21. Passem el dia en una vella taberna...

(…)

Passem el dia en una vella

 taberna, on la gent beu, on jo mateix bec

per allunyar molts àrids pensaments

que no tenen, però, cap mena d’importància.

(...)

Poema “Tot són preguntes, versos 6-9

(del llibre ENCARA LES PARAULES)

El tresor que potser se’t posa a l’abast, no aspiris a posseir-lo, ens ve a dir Vinyoli. I potser aquest pensament ens porta a aquell altre d’Espriu en què se’ns aconsella apartar de nosaltres “l’or / la son i el nom....”  

El cas, però, és que el poema que llegim ara té una brillantor per si mateix, com si la fulgència sortís de la disposició de les paraules en el text. Utilitzant el recurs de l’hipèrbaton --que ja coneixem--, el poeta n’ha desencaixat la sintaxi. La qüestió és: ho ha fet només per fer rimar dos motsTothom beu, en aquest bar del poema, però són iguals la predisposició i raons d’uns i altre? És per això que el poeta ens repeteix el verb?     

Ja hem vist la figura del políptoton, que en la llengua llatina servia per denominar la derivació d’un mateix mot en diversos casos (“Vanitas vanitarum, omnia vanitas”) i en les llengües modernes indica la conjugació d’una mateixa arrel verbal (“beu/bec”). Ara bé: quan les diferents formes resultants prenen diversos matisos semàntics, la denominem antanàclasi. Ens trobem a la frontera dels dos recursos d'estil?