ANÀLISI DEL COST HUMÀ

La Guerra Civil  espanyola al Vallès Occidental va suposar la mort pel conflicte  a 2848 persones residents el 1936  la qual cosa va representar un 2.13% de la població o dit en termes planers un de cada cinquanta no superà la tragèdia. Són xifres prou similars a tot el conjunt català (veieu OLIVA p. 106-110). La majoria dels que moriren a la guerra foren soldats al front: 2.159 seguit de les víctimes de la repressió republicana (397), franquista (160), morts als camps nazis (97) i víctimes de bombardejos (37). Per gènere cal assenyalar que foren 8 dones i 2840 homes. Als municipis proporcionalment on la fortuna va ser menys favorable a la guerra foren ben petits: Gallifa amb 7,3% , Polinyà amb 3,6% i Vacarisses amb 3,3%. Als dos primers casos va ser per un nombre atzarosament notable de soldats morts, al cas vacarissenc per l'enorme repressió,  sobretot a partir del  1939. Segueix Terrassa (2,8%)  Ripollet (2,8%), Rellinars (2,6%), , Matadepera (2,4%) i Viladecavalls (2,3%) com a municipis per sobre la mitjana. La resta o estan a la par o per sota. Les localitats més alleugerides de mortalitat relativa a la població per la Guerra Civil al Vallès Occidental foren Sabadell (1,4%) i Ullastrell (1,3%).

ANÀLISI DE LA REPRESSIÓ REPUBLICANA

La repressió republicana va generar 397 víctimes durant la guerra civil al Vallès Occidental, destacant les 194 de Terrassa, continuant per les 79 de Sabadell on,  malgrat que tenia un  aproximadament 17% més de població, la repressió sabadellenca fou un 60% inferior. En tercer lloc trobem a Montcada i Reixac amb 27 víctimes i després  venen Ripollet (15), Sant Cugat del Vallès (14), Cerdanyola del Vallès i Rubí (13), Castellbisbal (10),  Castellar del Vallès (7), Palau-solità i Plegamans (5), Vacarisses (4), amb tres en trobem Sentmenat,  Rellinars i Sant Llorenç Savall, amb 2 se situa Matadepera, un únic cas a Sant Quirze del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Gallifa, Ullastrell i Barberà del Vallès i exents de repressió mortal per part dels republicans s'hi troben els municipis de Polinyà i Viladecavalls. Així doncs, els "Chiquillos de Pedro" foren d'una intensitat repressiva molt superior a les patrulles sabadellenques, anomenades sovint d'en "Lino". La resta de localitats són, en principi, proporcionals a la incidència demogràfica destacant el nombre, però, a  Castellbisbal més per la influència de la proximitat a Terrassa que no pas pel caràcter repressiu del seu propi Comitè i possibles "incontrolats".

En quant a l'activitat pública i laboral de les víctimes destaquen, en primer lloc, les vinculades al món de l'església catòlica amb 57 dissortats en tot el Vallès Occidental. De fet, 23 eren capellans oficials de diverses parròquies: Sant Feliu del Racó a Castellar del Vallès, Castellbisbal, Reixac a Montcada i Reixac, els tres de Ripollet (a diferència de la veïna Cerdanyola els quals se salvaren), Rubí, nou a Sabadell (Sant Fèlix, Asil de les Germanetes dels Avis Desemparats, la Concepció, Sant Julià d'Altura, Puríssima Concepció, etc.),  Sentmenat, set de Terrassa (Can Viver, Sant Pere, Escola Pia, Sagrada Família, Les Fonts, etc.) i Vacarisses. Tot i així, en molts municipis la figura del capellà fou respectada amb una enorme estimació (mireu la història de mossèn Pere Roca  a Polinyà o de mossèn Oriol a Viladecavalls) o bé aconseguí escapolir-se de l'acció dels incontrolats: Barberà del Vallès, Castellar del Vallès, Cerdanyola del Vallès , Gallifa, Matadepera, Palau-solità i Plegamans, Polinyà, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Quirze del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Ullastrell i Viladecavalls. Així doncs, al Vallès Occidental foren més els pobles on el rector sortí il.lès al 1939 que no pas víctima mortal.  Un exemple ben simptomàtic i que passà un cas semblant a Castellar del Vallès el trobem a Sant Quirze del Vallès: "El rector que hi havia, mossèn Salvador, va ser agafat per un noi que es deia Pau Roquerol; li va posar una granota de milicià i un mocador vermell i se'l va portar amagat a casa seva" MARTIN I BERBOIS, Josep Lluís. "Pa amb vi i sucre". Història oral de Sant Quirze del Vallès. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 2017. p. 34, Un fet a assenyalar és que malgrat que insistim en el fet que la repressió terrassenca és molt superior a la sabadellenca en el cas del món religiós no  és pas així perquè  a Terrassa n' hi hagueren 16 víctimes, però a Sabadell en foren 22 vinculat a l'esperit anticlerical molt superior a les classes populars sabadellenques que rebutjaren l'actitud de l'integrisme que representava mossèn Fèlix Sardà i Salvany: "Al principi de la Guerra Civil a Sabadell la violència revolucionària, els anomenats “incontrolats”, es dirigí més cap a l’església catòlica que cap els industrials. A Terrassa hi va haver-hi més assassinats que a Sabadell i dirigida més cap els industrials que als eclesiàstics. Aquest fet, podria ser a causa d’aquest catolicisme intransigent de Sardà i Salvany i els seus deixebles".                                                     https://historiadesabadell.com/2015/06/06/sarda-i-salvany-felix/ 31-7-2024.

A més dels 23 capellans de parròquia víctimes de l'acció violenta revolucionària republicana foren assassinats 20 professors de condicionant religiós (casos sobretot d'escolapis a Terrassa, Sabadell i Montcada i Reixac) i 14 sacerdots més no adscrits com a rectors d'esglésies. 

Molt a prop de les 57 víctimes del món eclesiàstic catòlic trobem el segon grup, els anomenats "industrials" amb 53 víctimes. De fet, es tracta majoritàriament de fabricants tèxtils de gran i mitjanes empreses a Sabadell i Terrassa fins al món de les petites empreses. 

Després trobaríem tot el sector laboral relacionat amb el món tèxtil Aquí apareixen diverses accepcions des dels lacònics "tèxtil" (12), però també n'hi ha  de "teòrics" (3), teixidors (7), encarregats de fàbrica (7), mitjaires (4), contramestre (2), filadors (5), tintorer (6), llaner (1). En total en tindríem 47.

En quart  lloc trobem els declarats com a "comerç", "comerciants" o "agents comercials" amb 36 víctimes . Es tracta d'un grup força divers on trobem des de botiguers, empreses de proveïments i transportistes fins a agents a nivell comarcal, català o estatal.

Hi ha un cinquè grup del món laboral de les víctimes força definit, es tracta de grans o mitjans propietaris de finques rústiques que perderen la vida en 14 casos relacionats sovint amb tot el procés de col·lectivització.

La resta de professions que estan representades al món de les víctimes de la repressió republicana al Vallès Occidental han estat: pagès (9), advocat (8), paleta (8), jornaler (7), electricista (6), secretaris d'ajuntaments (6), guàrdia civil (6), comissionista (4), comptable (4), forner (4), cap ronda d'arbitris (4) contractista d'obres (4), empleat (3), pintor (3), mosso d'esquadra (3), mecànic (3), dependent (3), vigilant (3),  xofer (3),  oficinista (3), estanquer (3), procurador de tribunals (3), treballador de la banca (2), obrer (2), pastisser (2),   aprestador (2), escrivent (2), farmacèutic (2) guàrdia d'ajuntament (2). Mentre amb un sol cas trobem un reguitzell de variades professions: empleat de registre municipal, boscater, director de colònia, constructor de carruatges, funerària, zelador, picapedrer, cobrador, empresari transportista, enginyer, treballador ajuntament, manobre, professor universitari,  metge, empesador, guàrdia d'assalt, bronzista, callista, corredor de finques, ebenista, guàrdia jurat, periodista, compra-venda de finques, notari, fotògraf, infermer, telefonista, taxista, ganiveter, locutor, llauner, porter, dentista, hostaler, tramviaire, carter.

 En conclusió pel que es refereix al món laboral en principi caldria dir que la repressió incontrolada de les classes populars va anar dirigida als qui consideraven més privilegiats de la societat (empresaris, església, els anomenat treballadors de coll blanc, propietaris d'extensions de terres considerables, policies, etc), però realment se'n va estendre a tot un ventall de professions en alguns casos per concomitàncies o col·laboracions ideològiques,  en d'altres casos productes de l'atzar (de fet, s'han trobat exemples  que foren confusions) o de les venjances personals.

Pel que respecta a l'adscripció ideològica de les víctimes que el  podem saber (força manca de dades sobretot a Terrassa) cal dir que destaca el món del carlisme amb 49 víctimes i vinculat amb el fet del seu activisme inicial tot desplaçant-se una seixantena de joves tradicionalistes el 19 de juliol a Barcelona a col·laborar amb el triomf del cop d'estat feixista i tornant d'amagat cap a Sabadell o Terrassa, alguns foren afusellats al seu pas  a Montcada i Reixac, d'altres amagats foren detinguts per les patrulles, alguns aconseguiren passar al frontera i a Pamplona formar part de l'organitzat requetè del Terç de Nostra Senyora de Montserrat perdent alguns  la vida a Codo, Belchite o l'Ebre. Una part sobrevisqueren i tingueren càrrecs de pes amb  projecció econòmica-social al primer franquisme.

En segon lloc s'ha trobat un grup de 36 víctimes sense afiliació ideològica que va vinculat a la col·laboració amagant possibles cinquena columna fins a casos de venjances personals;  cal tornar a insistir.

En tercer lloc destaca al Vallès Occidental les 31 víctimes que tenien carnet de la Lliga Catalana en alguns casos amb una notable trajectòria d'implicació social i contingut democràtic durant el periple vital dels anys anteriors. Seguidament trobem moltes víctimes amb carnet de la CEDA i de l'APC (26) i també els anomenats d'Acción Ciudadana (8) tot formant part de grups polítics decantats des d'un bon  principi pels arguments pronacionals com també els que havien format part en algun moment de la Unión Patriòtica (21), Renovación Española (9) , Falange (4) , Cercle Catòlic (12) ,  Federació de Joves Cristians (4) ,  els mateixos sometents (9) o el Sindicat lliure (3). També foren víctimes de la repressió republicana els mateixos republicans per divisions internes (8) o per col·laborar amb l'amagatall de cinquena columnistes i, fins i tot, algunes víctimes foren emboscats descoberts. Per últim hi ha tres víctimes amb carnet del Partit Republica Radical i una de la Unió Democràtica de Catalunya.

 ANÀLISI DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA 

Del  Vallès Occidental , residents el 1936, es van afusellar a 127 homes el que representa un 0,095% de la població. En proporció la repressió més alta fou a Vacarisses amb 1,1%. Per sobre de la mitjana vallesana trobem Matadepera 0,6%, Ripollet, Palau-solità i Plegamans i Montcada i Reixac amb 0,3%, Sant Llorenç Savall amb 0,2%, Castellar, Sant Quirze  i Terrassa amb 0,1%. En algunes d'aquestes localitats la repressió franquista de postguerra va superar la repressió republicana de la guerra: Vacarisses, Matadepera, Sant Llorenç Savall i Sant Quirze del Vallès. Val a dir que la manca de repressió franquista en alguns municipis a partir de l'entrada de les tropes anomenades nacionals a finals del gener del 1939 ve vinculada a què es generaren nous ajuntaments (comissions gestores) amb desconeixement extrem de com s'havia desenvolupat la guerra a la localitat i les noves autoritats "franquistes" podien ser d'un tarannà més conciliador en molts casos: Ullastrell, Viladecavalls, Castellbisbal, Sentmenat, Polinyà, Barberà del Vallès, Santa Perpètua de Moguda, Rellinars o, a partir del batlle  Josep Maria Marcet,  caldria afegir el cas de Sabadell. A les localitats esmentades hi ha un constant allau de documentació intentant avalar persones per sortir de les presons i sovintejant les cartes demanant commutació de penes. Fins i tot, la redacció emprada a la Causa General té un element de caràcter menys agressiu responsabilitzant sovint a patrulles foranes o implicant als delictes de sang a desconeguts,  morts a la guerra o exiliats. A diferència d'altres localitats vallesanes on la redacció és d'una denúncia constant tot assenyalant amb noms i cognoms republicans empresonats que partiren les conseqüències de tal actitud municipal. La FET y de las JONS no era igual a Sabadell, Terrassa o Sentmenat on l'alcalde falangista Fermí Vallvé ens explicava als inicis del segle XXI que "al poble ens intentàrem salvar tots". 

VÍCTIMES DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA AL VALLÈS OCCIDENTAL

Amb les dades reflectides a aquesta gràfica, es pot veure com les víctimes de la repressió es van reduint cada any, excepte l’any 1940 i 1942, principalment, com hem dit abans, pel context europeu i perquè la imatge d’Espanya s’estava veient malmesa. El punt àlgid de la repressió al Vallès Occidental és l’any 1940, amb 48 morts i l’any amb menys morts és el 1944, fet que no sorprèn, ja que l’auge de la repressió estava acabant i reduint-se. Cal destacar també l’any 1941, amb només 3 víctimes i la repressió encara estava en ascens. Interpretem que aquest fet es pot haver donat en un intermig entre els judicis sumaríssims i els judicis més elaborats, o que simplement és casualitat.

 FILIACIÓ I PROFESSIÓ DE LES VÍCTIMES

Al següent gràfic es poden veure la filiació política de les víctimes del Vallès Occidental, i es pot veure clarament que la majoria de les víctimes estaven afiliades a la CNT, i també hi ha un nombre considerable d’afiliats a UGT i ERC.

En aquest gràfic es reflexa les diferents professions que tenien les víctimes. La més comuna era la de jornaler, seguida de paleta i pagès, i, com gairebé tota la resta de professions, són de classe baixa o obrera poc qualificada, cosa que no sorprèn tenint en compte el perfil general d’una víctima de la repressió.

Amb els dos últims gràfics, crec que demostra el perfil de les víctimes republicanes pel règim franquista, de classe baixa o obrera, amb una afiliació a partits o  sindicats  anarquistes i en menor mida comunistes, republicans o catalanistes.

3.3.-EL MURCIANISME: ¿ÉS UN MITE O UNA REALITAT?

Amb la següent gràfica mostrem el percentatge del lloc d’origen de les víctimes del Vallès Occidental i, al menys a la comarca, desmenteix un argument sentit a la memòria  que deia que qui va participar més a la guerra civil a Catalunya en el món de la repressió  eren els eixelebrats murcians que vivien aquí: "uns ciutadans, inadaptats al sentiment català i a l’esperit terrassenc «“el Pedro” és un andalús de Sierra Morena que imposava l’aplicació d’una llei sanguinolenta, dictada pel caprici, per la vesània, i sovint per l’avarícia". Però amb les dades de les víctimes de la repressió franquista, més del 55% dels afusellats eren catalans, és a dir, la majoria d’ells, així que l’argument del murcianisme és completament erroni, com a mínim a la nostra  comarca, però segurament també es donarien unes dades semblants a molts altres llocs de Catalunya. Cal destacar també, que el nombre de murcians i andalusos és molt alt, gairebé un 30%, fet que és degut a la immigració de Múrcia i Andalusia (sobre tot d’Almeria) durant els anys vint, de retorn de la demanda francesa a la Gran Guerra i, posteriorment,  per la construcció del metro i per l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, ja que es necessitava mà d’obra barata, que venia gairebé tota d’allà. Així doncs, la majoria d’immigrants eren de classe obrera, molts d’ells estaven afiliats a partits i sindicats anarquistes, i lluitaren al bàndol republicà a la guerra. En conclusió, l’argument del murcianisme és fals, ja que la majoria de víctimes de la repressió eren catalanes, però també s’ha de dir que hi ha un nombre important i amb pes de murcians i andalusos, com els cèlebres  Lino (Sabadell)  o Pedro Alcocer (Terrassa).

https://docs.google.com/spreadsheets/d/1Piwga0SpoOlqYDyb6P94VrwtkpQIlF7K/edit?gid=350827858#gid=350827858

Sobre les enquestes dels sumaris caldria assenyalar que és curiós la quantitat de consells de guerra que presideix el comandant Antonio Villar Álvarez sempre custodiat pel vocal Ignacio Puig de Palleja. En són 25. A ells s'afegeix l'activitat com a advocats defensors de Francisco Ráfols Cerdá i Gabriel Juliá Andreu, tots dos joves i que tingueren una posterior important projecció al si del funcionariat franquista. https://olcades.es/producto/el-gobernador-gabriel-julia-cuenca-1948-1956-maquis-falange-cultura/ 23-8-2024. No s'ha analitzat a nivell català la intervenció d'alguns dels màxims responsable a les penes de mort de la postguerra ni les possibles diferències entre uns tribunals i uns altres on l'arbitrarietat fou extrema. El mateix càrrec (normalment "patrullers") podia ser des de 6 anys a pena de mort en funció del tribunal, president i dia. 

Un altra dada molt significativa són els processos franquistes i com foren sobreseïts o passaren a penes de presó o penes de mort. Depenent del municipi la xifra varia. Així el cas més significatiu és la localitat de Vacarisses on el 92% dels processats acabaren afusellats o a presó, la mitjana és que un 52% passaren a presons o al Camp de la Bota. Per sobre de la mitjana trobem, a més de Vacarisses,  Viladecavalls, Terrassa; Santa Perpètua de Mogoda, Sant Quirze del Vallès, Sant Llorenç Savall, Sant Cugat del Vallès, Rubí, Rellinars, Castellbisbal i Castellar del Vallès. Els municipis que estan per sota de la mitjana, és a dir, on hi ha majors ingerències per part de les autoritats locals (ajuntaments, FET y de las JONS i representants  religiosos) són Gallifa, Polinyà, Sentmenat, Barberà del Vallès, Sabadell, Ullastrell, Montcada i Reixac, Palau-solità i Plegamans,  Cerdanyola del Vallès i Ripollet. A la memòria col·lectiva local durant molts anys s'ha parlat de les actuacions moderades a la repressió d'alcaldes com Josep Maria Marcet a Sabadell, Bertomeu Soler a Palau-solità i Plegamans, el doctor Maturana a Ullastrell, Sebastià Ramoneda a Sentmenat  o rectors d'església com mossèn Pere Roca a Polinyà. 

ANÀLISI DELS SOLDATS MORTS AL FRONT DEL VALLÈS OCCIDENTAL

A la guerra civil del Vallès Occidental amb residència el 1936 van morir 2.082 soldats dels quals 791 vivien  a Terrassa, 580 a Sabadell, 118 a Rubí, 95 a Montcada i Reixac i així fins els 8 de Gallifa que malgrat ser la xifra més petita en proporció és el municipi on més a nivell de mortaldat va afectar la guerra. 438 vallesans occidentals van morir a l'Ebre i a distància notable es troben ex-aquo la Batalla del Segre i la esfereïdora  retirada aquell gener i febrer del 1939 amb 184 víctimes. En quart lloc trobem la Batalla de Terol amb 182 morts, mentre a Osca en foren 137 i a Saragossa, quasi tot al voltant de la Batalla de Belchite, en foren 81. També són destacables, molts d'ells milicians del 1936,  els 42 morts de la batalla de Madrid i els 153 de la resta on trobem des de camps de concentració, hospitals, Llevant, Mallorca, Andalusia, inicis de l'exili. No s'ha trobat cap mort a la guerra civil espanyola desenvolupada als front  del nord cantàbric. Cal dir que aquestes dades del Vallès Occidental concorden amb les presentades al llibre de l'historiador Jordi Oliva on asseyala un 55,83% de morts a Catalunya, un 24, 99 % a l'Aragó, un 5,10% al Centre i un 14,8% a la resta (OLIVA 159), pel que respecta al Vallès Occidental sortiria a la nostra investigació  un 57% a Catalunya, un 29% a l'Aragó, un 3% al Centre i un 11% a la resta. 

La lleva més malparada del conflicte bèl·lic fou la del 1941 (la cèlebre lleva del biberó).  En concret foren 119 joves nascuts el 1920 els que perderen la vida sobretot a l'Ebre i també al Segre. Li segueixen els 110 nascuts el 1910 i els 108 del 1915, però el ventall va del 1923 fins al 1882.