Batxillerat (2n)

POESIA

El que no passa

Res no m'agrada tant

com saber que hi ha justícia,

com veure al meu poble lliure

lluny de cap tipus de malícia,

com saber que no ens volen prendre l'orgull,

que no es pot manipular una notícia,

que som lliures d'expressar-nos com vulguem

i que a ningú el mou l'avarícia.

M'agrada poder dir que no ens oprimeixen,

que no estem en un conflicte,

que no hi ha hagut violència

i que només el delicte

posa els culpables a presó.

Sobretot que gràcies a una llei poc estricte

podem aconseguir la democràcia

no tenint sempre al mateix invicte.

Gaudeixo sabent que no volen que tinguem por,

que tot passarà a ser oblidat,

que ningú s'aprofitarà de la incultura

que als que manen els importa l'honestedat,

que han fet el possible pel diàleg,

que els polítics poden portar a terme el seu mandat,

que no ens hem de sentir odiats

i que la societat no s'ha pas esquerdat.

No sabria dir-te què pot ser millor

que viure en aquesta idíl·lica situació.

Pseudònim: Teresa Rampell

Autora: Mireia Pons

2n Batxillerat B

PROSA

Nosaltres, els avis

El primer dissabte de cada mes era el dia que la meva filla em visitava. Amb sort, a vegades, podia veure als meus néts. Abans d'entrar a la residència per gent gran, els podia veure gairebé cada dia. Ara, depenia de si la meva filla els obligava a venir amb ella quan venia a veure'm. Molts anys enrere, encara recordo com els hi feia el dinar, com els anava a buscar a l'escola i com els anava a veure cada partit de futbol que jugaven. Però amb el pas del temps, les coses van canviant. Els meus nens es feien gran, i ja no volien saber res de l'àvia pesada que caminava tan a poc a poc i no sabia conduir. Ara ja no era més que una persona gran que no sabia res de la nova tecnologia. Segons ells, només era una vella que no estava actualitzada. Ja no podia entendre el que deien quan parlaven sobre un partit de futbol que havien vist per televisió o sobre un nou joc que havien tret per la play. Pel que semblava, ara ja no es feien trucades al telèfon de casa, ara només s'enviaven missatges pel mòbil. I jo no en tenia pas, de mòbil.

Per vacances de nadal, quan els anava a portar els regals, sempre els veia amb el cap cot i estirat de qualsevol manera al sofà, amb la cara il·luminada per la brillantor del mòbil. La sala sempre estava fosca, ja no hi havia arbre de Nadal ni llums penjats.

Ja havien passat l'etapa de ser nens, i no els agradava portar posades les bufandes que jo els hi regalava. Aquell va ser l'últim Nadal que vaig passar amb ells. El mes següent, ja era dins una residència per a gent gran. Nosaltres, els avis, encara fem bromes de com de feliços vam ser tots a la seva edat.

Pseudònim: Alba Sol

Autora: Mireia Flores

2n Batxillerat B

POESIA

Rutina

Res no m'agrada tant

com l'aire que m'acaricia

al matí, sortint de cada mig adormit,

quan el dia tot just s'inicia.

Surto, sense saber on anar

amb l'alè d'arribar d'hora,

tot sabent que faig tard

i apel·lant a una força salvadora.

Creuant els carrers com si fos un autòmat

però tenint present el recorregut

que dia rere dia faig,

aquest, en res està transcorregut.

M'agrada molt respirar profund

a l'hivern la flaire gelada

que em frena el pas

però no tant com la vorera abarrotada.

M'agrada tant com l'aire càlid,

que m'acull a l'estiu

i em fa suar viu

com en veure el preu d'aquell cotxe híbrid.

Vaig fent zig-zag tot sortejant als vianants

però sempre atent,

per si se'm creua algú ràpidament.

Fins ara tot bé, sortosament a temps.

Fins que arribo al semàfor,

que en vermell m'obliga a aturar,

mentre veig com passen els cotxes

i el temps es va esfumant.

Per fi arribo a l'escola

quan passen segons d'un quart de nou,

el timbre ja ha sonat

i el retard ja està més que apuntat.

.

Pseudònim: Pere Tàpies

Autor: Oriol Visa

2n Batxillerat A

PROSA

Nosaltres, els artistes

De ment volàtil i pensament estrafolari som els artistes. Sempre improvisant davant un full en blanc, i què em sortirà? - no ho sé as, potser avui o potser demà. De corcoll, amunt i avall per trobar una idea brillant. Però no és tant fàcil. Qui ho deia que pels artistes no hi ha problemes quan es tracta d'inventar-se algun poema? Tot és ben fals. Els dits sobre les tecles es van movent, potser és d'aquells instants on les mans escriuen soles, deixant lliure el pensament que de mica en mica algun ver va component...

«Oda a la paella daliniana»

Un, dos, tres, arrenca el bull

La gamba saluda al musclo

mentre l'escamarlà gemega:

m'ha entrat un gra d'arròs a l'ull!

Ai, ai, ai, com pica la llengua!

Vermell als ulls, foc a la panxa

El cuiner s'ha equivocat

no és pebrot, és bitxo el que ha posat.

Un cop acabat l'he rellegit, quina merda que he escrit. I és que ser artista és dura feina sobretot quan la inspiració ha defugit. Esborro tot i començo de nou, però no em puc concentrar. El veí ja hi torna, una altra baralla amb la dona, i el gos del cinquè que borda. Necessito ja els meus taps! Per fi aconsegueixo escriure algunes línies, però just em tallen la corrent per falta de pagament. La desgràcia no s'atura, truca el pesat del meu cunyat i després d'una hora al telèfon, l'he penjat.

Ja és negra nit i no avanço, l'entrega és ben propera i no em surt ni un vers, no hi ha manera. I és que com a escriptor no hi ha futur però, qui sap, potser com a cuiner triomfaré.

Pseudònim: Raquel Sans

Autora: Nina Sabaté

2n Batxillerat A