AUTOR DE LA WEB: Benjamí Benedicto Badias.

Està permesa tota reproducció que esmenti la procedència.

"Un país no pot esdevenir normal si no coneix  amb noms i cognoms , totes i  cadascuna de les víctimes d' una guerra viscuda. El seu estudi constitueix una obligació ineludible que necessàriament cal abordar, com correspondria fer a qualsevol país  civilitzat" (Josep Benet).

HISTÒRIES DE  VIDES OBLIDADES

Aquest és un treball divulgatiu amb la pretensió de servei a la comunitat realitzat als seus orígens quan als inicis del segle XXI,  com  a professor d' Història de l' IES de Sentmenat,  vaig començar a endegar exercicis  d'investigació local  amb diferents alumnes,  especialment de l'assignatura anomenada Treball de Recerca. En aquest context, de seguida ens vàrem adonar que de  la temàtica de la Guerra Civil i de les seves conseqüències sorprenentment hi havia molt per descobrir, per exposar a la llum,  perquè se sabés com va ser a nivell local , en un context on l'expressió "recuperació de la memòria històrica" estava dins de  la quotidianitat pública.  Fruït d'aquests objectius va ser el llibre realitzat amb l'alumne Francesc Treserras sobre un exiliat, veí sentmenatenc, a Dachau:  Joan Escuer : biografia d'un deportat a Dachau / Benjamí Benedicto i Francesc Tresserras Barcelona: Viena, 2003.  També l'article a revista d'investigació  sobre la Guerra Civil sentmenatenca amb les alumnes Montse Rueda i Erica Vargas, La Guerra Civil a Sentmenat  Montse Rueda Miralles, Erika Vargas Herrera  Recerca: Revista d'història i ciències socials i humanes de Castellar del Vallés, ISSN 1579-9964, Nº. 2, 2003, pàgs. 177-214  a https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=5184092 3-11-2023. 

Més endavant realitzàrem una exposició des de l'Institut per tot el poble visitada per milers de persones https://www.sentmenat.cat/actualitat/noticies/els-alumnes-de-linstitut-fan-una-exposicio-sobre-sentmenat-durant-la-guerra-civil.html 20-8-2024 (primer premi Baldiri Reixac 2008) i  el llibre sobre els sentmenatencs a la contesa amb l' alumne Marc Duran Riera Els Sentmenatencs de la guerra civil . Marc Duran, Benjamí Benedicto Publicació[S.l, [s.n.] Barcelona: Gràfiques Cuscó,  2007.  A més, vàrem realitzar la   tutorització als  Treballs de Recerca sobre la repressió republicana al Vallès Occidental (Jordi López Canalda 2015), sobre la repressió franquista (Pau  Estadella Cornadó 2019 ) i els morts dels camps d'extermini nazi del Vallès Occidental (web de Mar Curtiellas Rivas https://tdrmarcortilla.wixsite.com/victimesvallesocc). Alhora,  i en contacte amb l'arxivera de l'Ajuntament de Polinyà,  Alícia García  Gutiérrez,  vaig dedicar-me a la investigació de tota la història local del segle XX al municipi veí on treballava amb un munt d'exposicions, vídeos i publicacions:

Polinyà : les veus del nostre poble [Enregistrament de vídeo] / Ajuntament de Polinyà presenta ; realització, Sabem.com

Aproximació a la història de Polinyà / Benjamí Benedicto

Benedicto i Badias, Benjamí a : Recerca : revista d'història i ciències socials i humanes de l'Arxiu Municipal de Castellar del Vallès. Castellar del Vallès, núm. 8  

-https://www.youtube.com/watch?v=jE1XtsALpio

-https://www.youtube.com/watch?v=ben3lZd8uUY

-https://www.youtube.com/watch?v=XP7SNN4XNgs

-https://www.youtube.com/watch?v=I4oDeLEqXKo.

   Un cop jubilat d'una feina de docent  durant quasi quaranta anys, importantíssima,  infinita, absorbent  i apassionant,  he sentit que moltes i valuoses investigacions endegades resultaven inconnexes i he pensat que calia una relativa profundització i divulgació en una web de tot allò aportat o que requeria una  major recerca a nivell del Vallès Occidental,  tot creient que és necessari que la memòria històrica sigui la més exacta, precisa i àmplia en quant a les seves dades i, en aquest sentit, el format de complexitat màxima d'una web s'adapta més a la pretensió inicial per a un jubilat "sense presses, però sense pauses". Sent plenament conscient des del primer moment que els buits informatius i inexactituds romandran en més d'un cas i pensant que des d'aquest format seran més fàcils les possibles aportacions dels lectors. A la fi, el títol de la web és El cost humà de la guerra civil al Vallès Occidental: reculls biogràfics. 

Aquest títol resulta poc original; si piquem al google "cost humà de la guerra civil a " ens sortiran desenes d'entrades; moltes vinculades a la bastíssima, importantíssima i lloable  feina del Memorial  Democràtic de la Generalitat de Catalunya i després localitzada a municipis (Maials, Terrassa, Constantí,...) o comarques (Osona, Segarra, Pallars, ...). El que no trobarem és la pretensió biogràfica (només dades concretes de la guerra), ni el Vallès Occidental sencer. En aquest sentit signem el següent paràgraf del professor Jordi Oliva: "Per bé, que el projecte Cost Humà de la Guerra Civil a Catalunya és essencialment historiogràfic i científic, tampoc no el podem deslligar de la seva vessant memorialística, que passa per la dignificació de la víctima, donant-li nom i situant-la en el seu context; de servei públic, de responsabilitat de país i de deure públic amb els familiars" (OLIVA p. 313). Cal dir que partíem amb l'avantatge que havíem investigat el tema a Sentmenat, Castellar del Vallès, Polinyà i Sant Llorenç Savall des de feia vint anys i de la resta s'ha hagut de fer treball de camp a molts municipis com també un recull de dades ja enregistrades per molts enormement valorables  historiadors i historiadores  als  i a les que agraïm l'enorme feina i assenyalem la procedència. En aquest sentit, cal també  esmentar al Memorial Democràtic que m'hagin demanat col·laboració sobre el Vallès Occidental i poder accedir a la seva immensa profusió de dades també aquí desades en part.

 Cal deixar ben clar des del principi que el criteri seguit d'ubicació de les víctimes ha estat la seva residència al 1936 reflectida al padró, mai el lloc de naixement i, per això, entre altres motius no coincideixen les xifres resultants amb altres recerques que s'han fet de manera local (Sabadell, Terrassa, Sant Cugat del Vallès, Rubí, etc.). Aquest criteri l'hem seguit en 2883 víctimes i l'hem saltat amb tres casos puntuals: a Barberà del Vallès (un refugiat que arriba al 1937 i acaba tristament afusellat al Camp de la Bota),  a Polinyà per l'enorme vinculació amb al poble i tot just s'havia desplaçat a Sabadell un soldat mort al front  i a Montcada i Reixac on la única catalana que morí a Auschwitz-Birkenau  feia molts anys que vivia a França, però ens ha semblat oportú fer un esbós biogràfic per una víctima de la qual mai s'ha parlat. Es deia Eugènia Levy Viel. De fet, hi ha una altra catalana que morí a camps d'extermini nazi: Carme Gardell Garcia que, curiosament feia 11 anys que també havia abandonat Catalunya.   Totes les víctimes les hem inclòs en cinc apartats:

REPRESSIÓ FRANQUISTA

 Insistim  què malgrat que es pensava que tot està dit i investigat sobre la Guerra Civil els buits són notables, per exemple i ha estat el primer objectiu:  l'anàlisi particular dels immolats del Camp de la Bota que, pensem,  és el  més oblidat de tota aquesta història; així a grans monografies locals escrites els darrers 50 anys (abans amb el franquisme només tractaren amb buits clamorosos i hagiografia exacerbant  una part de la repressió , l'efectuada pels republicans;  la trista història dels "caidos"o "màrtirs" )  els poden liquidar en moltes investigacions  amb  el comentari " i, a més, hi hagueren afusellats després de la guerra" sense noms ni cognoms. Per exemple, n'hi ha molts,  a la primavera del 2014 la revista Vallesos va dedicar un monogràfic  amb  el títol Carpeta.75 anys del final de la Guerra Civil. Núm.7. on en més de 100 pàgines i 20 articles feien una posada al dia de les investigacions locals vallesanes dels intensos 1939-1940 amb moltes aportacions molt remarcables, però sobre el tema dels afusellats només s'esmenten casos del Vallès Oriental. Així doncs, del Vallès Occidental i les seves més de 127 víctimes mortals ni una paraula. És un tema enormement delicat  per allò que en una entrevista al mateix número de la revista expressa el professor Solé i Sabater: "Són uns crims que es van fer amb molta complicitat perquè qui dispara és l' exèrcit o la Guàrdia Civil, però qui posa el gatell de la munició és la població civil en una societat que s'incita a la delació" (p.43). De fet, és el mecanisme generalitzat  de funcionament per vincular el règim amb la població civil i així es generen connexions ideològiques i de sustentació del franquisme dins la nova societat de la postguerra. D' entrada,  els qui entren als poders locals aquell gener del 1939 desconeixien majoritàriament el que havia passat durant la guerra en cada municipi en concret . A més,  sobre els denunciants i testimonis acusadors dels centenars de sumaris analitzats cal dir que les tipologies són ben variades. En principi, lògicament,  són falangistes, tradicionalistes i gent de dretes en bona part; també,  evidentment, els  familiars de les víctimes de la repressió republicana que "sovint són testimonis orals que perden gairebé tota fiabilitat a causa del seu desig de venjança" (NEGREIRA p. 59) i als quals hem d'afegir  gent del món empresarial afectada aquells anys en llurs negocis, però també s'hi  troben persones amb interessos molt particulars de poder millorar la seva relació amb el nou règim. Així, en alguns casos a Terrassa, per exemple,  podem veure  després de la denúncia una diligència per concedir un carnet de la FET y de las  JONS que sempre podia donar accés a possibilitats laborals o és una constant els treballadors dels ajuntaments falangistes que s'hi  presenten com a elements acusadors. A més,  per últim, també trobem  casos pràcticament coaccionats per les autoritats de la FET y de las  JONS  i amb la por que,  segons  allò  que deien,  podria  suposar  problemes particulars  amb els nous dirigents  polítics. S' ha de remarcar que  els sumaris processals (analitzats més de 300) d'inicis del franquisme de l'ATMTT poden perdre tota la possible credibilitat quan els mateixos testimonis fan delacions contradictòries, depenent del cas o es troben signatures del mateix delator o d'un condemnat amb ben poca relació amb una signatura anterior. Fins i tot, es dona el  cas d'analfabets que afirmen que els hi agafaven els dit per a signar declaracions que desconeixien llur contingut (veieu Isidoro Antolinos Andújar a Castellar del Vallès). La impunitat, l'esperit repressiu a la causa republicana i la "venjança, no justícia" (Corbalan) formaven part de l'ambient irrespirable de les presons franquistes als anys posteriors a la guerra civil. 

Així doncs,  aquí,  de cada localitat del Vallès Occidental, després d'un resum de les dades principals, intentem abordar els afusellats del Camp de la Bota del Vallès Occidental en una aproximació a  totes les seves possibles dades. En principi del seu pas per la Model hi ha documentació a l'Arxiu Nacional de Catalunya, hem consultat els sumaríssims de llurs judicis a l'Arxiu del Tribunal Territorial Tercer de Capitania General de Catalunya i d'ells fem un resum  i en alguns casos un seguiment de les diferents denúncies. En aquest sentit, hem d'agrair les diligències de la seva arxivera Eva Jiménez i del seu arxiver José Calvo.  Cal deixar constància que no sempre han perdurat fins als nostres dies tota la documentació que ha estat  perduda al llarg del temps i que es comprovarà quan  en més d'un cas. lamentablement,  els hem trobat  sense dades de judicis o enterraments. A més, també hem anat a consultar padrons municipals i documentació d'entrada i sortida dels diferents ajuntaments als arxius locals de cada consistori.

La repressió franquista a tot Catalunya va suposar una venjança contra el bàndol republicà i va provocar molts  afusellaments, empresonaments i exiliats. Va significar una restricció i persecució a tot allò que fos català, republicà o esquerranista amb una onada de violència contra els vençuts, on la repressió va esdevenir una necessitat política per imposar el  règim dictatorial i per comportar  un clima de terror per impedir qualsevol intent d’una resistència  a la victòria dels franquistes.

A més, es va fer una planificació freda de les mesures repressives, que van continuar a la postguerra, per fer front a tot allò que fos contrari al règim. La persecució  contra els del bàndol republicà es va presentar com una necessitat social per a Espanya;  els represaliats van ser presentats com a criminals i no com a adversaris polítics. Una de les mesures va ser fer la repressió legal amb la Llei de responsabilitats polítiques el 1939, per eliminar econòmicament a tothom que hagués col·laborat amb la República, i la Llei de repressió del comunisme i la maçoneria el 1940, per obrir expedient a  qui tingués idees contràries a la religió, a la pàtria o a les seves institucions.

Un altre complement a la repressió va ser la Causa General, una causa oberta a tota la ciutadania per conèixer el que va passar a la zona republicana a cada poble  a la Guerra Civil, que depenia del Ministeri de Justícia. La Causa General constava de diferent informació, per una part, de tres informes obligats signats per l'alcalde i el secretari de cada població. El primer informe constava de la relació de persones assassinades i desaparegudes del municipi, el segon informe era el de cadàvers de persones trobades i no residents i el tercer era el de turments, tortures, saquejos, destrucció d’esglésies i objectes de culte, profanacions i altres delictes. El segon gruix d’informació, el proporcionava l'oficial de la caserna de la Guàrdia Civil més propera de cada població. En ell es trobava l'estat d'ordre públic des de les eleccions de 1936, els noms de les persones que formaven l'ajuntament, la col·lectivitat, els partits i els sindicats, entre altres coses. Això va servir per què els franquistes disposessin de moltes dades de persones i fets, que van utilitzar per anar en contra de gent acusada o empresonada, o si un exiliat podria tornar al país.

Durant els primers anys de la postguerra, la majoria de causes van ser jutjades a través d'un tribunal militar i amb judicis sumaríssims, on la indefensió de l'acusat era absoluta , ja que hi havia vegades que l'acusat no sabia ni de quins càrrecs era jutjat. Els consells de guerra funcionaven de manera ràpida i arbitrària, on es jutjava a unes 25 o 30 persones en un matí i la mort era la pena més dura. Quan algú era condemnat a pena de mort s'establia una data d'execució, que a vegades era immediatament, però d'altres trigaven fins a un any a realitzar-se. ”Els condemnats solien ser cridats pels funcionaris de la Presó Model entre les 21.00 i les 22.00 de la nit, quan acabava el seu torn, i eren conduïts a la capella. Després els entregaven al piquet d'afusellament que els duria al Camp de la Bota. Un cop allà, els militars conduïen els condemnats fins al mur, on eren executats. El Camp de la Bota va ser un dels escenaris més sòrdids de la repressió fins als anys 50. En la majoria de casos, l'únic crim dels executats era haver congregat amb les idees republicanes”. 

       El dia d’execució, el pres era transportat a mitjanit al camp d'execució, a Barcelona, el Camp de la Bota. A Catalunya les persones jutjades van ser 69.907 segons la investigació feta a l'ATMTT per part de l'Arxiu Nacional de Catalunya: https://anc.gencat.cat/es/detall/noticia/La-llista-de-reparacio-juridica-de-victimes-del-franquisme-en-dades-obertes 15-8-2024. D'aquests 4.424 tingueren sentència de pena de mort dels quals 1.034 foren commutades per sentències inferiors de les quals 172 van ser indults, és a dir, van passar de pena de mort a llibertat la qual cosa fa qüestionar com es van fer tots els processos.  Així doncs suposà la pena capital a 3.290 republicans , dels qual 1.717 foren al Camp de la Bota, 389 a les comarques de Lleida, 510 a les de Girona i 766 a les de Tarragona https://www.tarragona.cat/patrimoni/arxiu-municipal/memoria-democratica/publicacions/victimes-repressio/victimes-de-la-repressio-franquista-1939-1948 15-8-2024. El total augmenta pel fet d'afegir alguns casos de repressió posterior. 

En el context europeu, amb el principi de la Segona Guerra Mundial l'1 de setembre del 1939 i l'avenç dels totalitarismes  va permetre al franquisme imposar un repressió brutal sense cap conseqüència a l'exterior d'Espanya a causa de la guerra, fins i tot va enviar a la “División Azul” a Stalingrad per ajudar a l'Eix. Però a partir de 1944 la repressió es va calmar  ja que els aliats tenien la guerra pràcticament guanyada i Franco va témer que amb aquest context sortís perjudicat el seu poder. La repressió va seguir a uns nivells més baixos fins el 1975 amb la mort del dictador.

El Camp de la Bota va ser un camp de tir de l'exèrcit francès després de la invasió napoleònica l'any 1808. El nom ve del francès butte (turó) i allà s'hi va construir un castell militar i a la postguerra el camp estava envoltat per les barraques de les famílies de les migracions murcianes i almerienques a Montjuïc. Al principi de la Guerra Civil, els republicans van afusellar a 44 oficials rebels del 19 de juliol del 1936. al mateix Camp de la Bota. Inicialment, el castell de Montjuïc va ser el lloc triat per l'afusellament, però a l'apropar-se curiosos per veure les execucions, el lloc va ser descartat, i a l'acabar la guerra amb el triomf franquista, el Camp de la Bota va ser l'elegit. La majoria d'execucions van ser l'any 1939 i es van anar reduint, però les morts seguien, fins al punt de que l'any 1952, al 14 de març, es va executar a cinc membres del grup anarquista Talió, uns mesos abans del Congrés Eucarístic. Aquest escrit és molt colpidor i val la pena reproduir-lo sencer: “Cap d’aquests lluitadors o ciutadans assassinats és considerat víctima del terrorisme de Estat; els seu fills, germans, o nets tampoc. Encara més, moltes d’aquestes famílies van desconèixer i desconeixen el lloc on finalment van ser enterrats o millor dit llençats de qualsevol manera. En el cas dels afusellats del Camp de la Bota eren portats en camions tots apilats en  caixes de plàtans com es fa amb el bestiar, a una antiga cantera (actualment Fossar de la Pedrera), al costat del cementiri de Montjuïc, i allà els treballadors del cementiri, prèviament, havien fet un clot i, mitjançant una mena de tobogan, els llançaven  dins, i després  a sobre  calç viva i terra, de manera que la putrefacció fos tan ràpida com fos possible; als familiars els estava totalment prohibit recollir les seves despulles per enterrar-los dignament, com a persones.

Els seus cossos esgarrinxats pel martiri i la injustícia sofertes sanaven xopant de la pluja que, any rere any, anava caient al Fossar, que posteriorment es va convertir en un dipòsit d’escombraries; s’hi tiraven tota mena de deixalles des del punt més alt de la muntanya, s’hi  criaven rates enormes, serps i tota mena d’insectes, era un lloc totalment abandonat per l’home i si algú es queixava al Departament de Cementiris de l’Ajuntament de Barcelona, aquest responia que no en volien saber-ne res, la resposta era que aquell fossar no pertanyia al Cementiri de Montjuïc, malgrat que era del fossar d’on treien la pedra per edificar els nínxols del cementiri i que també hi enterraven els morts de les famílies que no tenien diners per comprar o llogar un nínxol"https://taxi.cnt.cat/associacio/article/category/montjuic 3-3-2023.

       Aquestes morts tenien un cost a la imatge del règim espanyol i es va decidir que el Camp de la Bota podria donar una penosa versió de la realitat d’Espanya, però això tampoc va aturar les morts, de fet, les últimes van ser al setembre de 1975, només dos mesos abans de la mort de Franco. El castell i les barraques del Camp de la Bota van ser enderrocats l’any 1992, abans dels Jocs Olímpics. Al Camp de la Bota van ser afusellades més de 4.000 persones, tot i que la xifra pot ser més alta. https://ca.wikipedia.org/wiki/Fossar_de_la_Pedrera 20-8-2024.

El trasllat dels condemnats a mort cap al Camp de la Bota es feia de la manera més ràpida possible i s’intentava fer discretament, traslladant a grups d’unes 20 persones cada dia, de matinada. Normalment gairebé tots els afusellats eren de la Model, on malvivien en unes condicions deplorables, desnodrits, exposats a diverses infeccions i malalties per falta d’higiene i compartint una cel·la de 10m2 més de 10 persones . A més, les famílies de les víctimes no sabien que el condemnat havia estat afusellat fins que no anaven a visitar-lo a la presó, on se’ls comunicava la noticia. Els familiars de les víctimes no van poder dignificar mínimament a llurs morts fins que es va construir el monument en memòria seva al Fossar de la Pedrera i es va adaptar per a ser un lloc de memòria, inaugurat al 1985. Però la realitat no és la que sembla, ja que el Fossar de la Pedrera, encara que estigui molt arreglat per fora, les víctimes segueixen enterrades unes sobre les altres i se segueix sense saber el nombre exacte de víctimes enterrades, malgrat que hagin passat quasi 50 anys de la fi de la dictadura.

SOLDATS MORTS ALS FRONTS

 Ara bé, si aquest era el plantejament inicial ens hem trobat amb molts municipis on tampoc s' ha investigat el tema dels soldats morts i hem afegit les dades del Banc de la Memòria Democràtica tot i que en alguns  casos amb  mancances i alguns  factors  no sempre concrets, malgrat una enorme, lloable i necessària feina des de fa molts anys. Aleshores hem fet una recollida de nous ítems a partir dels arxius municipals  del Vallès Occidental consultant padrons, documentació de lleves, registres de defuncions,  llibres d'orfes,  actes  i llibres de correspondència d'entrada i sortida del 1936 al 1942. A més, de la consulta a una àmplia bibliografia no sempre de fàcil accés.  Així hem descobert centenars de nous soldats morts a la guerra civil que ningú havia posat a la llum pública. Cal dir que hem considerat soldats morts també als possibles casos de repressió dins de l'exèrcit per intents de deserció. També hem inclòs aquells civils que participaren en algun enfrontament bèl·lic (especialment els derivats del cop d'estat de Melilla i els dels Fets de Maig) en la mesura d'encabir només en cinc grups totes les víctimes. 

REPRESSIÓ REPUBLICANA

Per entendre el fenomen hem de tenir en compte que a Barcelona, quan el cop d'estat organitzat pel General Mola des de Pamplona és derrotat, el seu màxim líder a Catalunya, el General Goded, és empresonat esclata la guerra civil a tota Espanya i també ens  trobem davant  un procés revolucionari a les zones que romanen fidels a la República on apareixen armats, en el cas català,   els col·lectius obrers que van  disposar dels 30.000 fusells dipositats a la caserna de la Maestranza de Sant Andreu, a més de moltes  armes curtes i llargues que guardaven des dels fets d’octubre de 1934. Així es crearen Comitès de Milícies Antifeixistes locals que implicaven una dualitat de poder davant ajuntaments i Generalitat. De fet, la historiografia ha escrit que hi havia un buit de poder que els permeté aconseguir el control absolut de la situació aquells primers mesos. El poder, d'alguna manera,  el detenien  grups populars armats per decisió pròpia. En plena situació de Guerra Civil el primer objectiu republicà clar era trobar a tots aquells que s'amagaven i se suposaven afins, col·laboradors o simpatitzants a l'anomenat “Movimiento Nacional” als qui el General Mola havia batejat com a “Cinquena columna”, és a dir,  gent de la zona republicana partidària del cop d'estat del 18 de juliol: els  ‘facciosos’ o “feixistes”  que calia eliminar d'aquella nova revolució obrera sorgida davant el triomf popular republicà del 21 de juliol a Barcelona .

La situació era d'incertesa absoluta, no existia un control adequat de les  comunicacions i això va provocar un ambient de temor, per municipis i per comarques. Aquell estiu del 1936 està  ple de rumors als pobles i a les ciutats catalanes; molta gent confinada a les cases i les patrulles amb llurs coneguts com a “cotxes fantasmes” a la recerca d'antirepublicans voltant pels pobles... se sentia parlar d'obscures invasions de facciosos, de foscos desembarcaments fantasmes, etc... Tot exigia l'autodefensa municipal. Cada poble es preparava tallant la carretera que l'entravessava amb els anomenats “patrullers”, fent guàrdies a les entrades sospitant de  qualsevol desconegut , i, evidentment, generà un augment de la militància a qualsevol partit del Comitè de Milícies. Aquesta recerca del facciós  es va transformar fàcilment, per la seva pròpia dinàmica, en repressió, sovint atzarosa. En el cas del Vallès Occidental, tot i que cada poble tenia el seu comitè i les seves patrulles de control, les accions estaven coordinades des de les dues principals ciutats:  Sabadell i  Terrassa. Cal dir que són cèlebres les rutes per tota la comarca i encara més enllà a pactar amb els comitès locals la recerca de possibles persones vinculades a la  cinquena columna (eclesiàstics, militants de partits no republicans, gent adinerada) i amb camions , furgonetes o cotxes són traslladats, assassinats i deixats al costat d'una carretera a una cuneta. A diferència de la ciutat de Barcelona on els “incontrolats” estigueren a l'anonimat, en moltes altres zones de Catalunya adquiriren un protagonisme amb noms i cognoms: “ a Sabadell Lino” juntament amb Marcelino Blanco i Juan Sánchez “Nene” (que es van passar al bàndol nacional posteriorment), organitzà les patrulles de control i els anomenats “consells de cuneta”, on els sospitosos de col·laboració amb els militars franquistes insurrectes eren executats a les carreteres dels voltants de la ciutat”. En igual sentit es pot parlar a Terrassa;  dels anomenats "Els chiquillos de Pedro" a partir de les patrulles de control creades pel líder cenetista Pedro Alcocer,  Cap de la Junta de Defensa organitzada dins del Comitè terrassenc.  El fenomen de les patrulles de control ha estat investigat de passada en les recerques locals sobre la Guerra Civil al Vallès Occidental i els casos de “La patrulla de Lino” o dels "Chiquillos" no són una excepció:” Sabadell tampoc s'escapa de tenir un protagonista destacat i popular per la seva activitat repressora, és Sadurní Nicolàs Antolino, conegut popularment amb el sobrenom de "Lino", minaire de Santomera (Múrcia) i militant de la UGT-FLS, que sembla que causava ja només temor pel seu aspecte rabassut i simiesc. Això ja ens dona la idea d'un personatge curtit en les mines i d’aspecte rude. "Lino" forma un grup d'acció que era conegut com "Las patrullas de Lino" al qual es van atribuir més de cent assassinats, més dels produïts realment a la ciutat de Sabadell, entre els quals destaca el del conegut pare Rodamilans. A les seves ordres actuaven d'altres personatges locals que destacaren també per la seva activitat repressora, com Marcelino Blanco i Juan Sánchez Rodríguez "El Nene”. De fet, a tot el Vallès aquell estiu del 1936 la fama repressiva amb els possibles feixistes de la Patrulla del Lino o dels "Chiquillos de Pedro" va arribar a ser notòria i ha quedat a la consciència col·lectiva dels que visqueren el període. Aquell estiu i tardor del 1936 era una obsessió als pobles vallesans la possibilitats que aparegués per rodalies “la patrulla del Lino” o "Els chiquillos de Pedro".

Arribats a aquest punt l'objectiu s' ha ampliat a un recull de les dades de tot el cost humà de la guerra civil a tota la comarca, és a dir, ampliem la invetigació a tots els morts de la repressió republicana, en molts casos pràcticament tampoc investigats. 

MORTS ALS BOMBARDEJOS ,  ALS  CAMPS DE CONCENTRACIÓ NAZI I A L' EXILI

Els morts als camps de concentració i als bombardejos han estat l'últim objectiu per així podem completar el llistat de víctimes de la gent del Vallès Occidental. Cal dir que aquí és on la recerca estava més reeixida i ha significat més un recull de dades ja existents.   Deixem de banda, però, l'exili en la mesura que les seves dades sempre són menys constatables  i els morts en camps de concentració espanyols on no necessàriament la causa de la mort està directament vinculada a la guerra i, per posar una data mínimament escaient no comptabilitzem, en principi,  els  morts posteriors a 1 de maig del 1939. 

AGRAÏMENTS GENERALS

A cada apartat dedicat a un municipi consten els noms de les persones que han col·laborat des d'especialistes del món de la història a arxiveres i arxivers, passant pels centenars de testimonis tant com a descendents de víctimes o com a testimonis directes/indirectes. A més, cal agrair des de l'inici a la professora Montse Martín per tota la paciència i diligència que ha mostrat per ensenyar-me a confeccionar la web, al doctor Joan Villarroya per indicar-me el camí i ajudar-me  en qualsevol dubte, als historiadors terrassencs Manel Márquez i Juan Antonio Olivares per la seva impressionant capacitat,  ajuda i generositat al passar-me una bona part de la documentació aquí continguda  de la seva ciutat, al Memorial Democràtic per l'enorme aportació de dades i deixar-me l'honor de col·laborar a la seva encomiable feina. Al Consell Comarcal i al seu president, l'alcalde del meu poble (Castellar del Vallès) , Ignasi Giménez, per l'interès mostrat a la divulgació de la web. Per últim, cal dir que aquesta web mai hagués estat possible sense la companya de viatge, la professora Montse Juvé, per acompanyar-me als més de 20 arxius, apuntar milers de dades aquí expressades i la paciència de fer una lectura dels milers de pàgines de la web.

Homenatge als egarencs víctimes del franquisme afusellats per la Dictadura

Recuperar la memòria dels afusellats terrassencs és un projecte de coneixement del passat, que es projecta en el present i ens ha de servir per construir el futur

Text del professor Manel Màrquez

La memòria col·lectiva d’una ciutat o nació s’ha de construir sota els principis deontològics de la història i dels valors democràtics i dels drets humans, per considerar-se digna de ser anomenada memòria històrica i memòria democràtica. L’objectiu dels historiadors com a professionals és la recerca de l’objectivitat històrica, però alhora, com a ciutadans, també situar-nos al costat dels que han patit i pateixen la injustícia.

A Espanya, la nova Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, deixa molt clara la situació legal de les víctimes del franquisme, ja que ha declarat il·legal el règim franquista i els seus tribunals, per la qual cosa s’anul·len totes les seves sentències i condemnes. Era una demanda històrica del moviment memorialista, car com hem explicat, aquests tribunals militars, instaurats un cop acabada la guerra, estaven mancats de qualsevol legitimitat i tenien un caràcter inquisitorial i repressiu, on la possibilitat de defensa era nul·la. Per la qual cosa ens correspon a nosaltres restaurar el bon nom d’aquests ciutadans terrassencs i realitzar un reconeixement ciutadà de forma ineludible. Dur a terme un homenatge i un monument esdevé un gest imprescindible de la ciutat per recuperar la seva dignitat anihilada per la dictadura a aquestes persones.

L’equidistància davant dels crims contra la humanitat que va dur a terme el règim franquista és intolerable i una evidència del suport que molts encara donen a un règim brutal, inhumà i criminal que ens va dur a la destrucció, la violència, la guerra i la mort. A Europa i al món, cap persona civilitzada gosaria defensar els règims nazis o feixistes, homònims del franquisme, com succeeix al nostre país, encara avui, on observem, tristament, un ressorgir dels nostàlgics del franquisme i el feixisme.

Les institucions democràtiques terrassenques, catalanes i espanyoles estan fent un gran esforç perquè les noves generacions coneguin aquest terrible passat que vàrem viure a casa nostra, i alhora evitar la seva reaparició. Els i les historiadores som part fonamental en aquest procés, per això, recuperar la memòria dels afusellats terrassencs és un projecte de coneixement del passat, que es projecta en el present i ens ha de servir per construir el futur.

El grup d’historiadors/es que estem treballant, des de fa més de vint anys, la recuperació de la memòria històrica, que hem de donar suport el projecte municipal de les Stolperstein, pensem que ara és imprescindible donar suport a l’estudi i homenatge als afusellats per la dictadura i donar a conèixer la tràgica història que els va portar a la mort. Al llarg d’aquests pròxims mesos donarem a conèixer totes les biografies i altres dades sobre els afusellats –al voltant de cinquanta– als mitjans de comunicació locals i les xarxes socials, amb i un doble objectiu: divulgar les nostres investigacions i intentar retrobar als familiars d’aquestes persones, per poder retre’ls un homenatge públic, el 15 d’octubre de 2023, “Dia Nacional en Memòria de les Víctimes de la Guerra Civil i les Víctimes de la Repressió de la Dictadura Franquista”.

Homenatjar als afusellats, no pot entendre’s de cap manera com a un menyspreu vers les víctimes de la repressió produïda durant els primers mesos de la guerra civil a la nostra ciutat, per part de les anomenades patrulles de control. Anys al contrari, l’objectiu és entendre els fets i poder demostrar, que aquestes persones van ser afusellades essent innocents i, en cas d’haver estat culpables, van ser condemnades, sense la possibilitat de tenir un judici just. Les proves de les acusacions eren les úniques veus que s’escoltaven als judicis farsa –i sempre en forma de declaracions textuals– i mai les de les defenses, que estaven absent, només cartes de suport, que podien servir d’atenuant i que els tribunals formats per militars (inclòs el defensor) no tenien mai presents al llarg del consell de guerra, fos sumaríssim o ordinari.

Homenatjar als afusellats, no pot entendre’s de cap manera com un menyspreu vers les víctimes de la repressió produïda durant els primers mesos de la guerra civil

A Terrassa, els estudis realitzats pel Centre d’Estudis Històrics de Terrassa sobre les víctimes de la guerra civil sempre hem tingut presents a totes les víctimes sense cap mena d’exclusió. Construir una memòria col·lectiva democràtica no ens pot fer oblidar que la guerra i la violència exercida contra els nostres veïns i veïnes va tenor uns orígens i uns responsables, la qual cosa ens obliga a graduar aquesta responsabilitat, no amb l’objectiu d’exculpar als responsables, sinó més aviat de demostrar que sense aquestes accions principals i detonants no s’haguessin comès els crims terribles que després vàrem haver de patir.

El cop d’estat franquista va destruir el règim democràtic republicà desencadenat una terrible guerra civil, on es varen desfermar totes les violències pròpies d’un conflicte bèl·lic i, alhora, d’un conflicte molts més gran, la lluita entre la democràcia i el nazi-feixisme, durant la Segona Guerra Mundial. Els homes i dones, que varen viure aquella terrible situació a Espanya, van ser les primeres víctimes del primer acte d’una de les guerres més violentes, inhumanes i terribles que ha patit la humanitat, més de cinquanta milions de morts.

Per això, recordar el passat és una obligació moral de tots i totes. Memòria és democràcia.

A https://monterrassa.cat/societat/homenatge-egarencs-victimes-franquisme-afusellats-dictadura-325032/ 23-9-2024

ARXIUS VISITATS:

Arxiu Nacional de Catalunya: ANC

Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de Barcelona: ATMTT

Arxiu Municipal de Barberà del Vallès: AMB

Arxiu Municipal de Castellar del Vallès: AMCAT

Arxiu Municipal de Castellbisbal : AMCAS

Arxiu Muncipal de Cerdanyola del Vallès: AMC

Arxiu Municipal de Gallifa: AMG

Arxiu Municipla de Matadepera: AMMAT

Arxiu Municipal de Montcada i Reixac : AMM

Arxiu Municipal de Palau-solita i Plegamans: AMP

Arxiu Municipal de Rellinars: AMRE

Arxiu Municipal de Rubí: AMR

Arxiu d' Història de Sabadell: AHS.

Arxiu Municipal de Sant Quirze del Vallès: AMSQ

Arxiu Municipal de Santa Perpètua de Moguda: AMSP

Arxiu Municipal de Sentmenat: AMS

Arxiu Comarcal del Vallès Occidental i Arxiu Històric de Terrassa: AHT.

Arxiu Municipal d' Ullastrell: AMU

Arxiu Municipal de Vacarisses: AMV

Arxiu Municipal del Viladecavalls: AMVI.

Centre d' Estudis i Arxiu d' Història de Castellar del Vallès.

Arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

Arxiu Municipal de Múrcia

Arxiu Militar de Saragossa.

Archives de Rennes.