Sabadell

ENTITATS COL.LABORADORES 

Ens trobem davant  un procés revolucionari on apareixen armats els col.lectius obrers que van  disposar dels 30.000 fusells dipositats a la caserna de la Maestranza de Sant Andreu, a més de moltes  armes curtes i llargues que guardaven des dels fets d’octubre de 1934. 

Així es crearen Comitès de Milícies Antifeixistes locals que implicaven una dualitat de poder davant ajuntaments i Generalitat. De fet, la historiografia ha escrit que hi havia un buit de poder que els permeté aconseguir el control absolut de la situació aquells primers mesos. El poder, d'alguna manera el detenia grups populars armats per decisió pròpia.

En plena situació de Guerra Civil el primer objectiu republicà clar era trobar a tots aquells que s'amagaven i se suposaven afins, col.laboradors o simpatitzants a l’ anomenat “Movimiento Nacional” als qui el General Mola havia batejat com a “Cinquena columna”, és a dir,  gent de la zona republicana partidària del cop d'estat del 18 de juliol: els  ‘facciosos’ o “feixistes”  que calia eliminar d'aquella nova revolució obrera sorgida davant el triomf popular republicà del 21 de juliol a Barcelona .

La situació era d’ incertesa absoluta, no existia un control adequat de les  comunicacions i això va provocar un ambient de temor, per municipis i per comarques. Aquell estiu del 1936 està  plagat de rumors als pobles i a les ciutats catalanes; molta gent confinada a les cases i les patrulles amb llurs coneguts com a “cotxes fantasmes” a la recerca d’ antirepublicans voltant pels pobles... se sentia parlar d’ obscures invasions de facciosos, de foscos desembarcaments fantasmes, etc... Tot exigia l’autodefensa municipal. Cada poble es preparava tallant la carretera que l’atravesava amb els anomenats “patrulleros”, fent guàrdies a les entrades,  sospitant de  qualsevol desconegut , i, evidentment, generà un augment de la militància a qualsevol partit del Comitè de Milícies. Aquesta recerca del facciós  es va transformar fàcilment, per la seva pròpia dinàmica, en repressió, sovint atzarosa. En el cas del Vallès Occidental , tot i que cada poble tenia el seu comitè i les seves patrulles de control, les accions estaven coordinades des de la capital de Sabadell i són cèlebres les rutes per tota la comarca i encara més enllà a pactar amb els comitès locals la recerca de possibles persones vinculades a la  cinquena columna (eclesiàstics, militants de partits no republicans, gent adinerada) i amb camions , furgonetes o cotxes són traslladats, assassinats i deixats al costat d'una carretera a una cuneta. A diferència de la ciutat de Barcelona on els “incontrolats” estigueren a l’ anonimat , en moltes altres zones de Catalunya adquiriren un protagonisme amb noms i cognoms: “ a Sabadell Lino” juntament amb Marcelino Blanco i Juan Sánchez “Nene” (que es van passar al bàndol nacional posteriorment), organitzà les patrulles de control i els anomenats “consells de cuneta” , on els sospitosos de col·laboració amb els militars franquistes insurrectes eren executats a les carreteres dels voltants de la ciutat” ahttps://historiadesabadell.com/la-guerra-civil-i-la-repressio-franquista/ 4--8-2023. El fenomen de les patrulles de control ha estat investigat de passada en les recerques locals sobre la Guerra Civil al Vallès Occidental i el cas de “La patrulla de Lino” no n'és una excepció:” Sabadell tampoc s’escapa de tenir un protagonista destacat i popular per la seva activitat repressora, és Sadurní Nicolàs Antolino, conegut popularment amb el sobrenom de "Lino", minaire de Santomera (Múrcia) i militant de la UGT-FLS, que sembla que causava ja només temor pel seu aspecte rabassut i simiesc. Això ja ens dona la idea d’un personatge curtit en les mines i d’aspecte rude. "Lino" forma un grup d’acció que era conegut com "Las patrullas de Lino" al qual es van atribuir més de cent assassinats, més dels produïts realment a la ciutat de Sabadell, entre els quals destaca el del conegut pare Rodamilans. A les seves ordres actuaven d’altres personatges locals que destacaren també per la seva activitat repressora, com Marcelino Blanco i Juan Sánchez Rodriguez "El Nene”. De fet, a tot el Vallès aquell estiu del 1936 la fama repressiva amb els possibles feixistes de la Patrulla del Lino va arribar a ser notòria i ha quedat a la consciència col.lectiva dels qui visqueren el periode. Aquell estiu i tardor del 1936 era una obsessió als pobles vallesans la possibilitats que aparegués per rodalies “la patrulla del Lino”.

Sobre els milers de Consells de Guerra possibles s’ han estudiat els que foren acusats de formar part de les patrulles. Així doncs. els investigats han estat Ramon Nicolás Nicolás, Àngel Palanca Bruguera, Paulí Ronco Rodríguez, Francisco Sánchez Martínez, Saturnino Nicolás Antolino, Antoni Munill Mataró, Oleguer Masferrer Casán, Antoni López Vivancos, Lluís Alforja Andrés i Emili Torreguitart Mateu. Després de la consulta de més de 2000 fulls de documentació , només ens serveix la  frase “eren els responsables directes dels morts a Sabadell i la seva comarca” ja que la citació en concret dels morts abandonats a Polinyà, Santa Perpètua, Sant Quirze   o en molts  d'altres indrets no surt enlloc. De fet, a més d'un dels processats se l’ acusa de més de 200 morts en tota la comarca, però a l'hora de les denúncies i casos concrets no arriben als deu  casos . El problema d'aquesta documentació és la mancança de rigor d’ uns judicis que han estat anul.lats posteriorment perquè es basen en denúncies no necessàriament certes ni fefaentment comprovades , en un context de venjança dels vencedors franquistes sobre els vençuts republicans i amb l'expansió del feixisme per l'Europa Occidental que donava cobertura internacional a la repressió més cruenta. Així de la seva lectura s'entreveuen  foscos interrogatoris, tortures,  paper irrellevant de l'advocat defensor, documents de dubtosa procedència i confecció,  alguns testimonis d' escassa  fiabilitat i, fins i tot, l’ evident pèrdua deliberada  o no arxivament en el seu dia d’ una part de la documentació. Tot i així,  sí que serveixen per poder tenir una certa visió del context històric amb centenars de dades, sovint força discutibles o falses,  reiterem,  que poden donar a llum algun element de l'època com ara l’ existència amb noms i cognoms  dels possibles  esmentats  “incontrolats” .

Un cop acabada la Guerra Civil amb el triomf dels nacionals Saturnino Nicolas Antolino “Lino”, serà jutjat amb un sumaríssim d'urgència a Barcelona número 11405, juntament amb el seu fill Ramon Nicolás Nicolás i a tots dos  se’ ls aplicarà la pena de mort, juntament amb altres possibles participants, de vegades força dubtosos,  de la patrulla com Francisco Sánchez Martínez , Antonio López Vivancos  Oleguer Masferrer Coman o  Paulino Ronco Rodríguez, mentre d'altres s’exiliaren i s’ hi perdé la pista fins als nostres dies com Emili Torreguitart Mateu (exiliat a Xile). 

La repressió dels “incontrolats” s’ hi anirà apaivagant a partir  del  24 d'octubre de 1936  quan el Comitè Central de les Milícies Antifeixistes aprovà una ordre segons la qual les Patrulles havien de tenir un agent d'enllaç amb la Prefectura de Policia. Josep Asens va assumir aquest càrrec i des de llavors tots els escorcolls i detencions van haver de ser autoritzats i documentats oficialment per ell o el seu secretari, Gutiérrez. Salvador González representant de la UGT al Comitè, va ser encarregat d'inspeccionar les activitats de totes les seccions de Patrulles.

A partir del novembre del 1936 les accions violentes de les patrulles van ser més reduïdes i encara més quan el 25 de març del 1937 Josep Tarradellas , llavors conseller en funcions de Seguretat Interior, va ordenar el trasllat a la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat dels detinguts a l'ex-monestir de Sant Elies i les altres seccions controlades per les Patrulles. El control directe de la Generalitat seguia augmentant i, després de ser derrotats els anarquistes als Fets de Maig del 1937 pocs casos més d “incontrolats” trobem a la Guerra Civil.

"El 17 d’octubre de 1936 es constitueix el nou Ajuntament, format per les següents organitzacions i membres:

De la Federació Local de Sindicats (FLS): Josep Moix i Regàs, Miquel Bertran i Oleart (Serveis Municipals), Josep Rosas i Vilaseca (Proveïments), Ricard Fornells i Francesc, Manuel Farràs i Baró (Assistència Ciutadana), Jaume Camps i Illa (Finances), Joan Vila i Comas, Francesc Abad i Samper, Joan Lazcano i Garriga, Pere Manyé i Albertí (Obres Públiques) i Santiago Lloret i Portés

De la CNT-FAI: Bartomeu Barnils i Serret, Antoni Silvestre i Franco, Josep Marés i Claperols (Treball), Josep Cinca i Vilagener (Indústries de Guerra), Santiago Pallàs i Berengué, Bru Lladó i Roca (Economia), Jesús Jarra i Pérez, Ramon Calopa i Cejuela i Josep Ibañez i Gargallo (Sanitat).

Per ERC i el Círcol Republicà Federal (CRF): Salvador Sarrà i Serravinyals (Cultura), Josep Esteve i Aguiló (Defensa), Sebastià Arderius i Colomets, Joan Alvarez de Lara i Campmajó i Joan Miralles i Orrit.

Per Acció Catalana Republicana (ACR): Joan Sangres i Sararols i Feliu Prats i Grané.

Pel POUM: Ramon Arteu i Vidal i Josep Farràs i Estefanell.

Per la Unió de Rabassaires: Joan Masferrer i Medí i Josep Picañol i Ripoll.

El decret de constitució dels nous ajuntaments anava acompanyat del decrets de Dissolució dels Comitès Locals, així, la Generalitat pretenia eliminar uns Comitès creats al principi de la guerra i la revolució i que podien xocar amb les competències dels ajuntaments, l’anomenada “dualitat de poders”. A Sabadell, l’Ajuntament quedava dominat per la FLS. El 22 d’octubre, l’Ajuntament va dissoldre el Comitè Local i el 29 del mateix mes va crear el Cos d’Investigació i Patrulles de Control que substituïa a les Milícies Antifeixistes, aquest cos  va aplicar una repressió més selectiva que va fer desaparèixer pràcticament les accions i víctimes dels anomenats “incontrolats”.

El 9 de febrer de 1937 (un dia després de la pèrdua republicana de Màlaga) tingué lloc una manifestació “espontània” on es demanava un exèrcit regular, la unió de les dues centrals sindicals i combatre sota una sola bandera. La FLS-UGT i el PSUC  van aprofitar aquesta manifestació per llençar una campanya a favor de l’Exèrcit Regular, l’1 de març es va crear la Delegació de Sabadell del Comitè Català pro-Exèrcit Regular, presidit per l’alcalde i on hi formava part també la CNT, el POUM no hi va entrar al·legant que si que volia un Exèrcit Regular però no sota els criteris burgesos.

Reestructuració del consistori

Les tensions entre la CNT-FAI i la FLS-UGT es van traslladar al consistori, la FLS-UGT va aprofitar la seva hegemonia per treure competències i finalment expulsar la CNT-FAI. El 3 de març de 1937 es van remodelar diverses conselleries i la CNT-FAI va perdre el control de tres: la d’Economia, Treball i Sanitat; tot i que obtenia la de proveïment (una conselleria d’importància), suposava una pèrdua de força i influència. D’altra banda el consistori s’havia d’adequar a la normativa legal, que suposava un augment de la presència d’ERC, fet que es va resoldre temporalment amb el transvasament de militants de la FLS a ERC, per això durant un temps Josep Moix seria Alcalde per ERC.

Des de principis de 1937 els preus dels aliments no havien parat d’augmentar, aquest fet serà aprofitat per la FLS-UGT per acusar la Conselleria de Proveïments, portada pel cenetista Josep Marés i Claperols, d’actuar irregularment i afavorir els organismes vinculats  a la CNT.

Els “Fets de Maig”: L’expulsió de la CNT del consistori

Els “Fets de Maig” van tenir lloc a Barcelona entre el 3 i el 7 de maig de 1937. Van començar quan el Conseller Artemi Aiguader va ordenar a Rodríguez Sala, comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, que enviés la policia a l’edifici de la Telefònica, sota el control de la CNT-FAI, i també amb alguns milicians de la UGT. L’edifici de la Telefònica tenia una importància estratègica, ja que per ell hi passaven les trucades entre el Govern de la Generalitat i el de la República. Els Fets de Maig suposaven la lluita per l’hegemonia entre les forces republicanes que donaven suport al govern de la Generalitat i el de la República, partidàries de centrar-se en guanyar la guerra o com el PSUC de en tot cas deixar la revolució per després de guanyar la guerra, i les revolucionàries (CNT i POUM), partidàries de que era necessari fer la revolució per guanyar la guerra. Després de 7 dies d’enfrontaments i entre 500 i 1000 morts, els guàrdies d’assalt enviats pel govern de la República es van fer amb el control de l’edifici i els carrers de Barcelona.

A Sabadell, durant els “Fets de Maig” a Barcelona, pràcticament no es van produir xocs entre les forces antifeixistes. El principal damnificat dels “Fets de Maig” a Sabadell, va ser la CNT. Els atacs de la FLS-UGT i les altres forces republicanes contràries als revolucionaris van anar dirigides especialment cap a Bru Lladó, que va ser acusat de tenir el dia abans dels fets, un pasquí de Los Amigos de Durruti penjat al seu despatx, en aquest es cridava a la constitució d’una Junta Revolucionària que substituís la Generalitat. El 22 de maig es va convocar una sessió pública extraordinària molt tensa, que va acordar l’expulsió de Bru Lladó del Consistori per haver col·laborat amb la subversió, i d’informar el Govern de la Generalitat de les actuacions de Lladó perquè actués amb conseqüència. Els Consellers de la CNT van marxar del Consistori abans de la votació i ja no hi varen tornar, La proposició es va votar per 20 vots a favor i l’abstenció dels dos representants del POUM.

Els “Fets de Maig” van suposar:

• La pèrdua de força i influència de la CNT, tant la seva influència política dins els òrgans de govern, com en el control econòmic (col·lectivitzacions).

• La conversió d’un exèrcit de milicians voluntari en un exèrcit regular tradicional.

• La persecució i il·legalització del POUM així com l’assassinat del seu Secretari General, Andreu Nin.

• Catalunya va perdre autonomia, ja que l’estat va intervenir activament en aspectes com el militar i la seguretat interior.

• A Sabadell, els “Fets de Maig” de 1937 van ser aprofitats pel PSUC i els republicans per expulsar la CNT del consistori. Josep Moix i Regàs aconseguia així treure’s de sobre al cenetista Bru Lladó, enemistats des del trencament trentista de la FLS liderat per Josep Moix i integrant la majoria d’aquesta dins la UGT. El 22 de maig es va dur a terme una sessió pública extraordinària, on es va decidir rellevar la CNT de les presidències de les comissions municipals i d’expulsar a Bru Lladó del consistori acusant-lo de col·laboració amb la subversió.

Cap a la derrota…

Mentre l’exèrcit franquista avançava (conquesta de Bilbao 19 de juny, pèrdua de Terol el 22 de febrer de 1938, ocupació de Lleida el 3 d’abril, l’arribada al mediterrani i la divisió del territori republicà en dos), l’activitat econòmica patia una forta davallada. Un altre fet que va provocar limitacions en la producció, va ser la pèrdua de les plantes hidroelèctriques  a la conca de la Noguera Pallaresa que van suposar fortes restriccions en el subministrament d’electricitat tant per la població com per les fàbriques.

(...)

El mes de gener de 1939 l’ofensiva final franquista sobre Catalunya ja era inevitable, el 24 de gener nombrosos sabadellencs van marxar per la carretera de la Salut. La matinada del dia 26, les tropes de Líster van entrar a Sabadell en retirada, cremant algunes fàbriques. Després de bombardejar la zona de Terrassa l’aviació franquista va bombardejar el Pont de la Salut i la zona de Can Puiggener. Al acabar el bombardeig diverses persones van sortir al carrer i van saquejar algunes botigues i magatzems. Al vespre van entrar les primeres tropes nacionals que van hissar la bandera monàrquica a l’ajuntament, però no va ser fins l’endemà 27 de gener, que van realitzar l’entrada triomfal".

ahttps://historiadesabadell.com/la-guerra-civil-i-la-repressio-franquista 10-7-23

Benaul Berenguer, Josep Maria; Onetti Vera, Antonio; Torruella Llopart, Jordi. Víctimes sabadellenques als camps de concentració nazis. Una primera aproximació. Revista Arraona.  Núm. 30. Sabadell, 2006. (p.108-126)

Calvet, Jordi; Deu, Esteve; Marín, Martí; Sala-Sanahuja, Joaquim. Sabadell al segle XX. Eumo Editorial. Primera edició, abril del 2000. ISBN 8476024398.

Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Edicions Riutort, Sabadell, 1982

Corbalán Gil, Joan. Justícia, no venjança: els executats pel franquisme a Barcelona (1939-1952). Cossetània Edicions, 2008

Els IV volums de l’historiador Esteve Deu sobre la Guerra Civil a Sabadell, editats per l’Abadia de Montserrat

DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986

DD.AA. Sabadell 1931-1945: Una esperança desfeta. Ajuntament de Sabadell, 2010. ISBN: 9788487221477

Deu Baigual, Esteve. L’acolliment de refugiats a Sabadell durant la Guerra Civil <https://ddd.uab.cat/pub/caplli/2017/187261/Deu.articles_guerra_civil_069.pdf/>

Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 9788491910817

Exposició: Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis 1940-1945. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019 al Museu d’història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, Museu d’Història de Sabadell

Marín, Martí. Govern Municipal i actituds polítiques en el Sabadell del franquisme en Indústria i ciutat, Sabadell 1800-1980. Abadia de Montserrat, 1994

Pont Bertran, Jaume. «El teatre a l’empara de l’Església catòlica a Sabadell (1891-1965)». Arraona: revista d’història, 2015, Núm. 35, p. 10-37, https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/303198

Roig Pérez, Carles. El fenomen dels incontrolats a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939). Estudi tipològic i comparat d’alguns dels protagonistes de la repressió. Desafectos : Revista d’història crítica, núm. 2 (200?)  (Estudis)

Solé i Sabaté, Josep Maria. La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953. Edicions 62, 1985

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Edicions Riutort, Sabadell, 1982.

MARÍN, Martí. La Política en Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.

MARTIN i BERBOIS, Josep Lluís. La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

ROSAS i VILASECA, Josep. El Ciutadà Desconegut: del Llobregat al Mapocho. Arxiu Històric de Sabadell, 2005.

SERRANO i BLANQUER, Jordi. Josep Xinxó Bondia i les JSU de Sabadell. Editorial Montflorit, Cerdanyola del Vallès, 2005.