Batxillerat (2n)

PROSA

Indulgència Moderna

Vaig trucar suaument a la porta del despatx del Sr. Watson, intentant no molestar-lo.

-Passi.

Pom avall, crit ofegat de la porta, que esgratinyava per la part de sota amb el terra, i ja era dins. Era una saleta amb poca llum i plena de fum, fum que provenia de la pipa del Sr. Watson, que seia rere d’un escriptori vetust.

-Segui –em va dir mostrant una cadira.- Què vol?

Estava molt nerviós, no aconseguia recordar amb claredat què havia de dir. De sobte, em va venir al cap: “Recorda, has de dir “Vull un tiquet per Paipland”. Sobretot, que no et vegi inquiet, si no et farà fora del despatx. “Vull un tiquet per Paipland”, és molt important. Després deixes els diners sobre la taula. Si et veu tranquil, no et farà cap pregunta.”

-Vull un tiquet per Paipland –vaig dir amb veu ferma, i vaig deixar els diners sobre la taula. Seguidament el Sr. Watson va agafar la seva pipa, que feia estona que estava encesa al cendrer, i se la va posar entre els seus llavis arrugats.

El fum em tapava la vista, i va ser aleshores quan de sobte vaig entrar en aquell món paral·lel del quan m’havien parlat. Era com estar al cel, però no tenia temps per perdre. Vaig començar a esquivar la boira, espantant-la amb els braços fins que al cap d’una estona, vaig topar de cara amb el meu objectiu. Era una bola negra de fum. El que buscava, la meva consciència. Decidit, vaig treure l’arma, vaig apuntar, i vaig disparar. A l’instant es va desfer en milers de partícules que no van tardar a desaparèixer. Desconcertat, vaig tancar els ulls, i en tornar-los a obrir em trobava de nou al carrer. Al carrer que feia una estona havia buscat per anar al despatx del Sr. Watson. Vaig mirar amunt, i des de la finestra del seu despatx, aquest em va picar l’ullet i va baixar la cortina. Havia estat real. Per fi, ho havia aconseguit. Havia aconseguit desfer-me d’aquella consciència que no m’havia deixat viure tranquil els últims anys. Gràcies al Sr. Watson i la seva pipa, tornava a ser jo mateix.

Pseudònim: Watson

Autora: Daniel Arboleda

2n Batxillerat A

PROSA (Accèssit Primer)

Fora de cuc

El 23 de març de 2025, a la Plaça de Catalunya va aparèixer el que molts científics anomenen un forat de cuc, és a dir, una drecera a través de l’espai-temps.

Durant sis mesos vam estar-hi enviant diferents sondes, les quals no ens donaven cap dada clara, per aquest motiu es va decidir portar-hi un grup d’investigadors per recollir dades, dels quals no en van tornar cap. Per això hi va anar un altre equip de rescat, però només van trobar-hi algunes dades recollides, i el diari d’un d’ells.

En les primeres pàgines del diari només descrivia com era el terreny:

“A primera vista, sembla un altre planeta, no pertanyent al sistema solar. Tot i ser molt àrid, creiem que podria arribar a ser habitable, ja que hi hem pogut localitzar algunes petites zones d’aigua envoltades per ecosistemes vegetals.”

Unes pàgines més endavant, vam descobrir que el planeta estava habitat per una espècie indígena:

“Fa dos dies, mentre recollíem dades sobre l’aigua, una civilització indígena, ens va apressar. Ara mateix, estem tancats en una presó de pedra, ja s’han emportat a dos dels nostres, no sabem per què, però ens esperem el pitjor.”

Després de llegir aquestes pàgines, vam pensar, que aquesta va ser la causa de la seva desaparició, però després de seguir llegint, es veia que aquest no havia estat el seu final:

“Hem aconseguit escapar, però ens estan trepitjant els talons. Ens hem amagat dins d’una petita cova, per descansar, ja que portem dos dies fugint d’ells pel desert, i estem esgotats.”

Un cop acabat el diari, ens vam adonar que el forat de cuc no ens portava realment on nosaltres crèiem:

“Mentre fugíem dels indígenes, hem caigut per una gruta del desert, que ens ha portat fins a una espècies de runes subterrànies d’una civilització més avançada. Gràcies a això, hem descobert que estàvem totalment equivocats, el forat de cuc no portava a un altre planeta, perquè , altrament, no té cap sentit que estiguem veient les runes de la Sagrada Família. Tot i que ens agradaria quedar-nos més temps, hem de seguir fugint, estem sentint com s’apropen.”

Pseudònim: Grinch

Autor: Oriol Martínez

2n Batxillerat B

PROSA (Accèssit)

La meva vida

Ja fa temps que els meus fills no vénen a dinar a casa. S’hauran oblidat de mi? Com els meus néts, ja deuen ser més alts que jo. Tinc ganes de fer-los una visita.

Tots semblen molt contents de veure’m. Però res no ha canviat, continuo sent el vell avi assegut a la butaca, sense fer res. En canvi, els altres, plens de vitalitat i amb tota la vida per davant. Sobretot els més petits, que no paren de jugar, ara amb la pilota, ara amb el cordill verd...

Ha sigut un dia molt agradable, tot i que molt esgotador per a mi. Em poso el pijama, i, de cop, què tinc a la butxaca? És el fil que tenien els meus néts. Sense pensar-ho, me’l lligo al canell, com un braçalet. D’aquesta manera sempre els portaré amb mi.

Quina hora és? Tinc la sensació d’haver dormit molt... Millor! No em fa mal l’esquena, ni els peus. Just quan miro les meves mans, semblen les d’un noi de vint anys! No pot ser, estaré somiant, però tot és massa real per no estar despert. No només són les meves mans, semblo un noi jove. No entenc res. I el braçalet? Ja no el tinc, ha desaparegut.

Surto al carrer molt estranyat, tot i que content a la vegada, en busca de respostes. No sembla que hagi passat res fora del normal. Però jo em sento molt diferent, tinc ganes de córrer i menjar-me el món.

Obro la cartera, un carnet m’informa de qui representa que sóc, estudiant de dret, i més avall la data de naixement: 25 de maig de 1992! El cor se’m para durant uns instants, què està passant? Existeixen les segones oportunitats?

Pseudònim: Hawaii

Autora: Cristina Solà Orús

2n Batxillerat A