3r ESO

PROSA

LA PERLA D'ALTA MAR

Al mar hi veig l'ombra de la mort, i sento el xiuxiueig de les paraules dolces, dites a cau d'orella per ell, i pateixo unes ànsies de tirar-m'hi i no sortir-ne més. Llegeixo la cara, amb llàgrimes als ulls per la grotesca escena vista fa uns minuts, sense poder treure'm del cap el cos, flotant en aquelles aigües salades. Al paper mullat per l'aigua salada que va caient dels meus ulls hi diu que m'estimava, però que el seu cor malalt no podia aguantar-ho sense patir. Que no podia veure'm amb el capità sense que se li esquerdés una mica l'ànima. Ell, mariner com era, creia que no poda fer res per prendre'm dels braços del capità, encara que jo, sense cap dubte, no ho havia vist pas així. Ell, mariner d'ulls blaus i barba negra s'havia tirat al mar, al seu mar estimat on mai ningú el retrobaria amb vida.

Ara, asseguda al banc del cementiri, des d'on es veu el mar blau d'aigües salades, amb el vent de tramuntana acaronant el meu rostre, i el pensament posat al record d'aquells petons i carícies robades a les platges solitàries on havíem jugat a ser més grans, descloc aquell penjoll, amb l'objecte més preuat, present del meu mariner, com a senyal del nostre amor prohibit, la perla preciosa, trobada a les profunditats del seu mar estimat. La perla, que jo portava tocant al cor, que em recordava la culpabilitat que portava gravada al cor i l'ànima. Vaig deambular fins al penya-segat més alt, on festejàvem d'amagat, en les nits estrellades d'estiu. Vaig mirar avall, cap al mar blau turbulent, el seu mar estimat, i la hi vaig tirar. Vaig tirar-hi la perla, perquè romangués amb ell per sempre més. De sobte, el mar semblava tranquil, com si de cop hagués retrobat la calma que li pertocava.

Vaig marxar corrent altre cop aguantant les llàgrimes que brollaven, recordant el meu mariner d'ulls blaus i barba negra, que s'havia submergit al mar per no emergir-ne mai més.

Pseudònim: Aliena

Autora: Maria Bertolín

3r ESO B

PROSA

VENT DE TRAMUNTANA

Any 1912. Fill de pescador. Ma mare passava el dia a casa. I jo, per descomptat, un dia hauria de ser pescador. Durant dècades, l'ofici havia passat de generació en generació, així que no gosava trencar la cadena que feia anys i panys que perdurava. Dia rere dia sortíem, mon pare i servidor, amb el llaüt, vell però eixerit, que l'avi havia deixat d'herència al més gran dels seus fills, i que algun jorn seria meu.

Ell, l'ancià, explicava històries d'altres temps, mentre tots els presents l'escoltaven atentament. Una veu dolça i clara embellia la seva aparença ferma, desgastada. Els ulls, profunds i blaus com l'oceà, mostraven el resultat del patiment de tants i tants anys. Mai no s'hauria cansat de repetir com havia arribat un home de “ses illes” a parar al petit poble portuari de Tossa.

Ell era de Mallorca i cada matí, abans que el sol sortís, salpava a pescar amb el seu gran amic Quimet, tal com ell l'anomenava. Al vespre, a boqueta de nit, tornaven a casa, fins que, malauradament, un dia, no van tornar.

Eren joves i aventurers i, encara que el dia fos negre, sortien a la mar. Un matí, una tempesta devastadora va sorprendre'ls a les aigües normalment tranquil·les i càlides del Mediterrani. Tal va ser el desastre que el valent i fort Quimet no va poder lluitar contra l'adversitat d'aquell xàfec. L'avi, il·lès, va anar a la deriva durant la nit, sol com un mussol. L'endemà al matí, quan la terrabastada havia amainat, una silueta muntanyosa es dibuixava a l'horitzó. Va pensar que eren terres mallorquines i s'hi va acostar, poc a poc, car el llaüt havia patit les conseqüències del desastre.

Per a la seva sorpresa, era a Catalunya. N'havia sentit a parlar, però mai no hi havia estat. Va pensar que algun bon samarità l'acolliria a casa seva i li donaria de menjar uns quants dies; per això, va continuar acostant-s'hi. Al ser prou a la vora de la platja, deserta perquè eren prop de les sis del matí, va veure una dona que sortia del balcó de casa seva a estendre la roba. De bellesa sobrenatural, mitjanament alta, silueta irresistible, pell morena, ulls verds maragda, pestanyes llargues, cabellera llarga castany fosc, nas recte, llavis prims i rosats, dents col·locades perfectament... duia un vestit arrapat de color blau i, al veure'l una mica descol·locat, corrent, va anar-lo a rebre. Sols en la primera trobada, la seva personalitat el va enamorar i, en aquella mateixa platja on un dia es van conèixer, va ser també on es van estimar.

I s'haurien estimat durant tota la vida, però la malaltia de l'Anna va acabar amb la seva història. Sobre la terra, però, va quedar el fruit del seu amor: dos fills i una filla, tan bonics com la seva mare. L'única dona que el meu avi havia estimat mai i que ha estimat va ser la que el va fer quedar a Catalunya i criar-hi els seus fills.

Pseudònim: Tramuntana

Autora: Berta Calsina

3r ESO B