3r ESO

PROSA

L'últim recanvi

Recordo aquell dia quan, per primera vegada, em vaig substituir una cama per una pila de metall, per una cama robòtica, i de seguida vaig veure la gran quantitat d'avantatges que em suposava i per aquest motiu vaig accedir a canviar-me l'altra. No em feien mal si em cremava i en canvi podia determinar el grau exacte de temperatura en què estava un objecte, i si em donava un cop tampoc em feia mal. Però en canvi, sí que podia sentir la carícia d'un vent molt suau.

També recordo que tot just quan vaig desenvolupar una tecnologia molt precisa, em vaig substituir els braços amb la gran complexitat del moviment i sensibilitat de les mans.

El següent gran repte va ser la substitució de tot el sistema digestiu. L'energia ja no em venia del menjar, que per transformar-se en energia calia passar per un llarguíssim i complex procés digestiu, sinó que venia d'unes bateries elèctriques. Un sistema molt més eficient... i molt més net!

Tampoc necessitava ja el sistema respiratori ni el sistema circulatori. Quin estalvi d'espai i de problemes! Adéu refredats!

Amb tots els sensors interconnectats que tenia per tot el cos ja no em calia sistema nerviós. Havia quedat substituït per una xarxa de cables molt prims que cobrien totes les peces i m'envoltaven com si fos un jersei de llana

Ara ja només em quedava substituir l'últim recanvi. L'última peça. La més difícil. La més complexa. La més important: el meu cervell.

Estava, doncs, a un pas de la immortalitat. Només em faltava polsar la tecla «Enter» per poder realitzar el somni de la meva vida. Però en aquell últim instant, vaig notar una olor i vaig recordar que ja no podia gaudir d'aquelles croquetes tan rosses i cruixidores que em recordaven la meva infància. I no vaig dubtar: no necessitava aquest últim recanvi.

Pseudònim: DENON

Autor: Jaume Cañizares

3r ESO C

PROSA

Trajecte final

En el món nou, la desgràcia va recaure en una parella jove i treballadora. El vuit de març del dos mil quatre-cents a l'Andrea i al Tom els van confirmar el pitjor esdeveniment que podia succeir a una parella del segle XXIV: tenir un fill biològic.

L'Andrea estava ben preocupada per haver de cuidar un nadó, ja que només tenia vint-i-dos anys, i a més calia afegir que cada dia que passés després del part es convertiria un dia més jove. Al final en Tom hauria de cuidar el futur fill d'ella.

En Tom i l'Andrea en sortir del ginecòleg es van fer la gran promesa d'aprofitar cada minut a partir d'aquell instant. Cada mes anaven de viatge a un lloc diferent: Alemanya, Itàlia, França, Nova York, Tailàndia, Londres, Xina, Rússia i just hores després d'arribar a Holanda, l'Andrea es va posar de part. Van tenir un nadó preciós amb els ulls blaus, blanquet de cara i ros de cabell. Li van posar de nom Marc. Tothom deia que en Marc era un nen adorable com la seva mare.

En Tom i l'Andrea li van muntar una festa d'aniversari amb els amics i la família quan va fer quatre anys. En aquella data, en Marc ja no tenia mare, el que tenia era una germana que havia assolit la majoria d'edat. Tot i que en Tom sabia que a l'Andrea l'havia de tractar com a una filla més i no com a una esposa, volia que la família estigués ben unida, intentaven fer tot tipus de coses junts, però mentre en Marc es feia tot un home, l'Andrea s'anava tornant una nena. En Marc ja no recordava a l'Andrea com a una mare sinó com una germana gran.

Quan va fer els divuit anys a en Marc li van organitzar una gran festa, com feia catorze anys, amb la diferència que s'havien intercanviat les edats: ara qui tenia divuit anys era en Marc i qui en tenia quatre era l'Andrea.

El vuit de desembre del dos mil quatre-cents vint-i-dos, el dia del 22è aniversari d'en Marc, l'Andrea va morir. En Marc va fer grans coses i no va desaprofitar ni un segon de la seva vida tal com li va dir l'Andrea abans de morir. Això sí, en el seu pensament mai no havia tingut mare, sinó una persona molt més important, una germana.

Pseudònim: MAR

Autor: Carme Manau

3r ESO C