Embedded Files
Primers Premis
POESIA
EL SOLDAT
Després de mesos fora de casa,
torna abatut el valerós soldat.
El que lluità per una pàtria,
el que va patir sol i atrinxerat.
Ha viscut enmig del foc creuat.
Per atzar no l’han ferit de mort,
l’ànima sí li han esquarterat.
Va estrènyer amb la mà el seu cor.
El que ha vist derruïda una terra,
caure als seus peus amics i companys.
Per interessos d’altres a una guerra,
de directrius i convenis estranys.
El viatge de retorn és a punt d’acabar,
La seva esposa l’espera a l’andana;
Ja el veu, però no s’hi pot apropar.
De sobte, un impuls els atreu un a l’altre,
L’emoció continguda ja no es pot aturar.
Les llàgrimes vessen per tota una anyada,
D’absència, de no saber si es podrien retrobar.
Avui s’han fos en una tendra abraçada...
Amb un bes intens que mai podran oblidar!
Després de mesos fora de casa,
Torna esperançat el valerós soldat!
Pseudònim: Pum
Autora: Bernat Ventura
3r ESO A
PROSA
SENSE TÍTOL
Aquesta història va començar com un dijous qualsevol, al descampat...
- Què voleu fer avui? –va preguntar en Miquel.
- Podríem anar d’excursió! Fa dies que no anem al bosc. – Va proposar en Julià.
En Miquel tot engrescat va dir que era una gran idea, i jo, com que no tenia ganes de discutir i la proposta ja em semblava bé, vaig assentir.
Al cap de mitja hora ja estàvem a punt per l’expedició.
Quan ja portàvem gairebé dues hores caminant vam arribar a la nostra destinació: la font d’Entremat. Un cop allà, ens vam refrescar una mica i ens vam estirar a la gespa més verda, flonja i agradable que us pugueu imaginar. Quan ja estàvem ben recuperats, vam decidir tornar, ja s’estava fent tard. A la baixada, com que estàvem molt contents vam començar a córrer, per veure qui era el més ràpid. En Miquel es va torçar el turmell i va començar a rodolar muntanya avall... No podia seguir caminant. En Julià i jo vam començar a cridar com mai ho havíem fet abans, jo quasi udolava, per intentar aconseguir ajuda. Com que vaig veure que ningú responia als nostres crits, vaig intentar buscar alguna alternativa. Vaig ensumar que prop d’allí s’estava fent carn a la brasa, i vaig veure fum que sortia d’un refugi que havíem passat una estona abans. Vaig córrer cap allà, vaig fer sortir un senyor que estava a dins i li vaig indicar que em seguís. Ho va fer, i en uns minuts que se’m van fer eterns, ja tornàvem a ser amb en Miquel i en Julià. Aquest senyor va trucar amb el mòbil i de seguida ens va venir a buscar el cotxe del guarda forestal. En Miquel va anar a urgències, i quan en Julià va sortir de l’hospital em va explicar que tenia una fractura i altres coses que no vaig entendre. A mi no em van deixar entrar a veure’l. L’endemà li van donar l’alta mèdica. Em va agrair moltíssim que enfilés mitja muntanya per anar a buscar ajuda.
Des d’aquell dia, em va tractar diferent, no com el simple gos que era. Jo també em vaig veure diferent. Em vaig mirar i no em reconeixia. Alguna cosa en mi havia canviat. Mai havia fet res admirable. En aquell mirall els meus ulls semblaven més vius, més alegres. Els meus bigotis més llargs. Les meves potes més altes, més fortes. La meva cua mes dreta que mai. Em sentia orgullós de mi mateix.
Sóc un gos. M’agrada perseguir pilotes, menjar i estar amb els meus amics. Tinc sis anys, en edat humana quaranta-dos. Potser hauria d’haver començat per aquí...
Pseudònim: Bruno Banani
Autora: Èlia Carbonell
3r ESO A
Segons Premis
POESIA
EL RETORN
T’asseus al meu costat, al banc,
i fins que no avises no et vec,
i al principi no et reconec,
i per uns instants em quedo en blanc.
I “com va tot?” i “quant de temps!”
em dius, amiga de l’escola,
i es veu que ara estàs tan sola
i que la soledat tant tems.
I em preguntes “Què estàs llegint?”
humitejant-te els secs llavis,
al parc que de dia és per avis
(on el vermellós sol va morint).
I sense fer massa retrets
em preguntes pel meu estat
¿en relació, solter, casat?
I ja veig per on van els trets.
Em mires amb un somriure pla.
Em preguntes què vull. Sols vull
que avui encara sigui avui
i que mai arribi el demà.
Pseudònim: Char
Autora: Carmina Abella
3r ESO A
PROSA
UN PAS CAP AL DESTÍ
Jo, Martí Homedes, estic descabalat, sense cap duro a les butxaques dels meus pantalons vells i arrugats. Qui ho diria, quan el 2005 vaig ser proclamat l’home més ric de l’Estat.
Però des d’aquell moment, no m’han parat de succeir desgràcies, com si aquella nit, l’innombrable Satanàs, des de les entranyes de la terra, m’hagués tirat un malefici fatal. Jo, Martí Homedes, estic al pis més alt del campanar del meu poble natal. M’espera una caiguda d’aproximadament uns 300 metres, fins que el meu cos quedi esclafat.
Un pas en fals i cap avall. Tinc por, però sé que ho vull fer, dec al banc molts, però que molts diners, m’he quedat sense dona i tinc molt clar que no vull viure al carrer.
Tot va començar quan la meva muller em va enganyar amb el forner del poble, argumentant que feia el millor pa del món; mentidera, segur que em va enganyar per un altre motiu.
Després, unes setmanes més tard, el meu pare i la meva mare van morir a l’autopista A2 en un terrible i horripilant accident múltiple de trànsit. Però el que ho va desencadenar tot, va ser quan el notari, que portava el cas de la meva mare i el meu pare, em va dir que a mi només m’havien deixat la casa de l’Empordà, que estava embargada pel banc i amb un deute majúscul per pagar.
Evidentment, vaig haver de pagar tots els deutes, però em vaig quedar sense diners, no en tenia ni per menjar ni per beure, ni per pagar l’aigua, el gas i l’hipoteca.
Al cap d’un mes em van embargar casa meva, i em vaig quedar al carrer.
Jo, Martí Homedes, faig un pas cap endavant i començo a caure, em sento com un ocell, com si a sota els meus peus no hi hagués res. Però en veritat, sota meu hi ha tota una vida per endavant, que no podré gaudir. I deixo enrere, a la part més alta del campanar del meu poble natal, 40 anys d’una vida plena d’alegria i tristesa, plena d’esdeveniments viscuts i plena de records molt però molt especials.
Pseudònim: Pa amb tomàquet
Autor: Marc Cervantes
3r ESO B
Page updated
Report abuse