Batxillerat (1r)

POESIA

PRUNES I CIRERES

Buida, fosca, l'estança era.

Desolada i abandonada.

Com flors sense primavera,

com tarda sense vesprada.

L'habitació que ara habita,

freda com la primera.

Però ara sense vida,

com sala sense esperança d'espera.

És un hospital que les hores veu passar,

on mort i vida es barregen per atzar,

on prego per tu, avi,

perquè amb nosaltres tornis a estar.

Quan penso en tu,

tinc records de ma infantesa;

contes i rialles,

jocs i endevinalles.

Casa teva, que farcida d'alegria havia estat,

ara és buida, fosca i desolada.

Com flors sense primavera,

com tarda sense vesprada.

Lluentors il·luminen el meu rostre,

temperant sentiments feixucs.

La seva fortalesa em reconforta,

de tal caràcter n'ha fet virtut.

I ara, que no sé si tornaràs,

si seràs cos o cendra,

vida encesa o astre rutilant,

la meva espera és constant.

Sols penso en casa teva

i en com de feliços havíem estat,

menjant prunes i cireres,

compartint nostra amistat.

Pseudònim: Freedom

Autor: Laura Adell

1r Batxillerat B

PROSA

CITA RÀPIDA

He obert la porta i no és ell. Porto tot el dia esperant-lo i no apareix. Ja fa dies que vam quedar, li vaig donar la meva adreça, el meu telèfon i vam quedar ben entesos. Em va prometre que vindria a quarts de sis, però ara ja són vora les set i encara no ha aparegut.

La que ha vingut ha estat la Lali, la meva veïna, que m'ha demanat si li puc cuidar el conillet mentre ella va a passar uns dies amb el seu cunyat. Quan m'ho ha dit, he assentit com si fos la cosa més normal del món, però ara que hi penso, em pregunto què hi deu anar a fer amb el seu cunyat, de vacances i sols? Qui sap, pot ser que estiguin embolicats...

Tornant a la meva cita, he arreglat tot el pis. He fet el meu llit, he escombrat i he perfumat tota la meva habitació. I així, ell podrà treballar millor i més de gust. De fet estic desitjant que arribi, perquè ja no puc aguantar més. Porto dues setmanes sense ell i avui el vull explotar de les ganes que en tinc.

Per fi ha sonat el timbre i ja ha arribat. L'home ja és a la meva habitació i ja s'ha tret la jaqueta i s'ha posat còmode. Literalment m'ha dit que ho farà ràpid, que té pressa, però no ha entrat en detalls. Entro a la meva habitació i ho veig. Mai no hagués dit que seria tan ràpid. Torno a ser la persona més feliç del món. No m'ho puc creure i tot és gràcies a ell.

La meva vida no podia continuar d'aquesta manera, aquestes dues últimes setmanes he anat de bòlit amb el router de l'internet espatllat, no puc viure sense ell.

El tècnic ha estat la meva salvació. He pagat el que m'ha demanat i l'he acompanyat a la porta. M'ha donat el seu telèfon i m'ha dit:

- No hi ha aparell que se'm resisteixi, truca'm quan ho necessitis!

I així ho faré.

Pseudònim: Karl Lagerfeld

Autora: Marta Rosés

1r Batxillerat A

POESIA

CAMÍ DE RETORN

Amb la maleta a la mà, direcció Migjorn,

enfilo, cansat, el llarg camí del retorn.

Cap als dolços braços que em van veure marxar,

em dirigeixo vers la càlida abraçada,

mateixa persona canviada,

jo retorno altre cop a refugi llunyà.

Amb el pes dels records, direcció Migjorn,

enfilo, feixuc, cap al desitjat retorn.

Com l'ocell que torna al país de l'estiu,

fugint d'hiverns, cercant l'escalf del vell niu,

planejant muntanyes, valls i prats,

torno, content, cercant els somnis enyorats.

Amb les sabates brutes, direcció Migjorn,

enfilo, sense alè, el camí del retorn.

Alegries, tristeses, amors, desenganys,

de tot he viscut durant els fugaços anys;

plaers i dolors, també amics i enemics,

de tot n'he tingut, finalment tot ho he perdut.

Amb regust d'antics somnis, direcció Migjorn,

enfilo al final, el camí sense retorn.

Pseudònim: Watermelon man

Autor: Gerard Aceves

1r Batxillerat A

PROSA

VAIG OBRIR LA PORTA I NO HI ERA

Per fi havia aconseguit quedar amb ella, després de tot aquell temps; ens havíem de trobar a casa i passar el dia junts. Estava nerviós, havia escollit aquella camisa que tantes vegades m'havia dit que em quedava bé i donava voltes per casa anhelant que sonés el timbre d'una vegada.

Arribava una hora tard però, coneixent-la, sabia que no calia preocupar-se; sempre arribava a tres quarts de quinze. A la classe ja ho sabíem i la tutora, quan passava llista, ja se la saltava sabent que al cap d'una bona estona arribaria atabalada i bufant de tant com havia corregut de casa a l'escola.

Tanmateix, he de reconèixer que aquell dia em neguitejava més del compte la seva tardança; feia dies que la veia especialment nerviosa a l'escola; al pati no feia altra cosa que parlar pel mòbil, s'aïllava dels companys i els professors li havien de recriminar sovint que no feia els deures. No era normal en ella; alguna cosa li passava i ja havia de saber-ho.

Li vaig fer un whats app preguntant-li si hi havia cap problema i si trigaria gaire, però no el va respondre, la qual cosa tampoc era d'estranyar atès que darrerament no els responia mai. Estarà ficada en algun embolic greu? Tindrà algun problema que no vol o no pot compartir?...

Per fi va sonar el maleït timbre; vaig anar a obrir amb una sensació d'alleujament indescriptible, i abans d'obrir vaig agafar aquella rosa que li havia anat a compar feia una estona.

No era ella. El somriure es va esvair de cop dels meus llavis. A la porta, amb cara de pocs amics, hi havia una parella de mossos d'esquadra que abans de parlar-me del que havia passat em van explicar que m'havien localitzat gràcies a un whats app que havien vist al mòbil de l'Eva.

Pseudònim: Bon català

Autor: Guillem Barquet

1r Batxillerat B

PROSA (Primer Accèssit)

LA TARDA

Era un divendres a les quatre de la tarda, vaig obrir la porta i era l'insuportable professor de filosofia. Qui m'ho havia de dir! Me n'havia tornat a oblidar! A mi que m'esperava una tarda tranquil·la, de sofà, de refrecs, de descans, de pel·lícula, de gaudir plenament de la meva adolescència; jo que ja m'imaginava un moment reflexiu de pensar sobre mi i les meves coses, ara, va i arriba aquell protoprofessor amb les seves paranoies mentals sobre el saber i l'ésser metafísic. Aquella tarda perfecta s'havia convertit en una tarda que preveia tempesta. Aquells seixanta minuts semblava que no s¡acabarien mai però, a poc a poc, vas entrant en el paper de la filosofia, amb aquelles preguntes que una persona corrent mai no se li acudeixen de fer-se, que no tenen resposta, aquella manera de pensar que tenen alguns filòsofs que fan impossible l'entrada del coneixement. El temps que no transcorria ara passava a tota velocitat sense adonar-me que el protoprofessor ja havia de marxar, emportant-se amb ell totes les meves respostes a aquelles preguntes. I és que la tarda seguia, la meva ment s'havia quedat feta un embolic per totes aquelles qüestions que jo intentava resoldre sense aconseguir una resposta. Finalment vaig seure al sofà a mirar la pel·lícula però el cap em seguia donant voltes i m'impedia que em concentrés en el seu argument. Va arribar la nit i vaig començar a pensar en tot el que havia fet aquell divendres a la tarda, vaig adonar-me que no havia fet res del que per mi era una tarda “perfecta”, havia estat fent coses que no acostumava a fer, com llegir, estudiar (un divendres!), escriure una redacció... Això em va fer veure que allò que pensava que no faria mai, ho havia fet gràcies a aquella hora de filosofia. Potser aquesta era la resposta a aquelles preguntes que em rondaven pel cap tota la tarda: què puc fer, què he de fer, què puc saber?

Pseudònim: Dors de cors

Autora: Àlex López Trinquell

1r Batxillerat A