ENTITATS COL.LABORADORES 

 A Cerdanyola la repressió fou molt cruenta amb 17 morts a l' època republicana i tres al període franquista afusellats al Camp de la Bota. Cal esmentar dues dones per la història local. Una seria Gertrudis Renom Codina; als inicis de la guerra va perdre per la violència incontrolada a la rereguarda republicana, el marit Francesc i els tres fills: Josep, Lluís i Martí. L' altra seria l' exiliada Maria Garcia Asensio que se li morí el seu germà Miguel al front, el seu germà Juan a Gusen i el seu marit Miguel afusellat a Barcelona; tenien set fills. Cal deixar constància dels agraïments a l' arxiver de l ' Arxiu Municipal de Cerdanyola  Àngel Soler per totes les deferències i diligències prestades i al senyor Josep Maria Baloga Roca per passar-me informació i fotos.

A la foto de dalt tenim, d' esquerra a dreta,  a Llorenç Marcos, Gerard Martí, i el tercer home és Miquel Gómez, el marit de la Maria Garcia,  Trinitat Batalla ( la dona de Bartolomè Guasp) al centre. "En la foto aparecen los elementos destacados marxistas de Cerdanyola", segons descriuen a la Causa General.

Al subsòl de l' església de Cerdanyola foren enterrats represaliats de tota la guerra de tot Catalunya en un total de 128 cadàvers exhumats a l'agost de 1943  i dels quals  únicament foren identificats, en principi,   48 (hi havia persones d'  Igualada, Torredembarra, Vilanova de la Roca  i Molins de Rei). Curiosament a la documentació del Tribunal Militar Tercero podem trobar testimonis i delators que pugen la xifra fins a 3000! A  Cerdanyola, l’esclat de la Guerra Civil, el juliol del 1936, va començar amb la crema i espoli de tots els edificis religiosos per part de l’Ajuntament republicà del moment. Alguns d’ells es van fer servir com a magatzem, altres com a refugis i, en el cas de l’església vella, com a fossa comuna. Segons detalla Joan Francès, director del museu, “feia uns quatre metres d’amplada per quatre de fondària i per tota la longitud de la nau”. Els documents de l’època detallen que, entre el 1936 i el 1937, 158 persones van ser executades al cementiri de Cerdanyola i posteriorment enterrades en aquesta fossa. 

El 1939, les tropes de Franco van arribar a Catalunya, van guanyar la guerra, van instaurar la dictadura i, un any després, el 1940, va començar el que es coneix com a Causa General. Es tracta d’un procés d’investigació impulsat pel règim que tenia l’objectiu de descobrir els suposats crims comesos durant la guerra a la zona republicana. En aquest sentit, una de les accions principals que es van tirar endavant va ser l’exhumació i identificació de les víctimes. En el marc d’aquest procés, el mateix 1940 es va obrir la fossa de l’església on, segons Francès, es van trobar 128 morts. “Quan es van donar per acabats els treballs d’identificació, que es van allargar uns tres anys, s’havien identificat només 23 morts”, recorda el director. Posteriorment, però, es van acabar identificant més persones.

Tots aquests morts havien de ser enterrats correctament i, davant la manca d’espai que hi havia en aquell moment al cementiri, l’Ajuntament va comprar el conjunt format per l’església i la rectoria amb la intenció d’enderrocar-los. 

 Resum de https://liniaxarxa.cat/liniavalles-cerdanyola/a-fons/les-fosses-comunes-de-la-rereguarda-rescatant-la-memoria-de-cerdanyola/ 23-8-2024

"L'esclat de la Guerra Civil el juliol del 1936 va desencadenar una violència incontrolada que va tenir com a motivació la neteja política, la revenja o el fanatisme ideològic.

A Cerdanyola aquest període s'inicia amb la crema i espoli de tots els edificis religiosos, que durant la guerra estaran destinades a funcions diverses: com a magatzem, per acollir-hi presoners o, en el cas de l'església Vella de Sant Martí, com a fossa comuna.

Entre 1936 i maig de 1937 al cementiri de Cerdanyola van ser executades 158 persones i enterrades en una gran fossa oberta a l'interior de l'església. Les xifres de la repressió a Catalunya se situen a l'entorn de les 20.000 persones. A les poblacions dels voltants de Barcelona, els assassinats van ser molt nombrosos, destacant el cementiri de Montcada i Reixac i, en un pla secundari, el de Cerdanyola.

Inicialment, la majoria dels detinguts i executats eren suposats simpatitzants del bàndol insurrecte, però els darrers  inhumats a Cerdanyola eren un grup de joves militants anarquistes del barri de Sant Andreu, detinguts arran dels Fets de Maig de 1937.

Un cop acabada la Guerra, s'inicia el que es coneix com a Causa General (decret de 26 d'abril de 1940), que pretenia recollir tota la informació possible sobre els suposats crims comesos durant guerra a la zona republicana. Es tractava d'un conjunt ampli d'actuacions que va comportar no només l'exhumació i identificació de les víctimes sinó també l'obertura de processos judicials contra tota mena de persones, en el marc d'una repressió generalitzada que tenia com a objectiu consolidar el règim neutralitzant els possibles opositors.

A Cerdanyola les tasques d'exhumació i posterior identificació dels cossos van durar del 1940 al 1943, però la Causa General va seguir oberta fins el 1969, any en què es promulgà la Llei de Prescripció dels Delictes comesos abans de l'1 d'abril de 1939. La repressió, però, va continuar per altres vies fins el final del règim.

Després de la guerra, l'església havia quedat en estat ruïnós. La necessitat d'ampliar el cementiri, on es volia situar un monument a los  caidos, va fer que l'ajuntament comprés el conjunt format per l'església i rectoria per enderrocar-los. El cost dels treballs de desmuntar l'església van fer desistir del projecte.

80 anys després del final de la Guerra i després de quasi 30 anys de treballs de recuperació, l'església Vella de Sant Martí ha estat restaurada. Entre 2019 i 2020 està previst museïtzar-la per tal d'explicar-ne la seva llarga història, des del segle XVI fins el XXI. Un dels espais estarà dedicat a la Guerra Civil i la Causa Genera"l.

a https://www.diba.cat/web/1939-abans-i-despres/-/museu-d-historia-de-cerdanyola 17-8-2023

Presentem un testimoni significatiu dels primers moments de la Cerdanyola en guerra que serveix per entendre  les dades posteriors de la repressió:

"Els primers dies de la guerra a Cerdanyola. El dia següent es començaren a tenir notícies que marcaven que mitja Espanya era d'uns i l'altra mitja dels altres. A mig matí arribaren rumors que hi havia gent a l'església que es disposava a cremar-la. Quasi al mateix temps arribava un camió portant milicians armats, que baixant del camió obligaven tots els homes a anar cap a l'església. Sota l'amenaça de les armes el meu veí Geroni es negà a seguir, amenaçant l'altre de disparar, a la qual cosa respongué que si volia tirar que ho fes. El milicià va desistir, retirant-se i no vingué més on estàvem nosaltres. Aquell dia l'església quedava buida, tot el que eren altars, cadires i demés quedava cremat, segons ens digueren més tard els que obligats havien hagut de contribuir a la crema de tant valuosos ornaments i mobiliari. El meu cunyat, Josep Renom, conseller de dretes de l'Ajuntament, també havia de contribuir, sota amenaça, a la destrucció i general destrossa.

Vàreig dir-li que havia vist entrar en Domingo Padró, familiar meu, i que li agrairia que digués a què venia la seva presència allà, i si en tenia per gaire estona. Al cap d'una llarga estona va sortir dient-me que creia que no passaria res i que ja sortiria. Desitjosos de sortir d'aquell lloc, el temps es feia llarg i ens digué, el mateix membre del comitè, que si teníem tard podíem marxar, que en Padró ja vindria. Però li vàrem fer saber que havíem decidit no marxar sense la companyia d'en Padró i que no pensàvem moure'ns. Passats uns moments ens deien que en Padró ja era al carrer i que ens esperava. Desconfiant encara, vaig assegurar-me'n mirant per la finestra i efectivament vaig veure'l posant-se la gorra, amb l'aparença d'un mig drapaire, cosa que s'adeia molt en aquells dies de domini faïsta total. Vaig recobrar la tranquil·litat en veure'l i pensant no sortir-ne tan airós d'aquella situació.

El cunyat Padró, en arribar a casa feia pagar al telèfon l'incident que havia passant, trencant-o perquè ningú no hi pogués parlar, donant-se de baixa i dient que ja no el podien venir a treure'l, imitant, en aquest gest, el carnisser Escorsell de Ripollet, que un bon dia que el telèfon no el satisfeia degut a que un abonat no contestava, d'un cop de puny trencava la caixa del telèfon, ressentint-se la seva mà i la cartera.

Aquella tarda a l'ajuntament hi havia un xic de nerviosisme. Corria el rumor que el comitè, no havent trobat a casa seva el conseller de la lliga Regionalista anomenat Llargués, anirien a cercar el seu pare, assegurant que si no el descobria ho passaria malament. A l'ajuntament hi va haver una petita reunió, entre els que ens hi trobàvem en aquell moment. Jo els vaig dir que el comitè estava integrat per gent estranya a Cerdanyola i Ripollet, la majoria dels milicians eren murcians o de províncies i que calia prendre mides, ja que de les il.legalitats que cometien algun dia podríem pagar-ne les conseqüències. En canvi ells, forasters, comprant un bitllet de tren i facturant la maleta quedarien lliures. Vaig proposar que entre els que estàvem allà sortissin uns voluntaris i tots amb escopetes de cacera i cartutxos de balins, anar a impedir que detinguessin en Domingo Llargués, pare del conseller de dretes. No obstant, i davant el terror i la por existent ningú no va voler arriscar-se. Al vespre el vaig avisar dels rumors que hi havia. Al vespre d'aquell dia hi hagué una assamblea del Sindicat Agrícola de Cerdanyola, en la que es devia fixar-se la posició de la Unió de Rabassaires S.A. Vaig dir a la Junta el projecte que tenia per proposar a l'assemblea, que consistia en formar entre tota la gent rabassaire de 18 a 40 anys una guàrdia permanent per la salvaguarda de les vides i interessos de Cerdanyola. Aquesta proposta va tenir bona acollida, però per si de cas, varen dir-me, que ho plantegés com a cosa meva, ja que veien inútil el plantar cara al comitè i la seva gent. Entretant va venir a veure'm l'Àngela Renom, germana de la dona d'en Francesc Codonyés, dient que la família Codonyés tornava a estar detinguda i que si volia acompanyar-la per a indagar el lloc on podien estar. Vàreig fer-li evident que la meva relació amb els dirigents del comitè era dolenta, i que amb el President hi estava renyit al punt que ni ens saludàvem, i que per amistat l'acompanyava i ajudava, el que vaig fer anant al telèfon públic que hi havia en el carrer de Cordelles, sota on estàvem.

Vaig demanar a la centraleta comunicació amb el comitè de la FAI i es posà a l'aparell el propi president Sanjuan. Li vaig dir que era en Poch, que el matí havia insistit pels Padró i que novament li demanava que volgués dir-me si en el comitè hi tenien la família Codonyés, tota vegada que l'esposa i germana estaven desesperades, no sabien on eren, i quan menys podien portar-los sopar i veure'ls. Quasi no em va deixar acabar, dient-me que en referència a les coses del comitè no tenia perquè posar-m'hi i que si insistia potser n'hi hauria per mi i tot. No vaig insistir més i vaig penjar el telèfon convençut que els del comitè sabien on eren. Vaig dir-li a l'Àngela, germana de l'esposa, que se m'havia contestat malament, inclús amb amenaces i que no creia tenir cap autoritat per a poder fer res, molt al contrari, que possiblement ho espatllaria més. Estava transtornat pensant que la situació pugués degenerar en mans d'un element com el faïsta Sanjuan. A Ripollet l'ajuntament no tenia cap autoritat, a Cerdanyola el mateix, de Montcada les mateixes noves, des d'on donaven compte de les constants detencions seguides d'afusellament.

A Montcada hi havia diversos controls, el de la població anomenat Control de la Pólvora amb uns 25 homes milicians, que apostats darrera de grans troncs de pi feien aturar cada cotxe que passava, i automàticament els canons dels fusells i winchester apuntaven sobre ell. Després miraven els passis, que constantment eren objecte de serioses variacions, degut a que alguns, a més del segell de l'ajuntament autoritzant, i segell del Grup Polític del Front Popular a què pertanyien, exigien que per ésser vàlid havia de portar tres segells. Es generalitzà allò que ens molts casos únicament miraven en els passis que hi haguessin tres segells, sense mirar quins eren, donant-se en molts casos que l'ajuntament o partit polític els posaven repetits: el que era vàlid de l'autorització era que hi haguessin tres segells.

El control de Montcada Bifurcació, situat a uns tres quilòmetres del poble era encara més terrible. Aquest control, anomenat de la Dinamita estava integrat per obrers de la fàbrica de Ciment Asland. Els milicians, acostumats a la dinamita per fer saltar les roques, negres de pols, tenien els seus pulmons acostumats a respirar l'aire enrarit. Els que arribaven a aquest control i no eren de la FAI no estaven pas segurs. Els milicians oferien un aspecte tràgic, eren superiors en nombre als del primer control i estaven millor armats. Tenien a la part contrària de la línia del FC Nord bales de palla en doble fila. Des d'allà, parapetats, apuntaven sobre els cotxes, camions i tota classe de vehicles de tracció a qui s'exigia passis i tota classe d'explicacions abans de deixar-los passar. Tota persona dubtosa que aparegués sense passi era detinguda. Ningú s'atrevia a fer ni a comentar res, tal era el grau d'inquietud que existia.

L'hora de l'assamblea de la Unió de Rabassaires (Sindicat Agrícola) estava fixada per aquell vespre. En un estat d'anarquia patent, els Rabassaires estaven desarmats. A més la manera d'ésser de la majoria dels pagesos catalans, bons tècnics per la feina però mals col.laboradors amb l'obra anàrquica de la FAI en la seva quasi totalitat els feia tenir un instint de conservació massa arrelat davant els milicians. La majoria d'aquests eren estranys a la nostra terra, enlluernats amb la doctrina llibertària i que amb un fusell a l'espatlla i amb una arrogància d'exèrcit conqueridor es creixien; i envaïen botigues on, amb vales o sense, exigien el que els venia en gana. L'assamblea dels Rabassaires va decidir-se fer-se en el local que les dretes tenien a Cerdanyola, on acudien la totalitat dels pagesos inclosa la minoria de dreta que no estava afiliada a la Unió de Rabassaires local". Testimoni Ramon Poch Casanovas ahttps://participa.ara.cat/preguntes/explicans-la-teva-historia-105 21-12-2023