la. A tot arreu hi ha poesia”. Tracteu de buscar poesia a l’amargura i a l’odi. Ironia? Anomeneu això ‘ironia’? Diuen que a les portes de l’infern hi ha un cartell amb les paraules “Abandonin tota esperança aquells que entrin aquí” escrites. Això si que és ironia. Ignorants, són tots uns ignorants. Som tots uns ignorants. Estaré jo dirigint-me a l’infern?.
Per orientar-me m’han dit, suposo que referint-se al darrer trajecte a la Terra que faré, que escrigui sobre un suposat “trajecte final”. I tornem a la ignorància: escrivim fi al final d’un llibre, anomenem final a l’acabament d’una etapa escolar, d’una amistat, una pel·lícula... utilitzem aquesta paraula de la mateixa manera que amor, sense conèixer el seu vertader significat. Mai és el final. Mai podrem sentir l’èxtasi que suposa el fi. Només són paraules desordenades, idees borroses, només penso en veu alta. Un final requereix un principi. El trajecte mai s’acaba, així que lliga’t fort les sabates.
Pseudònim: A Stranger
Autor: Sira López
2n ESO C
Segons Premis
POESIA
Trajecte final
Recordo aquella alegre joventut
Que va ser el millor de la meva vida
Un trosset me’n vaig guardar
Per si algun dia em faltaria.
Ara que els anys han passat
I em falta l’energia,
He trobat en un racó
Aquell tros de joventut
Que guardada jo tenia.
He mirat bé el meu tresor
I he comprovat el seu valor.
Ara gastaré a poc a poc
Només una mica cada dia.
Perquè val més que tot l’or,
Viure amb alegria
El poc que em queda de vida.
Pseudònim: Flor de neu
Autora: Clara Salmerón
2n ESO B
PROSA
Un somni?
Estava estudiant 3r de l’ESO quan vaig conèixer el Joan. Hi havia un ‘feeling’ especial. Quan estava a prop, sentia una mena de formigueig... estava enamorada. Feia sempre el possible per seure al seu costat, coincidir a l’hora del pati, sortir junts de classe...
Sempre me’l mirava, estudiava tots els seus moviments. Eren tan fortes les vibracions que notava, que no podia ser normal.
Un dia, anant cap al laboratori el vaig veure que entrava corrents a una classe. L’espiava sense que ell se n’adonés fins que va treure una petita ampolla de la butxaca, i es va beure el líquid de color verd... jo estava amagada amb el cor a mil. Aleshores es va girar, i em va veure. Sortí de l’escola i començà a córrer. No entenia res i vaig sortir darrere d’ell. Quan ell passava pel costat d’un cotxe, es trencaven els vidres i les alarmes es disparaven. Estava tan nerviosa que vaig caure al terra fins perdre el coneixement. Al despertar, ell estava al meu costat. M’havia fet mal al braç, tenia sang. Em va ajudar a aixecar-me, i va posar la mà a sobre la ferida. Quan la va treure, ja no tenia sang, i el braç no em feia mal... Quan vaig voler mirar-li la cara, es va fer fosc de sobte. No veia res, tot era negre. Vaig cridar i aleshores la llum es va encendre... Jo estava al meu llit. No entenia res. Havia estat un somni? Vaig mirar cap a la tauleta de nit... i el got d’aigua... el líquid era verd!!
Des d’aquell dia, no es va saber res més d’ell.
Pseudònim: Wilson
Autor: Adriana Casasampere
2n ESO A