Primers Premis
POESIA
Una veu
Perduda dins la presó,
la nit és present i lenta.
No sóc pas dona dolenta
però això sento tan dolor.
Com si jo fos un ocell
que les ales li han tallat,
vivint en un lloc tancat
i ben lluny de Sabadell.
Més d’un any engarjolada,
talment com un delinqüent,
ara cal que molta gent
visqui amb la veu ben alçada.
Un any i mig ja és massa
i esgotada de lluitar,
sento l’enyor d’abarçar
a tots els que tinc a casa.
Penso en els amics companys
i el temps que vam compartir.
Recordo bé el món d’ahir:
d’il·lusions i desenganys.
Aquí dins de la presó,
visc la nit molt lentament,
convençuda en tot moment
que ens donaran la raó.
La justícia és pel camí,
però si ens tornen a tancar,
no podrem pas descansar:
la veu hem de fer sentir!
Avui nit he somiat
amb el cor ple d’esperança,
que he de viure amb confiança.
Seré lliure ben aviat!
Tot i això, jo us ho vull dir:
Lliberat és no emmudir.
Pseudònim: Groga
Autora: Anna Garcia
Primer de Batxillerat
Poesia
Segon premi
Lluita mentre visquis
I dins meu una veu em diu:
ja n’hi ha prou de ser la víctima.
La fera creix a l’interior,
doncs no som la condició ínfima!
Anys hem viscut mudes i lligades,
castigades i atemorides
com ocells sense ales:
només ànimes adolorides.
Cuina, neteja, obeeix.
Et creus prou bona?
Frega, renta, cuida’m.
Calla, només ets una dona.
Tan sols som la muller,
la filla, la mare, la germana.
Com nines sense cara,
jutjades per la societat rufiana.
I dins meu una veu em diu:
la lluita no és un desig,
és una necessitat.
Voler-nos vives no és cap capritx.
Filla, t’intentaran tancar
dins les mateixes quatre parets
i t’esborraran dels llibres
però no acceptis els seus bitllets.
Sabates grosses, camisa, corbata.
Potser massa copes.
I és que, amigues meves,
la bèstia no sempre té urpes.
Por a la por,
por al senyor Ramon,
por a cridar,
por al món.
Però a partir d’avui
ja no estàs sola,
em tens a mi
i a les que criden: Vola!
Pseudònim: Joana d'Arc
Autor:
NARRATIVA
El millor fracassat malabarista
- El fracassat del teu pare treballa de malabarista, això sí que és patètic.- Van ser les últimes paraules de l’Angelina Backer després d’una clàssica picabaralla entre nenes adolescents. Vaig quedar-me perplexa, davant d’allò no sabia què dir, va ser tan inesperat... Aquelles paraules no em van deixar dormir. Sabia que el fet que el meu pare treballés com a malabarista al circ de la ciutat era un fet curiós, fins i tot estrany, però que la gent pensés que era patètic va causar-me una sensació de vergonya i malestar davant la situació, l’únic que se’m va acudir va ser marxar sense dir res.
- Què volies que digués? - vaig dir al meu subconscient mentre canviava el coixí de cantó. Era inútil infamar contra el pare de l’Angelina, el senyor Backer, que propietari d’una de les empreses automobilístiques més importants del comtat, i no hi tenia res a fer. Vaig aixecar-me mig somnàmbul, vaig dirigir-me cap a la cuina esquivant cada un dels obstacles en la foscor, vaig servir-me una tassa de llet amb cacau amb els quaranta segons d’escalfor del microones. I si és veritat? El meu pare llançant i fent girar objectes, potser sí que és una mica patètic, per què no podia tenir una feina digna com els altres pares? Arquitecte, empresari, policia,...
Tornant cap al llit vaig topar contra una de les caixes de malabars i vaig caure de morros, allò em va enfurismar, -per què no puc tenir un pare normal?- vaig pensar mentre em mossegava la llengua. Vaig fer una forta puntada de peu contra el matalàs i em vaig posar a dormir.
Aquell nit vaig somiar, era al circ situat al lloc de sempre on esperava l’aparició magistral del meu pare amb la seva clàssica actuació, com si es tractés de la primera vegada. Podia veure els rostres de tots els nens del comptat, inclosa l’Angelina Backer, tots amb els ulls hipnòtics a l’actuació, i en finalitzar, una immensa onada de xiscles i d’aplaudiments van cobrir la carpa. Aquells records van omplir-me d’orgull, potser el meu pare era ben diferent dels altres, no anava amb corbata a la feina, no portava maleta ni feia reunions, però el meu pare podia fer una cosa que no podien fer els altres, podia treure un somriure a milers i milers de persones de tot el país, i això sí que era increïble. I ja podien dir que era un fracassat, però feliçment, podia dir que era el millor fracassat malabarista de tot el país.
Pseudònim: Espigall mort
Autora: Òscar Miquel
Accèssits
POESIA
NARRATIVA
Feliçment deixaré d'esperar
Feliçment vius, plores, sents, estimes, crides, balles, saltes, proves, t’equivoques, et deceps, creixes, madures. Feliçment t’enamores, i s’encén la flama. L’amor és cec, o això t’han dit sempre, però no hauries de deixar que et tapés els ulls. Ets l’amor de la meva vida, i jo et teu príncep blau, et diu. I tu, feliçment te’l creus. Ets meva i de ningú més, et diu. I tu, feliçment, t’entregues. No vagis amb les teves amigues, queda’t amb mi, et diu. I tu, feliçment, acceptes. No portis aquesta faldilla tan curta, et diu. I tu, feliçment, et canvies. No surtis, no palis amb el teu amic, no vagis a aquesta festa, no... I tu, feliçment, renuncies. Renuncies a viure, plorar, sentir, estimar, cridar, ballar, saltar, provar, equivocar-te, decebre’t, créixer, madurar. Renuncies a fer tot això lliure, perquè ara tens a algú que ho controla per tu. Però tu segueixes feliç, i feliçment perdones, assumeixes culpes, justifiques blaus, perds llibertat. I la poca gent que segueix amb tu intenta treure’t el mocador dels ulls, però tu no et deixes. Ell no et deixa, i cada cop la bena és és opaca. I tu, feliç, cada cop més a prop de la flama. A cada pas notes més l’escalfor, aquell que no saps fins a quin punt és agradable, però no tens prou força per parar. Feliçment t’hi segueixes acostant fins que, sense adonar-te’n, ja t’has cremat. Ja no vius, la ceguesa t’ha matat. La falta de llibertat t’ha matat. Ell t’ha matat. Però jo visc per tu, i per totes a qui us han tapat els ulls i no us han deixat lliures com éreu, i com hauríeu d’haver estat sempre.
Pseudònim: Espurna
Autora: Estel Bladas