1r Batxillerat

POESIA

El darrer tren de la nit

Aquest és el darrer tren de la nit,

del motor en sento un fort brunzit.

Immersa en la foscor, em toca decidir:

deixar o seguir?

Pujo al tren, em sento cansada,

esbufego fort amb la mascareta amarada.

Amb poc equipatge viatjo lleugera,

res no m’espanta, res no m’altera.

El vent m’acarona el front amb subtilesa,

els ulls es desperten després de ceguesa.

Arribo al destí, és la meva parada,

allau de petons de gent estimada.

Pseudònim: Cal·líope

Nom:

Curs: 1r Batxillerat A

NARRATIVA

Ella treballava a la bugaderia, com la seva mare abans que ella. Aquell dia no anaven sobrats de sabó, de fet n’haurien d’anar a comprar el dissabte vinent al mercat. Mentre rentava la roba, va entrar una antipàtica dona de classe alta i li exigí una rentada a l’elegant vestit que duia penjat al braç. La bugadera, que treballava al raval de la ciutat, es mostrà sorpresa en rebre una clienta de tant nivell, però es va afanyar a complaure-la; no estava disposada a perdre uns diners que li anirien com anell al dit.

La dona tenia una actitud estranya: es negà a marxar de la bugaderia i deixar sense supervisió el seu valuós vestit, així que s’assegué al costat de la bugadera amb un posat de superioritat, mentre aquesta començava a rentar el vestit amb el poc sabó que li quedava. Al cap de ben poca estona, la dona començà a avorrir-se, així que la bugadera li preguntà com era que rentava els seus vestits en llocs tan pobres, tenint bugaderes al palau. La dona es mostrà ofesa o, més ben dit, molesta davant de la pregunta, cosa que la bugadera no entengué. La clienta canvià de tema i començà a explicar-li anècdotes que havien ocorregut al palau. La bugadera, que mai havia sentit històries aristocràtiques, li semblaren d’allò més estrafolàries, fins i tot irreals, però és clar, que podia dir una persona com ella davant d’una dona amb tanta classe? Mentre l’escoltava, s’adonà que entre els plecs de la roba del vestit hi havia un mocador amb les inicials ML brodades en una cantonada. Li preguntà a la dona, i aquesta li explicà, nerviosa, que el seu nom era Margarida Linyà. Quan el vestit estigué net, sec i planxat, la dona marxà.

L'endemà, la bugadera li explicà a la seva tieta, que temps enrere havia treballat rentant roba al palau, el que havia passat el dia anterior. Gràcies a això s’adonà que les inicials ML pertanyien a la duquessa Maria Lambert, no al nom que aquella impostora s’havia inventat. D’aquesta manera intuïren que la dona, que ja devia ser lluny, no era la propietària del valuós vestit. La tieta exclamà: “Quanta roba per tan poc sabó!” i la bugadera va respondre: “Res més lluny de la veritat! I parlant de sabó... el dissabte en podries comprar?”

Pseudònim:

Nom: El nom del vent

Curs: 1r Batxillerat A

POESIA

AMOR PROPI

El mirall em suplica

prou menyspreu, prou laments.

“Estima’t una mica,

tan sols tu ho pots fer”.

A través de llàgrimes observo

cada indret de mi que he negligit.

És llavors quan em prometo,

deixar els complexos en l’oblit.

Abans de ser recíproc,

l’amor propi ha de ser.

D’ençà d’avui m’estimo

per deixar-me estimar també.

Pseudònim:

Nom: Mirall

Curs: 1r Batxillerat B

NARRATIVA

TRES-CENTS U

Feia tres-cents dies que estava al llit. Tres-cents dies de patiment, dolor i frustració. No es podia moure com li hagués agradat, però li feia encara més mal no estar vivint les experiències que desitjava des de sempre: veure créixer a la seva filla, estimar més que mai a la seva parella i gaudir de la música. La seva filla creixia, la seva parella l’estimava i la música seguia sonant, però ja no al seu voltant.

Cada dia era el mateix. L’únic que canviava eren les seves forces per seguir lluitant que, com el temps que passava a aquell llit, les perdia. A vegades pensava que donava cops de puny a l’aire, que aquella batalla que vivia dia sí i dia també era desigual perquè el seu rival creixia en detriment de les seves pèrdues, però ell seguia intentant-ho.

A mesura que passaven els dies, ell s’apagava, però sempre deixant anar la llum perquè algú en tragués profit. Potser era culpa de la seva manca de son, potser de la poca acció que hi havia a la seva vida, potser per l’hecatombe que succeïa al seu interior amb ell mateix com a únic testimoni, però havia arribat a un punt on no veia altra manera de sortir d’aquell llit que abandonant el camp de batalla. Així i tot, els pensaments eren fugaços i la pols del camp que era el llit sempre estava enlairada. No hi havia moment en el qual no deixés d’haver-hi un combat, ja fos per l’angoixa, el dolor o la soledat.

Fins que un dia va aconseguir tot allò que veia tan lluny, allò amb el que tants cops havia somiat: veure el creixement que havia fet la seva filla en aquells tres-cents dies, fer saber a la seva parella que l’estimaria per sempre més i fer gaudir a ambdues de la música que les apropava a ell, allà on fos.

Pseudònim:

Nom: Lala

Curs: 1r Batxillerat B