2n ESO

PROSA

Diari d'una flama

12-04-2002

Avui, com cada dimarts, he anat a l’escola. A matemàtiques hem començat tema nou, tracta sobre les equacions. De moment, m’agraden i molt. Trobo que és divertit buscar el valor de la X, és com un misteri que has de resoldre. A anglès ens han dit de fer grups per fer un treball molt important i alhora divertit. La Carla ha parlat amb totes les nenes de la classe i els ha dit que ningú vagi amb mi. És per això que m’he quedat sense grup i ho he hagut de fer sola. M’he enrabiat molt quan he sabut que havia estat la Carla la que ho havia muntat tot. Sempre he anat amb la Carla -des de que som petites que anem juntes- i mai ens hem fet. La Carla és una nena que sempre em deixa de banda, que només pensa en ella i que li és igual tot el mal que faci als altres. En resum, és una nena ‘dolenta’.

14-04-2002

A mesura que van passant els dies m’estic posant més nerviosa i sobretot cansada del ‘bullying’ que em fa la Carla i tota la seva colla de seguidors. No para. No es cansa de fer mal a l’altra gent. No ho entenc. Aquesta nena mai canviarà...

17-04-2002

Avui, al sortir de l’escola, la Carla no parava de xiuxiuejar coses sobre mi als seus amics. Inclús hi havia la Sandra i el Joan, els meus amics de sempre, en qui puc confiar. Es deixaran convèncer per aquella nena?

20-04-2002

Sempre he esperat aquest dia. El Joan m’ha defensat quan la Carla ha rigut de mi (per centèsima vegada en aquest curs). Però no només el Joan. Quan ell s’ha posat en contra de la Carla, tothom s’ha adonat del mal que m’ha fet tots aquests fugaços anys, ja que jo no he pogut més i he començat a plorar i a desfogar-me, i tots els nens i nenes de la classe s’han posat de part meva defensant-me i ajudant-me perquè jo parés de plorar. No sé com ha acabat però la Carla veient que tothom anava de part meva, ha sortit corrents de la classe desitjant que això no fos veritat. Després de tot el que ha passat, se n’hauran adonat que tot el que m’ha fet m’ha causat molt de mal?

23-04-2002

Després de dos llargs dies de festa, avui ja he començat la rutina de cada dia de la setmana: llevar-me d’hora, esmorzar ràpid per després anar a l’escola, etc.

Al matí, quan he arribat a la classe, tothom estava en grupets parlant i explicant-se coses. Jo no entenia res; ningú parlava amb la Carla, estava en un racó sola, ajaguda a terra. Era molt estrany ja que la Carla era una de les nenes més populars de tot l’institut!

24-04-2002

El món havia donat una volta de 180 graus, i ara, era ella qui patia ‘bullying’. A mi no em semblava bé el que li estaven fent; jo l’havia patit i sé que és un dels moments més negres de la vida. Quan la vaig veure sola al pati hi vaig anar a parlar. Després d’una conversa molt extensa i profunda em va demanar disculpes per tot el que m’havia fet aquests darrers anys. Jo les vaig acceptar. Ens vam mirar les dues i li vaig dir: ‘Tal faràs, tal trobaràs’ recorda-la, et servirà.

Pseudònim: Epaminondas

Autora: Maria Soley

PROSA

1, 2,3,... es pot!

Final del campionat d’Espanya de bàsquet infantil.

-“Nois, és ara o mai! Sabem què hem de fer i on volem arribar, ara només ens falta aconseguir-ho! Així que... a sortir més forts que mai i a emportar-nos la medalla d’or a casa!! 1... 2... 3... es pot!!”

Sortint del túnel sento: “A guanyar... força nois... vosaltres podeu!!”. Tot eren suports i estava més motivat que mai.

L’àrbitre va xiular l’inici del partit i jo vaig anotar el primer bàsquet. El partit estava molt igualat. Anàvem perdent d’un i quedaven 30 segons per a la mitja part. El Marc es va jugar un triple, gairebé des del mig del camps, i va entrar. Resultat: 32-34 a favor nostre.

La segona part, en canvi, va ser molt diferent; el joc no era fluid, els tirs no entraven i, per acabar, la defensa era penosa. A 10 minuts del final el resultat era de 54­-55, a l’electrònic. El nostre entrenador va parlar-nos amb serietat i ben clar: -“Les instruccions són les següents: sortiu allà i feu el que feu sempre. Jugueu al vostre estil, al vostre ritme. Matxaqueu-los!”.

De sobte, el partit va fer un canvi radical. Ara vaig ser jo que va agafar el lideratge i vaig començar a jugar com mai ho havia fet i tot l’equip es va unir a aquell festival. A falta de 30 segons, el resultat era de 67-70 a favor seu. Van demanar temps mort i van fer una possessió llarga però poc efectiva. L’Izan va robar la bola i com un llamp va encistellar en un contraatac.

10 segons, possessió seva i un altre temps mort. Era ara o mai. Vam pujar a pressionar tant com vam poder i vam forçar els tirs lliures a falta de 5 segons.

Silenci. Va fallar el primer i va anotar el segon. Resultat: 69-71 a favor seu.

Temps mort nostre. Sortim. Saquen. Compta enrere. Com puc, entro amb totes les meves forces; tres... salto, dos... em ve un per darrere, un... tiro; i a l’instant caic a terra, desplomat. Un ‘piiiiip’, ‘piiiiiiip’, ‘piiiiip’; la cistella entra i guanyem pel triple. Final del partit: 71-72.

No em puc aixecar, em porten en llitera, em diuen que tinc els lligaments del genoll trencats però em sento feliç i eufòric. Com diu la dita “qui no arrisca, no pisca”. Perdré una temporada però el meu somni s’ha acomplert.

Pseudònim: Pererere

Autor: Ferran Expósito