Embedded Files
Primers Premis
POESIA
Episodis de la meva vida a l'escola
Quan vaig veure l’escola per primera vegada,
em va saltar el cor d’una bategada,
recordo que em va fer molta por,
a primera vista, em semblava com una pel·lícula de terror.
Al principi mai aconseguia aprendre’m els seus noms,
i molt menys els seus cognoms!
Recordo cridar-los per qualsevol tonteria,
però de totes maneres em responien amb alegria.
A mida que anava creixent,
bons amics van anar apareixent,
i tot i que de vegades em sentís una mica desplaçada,
mai vaig arribar a ser una marginada.
De ben petita, la professora una nota em va posar,
com que no volia que els meus pares la veiessin, la vaig falsificar.
Ho vaig fer tan malament que al dia següent em van enxampar
i quan vaig arribar a casa, la bronca del segle em vaig emportar.
Hi havia una època que érem força mentideres,
fins i tot em vaig inventar que necessitava dur ulleres!
Però ara que ho penso, no ho vaig fer amb mala intenció,
potser només volia cridar l’atenció…
No sé com, però sempre em feia mal,
fins i tot ja em coneixien els de l’hospital!
No us mentiré, de vegades ho fingia,
així perdia classes i em divertia.
A primer d’ESO a tots ens van barrejar,
així doncs, tot va canviar,
nous professors, nous companys, més feina…
Sort que a casa continuava sent la reina.
Tot i que hi havia companys insuportables,
també hi havia d’altres admirables.
Així que penso que és millor quedar-se amb les coses bones,
d’aquesta manera no pateixes, ni t’obsessiones.
Pràcticament passo més estona a l’escola que amb els meus pares,
així que no us estranyi que les meves amigues siguin gairebé germanes,
i sé que per moltes vegades que ens enfadem,
sempre ens perdonarem.
Mai he sigut una persona de treure excel·lents,
no penso que per això sigui menys intel·ligent,
m’han ensenyat a creure que la intel·ligència no depèn d’una nota,
així que a ningú se li passi pel cap, per un examen, sentir-se idiota.
Pseudònim: PAPER PLANAS
Autora: Júlia Mayral
PROSA
Ella solia empènyer els colors de l’alba cap amunt per esgarrapar-li un dia més a la vida, solia cantar per esvair a les pors, aprofitava qualsevol raig de llum per veure-hi un nou motiu per tenir esperança, guardava tota la màgia mai escrita entre les seves mans, i era capaç de veure un nou món cada vegada que escoltava una cançó. Col·leccionava moments que la deixaven sense alè. Somiava cada nit en allò que desitjava amb més forces, i et veia agafar sense permís cada un dels seus versos, i donar-li un gir de tres-cents seixanta graus al seu sentit.
Ell no buscava tres peus al gat. Creia que cada cosa passava per alguna raó, i li semblava obvi que res es podia canviar. Es conformava amb el que li era còmode. Res per ell tenia gaire importància. No necessitava que li donessin explicacions, feia el que creia que havia de fer, i no solia decebre la gent. Per ell, poca cosa copsava gaire màgia, i no semblava tenir una meta fixa per a la vida.
Però l’electricitat seguia explotant quan els seus cossos s’apropaven, tot i tenir les mirades clavades al terra. Només ella li feia qüestionar-se la seva pròpia existència, i només ell li feia perdre la inspiració que tenia sempre preparada al buirac. Les seves mirades es perdien en la llunyania, i es prenien el seu temps per tornar. Obligava al món i al temps parar-se quan podien mirar-se sense que l’altre se n’adonés. Es tornaven addictes a l’impossible, i els costava respirar quan tenien l’oportunitat de creuar-se.
Moltes coses que mai podrien ser escrites succeïen entre ells. Però a mida que va passar el temps, van deixar que les papallones s’escapessin dels seus estómacs. Van permetre al món tornar a girar amb normalitat, i van deixar als seus camins separar-se. Potser, si haguessin tingut el valor d’emmudir la por per tan sols una ocasió, d’expressar els seus sentiments amb llibertat, aquest full seria ple d’una bonica història d’amor.
Potser algú els hi hauria d’haver dit a temps que qui no arrisca no pisca.
Pseudònim: Trouble
Autora: Sira López
Accèssits
POESIA
La vida a col·legi
Primer dia a col·legi
no crec que ningú em vegi
perquè sóc més menut
que una cria de mamut.
Un bon dia tinc en ment
em vaig enfadar de valent
un company em va fer enrabiar
un llapis al coll li vaig clavar.
Ens aprenem un nou temari
ja ens sabem l’abecedari
des de la “a” fins a la “zeta”
llegir i escriure és la meta.
Un pati de primària
em xuten a la nàpia
i després de molta sang rajar
a la nàpia em tornes a xutar.
De cromos fem col·leccions
desperten grans emocions
ens els jugàvem a cara o creu
Messi, Cristiano o Deulofeu.
Colònies a can Bajona
allà perduda a Solsona
activitats, discoteca i jocs de nit
i després tots cap el llit.
Últim dia de nen primari
fem la festa a un concessionari
ens donen unes samarretes
on hi ha totes les caretes.
Primer dia i l’entrevista
la profe de sobre no em treu la vista
el meu jersei ella es mira
marxo i es queda a la cadira.
De l’esport és la diada
la gent xiula a la grada
quan guanyem el partit
i ens el roba el malparit(amb perdó)
Aquest any la fira de Calassanç fem
i molt contents estem
tot el material hem de moure
I llavors es posa a ploure.
Pseudònim: JO MATEIX
Autora: Albert Bosch
PROSA
Ell, el noi discret, tímid, ella la noia somiatruites, tímida. Aquell parell preferien no arriscar, si no tenien les coses clares. És clar, ells no ho podien saber.
Un somriure rialler i inevitable és el que es dibuixava als llavis de la Mer cada cop que el veia. Els seus ulls, el seu caminar, el seu ser. Tot era perfecte. Però també llunyà. El veia molt llunyà.
I qui no ha tingut mai aquell sentiment d’estimar algú tan gran? Tot pot ser molt bonic, si ho encertes, però si t’equivoques, aleshores, sembla que el món s’hagi d’acabar. Quina humiliació, quina decepció i quina tristesa.
La Mer volia anar a parlar amb el seu veí, però li faltava voluntat, i s’hi sumava la timidesa… I és que quan t’importa tant una persona, tot ho veus més complicat i amb molta més importància. De fet, per a tu, la té tota.
Un dia, mentre la noia l’observava com cada dia quan arribava a casa seva des de la finestra de l’habitació, va veure com un paper li queia. Va passar una estona vigilant, però amb el pas del temps, va donar per suposat que no tornaria a buscar-lo.
La noia va baixar i el va agafar. El cor se li va trencar en adonar-se de què tractava: era una nota d’amor, per a alguna noia de la qual no mencionava el nom.
La seva primera reacció va ser rebregar-la i llençar-la al terra, però abans es va encuriosir a llegir. En acabar, les paraules del noi, malgrat no anaven dedicades a ella, van tocar el seu cor entristit. Enamoraven. Tot el que deuria callar, ho plasmava en un paper.
I, rarament, en comptes de gelosia, va sentir empatia, i sense vergonya, ja que ara sabia que el seu cor pertanyia a una altra, va anar a casa seva per tornar-li.
Va obrir ell mateix. Va fer una cara sorpresa al veure la noia.
Ella li va donar la nota, però ell va rebutjar-la.
- Ja sé que cada dia em mires des de la finestra i per això esperava que la trobessis.
La Mer es va envermellir i el seu cor va començar a bategar amb força. Tota la vergonya va tornar.
- Per això he provat sort amb el risc que la trobés una altra persona, però finalment l’ha trobada qui jo volia. És per a tu, Mer.
Pseudònim: CANADÀ
Autora: Mia Sanllehy
Page updated
Report abuse