4t ESO

POESIA

DEIXANT ENRERE L’AMOR

Arribarà el dia que et superaré,

qui ho diria, és el que em convé.

He d'aprendre a esborrar-te del meu cap,

a oblidar com t'he estimat,

a ser capaç de no pensar-te,

i aconseguir no somiar-te.

Em prometo tornar a emocionar-me amb cançons,

sortir a caminar i perdre’m pel camí,

regalar entre molts i massa petons

i gaudir i valorar, prioritzant-me a mi.

Tanco un capítol de la meva vida,

girant el cap, miro al passat,

i entre alguna llàgrima adormida

em sento orgullosa d'haver-te deixat.

De cada una de les teves mentides,

"t'estimo" era de les meves preferides.

La vida passa i aquest amor finalitza.

Malgrat l'enrenou,

tornaré a començar de nou

i això em tranquil·litza.

Pseudònim:

Nom: Júlia Porcher

Curs: 4t ESO A

NARRATIVA

MOLTA ROBA I POC SABÓ

Des que la Marta era petita, sempre ha tingut la inquietud de complir les expectatives d'altres persones, deixant els seus anhels i les seves pròpies prioritats en un pla secundari.

Ella, quan tan sols tenia deu anys, ja es trobava sotmesa en un cercle de quotidianitat, el qual consistia a intentar acontentar els seus pares encaixant dins del prototip de filla ideal que tenien.

De manera que s'acabava apuntant a aquelles extraescolars que ells suggerien i acabava fent classes de violí, en comptes de jugar a futbol sala. O bé, quan anaven a comprar roba, sempre escollia les peces de vestir que creien que tindrien l'aprovació dels seus pares, i no pas aquelles que l'hi agradaven.

Als catorze anys, l'adolescència va arribar a la seva porta. I la Marta ja no només se sentia conforme en complir les expectacions dels seus pares, sinó que també havia d'encaixar dins del seu grup classe i complir les expectatives dels seus companys i amics, per tal d'agradar-los i per por de ser jutjada.

De manera que ara el seu veritable caràcter i persona estava totalment abolit. Perquè, a casa, intentava ser la filla perfecta i a l'escola, no actuava de manera espontània i natural i parlava i s'interessava pels temes que tenien més popularitat.

L'any 2016, quan tenia vint anys, ella era estudiant de mates computacionals a la UAB. Malgrat que, no era la seva passió, els seus pares estaven contents que hagués escollit aquella carrera i un cop acabat el grau, optaria a una bona feina, la qual tindria l'aprovació dels seus pares i amics.

Tanmateix, a l'estiu d'aquell mateix any se celebraven els Jocs Olímpics, i com que els seus pares eren uns aficionats de l'atletisme, va mirar la prova dels 100 m llisos amb ells. En els instants que va presenciar aquella curta, però intensa carrera, va adonar-se que la seva línia de meta i els seus objectius no els havia traçat ella, sinó la por de ser jutjada i exclosa per les persones que l'envoltaven i la societat. Per tant, ella no era la corredora de la seva pròpia cursa, sinó que ho eren les expectatives dels altres envers ella.

Sempre hi ha masses expectatives a complir (molta roba) i molt poques que ets capaç d'efectuar i que et faran gaudir de veritat (poc sabó).

El dia que t'adonis que mai seràs capaç de complir-les, t'adonaràs que sí que hi ha sabó suficient per netejar tota la roba que tu et vols posar, ja que sempre hi ha el sabó necessari per viure a partir de les teves pròpies expectatives i els teus propis objectius.

Pseudònim:

Nom: Queralt Canals

Curs: 4t ESO B

POESIA

NARRATIVA

MOLTES EXPECTATIVES I POCA REALITAT

Pensem coses ben simples i les compliquem. Fets ben senzills convertits en problemes. Amb solucions inexistents, ja que per començar no té pas sentit ni es pot trobar una resposta a una pregunta innecessària i inexistent.

Per què ens compliquem en general? És la nostra vida tan avorrida que estem constantment buscant aquest punt d’il·lusió o aquella “espurna”? Certament sí.

Especialment els adolescents. Veiem tantes pel·lícules, que les confonem amb la vida "real". Pensem que han de ser iguals. O que la vida és bàsicament que ens passin coses tan intenses i frenètiques com la dels protagonistes de les pel·lícules. I que si no és així, la nostra vida no és interessant, no és "normal", o que no estem vivint al màxim o com hauríem.

Ens forcem a vegades posant-nos en situacions poc naturals: a què ens agradi alguna persona, dient-nos coses com que no és pas lleig/lletja, però les emocions i sentiments no es poden forçar. Per què dedicar tanta energia en trobar un puntet d'emoció, mentre que les coses més increïbles passen quan menys ho busques i ho esperes?

El gran problema no és tenir esperances, sinó tenir i formar-nos unes expectatives tan altes. Normalment quasi impossibles de complir o assolir.

"Com més alt el llistó més llarga i dolorosa la caiguda". I bé sabem que hem de ser ambiciosos, però... amb mesura, perquè esperar tant d'una cosa o fet fa que la decepció o el fracàs afecti més i sigui més dur. Causa un efecte més negatiu que positiu.

Per això és molt important mai oblidar que les pel·lícules no projecten o retraten la nostra vida. Són tan sols una gravació d'un guió ja planejat i fet expressament amb un toc de drama i exageració per tal d'aconseguir mantenir l'atenció del públic.

En el que anomenem "vida real" algunes coses de pel·lícula acostumen a passar també, però al seu temps, molt més lentament. I no és pas negatiu, és més, en realitat, és més emocionant. Si ja haguessin viscut totes les experiències en els primers 15 anys, per exemple, què ens quedaria per la resta d'anys?

La il·lusió de desitjar alguna cosa o tenir un objectiu és el que ens manté amb ganes de seguir o provar coses noves. Per això és vital no forçar res i guiar-nos pel nostre instint natural.

Pseudònim:

Nom: Jana Roma

Curs: 4t ESO A