20. Oh, cor perplex...
Data de publicació: Jun 18, 2014 11:46:52 AM
(…)
oh, cor perplex;
no vulguis del tresor
que brilla esquiu
més que el reflex.
Poema “Una variació del mateix poema” –poema “L’or”-- (versos 8-10)
(del llibre EL CALLAT)
El tresor que potser se’t posa a l’abast, no aspiris a posseir-lo, ens ve a dir Vinyoli. I potser aquest pensament ens porta a aquell altre d’Espriu en què se’ns aconsella apartar de nosaltres “l’or / la son i el nom....”
El cas, però, és que el poema que llegim ara té una brillantor per si mateix, com si la fulgència sortís de la disposició de les paraules en el text. Utilitzant el recurs de l’hipèrbaton --que ja coneixem--, el poeta n’ha desencaixat la sintaxi. La qüestió és: ho ha fet només per fer rimar dos mots?
