Embedded Files
Primers Premis
POESIA
L’ESCRIPTORA
Llapis i paper,
Només un sol llapis i un paper,
Elements bàsics per començar-ho a fer,
Dedicació i esforç per a que surti bé.
Tota sola i asseguda en una cadira,
És cert que d’altra manera no m’inspira.
Sovint deixo anar la meva ira,
peculiar forma que em delira.
Penso en la vida i la realitat,
mentre miro el cel estrellat.
Quelcom es veu de color daurat
i em diu que avui ho tinc tot guanyat.
L'autoestima em creix
del meu cor vestit de beig,
paraula per paraula forma un eix
i un somriure nítid em reneix.
Aprenc a aprendre,
aprenc a saber viure,
ara que em poso tendre,
aquesta nit torno a escriure.
Gràcies a un ampli vocabulari
puc jugar amb les paraules,
puc sorprendre i emocionar
i a la vegada fer plorar.
L'escriptura és disciplina
i des de ben petita em commou.
Però mentre a tu et fascina,
jo l'esborro i començo de nou.
Pseudònim: Llibertat.
Autora: Laura Adell
4t ESO C
PROSA
LA FI DEL MÓN
La nit s’anava apoderant de la muntanya, il·luminant-la amb diminutes estrelles incandescents i mudes. Mudes igual que la lluna, gairebé nova, que somreia sobirana tot mostrant una llum tímida, sense dir res.
Enmig d’aquell paisatge majestuós, una silueta lluïa al capdamunt, l’Andreu. Restava dalt del cim amb el seu cos totalment nu, de perfil gèlid i posat trist. No, més que trist era desanimat, enfonsat, sense esma, desgastat... gairebé inert! I la seva mirada, opaca i ja perduda, es dirigia a l’infinit.
La seva dissort el va acompanyar ja des que era un minyó. Nascut en una família desestructurada. Vivia amb el seu padrastre, un home gras i fastigós, partidari de: “¡Cuando mandaba Franco,esto no pasaba!” I la seva mare, víctima fàcil de les borratxeres del seu marit. I l’Andreu.... vaja, ell era invisible a casa seva.
Durant tota la primària va ser marginat pels seus companys, se’n reien d’ell i de la seva família. L’Andreu es creia que ho feien de broma, que era tot un joc. Creia que eren els seus amics. Fet i fet eren nens, una maldat infantil, innocent.
Se’n va adonar de la farsa quan va arribar a secundària, on les coses van empitjorar. Els seus “amics” el van començar a insultar vilment i les paraulotes van derivar en cops i els cops en ferides... I això dia rere dia, fins que les ferides van arribar al cervell i li van provocar l’odi cap a ell mateix, cap a la seva pròpia vida. L’Andreu era el blan fàcil, el circ de la classe, no hi imposava resistència. Tampoc no tenia amb qui parlar-ne. Ningú l’estimava, ni ell mateix.
Havia esperat molt de temps per aquest moment. Havia aguantat molt. Massa. Però ara, per fi, s’acabaria tot.
I ja que havia decidit fer-ho, volia fer-ho en una data especial, inigualable, única, estranya i màgica alhora. Una data on ningú se n’adonaria de la seva pèrdua, ja que tothom estava massa enfeinat celebrant el que, tal com es deia, podria ser la fi del món. L’Andreu no hi creia en aquestes coses, però li va semblar que eren el dia i l’hora més idonis per fer-ho, volant.
...
Una passa. Estúpid. Dues passes. Marginat. Tres passes. Ningú t’estima. Un sospir. Idiota.
Un crit es va anar ofegant dins de les ombres del silenci, que abraçaren la muntanya.
Ningú recordaria a l’Andreu, ningú tret del Pedraforca, que aquella nit lluïa com mai, il·luminat pel castell de focs que, trencant aquell silenci mortífer, donava la benvinguda a l’any 2000.
Pseudònim: Henna
Autora: Clara Barniol
4t ESO B
Accèssits
POESIA
TAVERNA D'EXILI
En una taverna perduda
hi ha un català amb causa caiguda,
treballa a una Argentina dura,
entre “boludo” i “boluda”.
El seu pobre ofici: taverner,
en vida passada: guerriller,
cap d'un gran exèrcit va ser
que la Guerra Civil perdé.
Entre ronda i ronda recorda
la seva desgraciada història:
com un país que estava en glòria
caigué en una trista victòria.
Recorda una terra fecunda,
plena de saviesa i astúcia,
però que una guerra molt dura
va deixar tota moribunda.
Va ser una guerra disputada,
una guerra desigualada,
una batalla ensangonada
que deixà la terra mermada.
Però el que constantment recorda
no és pas aquella derrota,
és la seva bonica dona
el dia que la va perdre tota.
Li van prendre tot el que tenia:
la casa, els fills, la família...
que es va prometre que buscaria
si de l'exili sortia.
Entre record, miratge i vida
s'ha tornat a alçar el dia.
Però si dintre el català algú mira
hi veurà una ànima trista.
En una taverna perduda
hi ha un català amb vida caiguda,
el va acollir una terra dura
tot i el cor posat en la pàtria volguda.
Pseudònim: Kvothe
Autor: Pol Ureta
4t ESO A
PROSA
I ARA EM VEUS AQUÍ, CANSADA DE TANT PATIMENT.
Encara me'n recordo de com va començar tot. És clar que sí! Aquell diumenge d'estiu a Barcelona, jo anava amb les amigues tot passejant pels aquells carrers on mai hi ha una ànima. Elles consolant-me, per variar, de totes les meves històries que em feien patir tant. Unes més greus que altres, però quan tot s'ajunta en un mateix instant no saps com sortir-te'n. Ja ho diuen, les desgràcies no vénen soles. I tu, endinsat en els teus pensament, amb el cap mirant el terra te'm vas creuar i en passar pel meu voltant les nostres mirades es van trobar. Jo, que no et coneixia de res, vaig sentir com el meu cor s'accelerava per moments. Tot seguit, vas desaparèixer... Des d'aquell moment no vaig parar de pensar en tu, en els teus ulls de color verd que tant m'agradaven i que m'ho deien tot...
No sé si va ser cosa del destí, però aquell mateix dia, en un altre carrer ple de gent, vaig tornar a veure els teus ulls verds que, des de lluny, buscaven els meus, també verdosos. Aquest cop em vas seguir mirant i em vas regalar un somriure preciós i entre tota la gentada que anava d'un lloc a l'altre, jo que estava esperant a que les amigues sortissin d'una botiga i tu, tu que cada vegada t'acostaves més a mi. Em vaig posar tota neguitosa i sentia que el cor em sortia del pit. Llavors va arribar el moment d'intercanviar les nostres primeres paraules: Hola! Vas dir-me tu, tot nerviós. Jo, tota vergonyosa, et vaig regalar un dels millors somriures...
I gràcies a aquest hola, vam continuar parlant com si ens coneguéssim de tota la vida. La seguretat que em transmeties em feia sentir que podia confiar en tu, però de sobte vaig haver de tornar amb les amigues i ens vam acomiadar donant-nos els telèfons i amb dos petons profunds que deien moltes coses. Aquest va ser un dels dies que mai oblidaré. I unes mirades còmplices de tot el que estava passant dins nostre quedaran sempre en el meu record.
Va ser el començament de tota una vida junts, però ara ja tinc 80 anys i tu m'has deixat, te n'has anat del meu costat per sempre...
I ara em veus aquí, cansada de tant patiment, mirant les fotos que relaten tota una vida compartida i t'enyoro. T'enyoro i t'estimo més que mai i sé que un dia ens tornarem a trobar...
Gràcies per haver-me regalat el teu temps i el teu cor.
Pseudònim: Abril
Autora: Denisse Dobla
4t d'ESO B
Page updated
Report abuse