4t ESO

PROSA

TAL FARÀS; TAL TROBARÀS

A la Lea no li agradava que la gent s'assabentés de la seva vida privada. Era ella la que tenia el dret de saber els secrets més íntims dels que l'envoltaven. Però ningú no podia traspassar les muralles que tant li havia costat de construir. És clar que de tant en tant deixava que escampessin rumors sobre ella, així la gent es feia una imatge d'ella sense ni tan sols conèixer-la. Això l'ajudava a manipular-los: l'envejaven, l'adoraven, la temien i ella no havia de moure ni un sol dit. I només tenia 16 anys. La Lea sabia que arribaria lluny, de diners, no li'n faltaven i els seus resultats eren excel·lents. El món girava al seu voltant i la Lea no tenia cap intenció que això canviés. Però per primer cop va semblar que la seva opinió no comptava per a res.

La Lizzie Redman va aparèixer un dia que no tenia res d'especial i ningú no es va adonar de la seva presència. Excepte la Lea. Calia conèixer la nova, saber quines eren les seves aspiracions i després decidir a quin lloc l'hauria de col·locar en la complexa estructura de la piràmide que regia l'institut. Veient com actuava, estava segura que aquella tal Redman mai no arribaria a ser ningú. Així que se li va acostar amb el somriure perfecte als llavis i carregada d'hipocresia. Però va topar-se amb un obstacle infranquejable. La Redman es negava a caure davant dels seus encants i es va tancar hermèticament.

La Lea, primer, es va sorprendre, després va tenir por davant d'aquella nova situació, i finalment va odiar aquella noia. No la podia controlar. Per tant, la deixaria fer, ja que hi havia possibilitats que li entorpís el camí. I si ho feia, doncs mala sort per a ella.

Però al final havia resultat ser un perill i havia hagut de treure-la del mig. No havia tingut cap altre remei. Li hauria arruïnat la vida, i això la Lea no ho podia permetre. Havia fet el correcte. Les persones que no pots controlar són les més perilloses. Són totalment imprevisibles. Però ara no hauria de patir més, la Redman havia marxat per sempre. Havia estat senzill, sabia on el seu pare guardava la pistola. Després, un tret i adéu a l'amenaça. Havia estat ridículament senzill. La Lea va somriure pèrfidament mentre pujava les escales de casa seva recordant l'expressió de pur terror que havia tingut la Redman abans de morir. Va obrir la porta de la seva habitació i es va quedar petrificada, amb el somriure congelat als llavis. La porta es va tancar al seu darrere. Un aire gèlid se li va ficar sota la roba clavant-li els dits als ossos. Al seu davant, pintat amb sang a la paret, hi havia un missatge: «Tal faràs, tal trobaràs.»

Pseudònim: El soldat de l'hivern

Autora: Mireia Fernàndez

PROSA

Després de deu mesos llargs de preparació per fi estàvem a punt. No va ser un camí fàcil de recórrer, al contrari, i m'omplia d'orgull haver aconseguit favorablement idear un pla. «Per fi podrem sortir d'aquesta maleïda cova freda del Pirineu». Mai no havia estat més equivocat. Seriós però prudent, em vaig alçar de la cadira, tot donant l'ordre de preparació i un crit de victòria va omplir la cova. Pel que podia observar, no era l'únic amb ganes de sortir d'aquella maleïda cova... Ja havíem perdut tres homes per la falta de menjar i no podíem seguir així, però era l'únic refugi que ens quedava.

L'endemà ja vàrem arribar a l'objectiu. Passades tres hores, ja teníem tots els explosius col·locats al pont. Ara era qüestió d'esperar l'arribada del Caudillo. Mentre esperava, vaig revisar el pla, que deia el següent:

«Ens han informat del pas de Franco pel punt X (observant el mapa, es tracta d'un pont a prop del Llobregat, per l'interior del Berguedà). A les 4 de la tarda aproximadament, arribarà allà.

»Objectiu: col·locar els explosius al pont i detonar-los quan Franco passi per sobre, eliminar-lo és la preocupació més important. No puc fallar.»

Mentre el llegia, el tinent Marcel em va donar un cop d'avís, tot dient-me a l'orella «Comandant, ja el tenim aquí». Vaig deixar la lectura immediatament i vaig donar l'ordre de posicionament. Ràpidament tothom es va situar on tocava. No vàrem tardar ni mig minut a fer volar pels aires aquell desgraciat, just quan passava per sobre del pont... Tot va ser molt ràpid. L'alegria d'alguns i el surrealisme del moment va transformar aquell ambient en una festa. Mentre tots celebràvem la mort de Franco, el tinent Marcel, tan cautelós com sempre, estava molt insegur i seriós. Li vaig preguntar què li passava, i només es va limitar a contestar «No diguis blat fins que el tinguis al sac i ben lligat. Recordi aquesta dita, comandant. Hauríem d'assegurar la seva mort». Jo, com un estúpid, no vaig donar importància al tema, ja que estava molt convençut que havia mort, i vam marxar tots d'allà. Just en aquell moment, vaig firmar la meva mort... Estimat Marcel, que en pau descansis, t'hauria d'haver fet cas.

Han passat sis mesos des d'aquell dia, i aquí em trobo: empresonat pels franquistes i amb ordres personals de Franco d'executar-me. A veure quan m'afusellen aquests malparits. Abans prefereixo morir que seguir aquí... Ves per on, estic de sort. Un de l'exèrcit em ve a buscar. Em temo que això és un adéu, compatriotes. Em sembla que aquest noi parla català... Intentaré fer arribar aquest escrit a la Generalitat i que el nostre servei quedi registrat en la història. Per la República»

Pseudònim: Ikki Senpai

Autor: Oriol Llonch