Amado Vilaplana: ni dona ni gent d’ordre el van salvar de la pena de mort

El 23 de gener de 1939, dos dies abans que la ciutat fos ocupada pels militars colpistes, va fugir de Terrassa amb la seva família. Manel Márquez. 04/06/2023. 

En Amado Vilaplana Cerdà va néixer l’any 1895 a Alcoi (Alcoià, Alacant) era fill de Joan Vilaplana Silvestre, nascut el 1869 a Alcoi, alfabetitzat, teixidor de professió i, d’Isabel Cerdà Porta, nascuda el 1865 a Agullent (Vall d’Albaida, València), mestressa de casa, arribada al municipi el 1878. L’any 1900 vivia a Alcoi, al carrer Hermano Domingo, 25 i, el 1904, a Santa, 4. Amado tenia tres germans, nascuts a Alcoi: Isabel (1892), Ernesto (1899) i Joan (1902). Amado va ser un jove rebel, desconeixem les causes, però va ser jutjar diverses vegades –segons consta a l’Arxiu Municipal d’Alcoi i al Jutjat Municipal d’Alcoi–, per baralles, escàndols, maltractaments (ell també els va patir, l’any 1920) amb embriaguesa (1912, 1914  i 1915), per l’ús d’armes sense llicència (1916) i per resistència als agents de l’autoritat (1926). 

En casar-se, vivia al carrer Sant Miquel, 22, 3a, amb la seva esposa, Elvira Cortell Gil, nascuda el 1895 a Caraguell (València), alfabetitzada i mestressa de casa i amb el seu fill, Amado Vilaplana Cortell, nascut a Alcoi el 1920. L’any 1928 la família va emigrar a Terrassa, on va néixer la seva filla Georgina (1929). L’any 1930, vivien de lloguer, al carrer Claris, 15 –propietat de Vicenta Ventalló, resident a Barcelona–, fins, el 7 de juliol de 1933 es van traslladar, al carrer Salmeron, 11, 2n 4t. Després, al carrer Galileu, 3 baixos esquerra i, el 1940, un cop afusellat en Amadeo (pare), la família (mare, fill i filla), vivien al carrer Duquessa de la Victòria, 6. Elvira treballava sargint roba –el 23 de febrer de 1939, quan va registra la seva casa, constava que tenia una màquina de cosir–, Amado (fill) com a obrer industrial i Georgina, la filla, anava a l’escola. 

En Amado Vilaplana a Terrassa, durant la República i la Guerra Civil, va treballar com a teixidor (mecànic teixidor) a la fàbrica, “Anònima Font Batallé, E.C.”, era militant de la CNT (des de l’any 1932) i delegat de la Borsa de Treball per la CNT (1938). L’any 1938, el Tribunal Militar Territorial Primer a Valencia –durant el període republicà-, li va obrir un sumari (Sumari 69, Capsa 16979, Ordre 3) per possessió il·lícita d’armes i pertinència la FAI, segons el cap de la Guàrdia Municipal de Terrassa. 

El 23 de gener de 1939, dos dies abans que la ciutat fos ocupada pels militars colpistes, va fugir de Terrassa amb la seva família, però va retornar dies després, perquè no van poder travessar Rubí, en mans dels franquistes.

En tornar va ser detingut i li van incauta, mil quatre-centes cinquanta pessetes i un anell de plata amb la inscripció “CNT”. El 1939 se l’obre a Barcelona, un sumaríssim on declara, que no va participar en els successos revolucionaris terrassencs del 1932, ni del sis d’octubre de 1934; si bé, reconeix que el 1932, va apropar-se l’ajuntament, en sentir les detonacions, però en començar l’assalt¡ va tornar a casa. 

Al sindicat era un simple afiliat i no havia format part de cèl·lules, ni de cap grup; havent exercit durant uns tres mesos, l’any de 1938, el càrrec de delegat de la CNT en la Borsa de treball, càrrec per al qual va ser nomenat pels seus companys i que va exercir, juntament amb el delegat de la UGT. La seva tasca era col·locar els obrers sense feina i mai va efectuar cap acomiadament de personal, també aquell any, va fer tasques de representació de la seva empresa anant a Alcoi a intercanviar teixits per aliments. Ell mai va reconèixer ser membre de la FAI, malgrat que militars i falangistes el van acusar de ser enllaç de la FAI amb els importants anarquistes, com Ramón Llopis i Miquel Llopis –als que coneixia des de la seva infantesa a Alcoi- i Emili Mira. 

Les acusacions eren molt greus, però les proves eren sempre circumstancial i les testimonials les feien persones del règim. Aquestes afirmaven que va participar de forma activa i amb armes en els fets revolucionaris de 1932 i 1934 –malgrat que no va ser detingut, ni processat, ni no constar en els llistats oficials de detinguts i declarar, el seu metge, que l’any 1932 estava malalt d’ésser de la CNT i FAI, de formar part de les patrulles de control i del Comitè de Salut Pública de Terrassa. D’anar armat amb fusell i bombes, de cremar imatges religioses, d’intent de detenció de persones de dretes, de col·laborar amb dirigent anarquistes internacionals (Ramón Llopis) i de crims a la ciutat d’Alcoi, on tenia amistat amb el governador civil republicà d’Alacant. 

Alguns testimonis de l’acusació i la correspondència arribada al tribunal per a la defensa matisem o contradiuen algunes de les acusacions que va rebre Vilaplana. Així, el Cap de línia de la Guàrdia Civil de Terrassa –4a Companyia Comandància de Barcelona–, diu, el 28 de febrer de 1939, que era de la FAI, però que va protegir als propietaris de la fàbrica “Pedro Font [Batallé]” per interès; i que no es pot provar que participés en els assassinats comesos per la FAI al municipi, però que hi havia un torn dins d’aquesta organització per a tots els seus membres. Un cop més només proves exigües i circumstancials, que eren suficients per portar a un home a la mort. 

La Guàrdia Municipal va aportar testimonis de les detencions de Vilaplana, per escàndol i embriaguesa, atribuint-li un caràcter impetuós i nerviós; alguns dels municipals diuen que no el coneixen personalment i, que el que saben, és pels informes o “por rumor público circulando en la ciudad”. La Prefectura del Cos Nacional de Seguretat (Secció d’investigació i Vigilància) d’Alcoi diu que era d’esquerres, que feia deu anys que no vivia el municipi i que va venir a intercanviar teixits per arròs –tal com ell va declarar Vilaplana davant del jutge i hi ha documents que així ho corroboren–. Com podem comprovar la consistència de les proves és molt feble, com succeeix a gairebé tots els sumaríssims. 

La seva esposa Elvira Cortell Gil, va enviar una instància al tribunal comunicant, que havia enviat per error a l’Auditoria de Guerra de Barcelona, on creia que pertanyia Terrassa, uns documents visats per la FET-JONS d’Alcoi, on es consigna la conducta del seu marit. Afegint que hi havia una altra persona a Alcoi, de nom, Amadeo Vilaplana “sujeto de muy malos antecedentes” i que segurament, per error li imputen al seu marit –hem trobat a Amadeu Vilaplana Moltó, nascut a Alcoi, l’any 1897 i condemnat per auxili a la rebel·lió a dotze anys i un dia de reclusió menor. Potser es podien referir, com apunta l’historiador, Juan Antonio Olivares, a Rafel Vilaplana Vicent (1904, Énguera, València), membre de la Junta de Seguretat per ERC exiliat i mort a França (1975). 

També va enviar una carta al ministre de l’Exèrcit signada la instància per vint-i-quatre persones d’ordre d’Ullastrell i Terrassa i pel metge i alcalde franquista d’Ullastrell, Carlos Maturana Vargas. Aquest, en una carta personal, va justificar que Amado estava malalt durant l’assalt a l’Ajuntament de Terrassa (febrer de 1932), afegint que es podia comprovar amb la declaració d’oficials de la guàrdia civil. 

Però les desgràcies de la família varen continuar i el seu fill, Amado Vilaplana Cortell, menor d’edat i que patia una malaltia neurològica greu, va furgar-se –amb 75 pessetes– per unir-se a les milícies a Alcoi, com va denunciar la seva mare a Vida Nueva (21/1/1937) i malgrat la prohibició del pare, que el va haver de reclamar, fent-lo tornar a Terrassa. Va ser detingut acusat de participar en la guerra amb les milícies republicanes a Alcoi i de pertànyer a les Joventuts llibertàries –malgrat va ser sempre de la Joventut d’Acció Catòlica de Terrassa–, el varen condemnar a 12 anys de presó major per Auxili a la rebel·lió militar, però la condemna, aquesta vegada, va ser commutada –”No procede”–, per la seva edat i salut.

Les dades

Empresonament: Presó Partit Judicial de Terrassa. Presó Model.

Instrucció: Jutge Instructor. Capità Hº de Cos Jurídic, José Garcia Aranda. Inici actuacions (4/02/1939). Secretari. Soldat, Cèsar Rodríguez Cisneros (falangista); Alferes Hº, Epifanio Soria Casado.

Acusació: Rebel·lió Militar.
Consell de Guerra Permanent: Jutjat Militar Eventual de Terrassa, 6/03/1940.
Tribunal: President. Comandant d’Infanteria, Antonio Villar Álvarez. Vocals. Capità d’Infanteria, Francisco Cabaña Ruiz; Capità de Cavalleria, Manuel González Ceballos; Tinent d’Infanteria, Pasqual Candia Tomás. Alferes Hº del CJM, Ignacio de Puig y de Palleja. Vocal Ponent, Soldat Isidre Esmerats Bosch (apareix com a secretari a l’acta del judici)
Defensor: Tinent Jurídic Militar, José Cardenal de Salas (va demanar una pena inferior)
Testimonis d’Acusació: Informes Ajuntament; Falange (Emili Matalonga); Guàrdia Civil; Baldomero Belles Boix (GC); Jose Carramiñana Marques (Cap Guardia Municipal de Terrassa); José Nadales Garrido (GMT i veí del condemnat); Rafael Ginar Aleu (caporal GMT) i José Castella Jover.
Defensa: L’advocat va tractar de desmuntar els càrrecs i va demanar una pena inferior a la sol·licitada pel ministeri fiscal. Vilaplana, nega la seva participació en els fets (assassinats, assalt i robatori) i només reconeix el que va dir a la seva declaració.
Documents per a la Defensa: Cartes al tribunal de: Carlos Maturana Vargas, metge i alcalde d’Ullastrell; FET-JONS d’Alcoi i Elvira Cortell Gil, la seva exposa.
Circumstància: Sentència Sumaríssim d’Urgència (253) de 6/03/1940. Pena de mort.
Execució: Camp de la Bota (Barcelona) 8/07/1940 (44 anys). Fossa comú cementiri de Terrassa.

 Als documents de la Model  investigats a l'ANC ens informen que Amado és casat,  té 2 fills, viu al c/Galileu 3, de professió teixidor,  45 anys, militant d'ERC. Va  ingressar a la presó de Terrassa un 2-2-1939, su 253,  jutjat un 6-3-1940, acusat de patruller,  es traslladat a la Model un  9-3-1940 , 8-7-1940 execució. De fet, Amado Vilaplana Cerdà va néixer l’any 1895 a Alcoi ,fill de Joan Vilaplana Silvestre, (Alcoi 1869) i, d’Isabel Cerdà Porta (Agullent 1865), amb  tres germans, nascuts a Alcoi: Isabel (1892), Ernesto (1899) i Joan (1902). Es va casar amb Elvira Cortell Gil, (Caraguell 1895)  i tingueren un fill Amat al 1920 . Al 1928 van emigrar a Terrassa on nasqué una filla: Gorgina (1929). Vivien al c/Galileu 3. Amat va treballar com a teixidor a la fàbrica, “Anònima Font Batallé, E.C.”, era militant de la CNT (des de l’any 1932) i delegat de la Borsa de Treball per la CNT (1938).El 23 de gener de 1939, va fugir de Terrassa amb la seva família, però va retornar dies després. https://monterrassa.cat/politica/amado-vilaplana-dona-gent-ordre-el-van-salvar-pena-mort-340962/, 11-5-2024

 Al sumari trobem en primer lloc a data 2-2-1939  que es denuncia  a Amado VC perquè a la revolta anarquista el 1932 s’enfronta a la Guàrdia Civil  amb una pistola parabellum i va disparar al sergent que signa: Baldomero Bellés Boix. De fet, un cop posaren bandera blanca encara llançaren dues bombes fins ser detinguts. El 6 d’octubre 1934 també feu front a les forces d’ordre i al passeig del Comte d’ Egara on hi hagueren morts. Amat, diuen,  fou dels més destacats. A més, a  la guerra  va ser dels primers en sortir als carrers i va intentar detenir-lo amb el  Pocarroba i el Cocaina (xofer), però no el trobaren. Cal dir que Julià Abad, el "Pocarroba" és un activista anarquista terrassenc dels més cèlebres dels anys trenta.                                                                                     https://historiesdeterrassa.blogspot.com/2014/02/febrer-de-1932-els-anarquistes-prenen_10.html 11-5-2024, però del xofer amb el renom del "cocaina" és la primera notícia.

El següent que trobem al sumari és la realització d'un registre a casa d'Amat acompanyats del fill de 18 anys Amado Vilaplana i la mare Elvira Cortell Gil i es troba: taules, matalassos, llits, tot justificat menys un tocador i un llit de ferro que passen al jutjat un 22-2-1939

 La seva dona Elvira Cortell Gil fa  un escrit dirigit a  FET  y de las JONS d'Alcoi davant la petició de pena de mort al seu marit  per una errònia  interpretació perquè a Alcoi hi ha un home de "mals antecedents" que es diu Amadeo Vilaplana i estant inculpant al seu espòs que no té res a veure. Aleshores demana  nous informes perquè Amat ha observat una bona conducta tota la seva vida i així el demana al ministre de  l’exèrcit, acompanyat per signatura de 24 persones "afectes al GMN" i certificat pel metge d’Ullastrell que al 1932 estava malalt. 4-2-1940.

 Carlos Maturana Vargas alcalde d’Ullastrell (veieu les dades a la web sobre Ullastrell i els constant avals positius del doctor Maturana) afirma  que estava malalt al 1932 . 

.

Josep Castella Jover, baster de 46 anys, és un testimoni que  diu que Amat  era de la FAI, prengué part als fets del 6-10-1934, relacionat amb Pedro y sus Chiquillos i era un radical que anava al seu establiment parlant "de matar feixistes",  d’entrar a les cases i era el vocal del consell d’empresa de la fàbrica anònima Font Batallé on treballava de teixidor. José Nadales el denuncia per revolucionari, dominant la fàbrica, feia continus viatges a Alcoi on fou empresonat per tinència il.llicita d’armes i gran amistat amb la dona   del "gobernador rojo de Alicante" la qual  l’havia tingut a casa seva. També informa  tres dies abans de l’entrada dels nacionals fugí de Terrassa amb tota la família menys la sogra que s’estava morint i els empleats de pompes fúnebres van haver d’anar a buscar el cadàver. L'Alcalde de Terrassa, un  9-2-1939,  afirma al següent document que era militant de la CNT i tenia  mobles a casa d’il·lícita procedència. Rafael Guimar Aleu 12-4-1939 diu que les declaracions de  "peligroso y anarquista" són de rumor públic, i  ell va haver d’ ingressar-lo vàries vegades a la presó municipal.

AVC declara 1,74cm, que fou de la CNT des del 1932, no intervé ni 1932, ni 1934,tota la GC ha estat a Terrassa excepte 3 viatges a Alcoi. Amat declara que no ha portat  armes, ni intervingué  en atacs a esglésies ni casernes de la Guàrdia Civil. Sí que és cert que coneixia a Ramon Llopis que fugí quan els fets del 1932, que no coneix cap governador d’Alacant ni senyora, ni fugí a l’entrada dels nacionals.

 Des d’Alcoi al veure la foto diuen que és un anarquista radical. Té conflictes i temporades a presons a Alcoi.

 L’ajuntament diu que era amic de Ramon Llopis:

Ramon Llopis Agulló (Alcoi, 1894 - Avellaneda, 1961), va ser un polític i militant anarquista valencià, president de la Diputació d'Alacant i del Front Popular alacantí el 1937.

Biografia

Obrer metal·lúrgic totalment implicat en les Lluites socials del seu Alcoi natal, una de les ciutats industrials per antonomàsia del País Valencià -a més de quarterera-, a la qual s'estenen les revoltes populars originades en Barcelona en la Setmana Tràgica de 1909. Es va afiliar al Sindicat Únic de Metal·lúrgics d'Alcoi i es va integrar a la nova Confederació Nacional del Treball (CNT), on va defendre la jornada de vuit hores. Prompte va conèixer el significat de la paraula exili quan va marxar a França un any després (1925) del començament de la dictadura de Primo de Rivera i encara que va seguir la situació política, no va tornar a Espanya fins a la instauració de la Segona República Espanyola el 1931.

Fou alt cárrec de la CNT i va pertànyer al comitè provincial del Front Popular, i després de les eleccions generals espanyoles de 1936, fou designat diputat provincial i es va integrar en el consell d'Economia i Treball. Al començament de la Guerra Civil Espanyola va presidir la Comissió de Justícia i Orde Públic del comitè provincial del Front Popular alacantí que llavors ho presidia Rafael Millá Santos i formaven part: el jutge Miguel Villalta Gisbert, José Castaños Lajarín (UGT), Santiago Martí Hernández, Antonio Cañizares Penalva (PSOE), Eliseu Gómez i Serrano i José Cañizares Domene (FNTT) entre altres.[1] Més tard va ser vicepresident de la Diputació (aleshores Consell) i successivament va presidir-la fins 1937, així com el comité provincial del Front Popular; encara tornaria a presidir el Consell provincial (Diputació) de 1938 a 1939.

Finalitzada la Guerra Civil es va exiliar de nou a França i va acabar en el camp d'Argelers, i després enrolat en una de les "Companyies de Treballadors Espanyols" de la qual es va escapolir. Posteriorment va fugir a l'Argentina, on va viure la resta de la seua vida, exiliat a Avellaneda (Buenos Aires) on va morir el 1961.

Van crear un grup d’acció perseguint gent a la rereguarda dirigits per Emili Mira i on era l’ Amat Emili Mira i Aparici

(Alcoi, 1896 — Caracas, Veneçuela, ?)

Emili Mira i Aparici

© FOTOTECA.CAT

Dirigent obrer.

Exiliat el 1923 a França, el 1924 fou un dels redactors de Liberación . El 1929 intentà a Alcoi la reorganització dels quadres sindicals confederals i s’oposà als comitès paritaris. Secretari del Comitè Regional de la CNT de Catalunya en 1931-32, fou obligat a dimitir per negar-se a donar suport a la revolta de l’Alt Llobregat del gener d’aquest any. Fou llavors secretari de la Federació Local de Sabadell (1932-33). Durant la guerra civil de 1936-39 s’incorporà a la UGT, i acabada la guerra marxà a Caracas, on fou un dels fundadors del Centre Català.

Acusació: Rebel·lió Militar.
Consell de Guerra Permanent: Jutjat Militar Eventual de Terrassa, 6/03/1940.
Tribunal: President. Comandant d’Infanteria, Antonio Villar Álvarez. Vocals. Capità d’Infanteria, Francisco Cabaña Ruiz; Capità de Cavalleria, Manuel González Ceballos; Tinent d’Infanteria, Pasqual Candia Tomás. Alferes Hº del CJM, Ignacio de Puig y de Palleja. Vocal Ponent, Soldat Isidre Esmerats Bosch (apareix com a secretari a l’acta del judici)
Defensor: Tinent Jurídic Militar, José Cardenal de Salas (va demanar una pena inferior i "intenta desvirtuar els càrrecs". 

a https://monterrassa.cat/politica/amado-vilaplana-dona-gent-ordre-el-van-salvar-pena-mort-340962/ 11-5-2025.

 Cal dir que una part important de les dades han estat estretes al marge de l' ANC i L'ATMTT de l'article ja assenyalat amb link del professor terrassenc Manel Márquez al qual agraïm la molta ajuda a la present web per al cas de Terrassa. Al cas de l' Amat el títol de l'article fou "Amado Vilaplana: ni dona ni gent d’ordre el van salvar de la pena de mort". Sobre aquest cas queda un dubte davant la poca consistència de les acusacions. Realment de què se l'acusava?