Batxillerat (1r)

POESIA

Maleïda felicitat

Res no m’agrada tant com perdre’m.

Perdre’m en els teus ulls,

en la teva veu,

en la teva calor

Res no m’agrada tant com veure’t.

Veure’t a tu lliri que entre cards floreixes,

i que ni les pues d’aquestes

et fereixen.

Des del moment que els meus ulls varen veure’t,

sento un foc que em consumeix,

que lentament em crema

i que sens tu no s’extingeix.

Ja, mai s’esvairan

aquells records d’estiu.

Una platja de llunya banyada,

el mar i tu.

Oh!, maleïts records d’estiu

que com vidres d’un vitrall trencat

es claven en ma ànima.

Oh!, records d’amor.

Mes ara, trencat,

ja no em perdré en el teu record,

ja no veuré el teu cos a la llum de la lluna,

ja no sentiré la calor de la teva veu.

Ara, sols queden les restes d’un cor marcit

i negre pel dol.

Que un dia va ser teu

i amb tu te’l vas endur.

Sols et recorden les meves llàgrimes,

sobre caixa de pi vessades.

Sols et recorden aquests versos,

crits d’una ànima en pena.

Però sens tu en aquest món,

seguiré esperant-te

fins que la mort em porti

per tornar a sentir

el meu nom brollar dels teus llavis.

Pseudònim: Gerònim de Vilanova

Autor: Carlos Germán

1r Batxillerat A

PROSA

Nosaltres, la revolució

Per nosaltres, censurades, menystingudes. Això va per nosaltres. I, sense cap mena de pudor, dic que això m’ho dedico. Ens ho dedico. Perquè ens ho mereixem. Ens ho mereixem per oprimides i fetes callar per persones com tu, que de Lágrimas de Sangre et quedes amb «voy a celebrarlo», alimentant la tranquil·litat de la teva consciència, fent que ens pesin més les cadenes. Encadenades a un somriure artificial, exposat en un cos artificial, que guarda un silencia artificial. I encara ens assenyales per no haver fet prou, assegut amb una copa de Pol Roger al teu sofà de pell, en un pis banyat per un consumisme malaltís que no et deixa respirar.

Estem irritades per aquest poc criticisme que sembla que no passi de moda. Frustrades de sentir que reclamem coherència i raonament d’on només brolla pols de pólvora. I, fartes de veure com s’acaten tantes silenciadores injustícies, hem decidit practicar el suïcidi en el qual s’ha convertit crear. Cansades de la base repetitiva que marca el ritme al qual tothom sembla caminar, nosaltres ho fem al ritme d’un rap combatiu que ja comparteix mètrica amb les nostres pulsacions: un rap salvador, tot i sagnar dolor de l’experiència i una realitat que és evident i negada a parts iguals. Exigides a agenollar-nos davant l’incoherent. Però arremangueu-vos les mànigues perquè, sabeu què? Hem canviat les regles. Ens heu cremat, però hem espolsat les cendres. Ara som valentes. Fortes. Incansables. Així que això va per vosaltres.

Per nosaltres, apoderades i insaciables. Inconformistes i combatives. Per nosaltres, qui aconseguirem tenyir els vostres ulls del color de la ràbia. Qui revertirem la vostra expressió de celles arrufades com olorant a cremat, per una d’incredulitat en veure quan gran és l’incendi. Un incendi que ja no ens crema. Un incendi amb el qual cremem. I serem invencibles.

No cantis victòria, que aquest que portem no és un somriure antemorte, és de veure com unides no tenim res a perdre, excepte les cadenes.

Pseudònim: Cendres

Autora: Sira López

1r Batxillerat B

POESIA

Estimada música

Solament una noteta

fina, delicada, sensible,

pot provocar una llagrimeta.

Solament, increïble.

I un acord majestuós

pot ser l’espurna de l’eufòria.

Contundent, preciós

omplert de glòria.

Com pot fer-ho possible,

un detall harmònic

a priori imperceptible,

canviar tot el que soni?

O el ritme d’una bateria

que batega, motiva,

i amb ell el grup camina.

Així la música fa via.

Es pot aïllar de la realitat

i mostrar-te un bell record,

del qual t’hi agafes ben fort

desitjant que mai hagués acabat.

El llenguatge que tothom entén,

però no saps com es comprèn.

Aquesta qualitat de la música

que la fa clarament única.

I li agraeixo tant,

però no ho escriuré aquí.

Millor guardar-m’ho al cap,

perquè pugui seguir sent així.

Gràcies a qui m’hi va introduir

en aquest món tan magnífic.

I el que us dic és verídic,

no vull sortir d’aquí.

.

Pseudònim: Tio macaco

Autor: Jordi Doben

1r Batxillerat B

PROSA

Des dels nostres ulls

I qui és que s’atreveix a dir que no som capaços d’entendre res? Qui és la persona que pensa que mai arribarem a estimar tant com ells? Per què?

Ells han estat allà des que vam néixer i la majoria de nosaltres hi serem fins que ells ens diguin adéu. Creuen que passem de tot, que no ens preocupa res, que som uns avorrits i que ens manca l’alegria de ser joves. Però, com saben que no estem en una batalla interior amb nosaltres mateixos? Com saben que no ens preocupa res quan en veritat som els que tenim més por de la vida, que ens espanta tot?

No només ells tenen preocupacions, nosaltres també. Potser no tan importants, no tan madures, potser més egoistes i més nostres, però les tenim i ens persegueixen fins llargues hores de la nit.

Som completament conscients del que fem i del que deixem de fer. Som conscients que a ells no els hi agrada les coses que fem, que ens protegirien fins als cinquanta anys, però han d’entendre que som capaços de fer i controlar moltes més situacions de les que es pensen.

No ens agrada la desconfiança que ens tenen, no fem res dolent, no som males persones, només uns nens amb el cos d’adult que troben a faltar els temps on tot eren rialles i jocs, el temps d’infància, el temps de llibertat.

Pensen que de grans els abandonarem, que no ens recordarem d’ells i que els oblidarem, però com oblidar a les persones que ens han fet créixer i somiar, riure i plorar, pensar i estimar? Tots sabem que amb el pas dels anys ens anirem separant, però mai deixarem d’estimar-los incondicionalment.

I és que, al final, qui acaba abandonant a qui? Qui acaba marxant, a vegades sense avisar, per sempre? Qui es queda sol buscant omplir de nou el buit tan gran que li han deixat? Qui pateix l’absència?

Nosaltres, els fills adolescents.

Pseudònim: Color de llibertat

Autora: Carla Casanovas

1r Batxillerat B