Batxillerat (2n)

PROSA

CARTES AL CEL

La Rosa s’hi va acostar i va llegir la carta que portava a la butxaca:

“Hem mirat aquesta terra, els dos junts agafats de la mà. Com somreia contenta amb aquell sol perfilant-se entre els turons de la serra, que lluent escalfava la nostra pell blanca de l’hivern. Les hores passaren i, sense adonar-nos-en, l’estiu va acabar. Tot just quan els dies s’escurçaven, vas marxar. I jo, com els arbres, em vaig quedar sense l’escalfor que tant m’agradava, desemparada en el fred de l’hivern.

Els estius càlids i els hiverns congelats van anar passant, fins que la guerra esclatà. S’endugué la teva vida i la il·lusió de tot un poble. Semblava que no hi hauria més llum entre les tenebres. Però tu sempre has estat present. Una bomba pot acabar amb tota una ciutat, però no podrà mai endur-se aquest paisatge que, com un raig de llum, il·lumina el meu cor cada cop més gris.

Avui torno a mirar aquesta terra, aquest cop sola, sense tu. Sembla més grisa, però hi veig els records que em vas deixar. Ara sé que mai més tornarem a estar junts. No hi haurà més estius per a nosaltres. Tanmateix, a poc a poc, vaig agafant forces, perquè això és el que tu voldries. Ara toca aixecar-se, alçar el cap i continuar endavant. La vida segueix, potser més feixuga, però se’ns escapa de les mans.

Vull que sàpigues que sempre tindré el teu record dins meu, i aquesta serra. Espero trobar-nos en un futur, potser en una altra vida. Qui sap. Segur que em veuràs canviada, més forta, no tan ingènua. Però et prometo que seré la mateixa, com a tu t’agradava.

T’estima,

La teva Rosa.”

Un cop va llegir la carta, es va eixugar els ulls i va deixar un ram de roses vermelles al costat de la làpida. Va marxar, ara tranquil·la, perquè havia dit allò que li havia impedit somriure durant tant de temps.

Pseudònim: Rosa

Autor: Laura Playá

2n Batxillerat B

PROSA

VISONS

Els primers rajos de sol m’acaricien les parpelles mentre les dolces notes wagnerianes del piano de la veïna em pessigollegen l’orella. Salto del llit, amb la ferma seguretat que avui serà un dia meravellós i real i em poso les peces de roba més esperpèntiques i llampants que hi ha a l’armari. Al baixar alegre els esglaons, saludo la veïna que puja, que em regala, innocent, un caramel, com si encara fos un petit minyó. Travesso la porta i recullo una deliciosa i aromàtica rosa d’un petit test del jardí. Avanço amb pas lleuger, il·luminat pel dia radiant i arribo a la cantonada, la giro i...

...i caic.

De sobte, la llum del món s’apaga i davallo en un frenesí d’obscuritat angoixant, un lloc on tot el bo i lluminós es torna fosc. Els sentits es desperten i desemmascaren la realitat. L’abans olorosa flor ara desprèn una olor repugnant, com si de mort i clavegueres es tractés. El dolcíssim caramel que assaboria ara té gust de fang i de carn humana cremada. I la roba de colors llampants s’enganxa a la pell i la crema, la desfà, la mata com si fos àcid. I tot és dolor. Crido, però no tinc veu i descendeixo en l’espiral infinit de foscor, silenci i dolor.

Obro els ulls. Són les cinc de la matinada i encara ressonen les estridents notes flamenques dels veïns gitanos. La incipient llum de l’albada tenyeix l’estança de penombres grises que cobreixen la combinació de colors i de foscor que realment té. Respiro i m’adono que ja no caic i que tot ha estat, potser, un somni. Però estic afònic, encara tinc un mal sabor de boca i es percep com una mena d’olor a pèl socarrimat en l’habitació.

I em pregunto: D’entre la llum, la foscor i la grisor i la foscor, com podem saber què és somni i què no?

Pseudònim: Andrea Cornioli

Autor: Pol Ureta

2n Batxillerat A