Embedded Files
Primers Premis
POESIA
L’Escola Pia
Un edifici de blocs de pedra,
i una aula diferent per cada mestre.
Dos pisos té l’escola,
els que ja diuen adéu i els que diuen hola.
Cada dia venim a picar pedra,
i apuntar notes a l’agenda.
Un examen per setmana,
i un cafè a la matinada.
Vilaseca no ens facis córrer,
que és dilluns a primera hora.
Un examen d’experimentals,
Xavi, aquests són brutals.
Ara és l´hora de socials,
toca un partit de capitals.
Si toca anglès i la Marian,
de sushi acabarem parlant.
Català i castellà,
qui ho podrà aguantar?
Tránsito, no em miris amb aquesta cara,
que no he estat jo qui parlava.
A música, concert de Vivaldi,
pobre d’ell qui falti.
Religió ja ha arribat,
i la Josefina ha tornat.
Oriol, dues mil pàgines espanta,
i és que aquest llibre no s’acaba.
L’hora de lectura és santa,
però el mòbil o dormir ens delata.
El timbre finalment ha sonat,
per fi el pati ha arribat.
A desembolicar l’entrepà he començat,
quan embotit he vist que m’ha tocat.
Sort en tinc dels amics,
sinó el pati seria trist i ensopit.
Jugant a bàsquet o a corda,
o prenent el sol sota l’ombra.
Una vida transcorreguda,
una experiència viscuda.
Un món de desconeguts,
i un munt d’amics que m’he endut.
Pseudònim: Peixot
Autor: Pau Giró
PROSA
No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat
Necessito dir-te que porto callant des d’aquella tarda del 12 de desembre de 2008:
Estimada,
Sóc addicte a tu. Agraeixo haver-te conegut aquell dia tan gèlid de desembre. Ens vam conèixer en la nova botiga que obriren a la Rambla. Jo, veloçment, em vaig acostar a tu per por que els metres que ens separaven es fessin més grans, per por que tu, tot allò que havia somiat, desapareguessis.
Amor, si sabessis què vaig sentir e mirar-te per primera vegada, en veure el meu reflex en tu i adonar-me que estàvem destinats a estar junts. Amor, no saps què és arribar a casa i trobar-te a la cuina, esperant-me. Són aquests moments, els moments en què em vaig acostant a tu, poc a poc, desitjant que em deixis provar-te i assaborir-te amb els llavis. Estem tan a prop que et sento meva, sento la teva penetrant fragància acariciant-me les galtes. Sento la teva característica olor, aquella olor que portaria en mi més enllà de les fronteres, fins a l’infinit. Però no ens enganyem, els dos sabem que no tot han estat bons moments. Sobretot en els teus dies, dies en què no ets la mateixa. En aquests dies em necessites al teu costat. Necessites que et cuidi i et recarregui perquè tornis a ser tu. En aquests moments em preguntes si et substituiré per una altra, potser una que trobi a la feina, però, amor, només tinc ulls per a tu.
T’estimo per tot el que ets i em fas, sobretot per aquelles nits en les quals no em deixes dormir, o aquells matins en què ets l’única capaç de despertar-me amb el teu perfum i la teva energia.
Sisplau, amor, per què no me’l tornes a fer tan calent al taulell del costat de la nevera? Sisplau, prepara’m un altre cafè estimada cafetera.
Pseudònim: Pompeu Fabra
Autora: Laia López
Accèssits
POESIA
Auca de la meva vida a l’escola
Amb tres anys tota eixerida,
començava una nova vida.
Plena de noves emocions,
repartia a tothom petons.
Jugant a la caseta,
em menjava una galeta;
i tirant-me pel tobogan,
cada dia em feia més gran.
Tots els avis esperaven amb emoció,
que arribés el dia de la reunió.
Galetes, croissants i pastissos,
ens feien a tots més feliços.
Amb moltes ganes i il·lusió,
arribava el senyor de la diversió.
Per Carnestoltes disfressats,
fèiem un ball tots plegats.
Roses, llibres i un drac,
el Sant Jordi ha arribat.
Els nens amb molta il·lusió,
observaven la funció.
Vaig seguir creixent,
envoltada de bon ambient.
La primària va arribar al seu fi,
i s’obriren portes cap a un nou camí.
De Colònies a la Carral,
ens atipàvem com cal.
Fent sortides i excursions,
rèiem com uns campions.
Pel desembre gelat,
els pastorets han arribat.
Amb nervis i passió,
vam fer l’actuació.
Al viatge a Itàlia tots plegats,
ens vam quedar enamorats.
Entre ponts i carrerons,
ens perdíem a tots cantons.
Després de quinze anys vivint aquí,
s’està acabant el nostre camí.
Deixem enrere un munt de records,
que romandran sempre en els nostres cors.
Pseudònim: Pessigolles
Autora: Mireia Canut
PROSA
Hi ha qui diu que és talent desaprofitat
Passats uns mesos de l’accident, va traslladar-se sol a Berlín. Era prou conscient que no podria tornar a començar de nou, ni esborrar tot el dolor que havia patit fins aleshores, però es conformava a viure apartat, lluny del passat.
Cada vegada que arribava a la seva casa nova es quedava a la primera planta i corria fins a l’última sala, on hi havia l’instrument. Col·locava bé el tamboret, s’hi assentava i situava les mans al damunt del teclat. Cada dit reposava sobre una tecla concreta i les mans adoptaven una natural forma corba, de la mateixa manera que ho feia la musculatura dels dits, que, en estat de tensió, es preparaven perquè, al cap d’uns instants, la sala quedés immersa pel conjunt d’harmonies que desprenia el funcionament dels mecanismes interiors del piano.
Pressionava el botó de la gravadora just abans de començar a tocar i el tornava a pressionar un cop acabava. Podien passar hores entremig. Tenia talent, molt, però per a ell la música era únicament el seu refugi, on podia abocar tot el seu sentiment, on es podia expressar amb naturalitat i no necessitava res ni ningú més amb qui compartir-la. Creava i composava, feia i desfeia, i després, a la nit, podia passar-se encara més estona revisant tot el que havia tocat anteriorment. De tant en tant, anotant alguna creació que volgués conservar per poder tocar novament en un bloc de pentagrames.
Coneixedora del seu talent li feien saber i li repetien una i una altra vegada que no podia desaprofitar el do que tenia per la música, que podia arribar molt lluny, que tenia tota una trajectòria per endavant, però ell com si sentís ploure. Pensava que no valia la pena arriscar-se a demostrar a la gent el seu talent, sabent que ja mai més podria tornar a recuperar el sentiment de felicitat. Només ell podia entendre que la seva música servís únicament per omplir el buit que li faltava, la raó per seguir vivint.
Pseudònim: Vent
Autora: Carla Doben
Page updated
Report abuse