4t ESO

PROSA

EL RETORN

Vaig respirar profundament. Aquella olor de mar em portava tants records... Tardes de juliol a la platja, nits d’estiu, dies sencers a la barca, el meu avi, les sardanes de cada dijous. Vaig passar tants bons moments en aquell poble d’estiueig. M’omplia la vida. Cada cap de setmana quan hi anava, em sentia feliç, lliure, i jo mateix. Per això he decidit tornar-hi. Vull aprofitar els meus últims mesos de vida aquí, vull sentir-me com abans, vull oblidar-me de la malaltia, de la feina, del cap de l’empresa, de l’estrès, de tot. Vull estar tranquil, reflexionar i pensar en què he fet, coses que encara estic a temps de fer o de recuperar i coses que hauria pogut millorar al llarg de la meva vida. De sobte, vaig mirar la platja des del mirador. Era un lloc molt especial per a mi. Una imatge va transcórrer pel meu cap, la Maria. Estava tan enamorat d’ella antigament, què se’n deu haver fet? Encara deu viure al poble? Una sensació d’adrenalina va córrer per les meves venes malaltes. Ja sabia què havia de fer abans de morir-me- Recuperar-la.

Vaig dirigir-me ràpidament cap a la seva casa, estava oberta! Corrents vaig trucar a la porta, em va obrir una noieta jove i li vaig preguntar si coneixia la Maria Miró, però la seva resposta va ser negativa. L’ànima em va caure als peus. Vaig començar a caminar sense rumb, sentia tristesa i ràbia. Al cap de pocs minuts em vaig trobar al cementiri i vaig decidir donar un tomb per allà. Una de les làpides em va captar molt l’atenció, era molt maca, estava recoberta de flors, tenia una font just al costat i moltes roses, era una làpida molt viva. Vaig llegir el nom i em vaig quedar de pedra. Maria Miró, 1913-1970. Feia quatre anys que s’havia mort, em vaig quedar sense respiració, finalment l’havia trobat, es clar que en el lloc on m’esperava menys trobar-la. Ara, només faltava retrobar-se amb ella, potser no a la vida real, però n’estava segur que en algun lloc ella l’estaria esperant.

Pseudònim: Mar Blau

Autora: Núria Milà

4t ESO C

PROSA

VELL PESCADOR

M’estic al mar, asseguda a la sorra humida d’un matí de primavera, estic amb la companyia de la nostra caseta blanca on passàvem les vacances d’estiu, aquella caseta que tant ens agradava, recordes?

Observo amb atenció el món que m’envolta, els nens que corren fent volar estels, les parelles que passegen, aquells que riuen i miren els peixos saltar, i per un moment, jo també somric, ostres, que bé que estaria si fos feliç.

M’agradaria veure’t, com et deu anar? Ets feliç? Tant de bo que sí!

M’acosto a la cas, amb alguna esperança, no sé què és el que vull trobar-hi, segurament, la felicita que un dia vaig perdre, però només hi trobo les teves canyes de pescar. I és en aquest moment, quan em vénen al cap tots els moments passats, tot el que junts havíem arribat a fer, i que ja mai més es repetiran. Els ulls ploren, i tan sols puc pensar en tu. De veritat, que ja no m’importa aquell peix que ha saltat abans i m’ha fet riure, ni aquells nens, ni tampoc els missatges d’ànim de quan vas marxar, no vull pensar en la serenitat que em transmet el mar, o la llibertat, no vull acostar-me, fer veure que tot va bé i somriure com una heroïna, l’únic que vull és abraçar-te i tenir-te al meu costat.

Tinc moltes preguntes i cap resposta, digues, per què ha d’existir la mort? O més aviat, per què a tu, t’ha arribat tan d’hora?

Amb els ulls emboirats, les llàgrimes em rellisquen galtes avall, però no, no ho puc fer, tu no ho volies. Miro la immensitat del mar, l’horitzó i el més enllà, i és que aquí dins, un dia, tu i jo vam llençar la pedra de la felicitat, ens vam prometre que passés el que passés mai deixaríem de somriure i que el dia que trobéssim la pedra, seria el dia en què ens podríem permetre caure però també aixecar-nos i fer-nos forts.

Ostres avi, com m’agradaria que aquell 10 d’agost no m’apunyalés el cor cada cop de sentir-lo, com desitjaria que no hagués significat l’últim dia de la teva vida, el teu últim obrir i tancar d’ulls, i el teu últim adéu.

I és que és ara, en acabar aquesta carta humida i salada, quan me n’adono que he acabat estimant-te més del que m’estimo a mi.

Pseudònim: Petit castell de cristall

Autora: Paula Vilalta

4t d'ESO C

MASIA DE LLÀGRIMES

Tanco la porta de la meva habitació amb totes les forces que tinc. Vull que ho sentin els pares. Aquest estiu havia de ser el millor de tots els anys, i se m’acaba d’escapar de les mans. Estirada al llit penso en tots els plans que havíem preparat les meves amigues i jo, i en com s’acaben d’evaporar.

Hauré d’estar tancada en una vella masia dels avis materns, al Maresme, sense cobertura i sense res més a fer que observar l’hort i els animals.

Avui no baixo a sopar, continuo estant enfadada. La mare diu que marxarem demà al matí, així que obro l’armari i començo a treure la pitjor roba que tinc i a llençar-la amb desgana damunt l’escriptori. Decideixo anar a dormir per no donar més voltes a l’assumpte.

Al matí m’aixeco i somric. Obro la finestra, fa molt bon dia. Però el somriure se m’esborra quan veig tota la pla de roba damunt la taula. Això només pot significar que no ha estat un malson, i que marxo tres mesos lluny de la ciutat.

Surto de l’habitació i baixo a esmorzar. Els pares em somriuen però no puc fer el mateix així que torno a l’habitació i em pentino. Em vesteixo amb un vestit de platja , i col·loco tota la roba dins la bossa d’esports que duc al gimnàs.

Sento la mare que crida que el cotxe ja està en marxa i miro per últim cop el dormitori. Trobaré molt a faltar aquestes quatre parets.

Després de dues llargues hores de trajecte, arribem a la masia. La façana, de color blanc, s’ha tornat groguenca amb el pas dels anys. La porta grinyola quan la mare l’obre i entro dins. Analitzo la masia, és molt rústica. Té la típica llar de foc i les bigues de fusta al sostre. Al mig del menjador hi ha una gran escala de cargol. i hi pujo. Quan arribo a dalt tinc un calfred. D’estar a 40 metres de terra, a la part més alta de la masia. M’acosto a l’única porta del passadís i giro el pom.

Entro.

Estic situada en una habitació amb el sostre amb la forma de la teulada. No hi ha parets. En el seu lloc hi ha unes grans finestres que arriben fins a terra. M’hi acosto i el sol em dóna directe a la cara, però no m’importa. Observo davant meu les vistes més precioses que he tingut mai. Just sota la masia, una gran extensió d’hort s’ajunta amb un petit bosc situat davant de la platja. Alço més els ulls i una mica més enllà de les barques de davant la sorra, veig el mar. D’un blau preciós, tan extens que no puc veure el final. El moviment de les onades fa que algunes embarcacions es moguin, i els ulls se’m comencen a humitejar. Em giro per continuar mirant l’habitació i veig un gran llit, amb les típiques cortines que s’utilitzaven anys enrere. I de sobte, els meu ulls topen amb una vella guitarra, amb una capa de pols, repenjada a una finestra. M’imagino als meus avis col·locant-la així, per últim cop, el dia en què van haver d’abandonar la casa per culpa de la malaltia de l’àvia. Me’ls imagino abraçats, mirant per últim cop el mar sense final que els omplia la vida. Me’ls imagino baixant les escales de cargol per últim cop, amb el cor encongit.

M’estiro al llit i les llàgrimes em comencen a rodolar per les galtes, em noto esgotada. M’agradaria poder parlar amb els avis per últim cop i prometre’ls que gaudiré tant d’aquest lloc com ho van aconseguir fer ells. Sé que no podré tornar a parlar amb ells, però em prometo a mi mateixa que durant aquest estiu, compliré la promesa.

Pseudònim: Dior Cherie

Autora: Anna Pérez

4t d'ESO A