18. I crit d'ocell, i vol d'ocell de branca a branca...

--I crit d’ocell, i vol d’ocell de branca

a branca, i tarda sense fi esvaint-se,

i el gris perfum de la humitat més gerd.

(...)

Tot és pregon i més pregon, quiet

i més quiet, i no distant negreja

la por i et torba els somiar dels ulls.

Poema “Capvespre al jardí” (versos 1-3 i 6-8)

(del llibre PRIMER DESENLLAÇ)

No hi ha alguna cosa d’astorament en la formulació d’aquests versos? Sembla com si Vinyoli quedés superat per l’excés de vida trobada en un recinte que, en principi, hauria de ser tot quietud. Fixem-nos que és la conjunció “i” l’element que fa que tot es bellugui...