Embedded Files
LA FOSSA COMUNA DEL CEMENTIRI DE POLINYÀ
Treball finançat pel Ministeri de Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica
BENJAMÍ BENEDICTO BADIAS
Coordinació Alicia García Gutiérrez
Ajuntament de Polinyà
Agost 2021
ÍNDEX
Justificació i vies d'investigació 3
Primer desaparegut 11
Segon desaparegut 19
Tercer desaparegut 32
Quart desaparegut 39
Cinquè enterrat 49
Sisena enterrada 55
Context històric: les patrulles de control 62
Conclusions:
la Fossa Comuna 66
Annexes 73
Bibliografia 116
Webgrafia 117
Agraïments 118
JUSTIFICACIÓ I VIES D'INVESTIGACIÓ
La confecció del present treball té una relació directa amb el fet que el Ministeri de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica el 4 de març del 2021 va concedir a Polinyà una subvenció a projectes de localització, exhumació i identificació de persones enterrades en fosses comunes a Catalunya. Aquest treball s’ha centrat en la investigació, recopilació d’informació referent al nostre municipi.
A partir d’ aquest plantejament qui signa el present informe es va posar d'acord amb l’ Arxivera de l'Ajuntament de Polinyà del Vallès Alicia García Gutiérrez per a realitzar la investigació present sobre la fossa comuna de la Guerra Civil del cementiri de Polinyà.
El present treball tracta de posar de relleu els coneixements aconseguits sobre la fossa comuna del cementiri de Polinyà del Vallès, partint de la base que tant a la documentació com a la memòria històrica local, és present i esmentada, més de 10 cops, en textos contemporanis, el fet de l’ existència d’ una fossa comuna que suposem associada, en principi, a una ampliació dels enterraments sota terra per temes religiosos i econòmics. Estem analitzant que ja des dels inicis del segle XX, dita fossa podria trobar-se extramurs, a la zona més antiga del cementiri i posteriorment ampliada a partir de la necessitat de donar sepultura obligada per part de l'Ajuntament als morts assassinats als inicis de la Guerra Civil (estiu 1936) provocada per la repressió republicana forània i completada la fossa , davant el context esdevingut, amb dos morts fortuïts de refugiats del conflicte bèl.lic dos anys més tard (1938).
En total 6 morts de la Guerra Civil que romanen encara no localitzats dins del cementiri municipal.
Fonts consultades
Jutjat de Sabadell
La majoria d’informació que utilitzem a l’analitzar el cas dels tres primers desapareguts forma part d'un document consultat, digitalitzat per l’ Archivo Histórico Nacional/Poder Judicial/Fiscalía del Tribunal Supremo annexat a tots els materials sobre la Causa General de Sabadell en qualitat de capital comarcal.
La font històrica porta per nom Sumario 263 de 1936 del Juzgado de Instrucción de Sabadell , instruido por el hallazgo de los cadáveres de tres hombres sin identificar en Poliñá.
Davant les circumstàncies ens hem posat en contacte amb l'Arxiu Històric de Sabadell on, teòricament, es troben els originals i ens han informat que tota aquesta documentació està desapareguda i només consta la seva existència en el Registre de Sumaris on es dóna a entendre que aquests sumaris passaven a l’ instructor de la Causa General:
Per la seva trascendentalitat tot el document es reprodueix a l’ annexe que realitzem al final del present informe ja que es tracta d'on més s’ insisteix en l’ existència de la fossa comuna del cementiri de Polinyà.
Causa General
Una segona font d'informació que utilitzem és la mateixa Causa General, aquest és el document que dediquen als morts polinyencs:
La Causa General va ser un gran procés judicial obert pels vencedors franquistes de la guerra civil per a informar "de los hechos delictivos y otros aspectos de la vida en zona roja desde el 18 de julio hasta la liberación".
Va començar oficialment a l’Abril de 1942, com una iniciativa del Ministerio de Justicia del govern espanyol promoguda directament pel cap d'Estat General Franco.
Realment es va tractar de demanar a totes les autoritats municipals franquistes, d'antigues zones republicanes, que realitzessin uns minuciosos informes sobre totes les activitats punibles realitzades durant la Guerra Civil a les zones republicanes amb l'afany de represaliar tot el moviment republicà i progressista dels anys trenta.
Tot i que presenta una clara visió sesgada, la Causa General en el cas de Polinyà, com en molts altres, significa una important font històrica per saber com fou el passat no tant llunyà dels polinyencs.
Arxiu municipal
La tercera font d’ informació és tota la documentació dipositada a l’Arxiu Municipal de Polinyà on bàsicament trobem certificats d’ algunes de les gestions pels enterraments dels morts practicades des de l'Ajuntament als anys de la Guerra Civil (papers de la Funerària Truyols, pagaments a enterramorts, padrons municipals, secretaris, fusters...).
Dins de l’ Arxiu Municipal cal assenyalar la importància de tota la documentació del Cementiri de Polinyà que guarda l'Ajuntament. De fet, per descobrir i encabir els morts dins del cementiri aquesta hauria de ser l’ ítem més factible, però ens trobem amb el lamentable despropòsit de la desaparició de tots els llibres anteriors al 1958. De fet, no sabem quan s'hi va construir l'actual cementiri; podem deduir per les dades més antigues que al voltant del 1905. Fins a finals del segle XIX, els morts s’ enterraven al fossar adjunt a l'església de Sant Salvador, al nucli urbà polinyanenc, però amb la pressió demogràfica produïda pel desenvolupament econòmic i els criteris higiènics fan obligatòria la construcció de cementiris arreu de Catalunya per fora de les ciutat i pobles, així es construïren el de Sabadell al 1864 o els de Sentmenat o Castellar del Vallès o Palau de Plegamanes el 1905. El que sí que cal dir és que a tots els llibres de registres del Cementiri de Polinyà posteriors al 1958 surten d'una manera precisa i pormenoritzada totes les dades dels propietaris i morts de tots els nínxols del cementiri i enlloc apareixen els noms i cognoms de les 4 persones investigades identificades i dels dos “desapareguts” sense noms ni cognoms. És a dir, si no estan als nínxols és que estan sota terra. Sobre aquest tema cal assenyalar la gran col.laboracio dins del marc de la història oral que ha suposat l’ aportació de la senyora Antònia Segarra Marquès que va ser la secretària de l’ Ajuntament de Polinyà encarregada del Cementiri del 1970 al 2005. Segarra ens ha assenyalat que a la dreta del Cementiri de la part més antiga hi havia una porta que anava a parar a una fossa comuna on enterraven els que hi deien els “no catòlics”, avui en dia aquest terreny està al costat del mur per fora del cementiri.
Testimonis
La quarta font d’ informació i d’ un enorme interès és la recerca d'història oral.
Fa 12 anys vam encetar a fer una investigació sobre la Guerra Civil a Polinyà que generà publicacions i documentals videogràfics i en ella vàrem fer entrevistes a més de 25 octogenaris i nonagenaris polinyencs i polinyenques: Joan Alòs Ezquerra, Aurora Anglada Novella, Armonia Badenes Anglada, Miquel Bonamich Urpina, Pepeta Buxó Homet, Angeleta Cabeza Soley, Josep Estadella Bonamich, Josep Estadella Bosch, Maria Teresa Farré, Mercè Hilari Patsi, Enriqueta Marquès Fruitòs, Carme Permanyer Jané, Jaume Pladevall Oliveras,Pere Puig Bigas, Asunció Roger Gabarra, Victoria Roger Gabarra, Joaquim Saball Oliveras, Jacint Salvanys Marquès, Jaume Salvanys Marquès, Antònia Segarra Marques ,Llorenç Solà Bernaus, Ramon Solà Turell, Alfons Solà Vilena, Pere Urpina Fornells, Josep Urpina Soley, Javier Vilardell Cusidó i Conchita Vilardell Rosell.
En ells formava part de la seva memòria històrica que de nens van ser testimonis que a la Guerra Civil les patrulles de control, talment dits per alguns “els incontrolats”, havien deixat diferents cadàvers a la “Font dels Pobres” i al “Pont dels Lladres” en la seva tornada a Sabadell després d'anar a la recerca de possibles desafectes a la causa republicana per tota la comarca, molts d'ells ens explicaren que estaven enterrats al terra en front del primer grup de nínxols fets al cementiri on actualment hi trobem l’ altar.
Registre Civil del Jutjat de Pau
Una cinquena font seria el llibre d’ inscripcions de defuncions del Registre Civil del Jutjat de Pau de l'Ajuntament de Polinyà al qual consten els 6 casos i assenyalen que estan enterrats al cementiri de Polinyà. De fet, les dades informatives que es poden desprendre estan també expressades ja en la documentació de la mateixa Causa General, excepte en el cas de Jaume Baró Feliu on assenyalen que el fill va venir a reconèixer el pare i que tenia cinc fills més.
Arxiu del Tribunal Militar de Catalunya: els Consells de Guerra
Una sisena font d'informació són els sumaris dels judicis que se celebraren després de la Guerra Civil al Jutjat dels Tribunal Militar Tercero de Capitania General de Barcelona. Aquests consells de guerra aplicats a tots aquells que practicaren la repressió a la rereguarda republicana podrien donar moltes dades sobre realment què va passar a la zona republicana catalana aquell estiu i també part de la tardor del 1936. De tal manera que hem accedit amb la visita al seu arxiu amb dates 15 de juliol i 10 d'agost del 2021, a la recerca d'una decena de sumaris d’ alguns dels possibles principals responsables de les morts dels desapareguts a Polinyà amb la finalitat de buscar alguna dada aclaridora.
Bibliografia
Una setena font seria la bibliogràfica, hemerogràfica i webgràfica, però aquí cal incidir que del període contemporani són quasi inexistents les aportacions polinyenques locals i el tema de les patrulles de control ha tingut algunes investigacions valuoses, però no prou pormenoritzades sobre les seves rutes. Caldria, pensem, una recerca molt més acurada de les vies de la repressió a l'estiu del 1936 a les comarques catalanes.
PRIMER DESAPAREGUT: INICIALS P.P.
A les 10 del matí de l’ 1 d’agost del 1936, el senyor Josep Farreras Rosell , veí de Polinyà, quan anava cap a la Vinya de Can Mauri a treballar aquelles terres que tenia encomanades, al passar tot just per la Font dels Pobres va trobar un home a terra que semblava mort. De la font esmentada hem realitzat un foto de la situació actual de l’ indret:
Davant el fet , es trasllada a l'Ajuntament i el jutge titular Joan Bonamich Martí demana per telèfon aquell mateix 1 d´agost de 1936 la compareixença urgent del metge titular de Polinyà Josep Torruella i de Ivero a la Font dels Pobres per reconèixer el cadàver. També signa el document el secretari Ramon Monrós Solà .
El Doctor Torruella s' hi presenta a les 11 del matí al lloc dels fets amb el jutge municipal, el secretari i dos testimonis, el mateix Josep Farreras i el Joan Rosell Oliveras que seran canviats com a testimonis a posteriori al Registre Civil on com a nous testificadors trobem l’ Antoni Antonell Grau i l’ Antoni Roger Grané. Així doncs, Josep Torruella assenyala a l’ informe d’ aixecament de cadàver que es troba al quilòmetre 3,160 de la carretera de Sabadell a Granollers a uns 10 metres de la carretera on hi ha un home mort. El doctor expressa a l’ atestat que el cadàver presenta vàries ferides per arma de foc. Es tracta d'un home d'uns 35 anys a 40 anys, cabell negre amb trets alopècics, vestit amb una granota blava gastada, espardenyes marrons fosques i a la mà dreta subjecta una boina blava. A la butxaca dreta del pantaló guarda un mocador blanc sense inicials, un llibret de paper de fumar marca Blanco y negro, una capsa de llumins i un preservatiu amb la seva funda. Per una altra banda, a la butxaca esquerra del pantaló porta una altra capsa de llumins, un altre de paper de fumar de la mateixa marca i un altre mocador amb sanefes de ratlles blaves amb les inicials P.P.. A més, al dit anul.lar porta un anell que, segons l’ informe, sembla d’ or amb les inicials P.P. No s’ aprecien senyals de lluita. A la carretera a 11 metres hi ha 5 casquets de bales de diferents calibres i es dedueix que des d'aquest lloc s'havien efectuat els trets que li han produït la mort.
A l’ autopsia feta a posteriori pel doctor Torruella i el doctor Miró, s’ assenyala que aquest cadàver presenta ferides a la regió molar dreta, una altra al límit inferior de la regió hepàtica i fractura oberta del braç dret. Presenta una altra ferida molt extensa amb sortida de massa encefàlica. Una altra ferida a la regió vertebral, a la última costella i una altra al ronyó dret. A més hi ha una gran hemorràgia i destrucció de les meninges, cervell i ossos, a més del fetge i la perforació del ronyó dret. De tot això dedueixen els dos doctors que les ferides foren provocades per armes llargues i curtes de foc amb trets a la zona toràcica i al braç i que eren mortals de necessitat per hemorràgia interna. Calcul.len que la mort fou entre les 13 hores i les 15 hores del 31 de juliol del 1936 i no aprecien que pogués plantejar cap tipus de lluita. L'autòpsia la signen Joan Bonamich com a jutge polinyenc, el secretari Ramon Monrós i els doctors Josep Torruella i Joan Miró assenyalant que “ha sido enterrado el cadáver en este cementerio”
El 18 de novembre del 1936, Ramon Monrós acabarà escrivint que estan inhumats a la fossa comuna del cementiri.
Així un 20 de desembre del 1936 hi ha a la documentació de l'Ajuntament, un text escrit per T. Truyols on assenyala que “rebo 20 pessetes de l'Ajuntament per un “ataud” pel desconegut trobat a la Font dels pobres l’ 1 d’ agost del 1936.
Aquí tenim les dades al Registre Civil, és a dir, la partida de defunció:
SEGON DESAPAREGUT: JAUME BARÓ FELIU
Vint dies més tard del primer desaparegut quan Estanislau Vilardell Solà estava passejant al quilòmetre 3,1 de la carretera de Sabadell a Granollers va trobar un segon cadàver. Aquest nou cas estava pràcticament al mateix lloc on Josep Farreras en va trobar el primer.
Un altre cop ens situem a l’ enclau de la Font dels Pobres on podem imaginar que la patrulla de control sabadellenca s'anava desfent dels possibles traïdors de la causa republicana a la seva recerca constant en la seva ruta pel Vallès.
Davant les circumstàncies Vilardell realitza el mateix protocol i informa a les autoritats. El jutge municipal Joan Bonamich torna a trucar al metge Josep Torruella, “amb urgència” per fer l'aixecament del cadàver. Al document el doctor el descriu com un home gras, d'estatura baixa, cabell negre, pantaló blau de cotó, tirants, camisa blanca amb línies blaves, espardenyes blanques i a la butxaca dreta dos mocadors, un blanc i un gris amb sanefes a ratlles. Prova, segons l'informe, que ha estat escorcollat després de mort amb ferides al cap i no es noten senyals d'haver lluitat.
Signen els 5 que també apareixeran al tercer cas E. Vilardell, C. Clusellas, J. Bonamich ,R. Monrós i J. Torruella.
A l’ autòpsia , feta pels doctors Torruella i Miró, altre cop, assenyalen que té uns 40 anys. Presenta 4 ferides, abundant hemorràgia de substància cerebral. Oberta la cavitat cranial presenta factura de 2 ossos temporal i parietal amb destrucció completa de cervell i gran hemorràgia. Les ferides han de ser per arma llarga de foc sent des d’ entrada del costat esquerra i les 2 mortals de necessitat. Tornen a signar els 2 metges. “ha sido sepultado el cadàver en el cementerio de este pueblo”.
De fet, aquest segon mort en deu dies ja tenia nom i cognoms: Jaume Baró Feliu de Santa Eulàlia de Ronçana (Carrer Can Bruno Mestre), xòfer d’ideologia dretana, segons la Causa General que realizaren a la seva localitat.
Vingué el seu fill Josep de 18 anys a reconèixer-lo una setmana més tard per foto. Del seu pare va informar a les autoritats locals polinyanenques que Jaume Baró Feliu era fill de Magí i Maria. Estava casat amb Maria Antònia Oliveras Pujol de Canovelles de 43 anys ell , de 44 anys ,amb sis fills, el declarant Josep i Josepa, Lluïsa , Joan, Anna i Maria. Foren testimonis de les declaracions de Josep Baró Oliveras en Francesc Segarra Gavarra (Polinyà 1905, carrer Major 22 Cal Manyé, sera Jutge Municipal al 1939 i morirà al 1958) i Jaume Uñó Margó (Santa Eulàlia de Ronçana 2-2-1905-1997) que va acompanyar a Josep Baró des de Santa Eulalàlia de Ronçana,. Sorprenentment (o no davant la repressió generalitzada i aleatòria d’ aquell estiu del 1936) mai informen que sabien qui era al Jutjat de Sabadell que durant mesos continuarà insistint a les autoritats polinyanenques buscant la identificació del “desconegut” i des de Polinyà ningú els contestarà oficialment sobre que ja se sabia qui era el mort.
Cal assenyalar la circumstància que Jaume Baró Feliu també surt esmentat a la Causa General de Santa Eulàlia de Ronçana:
On forma part de la repressió republicana contra possibles facciosos juntament amb Francesc Brutenga Oller, Antoni Duran Barbany i Isidre Bonet Ciurans. Aquí assenyalen que fou assassinat al setembre del 1936 per arma de foc. Fan recaure la responsabilitat de la seva mort a les patrulles de Granollers i, sorprenentment, diuen que “ignoren” on és enterrat cinc anys després que el seu fill l’ hagués localitzat a Polinyà! i, fins i tot, prohibeixen exhumacions:
Des de Madrid en plena recerca de possible sospitosos de republicanisme s’ insistia en dades sobre la mort de Jaume Baró
La resposta va ser:
De tal manera que acusen d’ inductors a 4 santaeulaliencs exiliats a França, tres d'ells alcaldes a la Guerra Civil: Esteve Moret Cuscó (Santa Eulàlia de Ronçana 1909, alcalde dos cops a la Guerra Civil i desaparegut al possible exili), Joan Francàs i Ventura (Santa Eulàlia de Ronçana (1896-1970, alcalde 1937 -1939 i exiliat a França) que tornà al poble discretament al 1948 i Joan Puigdomènech i Palà (Santa Eulàlia de Ronçana 1901- Manresa 1945, alcalde el 1937) i Antonio Deiaccio (totalment il·localitzable), escrits amb moltes faltes d'ortografia per part del comandament de la Guàrdia Civil Julián Hernández González un 17 de setembre del 1941.
Al Registre Civil trobem la següent documentació:
Partida de defunció
TERCER DESAPAREGUT
Un 24 d'agost de 1936, tres dies més tard que el segon desparaegut, en Claudi Clusellas Urpina es va trobar a la carretera de Granollers al quilòmetre 5,9 un home mort , en el lloc conegut tradicionalment a Polinyà com a “Pont dels lladres” i on la carretera actual ha fet desaparèixer el pont:
En Claudi Clusellas davant les circumstàncies informa al jutge Joan Bonamich Martí, que torna a cridar al metge titular Josep Torruella, per fer aixecament de cadàver i als testimonis Claudi Clusellas i, altre cop, Estanislau Vilardell Solà. El metge dedueix que és mort per arma de foc i llançat des de la carretera a uns matolls amb un desnivell de 3 metres. Era un home d'uns cinquanta anys,cabell abundant amb canes, amb bigoti ben cuidat, una mica gras, camisa blanca amb ratlles fines blaus, pantaló de cotó blau, mitjons negres, espardenyes blanques, sense objectes personals, i, a més, a la carretera s'han trobat casquets de pistola. Aquest informe el signen Bonamich, Torruella, Clusellas, Vilardell i Monròs.
L’ autopsia la realitzen el 25 d’ agost i la signen Josep Torruella i Joan Miró, veïns de Santa Perpètua i diuen que era moreno, que al front tenia tres contusions, una ferida a la regió umbilical, 2 ferides , una la regió toràcica a la cinquena costella i una altra a la columna vertical a la última vértebra dorsal. També destrucció del lòbul superior del pulmó esquerra i el cor buit per un projectil amb gran hemorràgia i destrucció del paquet intestinal amb l'estómac buit. Totes les ferides són amb arma de foc curta i les contusions a la cara foren per la caiguda posterior. La causa de la mort fou hemorràgia interna i”hemos enterrado el mencionado cadàver en el cementerio de esta localidad”. S’ envien les diligències amb foto a Sabadell el 12 de novembre del 1936.
Ala fi assenyalen que “todos fueron inhumados en la fosa común”
Per una altra banda, el Jutge Instructor de Sabadell Eduardo Tormo Garcia assenyala que fins a la data malgrat les actives diligències practicades no ha estat possible averiguar les circumstàncies de les morts, possibles responsables i les personalitats dels morts i queda sobresegut el cas el 26 de març del 1937.
La foto d’ aquest tercer desaparegut és molt interessant en la mesura que la imatge està feta des del primer bloc de nínxols del cementiri. Actualment els nínxols continuen igual i la mateixa posició dels arbres i, si el van portar fins aquell lloc, és lògic pensar que l’ enterrarien ben a prop, a la posible fossa comuna, a la qual no arriba la distància a 10 metres des d'on feren la foto.
Al Registre Civil, partida de defunció, trobem les següents dades:
QUART DESAPAREGUT:JOSÉ ANTONIO RIOS RUIZ
A l ‘ Estado número 2 de la Causa General a Polinyà a la “Relacion de cadáveres recogidos en este término municipal, de personas no reconocidas como residentes en él, que sufrieron muerte violenta durante la dominación roja” s’ assenyala un quart desaparegut : José Antonio Ríos Ruiz de 22 anys , natural d’Alquerias (Múrcia), fill de Francisco i de Francisca, segons consta al Registre de Defuncions. Trobat en un imprecís i lacònic , possiblement amb premeditació, “despoblat”. La seva mort va ser deguda a ferides per arma de foc i fou trobat al terme municipal de Polinyà un 2 de setembre del 1936. Com a testimonis trobem a Antoni Roger i Estanislau Vilardell. Res més, no quadra que aquesta quarta víctima no precisés una investigació des del Jutjat de Sabadell i només s’ expliquen el coneixement de dades per la possibilitat que hi anés documentat. Cal tenir present que abans del DNI, oficialitzat al 1951, la possible cèdula personal que pogués portar afegeix més dades (adreça, professió) i, així doncs, el jove murcià José Antonio Ríos Ruiz es converteix en tot un misteri. La única dada amb possibilitats de recerca és que ve d'una zona d’ emigració a Catalunya de l' època ja que des dels anys vint foren molts els murcians i almeriencs que s'hi traslladaren davant la demanda de feina generada per la construcció del metro de Barcelona i les infraestructures de l’ Exposició internacional del 1929.A partir d'aquests fets als anys trenta continuaran els vincles migratoris entre moltes poblacions murcianes i Barcelona i les seves comarques properes. A més, els murcians majoritàriament immigraren a Sabadell i els almeriencs a Terrassa.De fet Alquerias s'hi troba a 5 quilòmetres de Santomera d'on eren nascuts un grup significatiu de membres de les patrulles de control suposadament responsables de la mort de José Antonio Ríos i que podem plantejar la hipòtesi que possiblement el coneixien. A la fi, el trobem al Padró de Sabadell del 1930 visquent a la Carretera de Castellar 108-9 amb el pare, Francisco Ríos Martínez, manobre, 47 anys, nat a Alquerías (Múrcia) casat amb Francisca Ruiz Macojos de 40 anys i els seus germans Francisco (19 anys, texidor), Isabel (14 anys, llitera), Joan (9anys), Anna (4 anys) i Jesus (1 anys). Van emigrar el 1926. Al padró del 1936 ja no hi és la mare, ni la Isabel, El pare treballa a La Lanera Española, El Francisco és declara peó d' aparells i el Joan és pagès a la castellarenca Torre Turull. Tampoc hi és en José que de fet tampoc s' hi va presentar al reclutament i a la fitxa posaren que es trobava a la Model.
En tot cas “los 4 están enterrados en el cementerio” i en més d'una documentació els engloven als 4 en el mateix tema de desapareguts: així Estanislau Vilardell el 10 de gener del 1937 rep 32 pessetes pels drets d'enterrament de 4 desconeguts i 4 pessetes per cada un dels decesos polinyanencs d'aquells dies com ara el regidor Pere Urpina i Ramon Monròs, el secretari i mestre, 7 pessetes i 10 cèntims per les diligències relacionades amb els mort.
Durant tota la investigació de la Causa General sobre Polinyà hi ha una constant demanda d’explicacions per part del Jutjat des de Madrid sobre els 4 morts, bàsicament identificacions, responsabilitats i inhumacions.
Les respostes des d'aquests primers ajuntaments franquistes polinyencs assenyalen els noms i cognoms del segon i quart desaparegut. Culpen sempre com a responsables a “forasteros desconocidos”. Per una altra banda, indiquen que els morts es troben perfectament condicionats dins del Cementiri Municipal.
D'aquesta manera s’entén que a la Causa General el 10 de febrer de 1941, l’ alcalde de Polinyà, Ramon Solà Vivet (Polinyà Can Fontanet 1913-1991) contesta al Fiscal instructor de la Causa General de Barcelona i la seva província, insistint sobre la necessitat de noms, responsables i testimonis el següent:
“Cumplimentando su atento oficio, fecha 10 de diciembre último, tengo el honor de comunicar a Vs. Lo siguiente: respecto a los nombres y domicilios de los familiares de las víctimas Don José Antonio Ríos Ruiz y Don Jaime Baró Feliu, son desconocidos por no ser vecinos de ésta.
Que se ignoran las personas que vieron los dos cadáveres de personas desconocidas y el médico que hizo el reconocimiento de los mismos falleció y se llamaba D. José Torruella.
Que en esta localidad no existen personas sospechosas de participación en los crímenes, pues los presuntos participantes eran individuos forasteros y cuyos actos no fueron presenciados por ningún vecino"
Llegint entre línies deduïm una necessitat important d’ amagar testimonis davant la repressió franquista. En un poble de 500 habitants molts sabien de memòria qui havien estat col.laboradors a tota la logística de l’ enterrament i carreguen en el doctor Josep Torruella de Ivero totes les responsabilitats de les gestions.
“A principis de l’octubre de 1937, a causa dels intensos aiguats d’aquells dies, l’autobús que feia la línia Sabadell-Mollet, en endur-se el pont de la riera de Polinyà s’hi va precipitar. Tot i l’ajuda dels treballadors de Can Sabau, hi hagué moltes víctimes, entre elles la filla del doctor Torruella, que anava a Sabadell amb el seu pare. Aquest, però, no es recuperarà a causa de l’accident i morirà el 18 d’octubre.”
És a dir, que totes les tasques derivades de l'aixecament del cadàver, autòpsia, trasllats, taüt i enterrament les hi va fer sol el sexagenari Doctor Torruella?
CINQUÈ ENTERRAT: ANTONIO ASENJO JIMENO
El cinquè enterrat a la fossa comuna del cementiri de Polinyà ja no és un desconegut tràgicament assassinat als inicis de la Guerra Civil sinó ve de les també tristes condicions de vida dels refugiats del conflicte bèl·lic. Es tracta d’ Antonio Asenjo Jimeno , jornaler, solter, que havia nascut al municipi de Vallecas el 1888 i morí a la vila de Polinyà un 25 de gener a les 17 hores el 1938, segons el Registre de Defuncions, per cirrosis.
A l'Arxiu d'Història de l’ Ajuntament de Polinyà també existeix el document de la compra d'un taüt a l’ empresa Funerària Joan Truyols per part de l'Ajuntament per 50 ptes amb data de 26 de gener del 1938. Era refugiat de guerra al poble des del 7 de desembre el 1936 .Cal dir que es conserva molt poca documentació sobre el tema, però a l’ Acta de les Sessions de l’ Ajuntament d Polinyà del 3 de gener del 1937, assenyalen que hi ha 43 refugiats des del 7 de desembre del 1936, 13 els hi han habilitat en famílies i 30 a la Torre Martí (on per les dades del Cens del 1936 sabem que l’ Antonio Asenjo hi vivia ).
Majoritàriament vingueren nens, dones i homes grans d’ Andalusia, Extremadura, Castella i Madrid, destacant les 13 persones que s'hi traslladaren de Navalmoral de la Mata (Càceres), les 12 de Fuenlabrada (Madrid) i les 8 de Villanueva de Argaida (Màlaga).
Foren contractats com a jornalers per al camp com a substitució als molts homes polinyencs que anaven al front de guerra i es repartiren entre les cases de Polinyà amb possibilitats d’ espais i a la Torre Martí. Evidentment les condicions van ser molt difícils i generaren molts problemes.
SISENA ENTERRADA:MARIA LAGO GALLO
La sisena persona enterrada a la fossa comuna del cementiri polinyenc era una noia basca de nom Maria Lago Gallo que havia nascut a Bilbao el 1923. Vivia amb els refugiats i amb la seva mare Isabel Gallo de 44 anys des del 4 de juny del 1938 a la Torre Martí, era filla de Francisco Lago de 51 anys desaparegut. Al registre de defuncions posa que la María morí a Polinyà al 10 de setembre del 1938 de neumonia. A l’ Arxiu d’ Història de l'Ajuntament de Polinyà també existeix el document de la compra d'un taüt a l’ empresa Funerària Joan Truyols per part de l'Ajuntament per 75 ptes amb data de 11 de setembre del 1938. Les condicions de fam a la reraguarda de la Guerra Civil eren cada cop més dures. De fet, els refugiats anaren augmentant i així ens ho indica una carta de l'alcalde Salvador Bonamich Anglada a la Junta d'Abastos datada un 6 d'abril del 1938, on assenyala que “estamos en situación de gravedad y urgencia porque se carece de jabón, azúcar,bacalao, patatas y otros alimentos imprescindibles para los vecinos de Polinyà”.
De la Maria Lago també sabem ben poca cosa, però sí tenim la seva signatura quan havien de registrar-se a l’ Ajuntament per grups i mai signava la mare perquè escriu la Maria que a la mare “le dolía un dedo” i així tenim signatures amb dates 28-6-1938, 3-7-1938, 10-3-1938 i 17-7-1938. La seva mare Isabel Gallo també signarà el registre de l’ 1 de gener del 1939.
Els refugiats no formaren part dels exiliats polinyencs d’ inicis del 1939 i podem imaginar que la senyora Isabel Gallo tornà a Bilbao el febrer del 1939.
CONTEXT HISTÒRIC: LES PATRULLES DE CONTROL O “ELS INCONTROLATS”
Els 4 morts de la fossa comuna del cementiri de Polinyà s’emmarquen dins d'un context molt determinat dels inicis de la Guerra Civil espanyola a la reraguarda republicana.
Per entendre el fenomen hem de tenir en compte que a Barcelona, quan el cop d'estat organizat pel General Mola des de Pamplona és derrotat i el seu màxim líder a Catalunya, el General Goded, és empresonat i el 12 d'agost afusellat al castell de Montjuïc.
Ens trobem davant un procés revolucionari on apareixen armats els col.lectius obrers que van disposar dels 30.000 fusells dipositats a la caserna de la Maestranza de Sant Andreu, a més de moltes armes curtes i llargues que guardaven des dels fets d’octubre de 1934.
Així es crearen Comitès de Milícies Antifeixistes locals que implicaven una dualitat de poder davant ajuntaments i Generalitat. De fet, la historiografia ha escrit que hi havia un buit de poder que els permeté aconseguir el control absolut de la situació aquells primers mesos. El poder, d'alguna manera el detenia grups populars armats per decisió pròpia.
En plena situació de Guerra Civil el primer objectiu republicà clar era trobar a tots aquells que s'amagaven i se suposaven afins, col.laboradors o simpatitzants a l’ anomenat “Movimiento Nacional” als qui el General Mola havia batejat com a “Cinquena columna”, és a dir, gent de la zona republicana partidària del cop d'estat del 18 de juliol: els ‘facciosos’ o “feixistes” que calia eliminar d'aquella nova revolució obrera sorgida davant el triomf popular republicà del 21 de juliol a Barcelona .
La situació era d’ incertesa absoluta, no existia un control adequat de les comunicacions i això va provocar un ambient de temor, per municipis i per comarques. Aquell estiu del 1936 està plagat de rumors als pobles i a les ciutats catalanes; molta gent confinada a les cases i les patrulles amb llurs coneguts com a “cotxes fantasmes” a la recerca d’ antirepublicans voltant pels pobles... se sentia parlar d’ obscures invasions de facciosos, de foscos desembarcaments fantasmes, etc... Tot exigia l’autodefensa municipal. Cada poble es preparava tallant la carretera que l’atravesava amb els anomenats “patrulleros”fent guàrdies a les entrades sospitant de qualsevol desconegut , i, evidentment, generà un augment de la militància a qualsevol partit del Comitè de Milícies. Aquesta recerca del facciós es va transformar fàcilment, per la seva pròpia dinàmica, en repressió, sovint atzarosa. En el cas del Vallès Occidental , tot i que cada poble tenia el seu comitè i les seves patrulles de control, les accions estaven coordinades des de la capital de Sabadell i són cèlebres les rutes per tota la comarca i encara més enllà a pactar amb els comitès locals la recerca de possibles persones vinculades a la cinquena columna (eclesiàstics, militants de partits no republicans, gent adinerada) i amb camions , furgonetes o cotxes són traslladats, assassinats i deixats al costat d'una carretera a una cuneta. A diferència de la ciutat de Barcelona on els “incontrolats” estigueren a l’ anonimat , en moltes altres zones de Catalunya adquiriren un protagonisme amb noms i cognoms: “ a Sabadell Lino” juntament amb Marcelino Blanco i Juan Sánchez “Nene” (que es van passar al bàndol nacional posteriorment), organitzà les patrulles de control i els anomenats “consells de cuneta”, on els sospitosos de col·laboració amb els militars franquistes insurrectes eren executats a les carreteres dels voltants de la ciutat” . El fenomen de les patrulles de control ha estat investigat de passada en les recerques locals sobre la Guerra Civil al Vallès Occidental i el cas de “La patrulla de Lino” no n'és una excepció:” Sabadell tampoc s’escapa de tenir un protagonista destacat i popular per la seva activitat repressora, és Sadurní Nicolàs Antolino, conegut popularment amb el sobrenom de "Lino", minaire de Santomera (Múrcia) i militant de la UGT-FLS, que sembla que causava ja només temor pel seu aspecte rabassut i simiesc. Això ja ens dona la idea d’un personatge curtit en les mines i d’aspecte rude. "Lino" forma un grup d’acció que era conegut com "Las patrullas de Lino" al qual es van atribuir més de cent assassinats, més dels produïts realment a la ciutat de Sabadell, entre els quals destaca el del conegut pare Rodamilans. A les seves ordres actuaven d’altres personatges locals que destacaren també per la seva activitat repressora, com Marcelino Blanco i Juan Sánchez Rodriguez "El Nene”. De fet, a tot el Vallès aquell estiu del 1936 la fama repressiva amb els possibles feixistes de la Patrulla del Lino va arribar a ser notòria i ha quedat a la consciència col.lectiva dels que visqueren el periode. Aquell estiu i tardor del 1936 era una obsessió als pobles vallesans la possibilitats que aparegués per rodalies “la patrulla del Lino”.
Sobre els milers de Consells de Guerra possibles s’ han estudiat els que foren acusats de formar part de les patrulles. Així doncs. els investigats han estat Ramon Nicolás Nicolás, Àngel Palanca Bruguera, Paulí Ronco Rodríguez, Francisco Sánchez Martínez, Saturnino Nicolás Antolino, Antoni Munill Mataró, Oleguer Masferrer Casán, Antoni López Vivancos, Lluís Alforja Andrés i Emili Torreguitart Mateu. Després de la consulta de més de 2000 fulls de documentació , només ens serveix la frase “eren els responsables directes dels morts a Sabadell i la seva comarca” ja que la citació en concret dels morts abandonats a Polinyà o en molts d'altres indrets no surt enlloc. De fet, a més d'un dels processats se l’ acusa de més de 200 morts en tota la comarca, però a l'hora de les denúncies i casos concrets no n' arriben a la cinquena . El problema d'aquesta documentació és la mancança de rigor d’ uns judicis que han estat anul.lats posteriorment perquè es basen en denúncies no necessàriament certes ni fefaentment comprovades , en un context de venjança dels vencedors nacionals sobre els vençuts republicans i amb l'expansió del feixisme per l'Europa Occidental que donava cobertura internacional a la repressió més cruenta. Així de la seva lectura s'entreveuen foscos interrogatoris, paper irrellevant de l'advocat defensor, alguns testimonis de dubtosa fiabilitat i, fins i tot, l’ evident pèrdua deliberada o no arxivament en el seu dia d’ una part de la documentació. Tot i així, sí que serveixen per poder tenir una certa visió del context històric amb centenars de dades, sovint força dubtoses, reiterem, que poden donar a llum algun element de l'època com ara l’ existència amb noms i cognoms dels possibles esmentats “incontrolats” .
Un cop acabada la Guerra Civil amb el triomf dels nacionals Saturnino Nicolas Antolino “Lino”, serà jutjat amb un sumaríssim d'urgència a Barcelona número 11405, juntament amb el seu fill Ramon Nicolás Nicolás i a tots dos se’ ls aplicarà la pena de mort, juntament amb altres possibles participants de la patrulla com Francisco Sánchez Martínez , Antonio López Vivancos Oleguer Masferrer Coman o Paulino Ronco Rodríguez, mentre d'altres s’exiliaren i s’ hi perdé la pista fins als nostres dies com Emili Torreguitart Mateu (exil.liat a Xil.le). Així doncs, no hi ha cap persona que residís a Polinyà que fou assassinada durant la Guerra a la Vila , malgrat això a l´informe l´alcalde de Polinyà assenyalava que “fueron enterrados en el cementerio cuatro personas que fueron halladas muertas por arma de fuego en la carretera lo que efectuaron elementos desconocidos y por tanto forasteros”. Aquestes morts, insistim, estan dintre de les dinàmiques repressives de les patrulles de control de tota la zona republicana. Així doncs. un lloc de pas com ara Polinyà i molts d'altres es convertiran , sense voler-ho els seus habitants, en els improvisats cementiris dels excessos repressius i contextualitzats com a revolucionaris, dels inicis de la Guerra. Aquests morts amb nom i cognom, i també sense, encara romanen al cementiri de Polinyà acompanyats en una fossa comuna amb un refugiat madrileny i una noia basca.
La repressió dels “incontrolats” s’ hi anirà apaivagant a partir del 24 d'octubre de 1936 quan el Comitè Central de les Milícies Antifeixistes aprovà una ordre segons la qual les Patrulles havien de tenir un agent d'enllaç amb la Prefectura de Policia. Josep Asens va assumir aquest càrrec i des de llavors tots els escorcolls i detencions van haver de ser autoritzats i documentats oficialment per ell o el seu secretari, Gutiérrez. Salvador González representant de la UGT al Comitè, va ser encarregat d'inspeccionar les activitats de totes les seccions de Patrulles.
A partir del novembre del 1936 les accions violentes de les patrulles van ser més reduïdes i encara més quan el 25 de març del 1937 Josep Tarradellas , llavors conseller en funcions de Seguretat Interior, va ordenar el trasllat a la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat dels detinguts a l'ex-monestir de Sant Elies i les altres seccions controlades per les Patrulles. El control directe de la Generalitat seguia augmentant i, després de ser derrotats els anarquistes als Fets de Maig del 1937 pocs casos més d “incontrolats” trobem a la Guerra Civil.
CONCLUSIONS: LA FOSSA COMUNA
Segons tota la documentació aportada es pot plantejar que al Cementiri Municipal de Polinyà existeix una fossa comuna on estan enterrats 6 víctimes de la Guerra Civil espanyola, per ordre cronològic serian un home amb les inicials P.P., Jaume Baró Feliu, un tercer absolutament no identificat, José Antonio Ríos Ruiz, Antonio Asenjo Jimeno i Maria Lago Gallo.
El cementiri municipal de Polinyà el 1936 era molt petit com li corresponia a una població de 469 persones segons el padró de 1930. Avui en dia és el centre d'un cementiri molts més gran sobretot a partir de l’ ampliació realitzada el 1988.
En aquella època era un espai d’ uns 225 metres quadrats amb el seu perímetre encerclat pels nínxols amb 4 pisos en tres parts i l’ altra, tancat amb una cleda.
Dins al centre tot terra i gespa natural. Tot just acabat els nínxols de l'esquerra hi havia una porta que anava a raure a una fossa comuna en principi pels “no catòlics” i a on per lògica hem de pensar que s'hi troben els morts desapareguts de la fossa comuna.
Avui en dia, doncs, aquesta possible fossa està fora del cementiri, però adosada a ell; entrant a la banda esquerra, en part encimentada, però en part a sota de terra i matolls.
Cal tenir present que els sis morts de la Guerra Civil són amb taüts i han de suposar un significatiu espai tot just en el lloc on s’ acabava el cementiri antic que encara a hores d'ara s'hi pot apreciar com indica la última foto que posem.
De fet, un cop es va fer la primera ampliació del cementiri als anys cinquanta la porta metàl.lica que servia per accedir a la fossa comuna va desaparèixer, però 40 metres més a vall, on s’ iniciava el cementiri reformat es va fer una nova porta que encara existeix, avui en dia ,i que no té altra possible finalitat que accedir a la part de la fossa comuna, amb els molts anys passats completament oblidada i , fins i tot, amb la clau desapareguda.
De fet, s' ha aconseguit fer una prospecció al cementiri:
Prospecció amb georadar a l’entorn i a l'interior del cementiri
Prospecció amb georadar a l’entorn i a l'interior del cementiri
Dimecres, 15 de febrer de 2023 a les 11:00
L'objectiu és localitzar una fossa comuna de la Guerra Civil i, abans de fer cap intervenció arqueològica, cal obtenir dades sobre el subsòl per a identificar qualsevol anomalia que pugui donar pistes sobre on estaria ubicada.
L'Ajuntament ha fet el passat dimarts una prospecció geofísica amb un georadar a la part del darrera i a l'interior del cementiri de Polinyà per tal de saber què hi pot haver al subsòl abans de començar una possible intervenció arqueològica. L'objectiu és trobar una fossa comuna de la Guerra Civil de la qual se n'han trobat referències tant en diversos documents com en la memòria històrica local.
Un estudi finalitzat l'agost del 2021 realitzat per l'historiador Benjamí Benedicto i coordinat per l'Arxiu Municipal de Polinyà conclou que segons la documentació recollida i les aportacions de diversos testimonis podria existir una fossa comuna a l'exterior del cementiri però adossada al mur on hi haurien enterrades sis víctimes de la Guerra Civil. Aquest estudi va ser finançat pel Ministeri de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica a través d'una subvenció per a projectes de localització, exhumació i identificació de persones enterrades en fosses comunes a Catalunya.
Dues tècniques de l'empresa SOT Prospecció arqueològica han fet els mesuraments durant el matí de dimarts 14 de febrer a través d'un georadar. Aquest aparell transmet ones electromagnètiques que travessen diferents capes del subsòl provocant una reflexió de part d'aquesta energia. Aquestes dades són registrades pel dispositiu per després poder fer-ne l'anàlisi topogràfic que indicarà si hi ha hagut moviments de terra, acumulació de materials o altres tipus d'anomalies que puguin indicar la possibilitat d'una fossa comuna. Aquest anàlisi del subsòl també està 100% finançat pel Ministeri.
A més, se sap gràcies a l'estudi previ que els sis morts de la Guerra Civil van ser enterrats en taüts, la qual cosa ha de ser suposa un espai significatiu. Les comprovacions amb el georadar s'han fet en dos espais diferents: a la zona d'extramurs del cementiri antic i a l'interior, davant els nínxols més antics. Els resultats definitius de l'estudi estaran disponibles en un mes aproximadament.
Les víctimes de la Guerra Civil enterrades a la fossa comuna
L'estudi realitzat sobre els morts enterrats a la fossa comuna del cementiri de Polinyà parla de sis persones. Quatre d'elles trobades mortes, probablement víctimes de la repressió republicana. Les altres dues víctimes eren refugiades que no van poder suportar les condicions cada vegada més dures que patien durant la guerra:
Home desconegut amb les inicials P.P. bordades en un mocador que portava a la butxaca dels pantalons. Trobat l'1 d'agost del 1936 amb ferides d'arma de foc a la font dels Pobres.
Jaume Baró Feliu, de Santa Maria de Ronçana trobat el 21 d'agost del 1936, també a la font dels Pobres.
Home desconegut, trobat el 24 d'agost del 1936 al pont dels Lladres que actualment ja no existeix i que es trobava a la carretera C-155. Mort per arma de foc.
José Antonio Ríos Ruiz, trobat mort per arma de foc al terme municipal de Polinyà, sense més precisions a la documentació de l'època, el 2 de setembre del 1936. Natural de Múrcia. Segurament portava documentació, motiu pel qual va ser identificat.
Antonio Asenjo Jimeno, nascut a Vallecas i mort per cirrosis el 25 de gener del 1938. Va ser refugiat a Polinyà des del 7 de desembre del 1936 fins a la seva mort. Era un dels 30 refugiats que vivien a la Torre Martí, habilitada llavors per a acollir-los.
María Lago Gallo, una nena basca d'uns 15 anys, refugiada a Polinyà amb la seva mare i que també vivia a la Torre Martí amb d'altres refugiats. Va morir el 10 de desembre de 1938 a conseqüència d'una pneumònia.
a
https://www.polinya.cat/actualitat/noticies/prospeccio-amb-georadar-a-lentorn-i-a-linterior-del-cementiri.html
18-8-2023
Els resultats hanrubricat les sospites de l' existència de la fossa comuna plantejada i s' estàa a l' espera de la possible exhumació.
ANNEXES
Page updated
Report abuse