3r ESO

POESIA

EL FUM QUE EVOCAVA RECORDS

Jo mirava les estrelles mentre delirava,

pensava massa en tu, i això em canviava la cara

i veia un avió gris, que poc a poc s’enlairava,

darrere seu deixava una intensa fumarada.

Aquell fum era fugaç, dens, a tu s’assemblava

perquè a mesura que passava poc temps, s’anava

com tu, que em vas enamorar amb la teva mirada

i sense esperar-m’ho, em vas deixar a l’estacada.

Sí, recordo quan et vaig conèixer aquella nit

em milloraves el dia, mai estava trist,

però ara, actues com si mai m’haguessis vist

tot i això t’estimaré amb tot el meu esperit.

Pseudònim:

Nom: Roger Bernadó

Curs: 3r ESO A

NARRATIVA

MOLTA ROBA I POC SABÓ

El dia no va començar gaire bé; em vaig despertar cansada perquè a la nit, vaig estar pensant en la feina. La intenció del dia era ben simple; havia de comprar un regal per a l’aniversari del meu germà, que era aquell mateix dia. A més de deixar-ho fins a l’últim moment, encara no sabia ni què comprar-li, per això volia anar a un centre comercial. Tenia el cotxe aparcat davant de casa i abans que hi arribés, les claus em van caure en una claveguera… Primer vaig encendre la llanterna del mòbil, les vaig localitzar i amb l’ajuda d’uns veïns (molt amables) les vam treure amb un penjador. Per fi vaig poder entrar al cotxe, però resultava que em quedava poca gasolina així que vaig haver d’anar a la gasolinera. Una vegada havia arribat al meu destí, em trobava tan perduda com una brúixola que no troba el nord. Sempre li comprava alguna peça de roba, així que volia comprar-li alguna cosa diferent i, per tant, vaig entrar en una botiga on venien una gran varietat de coses. Després de molts dubtes vaig decidir comprar-li una tassa. Encara faltaven 3 hores per a la festa del meu germà, així que vaig entrar en un Starbucks a prendre’m un cafè, i com que tenia una mica de gana, em vaig demanar unes galetes. Mentre conduïa vaig veure que tenia els braços vermells i també em feien picor. Segons semblava, tenia urticària. Va seguir empitjorant així que vaig trepitjar el pedal d’acceleració rumb a l’hospital. Un cop allà, el doctor em va dir que la urticària era una reacció al·lèrgica als cacauets… hauria d’haver preguntat de què estaven fetes aquelles galetes. Sortint de l’hospital vaig recordar que havia d’anar a buscar unes camises de la tintoreria, i pensant que tenia temps de sobres, hi vaig anar. Posteriorment, de camí a casa del meu germà, vaig haver de parar de cop el cotxe perquè una bicicleta em va passar pel davant molt de pressa, i a conseqüència d’això, la tassa va caure i es va trencar. En aquest moment el meu nivell d’estrès estava al màxim; hi havia trànsit, faltaven 5 minuts per la festa i no tenia un regal. Em trobava abstreta en el temps, mirant el meu rellotge freqüentment i anant a tota marxa. Jo tenia un trastorn obsessivocompulsiu i una de les meves obsessions era arribar d'hora als llocs, era com una norma i si la incomplia em sentia com un fracàs… però també necessitava un regal. No sabia què fer i aleshores em va agafar un atac d’ansietat…

Pseudònim:

Nom: Júlia Lindsey

Curs: 3r ESO A

POESIA

Ella

Ella ja sap que l'estimo més que a ningú

ella ja sap que per mi no és cap tabú

ella ja sap que jo el cel l'hi baixaria

ella ja sap que la penso nit i dia.

Ella ja sap que estic boja per besar-la

ella ja sap que desitjo acariciar-la

ella ja sap que cantaria belles cançons

ella ja sap que amb mi no tindria malsons.

Ella ja sap que si em digués un simple si

ella ja sap que s'enamoraria de mi

ella ja sap que per mi és simplement èxtasi

ella ja sap que només ella em fa estar així.

Pseudònim:

Nom: Ainhoa Franco

Curs: 3r ESO B

NARRATIVA

MIRADES. PARAULES. MOMENTS

Mirades. Paraules. Moments.

Tres coses capaces de canviar-ho tot.

Perquè hi ha moments que haurien de desaparèixer, aquells dels que te'n penedeixes tant que desitjaries poder viatjar en el temps i modificar-los; esborrar les mirades plenes de rancor, ofegar les paraules que perforen, que creen forats, que et fan fora de les teves arrels.

I és que, tant de bo fos tan fàcil, però no ho és.

Hi ha records que et persegueixen durant tota la vida i moments que et marquen qui ets, qui seràs i perquè ho seràs.

No entenia per què jo no podia ser com a mi m'agradava, perquè havia d'aparentar ser algú qui no era, però aquells moments havien marcat un abans i un després.

Havia estat egoista i ho havia deixat tot per ell, i ara em tocava rectificar els meus errors. Els pares m'havien acollit a casa i havien dit a tothom que havia anat de viatge a les Maldives, que, al final, era el que a ells els convenia, però no havia estat així. M'havia escapat amb en Blai, lluny de l'infern de la meva família i la vida perfecta que portava, però quan només havien passat dos dies, em vaig començar a adonar que no anava tot bé.

El Blai, ja no em feia cas, em feia un petó abans d'anar a dormir, però no transmetia res, ni tampoc el de bon dia, cap.

Al principi, no li vaig donar importància. Ens acabàvem d'escapar de casa i anàvem a lluitar contra una cosa que no coneixíem; però els dos estàvem molt convençuts que estàvem fent el correcte, fins que va explotar. La bomba que portàvem tants dies arrossegant va explotar i ens va esquitxar als dos fins a quedar ben xops. Paraules que no pensàvem, però que vam dir igual. Mai tornaré a ser el mateix després d'això. L'endemà al matí, vaig fer les maletes i vaig marxar, sense tan sols deixar una nota. Sabia que no ho estava fent bé i m'estava comportant de manera immadura, però ja no ho podia canviar; ja havia passat, el mal estava fet.

Vaig arribar a casa i em van acollir com si res, van dir a tothom que estàvem bé i que ja havia tornat. Els pares i jo sabíem que és mentida, però per ells, era més important mentir que revelar qui érem de veritat. Aparentar que tot anava bé quan, ni de bon tros, anava tot bé.

Pseudònim:

Nom: Èlia Cortés

Curs: 3r ESO C