Batxillerat (2n)

POESIA

CATALUNYA, RETORNA A TU MATEIXA

Catalunya, retorna, avui, sobre els teus lànguids passos,

sia l'energia que et faci créixer per dins,

que la viva ment dels teus fills grats

retrobi la importància de tan bella història,

i recuperis la memòria que antany perderes

pels camins dels savis, vells pelegrins.

Recorda, pàtria meva! Retorna a tu mateixa!

Et vull sentir rugir de nou,

com brau valgut de fèrria empenta,

que dels aires tenebrosos i les tristes fosques

reneixin els noms dels homes caiguts,

que amb sang i valor lluitaren per la terra,

que amb plors i dolors perderen

la guerra per la Terra.

Oh, Catalunya! Faré que tornis en si!

Que la teva història es converteixi en record

i no pas en oblit!

Que l'amnèsia sigui castigada,

que els teus camps de blat

els contin rondalles,

als més petits,

de males bruixes que van al cel,

de tristos monstres que busquen pau;

que la paraula acapari la força absoluta

que la mentida proclami sa ben fosca tomba,

que les mitges mentides implorin clemència

i la veritat es retrobi

amb els cels de la ciència.

Oh, Catalunya!

Retorna, avui sobre els teus lànguids passos!

Sia l'energia que et faci créixer per dins!

Que la viva ment dels teus fills grats

retrobi la importància de tan bella història!

I recuperis la memòria que antany perderes

pels camins dels savis, vells pelegrins!

Pseudònim: La gallineta cega

Autor: Jordi Bellmunt

2n Batxillerat B

PROSA

GRIS ACOLORIT

Em llevo. Em poso les sabatilles i la bata. La tela rugosa i vella em grata l'esquena mentre, a les palpentes, camino cap a la pica del bany. Em frego les mans molles a la cara, i encara endormiscat, miro als ulls a l'home del mirall. La seva cara trista s'allarga amb la grisor de les parets i la llum de les bombetes de baix consum. Com un flaix, recordo els temps en què aquest rostre tenia color. Les tardes d'estiu a la masia amb els avis, els caps de setmana de copes amb els millors amics, les nits amb la Lídia, els matins amb la Lídia, les primeres passes de la Júlia. Les escenes se'm repeteixen al cap en color verd, groc i blau, per després tornar al gris del present.

Mudat, i amb corbata i maletí per donar bona imatge, agafo el tren cap a la capital. Al vagó, com de costum, penso en la Júlia. En el dia que la seva mare, en braços, l'allunyà de mi. Torno a repetir, per dins, les paraules que he memoritzat amb el temps: “Tot tornarà a ser com abans. Aquesta és la bona”. Una veu anuncia la meva parada, i surto de l'estació en direcció a la Via Laietana.

Un cop arribat al local, entro amb timidesa i faig cua. M'inclino i observo les cares dels que estan davant meu: tristes, llargues i grises. Al cap de pocs minuts em situo al capdavant de la fila, i torno a pensar en la Júlia i la Lídia, i torno a recordar l'escalfor de les abraçades, el somriure d'una filla agraïda i la mirada d'una dona feliç. A passes breus i amb el pit encongit, m'assec davant de la taula, i els ulls del terror em miren amb indiferència. A contracor, i després d'una bona respiració, pronuncio amb veu tremolosa els mots que tant he assajat:

- Bon dia, voldria demanar un crèdit.

Pseudònim: E2

Autor: Eric Mates

2n Batxillerat A

PROSA

UN MIRALL ENGANYÓS

Amb l'aparició del sol, la nit s'escapa temporalment; sembla que el dia li faci por. Així, amb els primers feixos de llum solar, capaços de sortejar les meves cortines, em desperto. Al contrari que els altres dies, el cos influencia la meva voluntat de romandre al llit una estona més, provocant una incorporació de noranta graus del meu cos. Faig una ràpida llambregada a la meva habitació, com de costum. Noto que els meus ulls han observat quelcom extraordinari: en un racó hi ha un mirall que el dia anterior no hi era.

M'aixeco del tot, col·locant, primer, el meu peu esquerre sobre la superfície, per després posar-hi el dret. M'apropo al mirall, amb una comprensible incredulitat, tenint en compte els fets. M'hi miro, i em veig a mi, el mateix rostre físic... retinc la respiració, cloc els ulls cinc segons, i torno a obrir-los, i recupero la respiració... La figura d'aspecte humà em mira, seguint, amb els seus ulls, el recorregut dels meus, amb una precisió mil·limètrica, fent els mateixos gestos i de la mateixa manera, amb una suavitat i seguretat sorprenents. Tot correcte, penso, aquest mirall segueix complint la seva funció, com la resta. Amb tot, adverteixo una petita anomalia: la figura del mirall ha cobrat volum, és a dir, gaudeix de tres dimensions i, per acabar-ho d'adobar, ja no té el mateix rostre que jo. Massa tard, la silueta alça el puny, subjectant un estri punxegut brillant, i el condueix cap al meu cor.

De sobte, una llum blanca neix d'un punt ínfim de l'habitació, acompanyat d'un brunzit molt agut. En poc temps, ambdós fenòmens s'han fet propietaris del lloc, ho envolten tot, s'apropen cada cop més cap a la meva figura fent desaparèixer l'altra. És la fi?, em pregunto; aquí s'acaba tot?... La llum m'embolcalla, al mateix ritme amb el que vaig perdent el coneixement.

Inesperadament, com si d'un somni es tractés, em desperto en el meu llit. La llum i el so que l'acompanyava han abandonat la sala, de la mateixa manera que havien entrat: silenciosament. Romanc escèptic durant uns moments, fins que quelcom em crida l'atenció: el mirall que m'havia donat tants maldecaps no hi és! Doncs, sí, resulta que era un somni.

Pseudònim: #Wertgonya

Autor: Aleix Nadal

2n Batxillerat B