4t ESO

POESIA

TRESORS DEL PASSAT

Catalunya del meu cor,

cinc anys he passat sense veure’t,

cinc anys des que vaig perdre’t,

a tu, el meu petit tresor.

Encara buscant entre diverses terres

ni una senyera he trobat,

mentre que aquí, les altres

penjades brillen als teulats.

Perdona’m per l’absència,

mai vaig voler marxar,

altrament no vaig lluitar

ni oposar resistència.

No puc expressar el que sentia,

aquell sentiment indescriptible

de tristor i malenconia,

en mi, clarament visible.

Com un signe d’amor afí

entregaré la meva vida

defensant mon petit país

i evitant la seva fallida.

Catalunya del meu cor,

cinc anys he passat sense veure’t,

cinc anys des que vaig perdre’t,

a tu, el meu petit tresor.

Pseudònim: Mar

Autora: Queralt Lloansí

4t ESO C

PROSA

EL MEU AMIC MUT

Fa setmanes em van robar a casa, mentre jo estava treballant a l’oficina. En tornar a casa, anava a seure al sofà a llegir un bon llibre per desconnectar una estona de tot el que havia fet durant el dia, però en caure a terra vaig veure que no hi havia sofà... Però, no era aquesta l’única cosa que faltava, també faltava el televisor, l’ordinador, algunes joies, les poques que tenia, i algunes altres coses que ara no recordo. El primer que vaig fer va ser avisar a la policia i ells em van dir que no em preocupés, que recuperaria les meves coses. La veritat es que no els vaig creure.

Va passar un dia i vaig recordar que el meu amic era a casa el dia del robatori i no em va dir res. Li vaig preguntar si havia vist com era l’intrús o si havia deixat alguna pista, però no em va respondre. Vaig insistir però no hi va haver manera, seguia callat sense dir paraula. Vaig començar a pensar malament d’ell, potser el lladre l’havia amenaçat que no digués res, o potser ell era còmplice del lladre i l’havia ajudat a robar-me o simplement ell era una víctima més del robatori i no tenia ganes de parlar.

Vaig decidir esperar uns dies a que es tranquil·litzés. Van passar vuit dies i el meu amic seguia sense parlar, al final em vaig enfadar amb ell i durant uns dies no li vaig dir res, era com si no hi fos quan el veia.

Ja feia tres setmanes del robatori i vaig estar pensant durant molta estona perquè el meu amic seguia sense parlar-me. Me’l vaig estar mirant durant molt de temps i al final, després de molts dies d’angoixa, vaig arribar a la conclusió que el meu gos no sabia parlar.

Pseudònim: Capicua

Autora: Oriol Martínez

4t ESO B

POESIA

UN VELL AMOR

Ell ja no se’n recordava,

o això volia pensar,

dels versos que recitava

per poder-la enamorar.

Passejant pel carrer gran,

va veure la seva noia,

igual que un estel brillant

quan esvaeix densa boira.

El cor se li va encongir

com quan la llana es mulla

i quan ella el veié allí

es va quedar tota muda.

Cap dels dos va dir un mot,

pensant en el gran error

que era no deixar-ho tot

pel seu estimat amor.

Ell va fer el primer pas,

ella també va avançar,

com si els estrenyés un llaç

els dos es van abraçar.

Molta estona es van besar

amb emoció i delit,

però amb la gran por de pensar

si era l’última nit.

Pseudònim: L'Epaminondas

Autor: Gerard Capellas

4t ESO B

PROSA

QUI ÉS AQUEST ALTRE QUE SÓC JO?

Entro a casa. Veig que tota la meva família està ja asseguda a la taula. Sembla que la mare estava impacient perquè arribés. Just quan acabo de deixar la jaqueta, em diu que em recordi de rentar-me les mans abans de seure a taula. Tot em resulta molt estrany i confús; fa anys que em rento les mans sola, sense que la mare m'hagi de dir res! Vaig cap al lavabo i em miro al mirall... No pot ser! Em deuen estar fent una broma. Em toco la cara, després m'apropo al mirall, el que veig reflectit és la meva imatge de petita. No sé què em passa. En acabar de rentar-me les mans torno a taula. Vaig al meu lloc de sempre però ja hi ha algú, de sobte es gira i veig que sóc jo. Ara sí que el meu cap és tot un desconcert i sento una gran angoixa. A la cadira del costat, com de costum, hi seu el meu marit i li està preguntant a la meva imatge com li ha anat el dia. La mare em continua observant una mirada melancòlica, com si fes molt que no ens veiéssim. Em diu que m'assegui a taula tot assenyalant-me la meva cadira, ara ocupada. No sé què fer, res té sentit. Em miro el meu home, que encara no ha reaccionat, com si no s'adonés que jo estic dreta, al seu costat. Li parlo amb veu baixa, res, ni s'immuta. Està massa ocupat parlant d'una forma molt tendra amb l'altre jo que ocupa la meva cadira. Em sento impotent. No sé com reaccionar perquè quan intento parlar ni tan sols sento la meva veu. I és llavors quan ho entenc tot, quan ho recordo tot. El meu pare s'aixeca amb llàgrimes als ulls i va a buscar la meva fotografia de sobre el moble del menjador. Algú li ha posat una cinta negra de dol en un pic del marc. Tot mirant la fotografia diu que no pot més, que no pot seguir fingint que la seva pobra filla no tornarà.

Pseudònim: Noa

Autora: Paula Martínez

4t d'ESO B

ESPERANT-LO

Vaig obrir la porta i no era ell. Portava tot el matí esperant-lo i no era ell. Era la veïna del costat que, com sempre, venia a demanar-me farina per fer pastissets.

Ell va dir-me que vindria entre les deu i les onze del matí, i era un quart de dotze i no havia vingut. Potser li havia passat alguna cosa pel camí, però seria tenir massa mala sort; potser s'havia trobat molt de trànsit i per això arribava tard...

- Si a les dotze en punt encara no ha vingut, el trucaré! - vaig pensar.

Dos quarts de dotze. Sentia les campanes de l'església que anunciaven l'hora. Ja no sabia què fer per distreure'm: havia rentat els plats, havia escombrat les molles de pa de l'esmorzar, havia recollit el menjador... i no hi havia manera! No parava de pensar en el moment en què sonaria altre cop el timbre i el veuria allà, plantat davant de la porta.

Tic, tac, tic, tac... El temps que anava passant i encara no s'havia passat per casa! No sabia si preocupar-me o enfadar-me per no complir la seva paraula! Eren dos quarts i cinc. Havia decidit prendre'm un te i llegir algunes pàgines de l'últim llibre que havia comprat, però sabia que no aguantaria gaire llegint.

Tres quarts de dotze! Efectivament, no havia aguantat gaire, estava massa impacient. Si trigava quinze minuts més em veuria obligada a trucar-lo.

Dotze menys cinc minuts. Vaig sentir el timbre. No sabia si seria ell. Em vaig col·locar bé el cabell, i a poc a poc però nerviosa, em vaig apropar a la porta. Davant de la porta, vaig respirar profundament i la vaig obrir. Era ell.

Un metre noranta. Ben vestit. Sabates netes, lluents. Cabells llisos i rossos. Ulls blaus, brillants i rodons. I dels seus llavis carnosos va sortir un dolç i tímid, però potent: - Bon dia.

A les seves mans duia un petit paquet, embolicat amb paper groc de Correus. Per fi havia arribat el meu esperat collaret de perles...

Aquella nit, al sopar, el vaig lluir.

Pseudònim: Candanchú Júnior

Autora: Cristina Solano

4t d'ESO C