FERMI VALLVÉ FRANCOLÍ

Neix a Sentmenat al 1918 a Can Capella i a l'entrevista que li vàrem fer el 2004 recordava que  al proclamar-se la " República es cremaren retrats del rei Alfons XIII a la mateixa Plaça de la Vila". El seu pensament contrastava radicalment amb les bases ideològiques del moment i es declarava proper a la formació de la Falange. 

Al 1936,  quan esclata la guerra, en Fermí tement possibles represàlies s'escapa del poble i es refugia en una masia propera a Vic on coincideix amb 4 eclesiàstics,  entre ells el futur bisbe de Vic (Ramon Masnou Buixeda). En una ocasió es presentaren patrullers  a la masia i fou assassinat un capellà, els altres atemorits amagats i en Fermí decideix fugir  altre cop i opta per travessar la frontera, però topa amb agents del SIM i és detingut. El traslladen a la presó de Girona amb pena de 30 anys. Romangué quasi dos anys entre reixes fins que pel febrer del 1939 els dits nacionals avancen per Catalunya i un funcionari els allibera i surt corrent cap a Olot, però l'atrapen els regulars de les tropes franquistes i no pogué informar perquè no els hi deixaven parlar  que no capturaven un enemic. Així li robaren tota la roba i sort d' un altre sentmenatenc Lluís Gros que  li passà una manta. El portaren a les Carmelites de Tarragona, camp de concentració "ben sinistre" deia. Fermí provà el sabor de la repressió dels dos bàndols. Allà romangué tres mesos, probablement els més durs de la seva vida. Intentà explicar a les autoritats que era un " ex-cautivo", però cada vegada que s'adreçava rebia cops i va decidir callar i sotmetre's i fingí amb els seus companys empresonats d'esquerra  dient que era "dels del Durruti". Per fi pogué llançar un paper amb les seves dades lligat a una pedra amb una corda a l'altra banda de la presó pel pati. Algú el  recollí i avisà a Sentmenat. Al cap de tres mesos rep un aval de l' Ajuntament i pogué sortí del camp i anà a fer el Servei Militar durant 4 anys a l' Àfrica sense mai permisos. Ell era un falangista i no li donaven suport. Uns anys més tard fou regidor (1943) i després alcalde (1952-1965). Sempre mantingué amistat amb el bisbe de Vic . Com a batlle defensava el català a les escoles rebent crítiques dels més conservadors per no fer prou coacció sobre els vençuts: "estaves jugant al dominó al Coro i  venia un veí per si podies arreglar la situació d'un fill en un camp i tu sabies que no havia cap delicte, doncs t'hi posaves a ajudar". Assenyala que la feina de l'anterior alcalde, Josep Permanyer, per llimar tensions de la Guerra i salvar empresonats fou fonamental.