Embedded Files
Primers Premis
POESIA
La veu al final del camí
Agredolç sentir que ets un mosquit petit
Volant prop de la pell, t'arrisques a morir
No tens força ni ets valent ni gran, i ho saps
I et quedes sempre prop del riu
o vagues sense rumb
O ets aire, ets la brisa fresca de l'estiu
I vas per tot arreu
Però no és teu cap racó
Mossegant la pols i empassant-te el fum
I dins meu una veu em diu
No vull tristeses, les penes lluny d'aquí
No les vull prop de mi
Ja he plorat prou temps
Quan recordo el passat
Torna el patiment
Millor ser com la corda d'un estenedor
Aguantar-ho tot
I ser bastant pacient
Tot el dia el balcó exposat al sol
I sempre quiet
Quan s'hagi fet de nit tindràs la llibertat
I la veu em torna a dir
No vull tristes
Les penes lluny d'aquí
No les vull a prop de mi
Allò no es pot repetir
Quan recordo el passat
Torna el patiment i em fa mal
Els somnis que vas tenir
Cauran al pou
La nit fosca i llunyana somriu
I s'emporta els somiadors
Voldràs abraçar-lo un altre cop
Però ha tancat els ulls
I és per sempre més.
Pseudònim: AleeSabo
Autor: Ignasi Laencina
NARRATIVA
Els somnis del Martí
20 d'abril 2015
Fa cinc dies que vam enterrar el Gerard. A tots ens costa molt superar aquesta pèrdua, menys al Martí, el nostre fill de 9 anys, que sembla que no li ha afectat gens, perquè segueix igual de feliç que sempre.
20 d'abril 2016
Avui hem tingut l'entrevista amb la tutora del Martí i ens ha donat un informe psicològic. Tots els paràmetres són normals. L'únic de destacable és que té dificultat per expressar els seus sentiments, i això li provoca angoixa.
Aquesta nit no ha estat diferent de les altres. M'han tornat a despertar les xerrameques i els salts del Martí.
15 de juliol 2016
Aquesta nit, cap a les quatre de la matinada ha vingut el Martí a la nostra habitació molt esverat, plorant. Immediatament l'he assegut a la meva falda i li he preguntat què passava. Ell, tot angoixat i sanglotant, m'ha dit que el Pau havia desaparegut. Jo no entenia res i li hi preguntat qui era, el Pau.
Quan s'ha calmat m'ha explicat que cada nit es desperta amb el Pau, un amic seu amb qui es troba cada nit. Junts tenen aventures fantàstiques, com, per exemple, caminar pel sostre sense caure o poder volar de punta a punta de la casa. Li he demanat: "Però, com és, el Pau? És un noi gran?". I ell m'ha dit que no, que té 14 anys, i me l'ha descrit. A mesura que el descrivia m'adonava que retratava un nen clavat al Gerard.
Llavors, m'ha comentat que aquella nit el Pau no s'havia aixecat amb ell, no l'ha acompanyat en l'expedició. I que com que no trobava la seva habitació havia vingut a la meva.
Després de tranquil·litzar-lo vaig advertir que totes les nits somiava amb el seu germà, sense ell saber-ho. Aquesta era la seva forma de superar la pèrdua. En el moment que ell es va adonar que el Gerardja no estaria mai més al seu costat, el va convertir en el seu company de somnis i aventures nocturnes.
Quan li vaig explicar que somiava amb el seu germà mort, ell em va dir que creia que era la forma en què el Gerard, sense estar amb ell físicament, l'ajudava i l'acompanyava, li feia de germà gran. El retrobament de cada nit era per dir-nos que tot estava bé, que no ens preocupéssim, que estava amb nosaltres a casa.
Feliçment, i sorprenentment, aquesta nit he vist que al costat del Martí podré superar millor la mort del Gerard.
Pseudònim: Chica Fetén
Autora: Raquel Martínez
Accèssits
POESIA
Comentari reflexiu sobre la meva mentalitat
La reflexió és present en mi,
em persegueix allà on vagi,
i dins meu una veu em diu:
«No és correcte seguir així».
És la meva consciència,
la meva crucifixió... el meu fat.
Qui dia passa, any empeny.
I jo aquí, lànguid, esperant
qualsevol epifania que m’animi,
que m’animi a donar finalment
allò que en la vida és obligació:
El fruit.
Una volta, jove, a Occident,
envoltat jo del més pur hedonisme,
envoltat jo de la més simpàtica ignorància,
envoltat jo, doncs, d’aquella genuïna felicitat.
Tot això i més, a Occident.
Com t’enyoro, salvatge, bell, Occident.
Una altra volta, nogensmenys, a la llar,
una casa canviada, més espaiosa i freda.
M’esperava la meva vida, asseguda i somrient.
M’esperava, però, amb bosses a les cavitats oculars.
M’esperava... la reflexió. I la filosofia.
Clavades com espines, ambdues.
Dec molt a aquest coneixement,
que recentment he adquirit.
Però dins meu una veu em diu:
«A qui és, que vols enganyar?».
Vull dormir, aliè a la realitat,
Abans que tornin els dimonis.
Pseudònim:
Autora: Arnau Baldrich
NARRATIVA
El diari
Vaig començar aquest viatge fa aproximadament un any. No va ser una decisió meva. Simplement va ser el resultat d'una temporada molt angoixant durant l'estiu del 2016. Llavors em passava els dies d'Agost voltant pels passadissos de l'hospital de Terrassa. El deteriorament del meu estat d'ànim, la primera setmana, va ser radical. Si no veia a mon pare dormint després de la quimioteràpia, estava fent un vol, creuant-me amb altres ànimes perdudes.
Els llibres van ser la meva teràpia i el meu búnquer. Però tots tenim un subministrament limitat a les nostres estanteries. Per tant, per primera vegada des del meu avi, vaig fixar-me en els diaris. Va ser com apartar-se un floc de cabells. Per primer cop vaig observar, com a individual, tot allò que ens afecta com a comunitat: guerres, desigualtats, injustícies... Però també gent amb ganes de canviar les coses.
Per primer cop vaig comprovar que les revolucions no les comença només la ràbia de la gent --de fet, és un factor ben insignificant--, sinó la creença que un canvi és possible. Olympe de Gouges, Karl Marx, Nelson Mandela, Gandhi... Tots ells tenien esperança, per sobre de l'enuig que encara domina a moltes persones avui en dia. No us negaré que al principi no tingués aquest pensament tan filantròpic. De fet, no vaig poder evitar plorar de frustració més d'un cop. Va ser un procés dolorós, però alliberador. Ara veig que ens estem deixant portar per un sistema que en qualsevol moment pot col·lapsar, i si tothom va amb el cap cot i --egoistament-- pensant que els diners ens compren la llibertat, ens deixarem les dents contra el mur. Serà en aquell moment de confusió quan aixecarem el cap per començar a actuar com a ciutadans d'una comunitat i no pas d'una societat tòxica.
No podem deixar els deures per última hora si podem estalviar esforç per a les generacions que estan per arribar. Què fareu quan els vostres fills preguntin per què han heretat un món trencat? El futur és responsabilitat del present, i jo no penso donar-li l'esquena.
Feliçment, acullo el canvi i estic preparada per tots els cops que em pugui emportar en aquesta vida.
Pseudònim: Virginia Woolf
Autora: Idoia Gàrriz
Page updated
Report abuse