Polinyà

ENTITATS COL.LABORADORES 

APROXIMACIÓ A LA HISTÒRIA RECENT DE POLINYÀ

Polinyà és una localitat del Vallès Occidental amb més de mil anys d´història, però, com en molts altres casos, no ha estat objecte de gaires anàlisis historiogràfiques de l' època contemporània;  sí que hi ha  encomiables  investigacions  d´història medieval realitzades[1] i amb una activa entitat, d´ un voluntarisme molt meritori, anomenada Amics del Museu de Polinyà que any rere any, des del 1980, realitzen exposicions per poder anar descobrint  el passat del poble. En aquest context i,  a partir de l´ Arxiu Municipal de Polinyà,  s´enceta un projecte de recerca de la possible documentació contemporània de la població perquè quasi  només es pot comptar amb materials posteriors al 1950 i tot el període previ  queda diluït en els potencials records dels supervivents. En funció d´aquest plantejament, i amb el suport de l´Ajuntament, qui subscriu el present article realitza des de fa anys  tasques de recerca de fonts històriques contemporànies a Polinyà. Això ha suposat cercar la  informació present sobre el municipi  als diferents arxius: Arxiu Municipal de Polinyà, Arxiu d´Història de Sabadell. Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Capitania a Barcelona, Arxius de Tribunals de Barcelona, Archivo Histórico Español de Madrid, Archivo de la Guerra Civil de Salamanca, i els arxius militars de Guadalajara, Àvila i Segòvia, etc. Bàsicament ens mou  la pretensió de descobrir les dades principals del municipi al període 1936-1939, als precedents i a la postguerra. Per una altra banda, aquesta feina s´ha anat complementant amb exercicis d´història oral que han suposat els record d´uns 30  polinyencs que han ratificat i orientat una bona part de les dades extretes. Cal deixar constància del més sentit agraïment per l´enorme predisposició i ajuda assolida de la gent gran de Polinyà. Així doncs, el present article intenta divulgar breument alguns dels elements més significatius que s´han anat descobrint i les seves possibles interpretacions, tot tenint present que en molts casos les mancances són més paleses que les dades assolides, però fins al moment és tot  allò que s´ha pogut constatar.

LES DADES DELS PADRONS

Al 1717 vivien a Polinyà 134 habitants que es redueixen a 93 al 1797, però durant el segle XIX les xifres que ens han arribat parlen de més de 400 persones[2].Per tant, ens trobem que Polinyà fa cent anys era un poble de 470 habitants distribuïts en 80 cases i 20 masies pel terme municipal. El poble actual  apareix quan un grapat de cases s´arrengleren a una banda i altra de l´antic  “camí ral” de Sabadell a Granollers en un indret que baixant des de la vessant del turó de Can Llorenç fins a la riera (carrer Ramoneda actual) s´enfilava cap a l´Església. Així se´n van formant els primers quatre carrers originaris de la història de Polinyà que avui en dia mantenen els mateixos noms. Tot aquest nucli poblacional  es genera, com passa sovint arreu, a partir de l´església (dedicada a Sant Salvador amb les primeres referències de l´any 969) amb el carrer Major, el petit carrer Sant Salvador perpendicular[3], i anava a finalitzar  als inicis dels carrers Sol (per on venia el sol) i Pont (perquè una casa havia enllaçat per damunt el carrer amb una mena de pont). A partir del 1920 tenim notícia del cinquè carrer: Nou, rebatejat al 1928 en ple municipal com a carrer Ramoneda, dedicat a Vicenç Ramoneda Coch que donà suport econòmic a moltes millores infraestructurals del  nucli urbà (del 1931 al 1939 tornen  a rebatejar com el carrer de la República). Així doncs, podem dir que existeix un Polinyà clàssic: el dels 5 carrers, les 100 cases i  els  500 habitants  en clara  diferència  amb el Polinyà actual, contextualitzat històricament i derivat de la industrialització i immigració dels seixanta del segle XX que ha multiplicat per més de deu la seva població i extensió urbana i ha transformat radicalment la seva fisonomia.  

 En aquell poble de fa cent anys  la vida quotidiana no era fàcil;  de dilluns a diumenge era el treball al camp encara amb totes les seves activitats des del cultiu, la sega , el batre, la ramaderia,  l´anada al mercat de Sabadell a vendre amb carro o a peu o la famosa matança del porc: “esdeveniment esperat del qual ja dels preparatius es feia un ritual”[4] mentre  també tenim notícies d´uns precedents tèxtils industrialitzadors polinyencs  a Cal Teixidor[5] (inicis del segle XX) , molt a prop del local de la Germandat. Per una altra banda, tenim, a més,   la dotzena de veïns que anaven a peu o amb bicicleta a treballar al tèxtil de Sabadell (Cal Quadres, Cal Grau, Cal Bruixes, Cal Buixó, etc.). Diem 80 cases en cinc carrers, segons el cens de 1930 , de la següent manera : C/ Major 36 cases, C/ Del Pont 14 cases,C/  Del Sol 13 cases, C/Ramoneda 12 cases i C/ Sant Salvador 5 cases;  a més s´anomenen les següents masies: Llibre, Mauri, Serra, Padró[6], Duran, Rosas, Fontanet, Garcia, Humet, Torre Martí, Gabarra, Anglada, Marata, Coll, Monistrol, Farreras, Querol, Rovira i tres sense nom esmentades com “a les afores”[7].  Al 1930 el 90% de les cases es dedicaven a l´agricultura però trobem a més set que es declaren comerciants: Pere Bonamich C/Pont 19, Esteve Pasquinas C/Del Sol 1, Josep Solà Buxó C/Ramoneda 8, Salvador Roger C/Ramoneda 25, Pere Marquès C/Major 25, Josep Bonamich C/Pont 17, Josep Balaguer C/Ramoneda 23. A més hi havia dues modistes, un estudiant major d´edat, un pastor, dos barbers (Alfredo Vilardell i Antoni Roger), un forner (Joaquim Gumí) un ferrer, un guarda a Can Mauri (Hipólito Escartin), un vaquer (Jacint Sala de Can Serra) i un capellà (mossèn Pere Roca).

Sobre la immigració  cal assenyalar que era pràcticament catalana. De fora en aquells moments només hi havia  el senyor Pedro Gobierno (vingut de Nueva Aldea, Càceres el 1920) que vivia a Cal Rellotger, la terolenca de Palomar de Henares Joana Novella  a Cal Vicenç (també una part de la família feu arrels fins als nostres dies a Castellar del Vallès) i la serventa del capellà, la santanderina Angeles Laquillo. Per municipis catalans  els arribats a Polinyà eren de les següents localitats: Sabadell 25,  Palau Solita 14, Riudeperes 8, Santa Perpètua 7, Sant Andreu del Palomar 6, Vic 6, Sant Jaume dels Domenys 5, Barcelona 4,  Castellterçol 3, Mataró 3, Caldes de Montbui 3, Plegamans 3, Mataró 3, Terrassa 2, Bigas 2, Mura 2, Granera 2, Farran 2,  Betesa 2, Fonollosa 2, Santa Eulàlia de Riuprimer 2, i, a més,   24 localitats amb un immigrant. Bàsicament es tracta de la immigració de gent de municipis veïns i, especialment,  de mossos a les masies necessitades de mà d´obra. Aquest fet de vegades comportava el desplaçament de tota la família, nous arrels i establir un cognom en una zona llunyana a l´origen : els casos més cèlebres dels nou vinguts de Polinyà serien les famílies de Riudeperes i Sant Jaume dels Domenys.

També podem extreure  del Padró la situació de la propietat immobiliària de Polinyà en aquells moments. D´entrada,  una bona part de les cases de la Vila eren propietat dels seus inquilins, però també hi havia algunes de gent de Barcelona o Sabadell i llogades a polinyencs. En canvi, la diferència és notable amb les masies ja que la majoria eren propietat de gent també vivint  a Barcelona o Sabadell. En aquest sentit, el més destacable va ser el cas del Comte  de Caldes de Montbui, Manuel Sanllehy Girona, que gaudia de  les propietats de  Can Anglada, Can Gabarra, Can Fontanet, Can Farreras,  Can Rovira i Can Garcia. D´aquest últim s´ha pogut localitzar un contracte d´arrendament on entre tots els pagaments destaca com a curiositat els dos capons que cada any alguns polinyencs portaven a casa del Comte  a la Porta de l´Àngel barcelonina.[8]Al document sobre la “Riqueza rústica urbana y pecuria de Poliñá de los propietarios forasteros”[9] de l´any 1940 s´assenyala que el Comte  de Caldes posseeix la meitat de la riquesa agrícola del poble , seguit de lluny per la Casa Carol, Can Serra, Can Monistrol, etc. mentre hi ha 65 explotacions agrícoles , 19 en propietat, 152 arrendaments i una parceria amb 49,90 hectàrees dedicades al blat, 30,30 a la civada, 20,95 a les faves i 16,55 als pèsols. Cal assenyalar que no s´esmenten dues explotacions agrícoles cèlebres a Polinyà que han passat a la memòria del poble: les produccions de melons i el conreu de la vinya. També fan referència a la no existència d´una xarxa de distribució d´aigua a les cases, dues fonts públiques (a la carretera on era “La Bomba” i a Can Coll), un safareig amb capacitat per a “20 lavanderas ; descubierto con dos pilas”[10], un enllumenat públic consistent en 35 bombetes de 25 W, sense serveis contra incendis, 124 habitatges, dels quals 102 tenen corral, una cabina pública de telèfon (a Cal Balaguer) i un abonat[11] i 5500 metres de carretera amb una extensió del municipi de 4 hectàrees de zona urbana, 600 d´agrícola de secà, 20 de regadiu i, per últim, 200 hectàrees forestals.

LES DADES DE LES ACTES  DELS PLENS DE L´AJUNTAMENT(1902-1936)

Les actes de plens de l´Ajuntament de Polinyà més antigues  que es conserven són  de l´any 1902. Això no vol dir, però, que no podem saber res anterior perquè hi ha altres fonts d´informació ( mínimes)  plausibles. Aquí es podria fer referència a la toponímia on encara avui en dia la gent gran parla d´un indret dintre del poble anomenat “el sot del Gavatx” amb l´origen  evident a la Guerra del Francès (segons uns on es reunia l´exèrcit invasor, segons d´altres on hi hagué la barraca d´un ferit de guerra francès) o “el pont dels lladres ” potser en relació amb  aquell bandoler cèlebre del segle XVII, lloctinent d´en Perot Rocaguirnarda, anomenat Jaume Alboquers, l´”escolanet de Polinyà”. També comporten el seu interès els passaports i les llicències militars de Polinyà de mitjans segle XIX per descobrir dades d´alguns alcaldes, l´evolució de l´escut municipal   i un cert moviment poblacional[12]. Però, com hem escrit, són els llibres d´actes municipals el més aprofitable. Així el llibre d´actes dels plens de l´Ajuntament de Polinyà més antic  que es conserva està segellat a Sabadell un 2 de juny del 1902 i la primera reunió és un 23 de juny del 1902 on es troben reunits a la Casa Consistorial l´alcalde , Josep Roger Moncada i els consellers: Josep Bellsolà, Josep Marquès , Joan Martorell i Salvador Bonamich. L´últim que signa és el secretari Joan Font. De l´acte podem deduir elements de la situació que es trobava Polinyà: “Esta población por su reducido vecindario no tiene constituida una Junta de Sanidad y no cuenta con edificios públicos, mercados, fondas, talleres, etc, por lo que no se ha formado catastro por carecer de dichos puestos de concurrencia pública”[13]. Més  endavant s´assenyala que l´únic edifici amb funcions públiques, però de propietat particular, és l´escola pública “incompleta de ambos sexos en cuyo edificio existe también la Casa Consistorial desempeñando el cargo de Secretario el profesor por reclamarlo así la economía local reuniendo el edificio las condiciones higiènicas necesarias”.

La següent acta amb interès específic és la del 8 d´octubre del 1902 on s´aprova el pressupost per al 1903 amb uns ingressos de 3850 ptes. i unes despeses orientades en cinc línies: obligatòries 1643 ptes. policia urbana y rural 35 ptes. instrucció Pública 185 ptes. beneficència 50 ptes. i per últim Polinyà destinava 10 ptes per a obres públiques. Tot i que els números no sortiran perquè a l´acta del 3 de juliol del 1903 l´ajuntament afronta una despesa de 80 ptes a la Guàrdia Civil pel manteniment de l´ordre a la Festa Major. La resta d´actes són per aprovar demandes de veïns per tancar camins privats, per organitzar la Junta de 1ª Enseñanza, per fer la llista dels majors contribuents amb dret a l´elecció de compromissaris per al Senat i per la formació de les lleves.

El següent coneixement de dades sobre Polinyà és al llibre d´actes que s´inicia el 9 d´octubre del 1917 (catorze anys, doncs, desapareguts). En aquests moments l´alcalde és Ildefons Solà Buxó, els dos únics regidors són Joan Bellsolà i Mariano Fonollet i la primera dada que es testimonia és la contractació d´ un nou agutzil: Claudi Crusellas, a més, s´aprova donar 30 ptes “al maestro por premios a los alumnos durante el actual año” a Carmen Tos 100 ptes. en concepte de lloguer de la Casa-escola, a Joan Buxó 10 ptes pel lloguer de l´escorxador públic i a Joan Bellsolà 75 ptes pels treballs impresos “para las elecciones municipales últimas” A més amb el resultat d´aquestes eleccions s´aprova el manteniment de l´alcalde però hi ha un nou Conseller –síndic en la persona de Cebrià Fruitòs. A partir d´aquestes actes es pot fer ja un seguiment més ampli durant una sèrie d´anys i comprovar com Polinyà s´adhereix a iniciatives  municipals catalanes  com el 18 de març del 1918 on s´acorda demanar que a les Corts es faci una reforma de l´administració municipal amb més capacitat de gestió i el reconeixement de l´autonomia de Catalunya i la resta de “regiones de España”. En aquest mateix sentit  el 24 de juliol del 1918 l´Ajuntament per unanimitat acorda aprovar el prebiscit per la voluntat municipal de Catalunya  presentades al govern pel Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya.

És en aquelles circumstàncies quan comença un creixement urbanístic al poble i es gratifica amb 100ptes a l´arquitecte municipal Josep Renom i Costa per la formació de planell i treballs facultatius del projecte del  C/ Major a enllaçar amb el camí veinal de Polinyà. És l´inici de l´actual carrer Ramoneda , que en aquells temps s´anomenarà “Calle Nueva”.

Al ple del 26-3-1919 el regidor Cebrià Fruitòs presenta una demanda aprovada per unanimitat tot assenyalant que per evitar el frau en les matances i venda de bestiar s´obligui a sacrificar-les a l´escorxador públic amb l´afegit de l´impost municipal. Tres mesos després s´inicia l´arribada de l´electricitat al poble i així el regidor Joan Urpina Soley manifesta que seria molt positiu l´enllumenat públic i particular i per això es demana concedir el permís a la societat constituïda en el poble amb el nom de Companyia elèctrica de Polinyà i per aquest motiu s´acorda concedir a l´Elèctrica de Polinyà autorització per al pas de línies de fluid elèctric. Era el 2 de juliol del 1919. El 19 de novembre del 1919 s´esmenta per primer cop un secretari que tindrà llarga vinculació amb la història polinyenca: Antoni Torruella Ponsi.L´1 d´abril del 1919 hi ha eleccions a nou alcalde entre Francisco Navas Comas i Josep Bonamich Anglada. El llibre es tanca aquí i el següent s´inicia el 1922 on l´alcalde és Josep Bonamich Anglada. En aquells moments se suspén del càrrec al secretari, Adrià Margenat,  per no fer els llibres de l´Ajuntament. A l´acta del 4 d´abril del 1922 per primer cop s´utilitza el català: “hem vist amb pena com alguns governs després de crear la Mancomunitat que tant bé ha fet li neguen els mitjans necessaris per al seu desenrutllament. Creiem urgent l´atorgació a la mancomunitat d´una hisenda pròpia i concedir-li el grup telefònic urbà de Barcelona” i el 8 de octubre del 1922 demana l´Ajuntament la retirada de les tropes del Marroc després del desastre d´Annual i “hay que solicitar un referendum en el que pudiesen tomar parate todos los electores con objeto de definir el sentido de la política de España en Marruecos”. Els textos de les actes continuen amb plantejaments polítics generalistes i el 15 d´octubre del 1922  assenyalen que proclamen per unanimitat el fet de Catalunya nació, el seu dret a regir-se per un govern propi que “ha de conduir a la nació catalana a omplir els seus destins en la història dels pobles.”

L´1 d´abril del 1923 hi ha una instancia de les dues societats polinyenques Aurora i Juventud polinyense per traslladar la Festa Major al segon dissabte del mes d´agost per a no coincidir amb la de Sabadell[14]. De fet quan a la gent gran de Polinyà se li pregunta per la història viscuda en un moment determinat la resposta reiterativa és : “A Polinyà hi havia abans com dos partits polítics La Germandat i Cal Balaguer”. La veritat és que tots dos eren locals i entitats que neixen en un context històric d´escasses prestacions públiques com a mútues asseguradores , centres d´oci i generadors de dinàmiques culturals i lúdiques (ball de bastons, ball de gitanes, cant de caramelles, teatre aficionat local[15], piano-ball,  primeres sessions cinematogràfiques,  gestió de la Festa Major, etc). De seguida s´orientaren en posicions moderades Cal Balaguer que posseïa l´associació  de Sant Sebastià  i organitzava una festa cada 20 de gener amb processó i ofici. Podem pensar que també es coneixia com a Juventud Poliñense perquè el seu secretari Josep Vilardell fou escorcollat a la Guerra i li trobaren els estatuts amb aquest nom. Actualment és la botiga de Cal Marçal. Pel que respecta a la Germandat el seu estatut trobat l´esmenta com “La Benéfica Poliñense”. Amb seu al carrer Sol nº 1 el seu objectiu és “socorrer a los individuos de la Sociedad que estén enfermos y su instrucción” amb un pagament dels socis mensual., presentat l´estatut  a Barcelona el 18 de desembre del 1925 a la secretaria d´entitats. La comissió organitzadora de l´entitat estava formada per Francisco Nova, Salvador Bonamich, Joan Buxó, Ramon Oliva, Josep Buxó, Salvador Urpina, Ramon Cusidó, Jaume Masllovet, Joan Bellsolà, Joan Bonamich, Antoni Anglada, Pere Armengol i Rafael Serra[16].

Tot canvia quan el 2 del 10 del 1923 es presenta el Guardia Civil de Sabadell Enenusio Garduño i amb la nova dictadura de Primo de Rivera elegeix d´ alcalde a Pablo Balaguer Costa que el 30 del 11 del mateix any  s´hi presenta al Saló de Cent de Barcelona per fer els honors al rei d´Espanya Alfons XIII i al General Primo de Rivera. Les actes dels primers anys de la Dictadura tenen com a tema primordial la demanda d´una nova escola  i en aquest sentit s´orienta una vinculació cap a el mecenatge d´una de les famílies riques del poble: els Ramoneda així a l´acta del 8-8-1928 s'assenyala “rendir merecido homenaje a Vicente Ramoneda Coch en agradecimiento al sin fin de sacrificios económicos que en todo momento y con el desinterés que le caracteriza ha venido prestando y presta al pueblo de Polinyà. Gracias a su ayuda disponemos de una fuente pública y agua potable, de un local escuela  (…) gracias a su altruismo se han efectuado obras a la iglesia y hoy hace donación de una bandera nacional al somatén” per això se li anomena fill adoptiu i dóna el seu nom al carrer . Les ajudes de la família Ramoneda s´intensifiquen en el període de l´alcalde Josep Rosell Colet i així cedeixen com a casa del mestre una que posseeixen al costat de la Torre Martí i també hi ha una altra cessió de terrenys del carrer Ramoneda per a la construcció d´escoles. També és en aquesta època, concretament el 4 de desembre del 1929, quan reclamen un millor tractament des de l´administració per al “peatón cartero” Antoni Roger que realitza a peu 16 km cada dia  amb una enorme diligència elogiada.

La següent acta amb una contextualització històrica important és la de la proclamació de la república en 15 d´abril de 1931 “y constituyendose el ayuntamiento en sesión pública se vota para alcalde”, sent triat el mateix que hi havia: Salvador Bonamich Martí i tinent d´alcalde Josep Vilardell Cusidó. Tot canviarà el 31 de maig del 1931 quan tornen a fer-se eleccions i el nou alcalde serà Rafael Serra Farreras. Les actes dels anys republicans es refereixen a pressupostos, gestions del secretari, matriculacions, lleves, aprovació de contribucions, padrons, etc. És significativa la del 28 d´agost del 1932 (una setmana després de l´intent de cop d´estat del General Sanjurjo) on des de l´alcaldia de Polinyà es demana el desarmament del somatèn i la creació d´un cos civil armat , una guàrdia cívica, sota el control i direcció de les autoritats republicanes,

Quan per fi es va poder votar a l´època republicana , els polinyencs en totes dues ocasions es decantaren per les candidatures d´esquerres:A les eleccions al Congrés el 28-6-1931 dels 132 electors el 64.6 % votaren ERC, el 31.6 % la Lliga, el 3.8 %el PRR. Al 16-2-1936 per al Congrés , dels 267 electors ja que ara podien votar les dones com havia promulgat la Constució de desembre del 1931 amb una participació del 75.8 %, el 53.4 % votà el Front d´Esquerres (L. Companys) i el 46.6 el Fornt Català d´Ordre (F. Cambó)[17]. Fins i tot hi hagué algun intent de fer una secció local republicana quan el 15 de maig del 1932 Antoni Anglada s´hi presentà a l´assemblea del Partit Federal Republicà a Sabadell en qualitat de delegat de Polinyà i encara al 1933 com a Comitè Republicà Federal de Polinyà participà a l´assemblea de reorganització del PRDF l´agost del 1933. No obstant no fructificà ni tampoc s´aconseguirà establir una secció local d´ ERC[18].

El 2 de març del 1933 demana una excedència per motius personals com a alcalde Rafael Serra i torna altre cop Salvador Bonamich que serà l´impulsor de la comissió pro-ferrocarril de Mollet a Caldes de Montbui  i s´assiteix a la visita concertada amb el president de la Generalitat, Lluís Companys. A l´acta del 22 d´abril del 1934 s´analitza la bona predisposició del President i s´assenyala la necessitat de fer un pagament  municipal per al manteniment de les vies.

Quan els fets del 6 d´octubre del 1934  se substitueix a tot el consistori i el nou alcalde és Pere Bonamich Anglada, entrant com a regidors Miquel Urpina, Salvador Boix, Josep Turell i Ildefons Solà. Aquesta situació es mantindrà fins el triomf del Front Popular i el 18 de febrer del 1936 mitjançant el decret del president de la Generalitat es reposen als càrrecs els anteriors al 6 d´octubre del 1934 (designats per elecció popular el 14 de gener del 1934). Així doncs torna Salvador Bonamich i amb ell els que hi havia de regidors des del 1931: Antoni Anglada, Josep Vilardell, Pere Urpina i Francesc Motlló. També en aquells moments Salvador Bonamich planteja la necessitat de fer una carretera Sentmenat- Polinyà- Santa Perpètua. El projecte quedarà al calaix quan esclati la Guerra Civil.

 L´ AJUNTAMENT DE POLINYÀ A LA GUERRA CIVIL

Un dels vehicles per poder fer un cert seguiment de Polinyà a la Guerra Civil són  també les actes de l´Ajuntament. D´entrada es mantingué, com a arreu, l´ajuntament sorgit del triomf del Front Popular el febrer del 1936 amb l´alcalde Salvador Bonamich Martí, però d´acord amb el Decret de la Coselleria de Seguretat Interior de la Generalitat del 9 d´octubre del 1936 s´ha de canviar el consistori perquè s´exigia que foren membres d´una organització autoritzada d´un partit i la única afiliació declarada a Polinyà era la Unió de Rabassaires. Cas bastant atípic al Vallès amb predomini de la CNT i que explicaria el poc nivell de col.lectivització polinyenca.[19] , per això el nou consistori del 22 d´octubre el formaven rabassaires:  com a alcalde Mateu Solà Campreciós i com a regidors Pere Solà Pineda, Joan Buxó Cusidó, Just Ferrer Campañé, Pere Urpina Balaguer i Marti Obradors Farré.[20]

A la sessió del 22 de novembre del 1936 s´acorda la remuneració de 70 pessetes per la conducció del cotxe que utilitza l´Ajuntament[21] a l´alcalde Mateu Solà. També a la mateixa sessió s´acorda l ´ús de la Rectoria com a escoles per a nois i nois i habitació per al mestre. A la sessió del 13 de desembre s´informa del tràgic accident que va ocórrer el 10 de desembre quan el cotxe conduït per l´alcalde va tenir un accident greu al terme de Granollers i foren traslladats a l´Hospital de Granollers en el qual morí el conseller Pere Urpina. S´acorda fer les gestions per a l´enterrament i la substitució provisional de l´alcalde. Segons els testimonis de l´època al cotxe hi havia tres polinyencs: Pere Urpina (conegut com el “Peret Gravat Urpina”), Ramon Cusido i , el conductor, Mateu Solà. Tornaven de comprar aliments per als primers refugiats que hi havia al poble i la mala fortuna, les presses i l´estat de la carretera confluiran en que la corba del Coll de La Manya la fessin recta i caigueren a un sot profund; els primers que passaren els donaren per morts i qui recollí a Mateu Solà, un jardiner conegut de Moià, i el portà a l´Hospital no  el reconegué i no va saber a qui se n´ havia endut  fins després de la guerra.[22]

A la següent acta el 3 de gener del 1937 s´acorda l´expropiació de Can Carol degut a l´abandonament que avala el decret del 5 d´agost del 1936 de la Generalitat, a més hi ha un nou conseller, Josep Clarena Closa (UR) en substitució de Pere Urpina i dimiteix com a alcalde Joan Buxó Cusido adduint motius de salut i el nou és Pere Sola Pineda. Recorden que hi ha 43 refugiats des del 7 de desembre 13 en famílies i 30 a la casa “Torre Martí”. Es conserven als padrons les dades dels refugiats que vingueren a Polinyà [23]. Majoritàriament foren nens , dones i homes grans d´Andalusia, Extremadura , Castella i Madrid, destacant les 13 persones que vingueren de Navalmoral de la Mata (Càceres), les 12 de Fuenlabrada (Madrid) i les 8 de Villanueva de Argaida (Màlaga). Foren contractats com a jornalers per al camp en substitució dels homes que estaven fent la Guerra i es repartiren entre les cases de Polinyà amb possibilitats d´espais i la Torre Martí. Evidentment les condicions van ser difícils i suposaren molts problemes. Dos moriren en la seva estada a Polinyà: Antonio Asenjo Gimeno (Vallecas 1888-Polinyà 27-1-1938) i Maria Lago Gallo (Bilbao 1923-Polinyà 11-9-1938). A l´acabar la Guerra majoritàriament tornaren al seu lloc d´origen. S´ha intentat posar-se en contacte amb els descendents dels refugiats i des de Navalmoral de la Mata  ens van contestar: “Felisa , mi madre marchó junto con sus dos hermanos, su tía Asunción y dos hijos de ésta, llegados a Barcelona en la estación fueron acogidos por dos familias de su localidad, que a su vez eran hermanos, solo recuerdo el nombre de las dos señoras: María y Teresa Jané. De los refugiados solo quedan vivas Felisa y Marcelina  en Navalmoral y su hermano Pedro ahí en  L´Hospitalet”.[24]Els refugiats anaren en augment i en complicacions per a la gestió municipal . Així ens ho indica una carta de l´alcalde a la “Junta de Abastos” del 6 d´abril del 1938 on assenyala que “estamos en situación de gravedad y urgencia porque se carece de jabón, azúcar, bacalao, patatas y otros alimentos imprescindibles para los vecinos de Polinyà”[25].

Com a la majoria de pobles catalans i degut a l´escassetat de moneda fraccionària s´acorda el 9 de maig del 1937 emetre paper moneda per un import de 3500 pessetes en bitllets de dues pessetes (500), d´una pesseta (250) i d´un ral (62). Ens han arribat fins als nostres dies i porten les signatures de Ramon Rosas, alcalde,  i Antoni Torruella, secretari,i el Segell de l´alcaldia. El 13 de juny del 1937 es tornarà a posar en circulació moneda fraccionària..

No hi ha cap persona que  residís a Polinyà que fos assassinada durant la Guerra a la Vila , malgrat això a l´informe l´alcalde de Polinyà a la Causa General assenyalava que “fueron enterrados en el cementerio cuatro personas que fueron halladas muertas por arma de fuego en la carretera lo que efectuaron elementos desconocidos y por tanto forasteros”. Concretament l´un d´agost del 1936 fou trobat a la “Font dels Pobres” de Polinya un “desconocido” mort de bala d´uns 35 anys; vint-i-un dies després , el 22 d´agost, es trobà el segon al mateix lloc, es tractava de Jaume Baró Feliu de 44 anys  de Santa Eulàlia de Ronçana, que vingué a reconèixe´l el seu fill. El tercer fou un altre desconegut d´uns cinquanta anys, tot just un dia després  al “Pont dels Lladres” a la carretera de Granollers. Per últim la Causa General assenyala un quart mort a Polinyà trobat en un lacònic “despoblat”. Es tractava de Jose Antonio Ríos Ruiz de 22 anys i veí d´Arquerias. Aquestes morts estan dintre de les dinàmiques repressives de les patrulles de control de tota la zona republicana a la recerca als inicis de la Guerra de possibles persones afins ideològicament als franquistes (clergat, empresaris, terratinents, carlins, etc.). Les patrulles generalment s´organitzaven a partir de Sabadell i feien una recerca per les rodalies. Així doncs.  un lloc de pas com ara Polinyà i molts d´altres es convertiran , sense voler-ho els seus habitants, en  els improvisats cementiris dels excessos repressius i, contextualitzats com a revolucionaris, dels inicis de la Guerra. Aquests morts amb nom i cognom, i també sense, encara romanen al cementiri de Polinyà[26].

Cal fer esment que sí hi ha un polinyenc mort a la repressió republicana de la Guerra Civil. Es tracta del germà escolapi Joaquim Martí Serra , nascut al poble el 6 de desembre del 1870. Al 1882 s´hi va traslladar a Sabadell per seguir la seva vocació religiosa i al 1936 vivia i treballava al col.legi de l´Escola Pia de Terrassa; quan esclata la Guerra es refugia a una torre del barri barceloní d´Horta on és detingut per les patrulles de la FAI el 8 de novembre del 1936. Mai més es va saber del germà Joaquim[27]. Les autoritats franquistes li dedicaren un carrer al centre de  Terrassa el 1949: “calle del hermano Joaquin”, rebatejada a partir del 1980 com una sorprenent “carrer Germà Joaquim” fins als nostres dies. A Polinyà ningú el recorda.

També a la Causa General es fa una relació de les activitats dels republicans. De tal manera  s´assenyala que els dirigents principals “rojos” foren Ramon Rosas, Salvador Roger i Antoni Anglada, donant-se la circumstància que tots tres eren exiliats[28], que els membres dels comitès revolucionaris foren Salvador Bonamich Martí, Hermenegildo Vilardell, Francesc Monlló Bellsolà, Antoni Roger, Ferran Marquès , Francesc Segarra i Josep Buxó, però que les actuacions de les autoritats locals van ser “más pronto de carácter indiferente que agresivo” amb un local de reunions en la Sociedad la Benefica Poliñense.

L´ESGLÉSIA DE POLINYÀ I  LA GUERRA CIVIL

Quan esclata la Guerra Civil el 18 de juliol del 1936 es desborden els sentiments a la rereguarda republicana i el poble armat dirigit pels anarquistes de la CNT-FAI es fan amb el poder real. La primera manera d´expressar-ho és mitjançant la crema de les esglésies. A Polinyà un 24 de juliol del 1936 vingueren camions de les patrulles de control del Vallès, concretament de Sabadell i de les rodalies: “aquí a la crema s´hi presentaren amb el mocador vermell els de la Pedrera de Caldes, els de la uralita de Cerdanyola, els cimenters de Montcada i col·laborà més d´un del poble”[29] ,   amb el coneixement de l´Ajuntament de Polinyà  i amb l'agutzil forçat passant pels tots els carrers anunciant  el fet[30] es decideix fer la crema de l´església. Encara gent gran de Polinyà  recorda com van fer una foguera  que assolí una gran alçària  davant la façana de l´església amb molt material de dins. Degut al fet que els altars eren de fusta van cremar durant moltes hores  molta de la roba de l´església i diferents eines i llibres[31] . A la Causa General el descriuen com la “quema de los ornamentos de la iglesia y derribo de la cruz del término” i aquest elements afectats de l´església parroquial i la casa rectoral el valoraren per un import de 65.000 ptes. Amb la roba dels escolans van fer senyeres, com les sotanes eren negres i els soquets vermells van idear les noves banderes anarquistes i les van penjar a molts llocs de la Vila;  una la van posar a dalt del campanar amb el pal molt llarg:  era impactant[32]; una altra a l´Ajuntament al carrer Pont, una altra a ´entrada del poble “pel Ramal” (carrer Major). De cop i volta, el poble era manat pel Comitè amb el nou alcalde Mateu Sola que intentava posar ordre amb les patrulles de milicians armats generades. L´església no es destruí. La CNT-FAI col.locà barraques de guàrdia a diferents llocs del poble: destacaven les del principi i del final del carrer Major amb milicians del poble amb mocador anarquista i fussell. A més de la creació d´un sistema de patrulles per controlar els accessos al poble i on participaren una bona part dels polinyencs que cobraren per les guàrdies de “patrulleros”.[33]

Per una altra banda, el rector de Polinyà, mossèn Pere Roca, estava preocupat amb les notícies i esdeveniments dels primers dies del conflicte i es presentà davant membres del  Comitè local demanant protecció: li digueren que es quedés a la Rectoria . Devia ser al voltant del 25 de juliol quan un taxi sabadellenc , que portava un conegut d´ Antoni Roger, anomenat Muñoz., recollí mossèn Pere i se l´emportà a un amagatall a Mollet[34], més endavant també estarà emboscat a Can Marata. A la fi de la Guerra li tornaren totes les propietats.

 A l´església hi van fer el sindicat, ”van obrir una porta molt gran on estava l´altar major i entraven  per darrera l´església els camions, els cotxes i molts carros. Cotxes hi havia a: Cal Pere, Cal Balaguer i la Torreta, aquests senyor es deien Mansió  el coneixen per Pepet de la Torreta. També tenien un camió que el sindicat se ´l va quedar i ell era el xofer i  carregaven en ell patates, blat, ordi i civada. Allà anava a comprar tot el poble  i es va fer una altra porta una mica més petita al costat dret, a més l'església la van calcinar tota per tapar les restes de pintures de sants. L'església s´omple de sacs de farina que se´ n donava molt al bestiar”[35]. Al 1939 torna mossèn Pere i se la troba en unes condicions força deplorables:  la primera missa la fa al carrer davant del portal principal de l'església [36] i s´acorda netejar-la i tapar els dos portals difícils d´esborrar fins els nostres dies. Al 1942 començarà la reconstrucció de les pintures finançada pel col·leccionista barceloní Joan Prats a canvi d´una part de la col·lecció. Per la seva banda, la Rectoria estava en condicions tan penoses després de la Guerra que no s´hi podia viure i el rector va ocupar durant uns cinc any Cal Vicenç aprofitant l´exili de tota la família[37]

ELS SOLDATS POLINYENCS DE LA GUERRA CIVIL

Sense tenir quasi constància sobre possibles voluntaris inicials, excepte el cas del soldat  Rafael Serra Turell,  el cert és que un bon nombre de polinyencs hi hagueren d´anar a la Guerra Civil per motius de la crida de la lleva. La gran majoria foren del bàndol republicà , però algun cas hi haurà dels nacionals: Ramon Solà Vivet, Mariano Solà Vivet , Ernest Marquès Sellès i Albert Vilardell Hilari generalment pel fet de la coincidència d´estar fent el Servei Militar en zona que quedà nacional en el moment de l´esclat del conflicte. Pel que fa als soldats republicans tenim les declaracions de  Jacint Marquès[38]  (els tres anys sencers al conflicte bèl.lic) recordant que els primers dies de la Guerra els possibles soldats per lleva de Polinyà baixaren a Barcelona i “a les casernes els de la FAI ens deien que no ens volíem perquè no érem voluntaris dels seus”.A més una part dels soldats polinyencs, com arreu, sense possible quantificació però prou significativa, va optar pel camí de la deserció (ocupant  algunes masies com a emboscats, Can Garcia, Can Marata, Can Coll, Can Padró, etc. barrejant-se amb eclesiàstics i gent de dreta)[39] més per motius personals que ideològics. Altres possibilitats d´evitar la Guerra passaven pel camí de l´intent d´aconseguir pròrrogues per malalties, incapacitats o necessitats familiars. En aquest sentit el cas més sorprenent és Ramon Dachs Boixader, domiciliat a Can Rovira de la lleva del 33 que va ser cridat a files i ingressà al Batallón de Ametralladoras nº 4 de Manresa on feu el Servei el 1934 . Ara, un altre cop cridat per la Guerra  al·lega en document del 3 de juliol del 1937 que “es evidente que mi ingreso en filas supone el abandono del trabajo en plena producción. Sentado por el gobierno de la República de amparar y acrecentar el cultivo intenso de la tierra hasta tal punto que incluso considera  la agricultura como arma eficiente para ganar la guerra y que es el frente de combate de la retaguardia, sería injusto mi ingreso en filas desertando de las filas del ejercito agricultor que combate sin tregua para arrancar de la tierra productos y más productos  para la subsistencia de nuestros bravos hermanos que dan su sangre generosa en el frente y para la población civil en aras y en el holocausto a la patria nuestra amada España republicana. Por ello pido la excedencia en filas y ser arma de lucha de la retaguardia y baluarte de la victoria”. Malgrat la notable capacitat retòrica Ramon Dachs hi anà al front.[40]

Així després dels primers mesos de voluntaris , el març de 1937 foren mobilitzades les lleves del 1931 al 1936 que suposà la sortida del poble d´uns 25 joves polinyencs entre 22 i 27 anys i on comencen els primers morts del poble  a la cruenta batalla de Belchite a l´estiu del 1937. Cap al final del mateix any s´incorporen les lleves del  1928 al 1931  i les del 1937 al 1940 el que va provocar trenta polinyencs més fora de casa majoritàriament participant a la batalla de Terol on algú ja va caure presoner dels nacionals  com Andreu Puigdomènech Turell de Can Garcia començant un periple per camps de concentració de tota Espanya . Més endavant, a l´abril de 1938 es van incorporar els reclutaments del 1927,1928 i 1941, el que suposava gent casada de 32 i 33 anys i jovenets de 17 anys, la “lleva del biberó”. A Sentmenat van ser 12 més que significarà la mort de molts d´ells a la batalla de l´Ebre i, per altres,  quan acabi el conflicte en alguns casos cinc anys més fora de casa en interminables serveis militars i camps de treball per tota la geografia peninsular com els exemples de Josep Fruitòs o Salvador Urpina. A la darrera fase de la guerra a Catalunya , l´octubre del 1938, es van cridar al servei les lleves reservistes dels anys 1923 al  1926; al començament de gener del 1939 es van cridar les lleves des del 1915 i el primer reclutament de la del 1942 , encara que sense resultats pràctics perquè entraren les forces nacionals en aquells moments . De tal manera que Polinyà, com la resta de localitats catalanes s´havia quedat sense els homes entre 17 i 40 anys a finals del gener del 1939: ficats en camps de concentració atzarosament generats  a tot l´estat i , alguns, directament en presons.

Un document molt interessant per poder fer un seguiment de les lleves polinyenques i el seu periple a la Guerra civil és a partir del realitzat per l´Ajuntament franquista el 29 de març del 1940 i on havien de classificar tots els soldats (fins i tot els morts i desapareguts) com a addictes al nou règim, indiferents o desafectes . Surten 46 adeptes, 38 indiferents (amb la sorpresa que al costat dels noms de Mateu Solà i Josep Clarena està tatxat el “desafecte” visiblement i al costat s´ha escrit un  “indiferent”)”ja que “sus antecedentes no son ni favorables ni desfavorables al GMN” i dos desafectes (“ya que formaron parte del Comité Rojo”[41]): Hermenegildo Vilardell Roger que patirà presó i un sorprenent Ferran Marquès Riera que mai serà molestat per les autoritats franquistes.

ELS SOLDATS MORTS DE POLINYÀ A LA GUERRA CIVIL

         Hem fet un intent de descobrir els possibles soldats morts polinyencs de la Guerra Civil  utilitzant i contraposant  diverses vies informatives tenint present que valoraven com a polinyencs tots els empadronats a Polinyà  el 1936( malgrat que alguns no són nats a Polinyà) o recordats per testimonis com a polinyencs. Els 17 localitzats són els següents:

1.-LLUIS BIGAS CODINACH . Ca l´Anglada . Nat a Riudeperas. Es va casar, no tingué fills. No apareix als padrons municipals a diferència de la resta de la família. Estigué pres al vaixell l´Uruguay tres mesos pels fets del 6 d´octubre del 1934.Sempre se l´ha considerat un polinyenc mort a la Guerra Civil.[42]

2.-.JOSEP BONAMICH BALAGUER  (Polinyà 1911- Belchite 1937) Lleva 32 Classificat com a adicte als informes dels ajuntaments franquistes.  Fill de l´alcalde polinyenc dels anys vint  Josep Bonamich i Josefa Balaguer vivia al carrer  Ramoneda 23 i amb un un germà: Eugeni . Era de la Brigada Mixta nº 143 de la 44ª Divisió de l´exèrcit republicà i morí en les operacions  realitzades el 27 de setembre del 1937 al sector d´Aliza (Batalla de  Belchite) a Fuentes “con gran exaltación patriótica y distinción republicana” . Al padró surt treballant de xòfer a Barcelona amb el seu germà Eugeni. “Era molt apreciat; treballava a l´Agència El Manal en construcció de carreteres. Arreplegava molts nanos al camió i ens portava a jugar a Can Planes”[43].

 3.-JUST FERRER CAMPANYÉ: (Valldellou 1912- Belchite 1938).Lleva 33 .Pagès de Ca l´Anglada  Mort amb Josep Bonamich Balaguer: “són els primers polinyencs que moren a la Guerra Civil, concretament a Belchite”[44]. Va ser Conseller al primer govern municipal, a la Guerra Civil dimitint el 17 de gener del 1937. Vivia al C/Sol 1, amb la seva mare i la seva dona Concepció (va ser un dels casaments  Civils a La Guerra). Anà al front en el 1938 , tingué un permís d´una setmana i li pregaren que s´amagués[45]: no hi va fer cas, i quan tornà al sector d´Aliza s´hi rebé la notícia de la seva mort en combat. Fou el primer  soldat polinyenc mort al front . No fou conscient que la dona quedà embarassada i tingué un fill pòstum: Just.

4.-FELIU FRUITÓS CUSIDÓ (Polinyà 1912- ?). Fill de Cebrià i Enriqueta. C/Major 7. Pagès Lleva 33. Sempre consta com a desaparegut i la família el buscà durant molts anys. .Estigué els tres anys a la Guerra i envia una carta a la família a finals del 1938 que es troba a la  columna Durruti que  emprenia l´exili. Ell pretenia tornar al poble per la família i promesa. No es va saber res més.Algun possible testimoni els informà de què morí a l´amagar-se per no passar la frontera. [46]La família ha estat molts anys buscant informació.

5.-JOSEP GARCÉS CENTELLES. (Sabadell 1917- ?)Amb el seu pare Antoni Garcés Nicolau i el seu germà petit Antoni entraren de masovers a  Can Llibre el 1936. Estava empadronat a Polinyà. Lleva 38. [47]

6.-ANGEL HUMET PERERNAU: (Polinyà 1918- Lleó 1939).  Lleva 39. Pagès  Cal Coix. Deixà mare vídua, Concepció i una germana, Maria,  Declarat indiferent. Mort a l´hospital de Leon al 1939 a conseqüència de ferides de guerra.[48].

7.- JAUME LLOBET VALLS : (Polinyà 1916- ?) : vivia al carrer Sant Salvador 9, fill de Pere Llobet Urpina (Polinyà 1890) i germà de Josep (Polinyà 1921) .[49]

8.- LLORENÇ MANENT MARTÍ: (Polinyà 1918- Batalla de l´Ebre 1938) Pagès. Vivia al carrer Ramoneda  13, germà de Joan Manent Martí (Polinyà 1912).Lleva del 40.Durant molts anys el soldat polinyenc Salvador Urpina explicà que a la rereguarda de l´Ebre havien fet rodona cinc polinyencs: Llorenç Manent, Josep Martí, Salvador Solà  , Josep Solà i ell que anà un moment a buscar raïm a un cep i explotà una bomba enviada pels nacionals que segà la vida dels quatre amics i convilatans[50].

9.- JOSEP MARTI CABEZA: (Polinyà 1918-Batalla de l´Ebre 1938)Lleva 39., C/ Major 34. Pagès. Morí a l´Erbre. Germans Joan i Teresa.

10.-RAMON JOSEP  PADRÓ FELIP. Vivia al carrer Sol  21. Fill de Josep Padró Buxó i Gumersinda un germà . Nat 1912 amb  un germà i una germana: LLuis (1908) i Maria (1914). Al 1936 s´han traslladat a Terrassa. Se´ls hi deia els de Cal Music[51]

11.- JOAN PUIGDOMENECH TURELL  (Polinyà 1908- Batalla de l´Ebre 1938)Can Garcia. Germans  Andreu i Ramon: Lleva 29. Morí a la Batalla de l´Ebre el  2 d´agost del 1938.[52]

12.- PERE REDORTA VERDAGUER. Nat 7-4-1915 a Ripollet. Empadronat 1936 a C/ Pont 35 de mosso de casa de Ramon Cusidó Casanovas  i Àngela Voltà amb tres fills Joan , Josep i Jordi. Hem deduït la seva mort a la Guerra per tres fonts: es troba a la llista de Pèrdua d´habitatge del cens de  1940  que coincideix amb dotze de la present llista  dels soldats morts , a més, es troba a la llista de morts escrita per  Jacint Marquès[53].  Per últim algun testimoni el recorda: “li deien el Sagristà , venia d´una casa de caritat, no tenia família , se sapigué que morí a la Guerra”[54].

13.- RAFAEL SERRA TURELL: Lleva 36 nat el 1915 a Polinyà.  Fill de Rafael Serra Farreras (Polinyà 1889) i Irene Turell Rius (Polinyà 1893), tenia una germana : Magdalena 1917. Conegut com el “Rafael de Ca la Irene”. Són al padró del 1930, no pas el 1936 perquè la família es va traslladar a viure a Sabadell. Surt al llistat de Jacint Marquès. Són pare havia estat alcalde i un dels republicans més convençuts . Al bar digué “no és home qui no va a la guerra voluntari per la República: el seu fill anà “[55] Naixement 07/09/1915, Polinyà, Vallès Occidental, Barcelona, Catalunya, Espanya 

• Defunció 22/09/1937, Huesca,

14.- SALVADOR SOLA PINEDA(Polinyà 1919-Batalla de l´Ebre 1938) Lleva 40 C/Major 50 Ca La Padrona. Dos  germans: Pere i Joan . El recorden mort a l´Ebre. Era un reconegut mocader[56].Al 1936 treballava  a  una carnisseria al carrer Quevedo de Sabadell.

15.- JOSEP SOLA MARQUÈS:  (Polinyà 1919- Batalla de l´Ebre 1938)Lleva 40. C/Sant Salvador 5, germans Felix, Josep i Oleguer. De Ca la Lola li deien el “Lolo” o “Jepet”. El recorden mort a l´Ebre. Al padró del 1936 era l´únic fill que quedava vivint amb els pares

16- JOSEP VILARDELL GENE: (Polinyà 1906- Cubells 1939)Lleva del 27 Cal Peret Cinto. C/ del Sol 13. Casat amb dues filles. Pagès, matancer, actor de teatre local, secretari de Cal Balaguer. Persona molt coneguda i valorada a Polinyà li tocà anar a finals de la Guerra i, malgrat els molts emboscats, decidí complir:  Mort a Cubells, 4 de  gener del 1939 en acció de guerra[57]. Un company va testimoniar

17.- JOSEP VILARDELL HILARI  (Polinyà 1902- ?)Lleva del 23. Cal Quildo. Casat amb 2 filles C/Del Sol 11. Itinerari molt semblant al del seu cosí i també pagès i matancer Josep Vilardell Gener. Morí a finals de la Guerra. Casat amb Maria Crivillés  Rius (Caldes 1908) . Tenia dues filles.

Cal dir, en qualitat de conclusió, que evidentment la dada bàsica és que la Guerra Civil va ser molt dura per als soldats polinyencs i la sort els hi fou adversa. A la  Guerra Civil a Catalunya moriren 38.500 soldats que representa el 13.27 per mil de la població catalana. La comarca amb un índex més elevat de mortandat fou el Baix Penèdes amb 18.40 per mil[58]. Però a Polinyà la tragèdia representà el 34 per mil és a dir que quasi es triplica la mitjana catalana: “després de la Guerra quasi no hi havia jovent al poble”.[59]

LA REPRESÀLIA REPUBLICANA A POLINYÀ

SUMARI 161 DEL 1937 JUTJAT DE SABADELL

 Com a tota arreu la policia republicana va perseguir els possibles desertors de l´exèrcit . En el cas de Polinyà hi ha una sèrie de joves que foren arrestats per no complir amb les exigències d´anar als fronts. En aquest sentit destaquen els germans de Can Padró , un d´ells,  declarà que quan el portaven a combatre els republicans fugí el mes de gener del 1938 amagant-se fins que es descobert l´11 de juny del 1938 portant-lo a la caserna Carles Marx on cau malalt i s´escapa de l´hospital el 15 de desembre del 1938, amagant-se a casa mentre el seu germà   es declarà, després de la Guerra,   presoner dels rojos des de l´11 de juliol al 30 d´agost a la caserna Carles Marx, llavors ingrés forçós a l´exèrcit roig des del 5 de novembre del 1938 fins al 13 de febrer del 1939 soldat de la 31 Div. 134 Brigada a més estigué onze mesos amagat per no anar a defensar “a los rojos”[60]. Com els de Can Padró  estigueren els germans Bonamich Gavarra (Salvador i Evarist) , també amagats durant la guerra, també descoberts i enviats a la presó de Montjuïc. Seran alliberats pels nacionals el 27 de gener del 1939.  

Un dels episodis més cèlebres esdevinguts a la Guerra Civil a Polinyà va ser el judici que es realitzà a una part de la població de Polinyà durant el 1937. Concretament[61] es tracta del sumari 161 del 1937 del Jutjat de Sabadell que “per activitats feixistes” són processats Josep Bonamich Anglada ( antic alcalde d´ Unión Patriótica durant la  Dicatadura de Primo de Rivera,després va ser militant de la Lliga Catalinsta i després de la CEDA), Joan Bonamich Turell, Josefa Balaguer Turell, Tomasa Bonet Farrer, Joan Martí Gabarra, Jose Vilardell Jané, Concepció Gene Closa, Jose Vilardell Ilari i Ursula Ilari Pujolet per desafecció al règim. Són detinguts el 25 d´agost  del 1937 a casa seva  i  a l´escorcoll de la policia sabadellenca  trobaren un  revòlver vell, 6 cartutxos d´escopeta carregats amb  bales, un drap amb els colors de la bandera monàrquica, el llibre Manual de instrucciones del soldado ,  un reglament de la sociedad “Centro Juvenil Poliñense” i 3 fulls propaganda electoral de partits dretans. La denuncia és de l´alcalde  Ramon Rosas perquè, segons ell,   “Josep Bonamich juntament amb la seva dona es dedicaven a propagar frases contra la República i el 5 d´agost quan hi ha un trist  bombardeig nacional sobre Barcelona, sentit per tothom al cafè  expressaren alegria juntament amb  Joan Bonamich Turell, i la seva dona Tomasa Bonet,  Concepció Gene i Ursula Hari. Tot això passava al bar de Cal Balaguer i demana la clausura[62]. Segons l´alcalde Rosas el problema és que “ l´autoritat local no cregué oportú mesures enèrgiques i es  tornen a creure els amos perquè Cal Balaguer és el niu de propaganda de dretes”. A més troben a Josep Bonamich textos escrits a mà de Radio Verdad. Rosas en un segon escrit  torna a criticar a Bonamich i dels altres diu que són uns inconscients. Tots ells són afiliats a Lliga Regionalista i J. Bonamich Turell té un germà perillós feixista fugit de Polinyà el 18 de  juliol segons Rosas. L´informe de la policia sobre els habitants de Polinyà diuen que, segons tots els testimonis,  són persones de bona conducta i sentiments però d´ideologia dretana. A Barcelona es realitzà el judici el 31 de desembre del 1937 [63] i en ell es presenta còpia de la mort del soldat  Josep Bonamich Balaguer a la batalla de Belchite  i “ El 27 de septiembre del 1937 en operación sobre Fuentes halló gloriosamente la muerte en lucha contra el enemigo el soldado José Bonamich Balaguer con gran exaltación patriótica y distinción luchando contra el fascismo. Por ello , si el hijo lucho como un verdadero antifascista se deduce fervor republicano del padre” . Davant aquest fet són absolts tots els imputats  polinyecs. La lamentable mort del primer soldat polinyenc en el camp de batalla va servir per apaivagar les tensions de la rereguarda.

ELS EXILIATS DE POLINYÀ DE LA GUERRA CIVIL

Al fred més de gener del 1939 la vida a Polinyà, com a tot arreu de Catalunya, estava trasbalsada per la intuïda fi de la Guerra Civil ja que les tropes nacionals avançaven  acceleradament  des del sud de Catalunya i Lleida i només era qüestió de dies que arribessin a la frontera francesa. Aixi doncs el 10 de gener és conquerida Tarragona, el 26 de gener Barcelona i un dia després tropes nacionals, majoritàriament italianes, entren a Polinyà i fan campament al costat del cementiri: “aquí no vingueren moros, eren italians”[64]. Pocs dies abans, tres o quatre, hi havia hagut una marxa impressionant cap a la frontera de més de mig milió de republicans .Entre ells destacaven els soldats ; de polinyencs hem pogut comprovar que hi havia dos soldats que passaren a França: Salvador Nava Balaguer[65]  i Jacint Marquès aquest últim va testimoniar als seus records que estigué als camps de concentració d´Argelairs, Sant Cebrià i Barcarès i agafà el tren de tornada i arribà  el dia del Corpus del 1939 a Polinyà  amb l´ensurt que li suposà veure al seu poble una manifestació falangista, tots de blau i encapçalada per Salvador Bonamich Gavarra que el mirà als ulls però no el denunciaren[66].Uns mesos abans , el 23 i 24 de gener   passaren per Polinyà  els exiliats amb ramats de béns i vaques, alguna es quedà al poble.  a Cal Cosme en mig del dinar els soviètics sortiren amb presses cap a la frontera, deixant el menjar a mitges[67]  i continuant una fugida cap una  França on  hi hagué la més gran concentració d´exiliats de la història col·locats en les platges de la costa (sobretot Argelairs). Més de 500 exiliats eren de Sabadell o Caldes de Montbui, més de 200 de Castellar del Vallès, més de 100 de Sentmenat; de Polinyà eren només 15 persones  perquè el grau de convivència durant els tres anys de guerra havia estat notable : no es matà a ningú i se salvà al capellà, mossèn Pere  Roca. Ara una pregunta ens quedà. Qui se´n va anar? Bàsicament al voltant de quatre famílies: Can Roses, Can Llibre, família Roger i Can Vicenç.

Es tractava de les famílies on algun dels components havia tingut responsabilitat en el si del Comitè Antifeixista creat els primers dies de l'enfrontament. Can Rosas era una casa construïda als afores al 1925. Ramon Rosas Vilaseca (Súria 1880) va ser alcalde el 1937, s´exilià amb la seva dona Rosa Vilalta, mentre  la seva única filla Marta (Polinyà 1920-1936) fou la mort sobtada i la seva primera tragèdia: mai més s´ha sabut de la gent de Can Rosas; els primers anys del franquisme s´habilità com a escola, després s´ensorrà. Poca gent queda que sàpiga on era Can Rosas.  Can Llibre encara existeix ; quan la Guerra el masover Marti Obradors Farré (Sant Martí de Bages 1885) estigué de conseller a l´Ajuntament republicà i s´exilia juntament amb la seva dona Montserrat Santasusanna (Montmarçó 1887) i el seu fill Benet Obradors Santasusanna (Polinyà 1920). Mai més s´han tingut referències d´ells. Salvador Roger Graner va ser segon alcalde durant la Guerra i també prengué la determinació de l´exili , morí per les males condicions de vida fent de mosso de camp a Chevramviliers (a prop de Paris en plena Segona Guerra Mundial al 1940), la seva dona Antònia Urpina tornà a Polinyà el mateix any amb el seu nebot Josep Roger Gabarra. Els últims exiliats foren els de Cal Vicenç: Antoni Anglada Clavell, Joana Novella , les seves filles Aurora i Pilar i la neta d´un any Armonia. Precissament per Armonia Anglada podem saber moltes coses perquè es tracta d´una escriptora nordamericana (Vermont) que va publicar  un llibre de records titulat  Memoirs ofa Spanish Turtle(Author House. Indiana , 2008) on narra els seus records de l´exili. La senyora Armonia ha estat molt amable d´informar-nos d´algunes de les seves experiències:

“No em recordo del nom del camp de refugiats de França, però sí se que era a Rennes, . Segons  em conten vàrem caminar des de Polinyà fins a la frontera de França, ma mare, la meva àvia  Joana, l´avi Ton i la meva tia Pilar.  El meu avi Ton, em portà carregada a l´esquena  tot el trajecte. No teníem menjar, però segons sembla algunes cases de pagesos ens donaven alguna vianda. Patíem bombardejos  de l´aviació franquista. Anaven amb milers de persones: soldats, junts amb els altres polinyencs. Feia fred  i per les nits dormiem amagats al bosc amb mantes qui tenia. Alguns carregaven objectes personals però a la frontera el vàrem haver de deixar. La meva mare va escriure un diari , però a l´arribar a la frontera tingué por que el confiscaren i el va deixar amb totes les possessions. Quina llàstima. Quan el meu pare que estava en el front de Madrid va averiguar que nosaltres, les dones, podíem tornar a Espanya així el vàrem fer. El meu avi va trigar molts anys a tornar i a la fi va anar a viure a Sabadell”[68]

Alguns han pogut recordar-lo, d´altres mai més s´ha sabut, però on descansa Marta Rosas (Polinyà 1920-1936) gent del poble que conegué la tragèdia procura que sempre  hi hagi  flors.

LA IMMEDIATA POSTGUERRA

Els nacionals van entrar a Polinyà el 27 de gener del 1939 ,  s´hi van instal·lar a l´explanada al costat del cementiri i fins allà hi van anar els nens: alguns sortiren amb una mica de xocolata, altres van haver de munyir una vaca i donaren llet al Coronel[69], molts dels soldats eren italians, no hi hagué una desfilada triomfal a l´entrada, moltes cases estaven tancades, molts temorosos. En tot cas, la possible legalitat s´establí el mateix dia quan es realitza l´Acta de Constitució de la Comissió Gestora[70] i queda per a la història que “a Polinyà el 27 de enero de 1939 , III Año Triunfal, reunidos espontáneamente los señores abajo firmantes Pedro Bonamich Anglada, Valentín Droguet Rifá, Pedro Vilardell Solá, Jose Turell Tos, Sebastián Tena Subirats, José Bonamich Anglada, Juan Martí Gabarró, Ramon Cusidó Casanovas, Jaime Vilardell Hilari, Miquel Urpina Soley, Jaime Marqués Sallés, Miguel Rius Morató, Olegario Solá Marqués, Juan Bonamich Turell, Pedro Marqués Padró, Juan Bonamich Bonet. Todos ellos personas de orden de esta localidad acuerdan constituir la Comisión Gestora (i) juran por su honor desempeñar fielmente sus funciones con el mayor celo inspirandose en las normas de la España Nacional y del Caudillo Franco y cooperando con todo su entusiasmo al resurgir de España”[71]

La següent acta signada és el 13 de febrer del 1939, evidentment amb el canvi idiomàtic de català a castellà on s´assenyala un nou consistori escollit per la comissió gestora designada per l´autoritat militar i composta per: alcalde: Pere Bonamich Anglada (ja ho va ser en el Bienni de dretes), tinent d´alcalde: Sebastià Tenas Subirats i vocal: Jose Bonamich Anglada  (alcalde en època de la dictadura de Primo de Ribera). També a la mateixa acta s´assenyala que celebraran les reunions a les 6 de la tarda els diumenges al local del C/Puente 1 Tots dos germans Bonamich Anglada havien patit la repressió i les presons republicanes. Ara, un cop girats els rols vindrà la repressió envers els republicans; alguns dels principals dirigents s´havien refugiat a França (A. Anglada, R. Rosas, M. Obrador i S. Roger) i els qui quedaven no eren gaire conscients de les possibles acusacions. “Ara en un dia vingué la Guàrdia Civil i s´endugueren a Sabadell el carter, l´enterramorts, l´alcalde i el peó de camins”[72].Va ser el 20 de març del 1939 quan en cotxes de la Guàrdia Civil són traslladats a la presó de Sabadell a partir d´una denúncia anònima: Mateu Solà[73], Antoni Roger, Cebrià Fruitòs i L. Vilardell .Mesos després patiria la mateixa sort Jaume Vilardell Cusidó[74] quan és denunciat “de arraigado izquierdismo, socialista, miembro del comité” i ingressat el 15 de setembre del 1939 mentre el secretari Antoni Torruella[75] entra a presó el 20 de juliol del 1939. Les acusacions al secretari fan entreveure la situació esdevinguda. De fet, la denúncia és per part de l´alcalde del moment  Pere Bonamich Anglada i és , al marge de la qüestió ideològica de definir-ho com a “esquerranista” el fet que  Torruella amb un càrrec important tingué una actuació passiva quan Pere Bonamich i els seus fills, Salvador, Evarist i Josep,  són empresonats per les autoritats republicanes acusats de franquistes (els dos fills grans emboscats tota la guerra) i, a més, els expropien una bona part de les seves propietats. A l´entrada de les tropes nacionals tots tres Bonamich eren empresonats al Castell de Montjuïc amb judici pendent i condemna de pena de mort.

Sobre l´estratègia seguida per intentar alliberar els presoners republicans polinyencs cal dir que es basa en el pes del  testimoni de la gent de Polinyà considerada d´ordre que es presenten a declarar o fan cartes col·lectives intentant justificar als presos. En aquest sentit destaca el document signat per José Segarra, expendedor CNS, Jaime Marqués, secretari FET i JONS, Valentí Droguet, jutge municipal, Sebastià Tenes, 2n alcalde, Domingo Gumi, delegat propaganda OJ, Ramon Cusido, membre de la Junta Recuperadora, Antico Hilari, cap de milícia i Josep Turell, conseller de la Comissió Gestora on assenyalen (17-12-1939) que “al 1936 al saber los desmanes de los rojos en otros pueblos varias personas consideradas como fuerzas vivas se reunieron y acordaron se nombrase un Comité titulado revolucionario que sirviera para evitar toda clase de desmanes. Así gracias a la actuación de los inculpados y los otros componentes del Comité no se cometieron asesinatos y vinieron elementos sospechosos que dijeron ser de la FAI de Sabadell y se extremó la vigilancia, teniendo todos una actuación excelente”. Altres defenses són de caràcter individual com Josep Masachs quan defensa a Antoni Roger  perquè és “una gran persona que cuando fui perseguido por la FAI que vinieron a buscarme a Polinyà , él me avisó e hizo esconderme”.De fet, Antoni Roger era una persona molt reconeguda a Polinyà: carter, músic, electricista, espardenyer, barber, etc. Havia ajudat a amagar eclesiàstics amb el seu càrrec al Comitè i ara era el moment de tornar-li favors[76] O Josep Bonamich Anglada testimonia que l´alcalde Mateu Solà va declarar al cafè quan els bombardejos de Roses per la marina nacional  que tenia un telegrama amb ordres de perseguir als facciosos i va declarar  que els de dretes s´amaguessin a les cases i no els hi passaria res. El més significat i obstinat dels defensors dels republicans és mossèn Pere Roca.  Com exemples d'aquest fet  tenim la defensa que fa de l´enterramorts: “E. Vilardell fue siempre un buen hombre pero tuvo una racha de rojo, pero sin cometer ningun acto malo. Así pues si fuera posible concederle la libertad provisional y en este tiempo de recolección llevar su granito de arena a la economía agraria de la región” De fet el rector està agraït perque quan la incautació de l´ església Vilardell li va guardar tots els efectes personals  i “a mediados del periodo rojo cuando pude comunicarme con él me hicieron relación escrita de lo que guardaba “. Sobre l´alcalde Mateu Solà , Roca el valora com “de sentimientos religiosos arraigados, honradez, laboriosidad y amor a la familia. Por ello si acpetó la alcaldia fue para evitar desordenes”. Davant tots aquest avals en un període de sis a vuit mesos tots els empresonats seran absolts.

Un cas sorprenent de presó és el del masover de Can Marata Miquel Rius Morató[77] quan el 12 de setembre del 1939 la guàrdia civil fa un registre a la masia i li troben una escopeta (prohibició d´armes després de la Guerra). Aquí es volca molta gent de Polinyà per salvar-ho amb manifestacions que sempre havia estat de dretes i ara era de FET. A més durant la Guerra va amagar sis religiosos a Can Marata. Així s´hi presenta el capellà del Sant Hospital de Caldes de Montbui, Ramon Giralt,  i assenyala que es passà la Guerra amagat a casa seva. Llavors a Can Marata es feia missa cada dia i fins i tot celebraren un casament quan tot just vingué un registre policial i tots sortiren per la porta de darrera a un pou a amagar-se. Davant tants avals en dos dies tornava a ser a casa Miquel Rius.

Al Mestre Ramon Monròs i Solà  se li realitza l´expedient número 1853 on declara que ingressa a l´escola el 17 de setembre del 1919, i des de l´1 d´actubre del 1929 a Polinyà, 9 i s´adscrigué a la Federación Española de Trabajadores de Enseñanza a l´agost del 1936 de manera forçosa on arriba a tenir el càrrec de tresorer , però, segons ell, dimiteix per no estar d´acord. Li presenten un informe de la policia de Sabadell segons el qual era d´esquerres i secretari de l´Ajuntament de Polinyà, a més durant la guerra “contrajo nuevo matrimonio[78], profesionalmente cumplió y se ha adherido al Movimiento”, per la seva banda el cap de falange de Polinyà Salvador Bonamich no dubta en declarar-ho d´esquerres “pero no se ha significado”. Monròs no tindrà presó , però si problemes de feina i patirà el procés de depuració de mestres, serà desterrat i inhabilitat per ascensos.[79]El seu substitut va ser el mestre barceloní Eduard Morlans Piñol que entra a treballar a Polinyà un 15 de desembre del 1939. Curiosament també era un mestre republicà desterrat.[80]

 L´ultim pres republicà polinyenc va ser Hermenegildo Vilardell Roger que  és denunciat des de l´ajuntament de Polinyà amb una data tardana com és el 17 de setembre del 1940 perquè ha enviat cartes anònimes a l´alcalde, Ramon Sala Vivet i altres polinyencs on els hi fa amenaces de la possible tornada dels republicans i els reclama la discutida  propietat de la Societat. Així “Quildo”, com li coneixia tothom,  és denunciat com a membre de la UGT, secretari del Comitè Revolucionari de Polinyà, responsable d´incautacions i de batudes d´objectes religiosos.

La realitat, però, és que un altre cop apareix mossèn Pere Roca en una defensa del acusat de “rojo”: “sus amenazas carecen de toda mala voluntad, fue un acto de ireflexión juvenil. Mi opinión se funda en los años que lo conozco. Es un buen joven aunque de genio vivo”. A més, mossèn Pere es movilitza, fa cartes demanant ajuda i visita l´alcalde sabadellenc Josep Maria Marcet que signa un escuet “es un buen joven”. Però en un altre document, insistint el recot de Polinyà,  uns dies després l´influient Marcet  diu que de H. Vilardell té un “concepto inmejorable”

El problema és que el comandant de la Guàrdia Civil, de Sabadell informa que Quildo era de la FAI i va ser cèlebre perquè a l´octubre del 1934 amagà al cementiri de Polinyà a un dels implicats revolucionaris més importants, Josep Moix i Regàs, el futur alcalde de Sabadell i ministre republicà,. Aquest episodi ha quedat en la memòria del poble: ”el millor lloc per amagar-ho, mai l´hagueren buscant dins d´un nínxol”[81] i, a més dicta el ban de la requisa d´imatges religioses i, després és  escrivent al castell de Figueres a la fi de la Guerra.

El següent informe torna a ser de l´alcalde Ramon Solà on presenta la documentació del perit cal·ligràfic (i cèlebre escriptor  barceloní) Tomàs Roig i Llop on demostra que la lletra de les amenaces eren de Vilardell[82]. Aquest fet dóna peu a Ramon Solà a assenyalar que en principi dubtaven de l´anònim perquè al poble de Polinyà hi havia hagut un problema a la postguerra quan la família Bonamich s´havia agafat tots els càrrecs polítics i tancaren la Sociedad Recreativa i “como no desempeñaban los cargos con rectitud se dio cuenta a la Jefatura de Falange y fueron Remplazados”, posant de nou alcalde a ell i cap local de FET y JONS i tornant a obrir la Societat Recreativa amb la indignació del Quildo.

De fet, gràcies a la denúncia a H. Vilardell ens ha arribat el fosc canvi d´alcalde franquista polinyenc. Els testimonis de l´època recorden l´enorme repressió dels Bonamich i la inestimable ajuda del coronel de l´exèrcit nacional Emilio Torrent (amb familiars al poble) per a què es destituís el consistori i tornés la tranquilitat a Polinyà[83].

A partir d´aquí apareixen molts testimonis defensant durant la Guerra les actuacions d´H. Vilardell: alguns els avisava abans dels possibles registres per a que fugissin com la mitja dotzena d'eclesiàstics amagats a Can Marata, altres que “Quildo estaba al Comité para evitar desmanes y hacía  registros para cubrir las apariencias”i, de fet, fomentava que “todo el mundo hicieramos guardias para salvarnos de los de fuera” o un altre cop mossèn Pere emfatitza “era algo de izquierdas en el sentido de desear el mejoramiento de la clase obrera, pero siempre se comportó bien  e incapaz de hacer daño a nadie”.Cal assenyalar que en seu afany d´ajudar mossèn Pere va arriscar evidentment la seva posició personal.

El resultat al Consell de Guerra és que amb tants avals positius tindrà una condemna de 12 anys però llibertat condicional a 30 de gener del 1941: quasi cinc mesos a la presó del carrer Covadonga de Sabadell li costaren els anònims a Hermenegildo Vilardell.

Amb l´alliberament de H. Vilardell finalitza l´empresonament de polinyencs per la Guerra Civil. De fet, el cessament de la Comissió Gestora l´1 d´agost de 1940 i el nou alcalde Ramon Solà van significar una certa tornada a la convivència local i la desaparició del malsón de les venjances personals. Quan des de les autoritats franquistes es demanin les dades de la repressió republicana un 18 de febrer del 1941 Sala contestarà: “En la Guerra Civil en este término no tuvo lugar por parte de los vecinos del mismo ningún atentado, desmán y atropello, pues si bien se encontraron los cadaveres de cuatro personas forasteras y se cometieron desmanes en la destrucción de imágenes de la iglesia, lo fueron por individuos desconocidos por ser forasteros, únicos hechos que se registraron excepción hecha de que en los bosques del denominado Carol se hizo un aclareo de arbolado que fue ordaenada por aquel ayuntamiento y por último se informa muy complacidamente de que todo el vecindario observó un buen comportamiento, respeto mutuo y conducta ejemplar”[84]

ANNEXES

1.-  LLISTAT D´ALCALDES DE POLINYÀ (1849-1949)

   - Jose Martí 1849

   - Francisco Crusellas 1850

   - Ventura Soler 1851

   - Salvador Costa i Carbó 1853

   - Francesc Humet 1855

   -Josep Puig i Gabarra 1874

   -Pere Pascual 1889

-    Josep Roger Montcada 1902

-    Idelfons Sala Buxo 1917

-    Francisco Nava 1919

-    Josep Bonamich Anglada (6-4-1922 a-2 del 10 del 1923)

-    Pablo Balaguer Costa ( 2-10-1923 a 1-4-1924)

-    Pere Bellsolà Buxo  (1925 – 1927)

-    Joaquim Gumi Voltà 1928

-    Josep Bonamich Anglada (1928 a 8-05-1929)

-    Josep Rosell Colet (8-05-1929 a 10-02-1930

-     Josep Marquès Padró (28-2-1930 a 17 - 11 –l930)

-     Salvador Bonamich Martí ( 17 - 11 -19 30 a 15 - 5 – 1931)

-     Rafael Serra Farreras (15 del 5 del 1931 fins 2-4-1933 )

-     Salvador Bonamich Martí (2-4-1933 fins 1-2-1934)

-     Pere Bonamich Anglada (21 -10-1934 fins 26-2-1936)

-     Salvador Bonamich Martí (26-2-36 a 2-10-1936)

-     Mateu Sola Campreciós (22-10-1936 a 14-11-1936)

-      Ramon Rosas Vilaseca (14-11-1936 a 10-1-1937)

-      Pere Sola Pineda (10-1-1937 a 18-1-1937)

-      Antoni Anglada Clavell (18-1-1937 a 31-3-1937)

-      Ramon Rosas Vilaseca ( 31-3-1937 a 2-2-1938)

-      Salvador Bonamich Anglada  (2-2-1938 a 2-10-1938)

-      Ramon Puig Tos (2-10-1938 a 22-1-1939)

-     Josep Buxó Cusido (22-1-39 a 27-1-1939)

-      Pere Bonamich Anglada (13-2-39 a 5-4-1940)

-      Ramon Sola Vivet ( 5-4-1940 a- 1943)

-      Sebastià Tenas Subirats (1943 – 1949)

-      Josep Estadella Puig 1949

2.- LES PERSONES DE POLINYÀ QUE HAN DONAT EL SEU TESTIMONI:

Joan Alòs Ezquerra ,Aurora Anglada Novella , Armonia Badenes Anglada , Miquel Bonamich Urpina , Pepeta Buxó Humet, Angeleta Cabeza, Josep Estadella Bosch, Maria Teresa Farré , Maria Angela Fernández ,Carme Formigon Roig, Mercè Hilari Patsi,Joan Baptista, Remei Marçal,  Enriqueta Marquès Fruitòs, Albert Merino Igea, Jaume Pladevall  Oliveras, Pere Puig Bigas , Asunció Roger Gabarra ,Victoria Roger Gabarra, Joaquim Saball Oliveras,Jaume Salvanys,  Llorenç Solà Bernaus, Alfons Solà Vilena , Ramon Solà Turell, Agustina Urpina. ,Josep Urpina Soley,Pere Urpina Fornells,  Javier Vilardell Cusidó,  Conchita Vilardell Rosell   i els Amics de l´Arxiu de Polinyà, 

3.- SIGLES DELS  ARXIUS EMPRATS:

- Arxiu Municipal de Polinyà: APS

- Arxiu Nacional de Catalunya: ANC

- Tribunal Militar Territorial Tercero: TMTT

- Archivo Histórico Español de Madrid: AHM

- Arxiu d´Història de Sabadell: AHS

- Archivo de la Guerra Civil de Salamanca: AGCS

- Arxius de Tribunals de Barcelona: AT

- Archivo Militar de Guadalajara: AMG

- Archivo Militar de Segòvia: AMS

BIBLIOGRAFIA

AADD. Monogràfic. “Història i fonts orals” en Perspectiva escolar , núm 265 , maig, 2002

Alturo i Perucho, Jesús. Diplomatari de Polinyà del Vallès: aproximación a la història d´un poble del segle X al XII. Faventia. Monografies, 2. Bellaterra. 1985.

EDDY, Armonia.  Memoirs of a Spanish Turtle.Author House. Indiana , 2008

FERRANDO PUIG; EMILI. Fuentes orales e investigación histórica. Ediciones del Serbal. Barcelona. 2006

GOMEZ CATON, Fernando. La iglesia de los mártires. Catalunña prisionera. Mare Nostrum. Barcelona, 1989

GONZALEZ- AGAPITO, Josep i MARQUÈS I SUREDA, Salomó. La repressió del professorat a Catalunya durant el franquisme 1939-1943. IEC. Barcelona 1996.

MOLAS, Isidre. El Partit Federal de Catalunya durant la 2ª República. ICPS. Barcelona, 2001.

MUSEU HISTÒRIC MUNICIPAL DE POLINYÀ. Història Gràfica de Polinyà. Ajuntament de Polinyà. Barcelona ,1995.

SOLÉ JOSEP MARIA; VILAROYA, JOAN. Catalunya sota les bombes (1936-1939). Publicacions de l´Abadia de Monserrat. Barcelona. 1986.

VARGAS PUGA, Matias. “El protagonismo político de la CNT en los ayuntamientos catalanes (1936-1939): el Vallés Occidental”.. Espacio, Tiempo y Forma. Historia Contemporanéa (15) 2002

VILANOVA, Mercedes. Atles electoral de la 2ª República a Catalunya. V.1 Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2005.

VOLTAS, Eduard i altres. La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Volum 4. Derrota, ocupació militar i exili. Ed. 62. Barcelona, 2005.

                                            BENJAMÍ BENEDICTO I BADIAS

[1] .- Alturo i Perucho, Jesús. Diplomatari de Polinyà del Vallès: aproximació  a la història d´un poble del segle X al XII. Faventia. Monografies, 2. Bellaterra. 1985.

[2] .- http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=1&V1=08167&V3=1340&V4=1341&ALLINFO=TRUE&PARENT=1&CTX=B

[3] .- Tradicionalment dit “de la poca farina”.

[4] .- Records JSO

[5] .- Records VRG;AC, MHP.

[6] .-  A l´AHS existeix un document de l´any 1686  on s´assenyala la votació per a ser alcalde de Polinyà i allà hi són els Josep Padró, Ramon Coll, Joan Marata, Jaume Anglada, Bartomeu Farreres i Pau Carol. És a dir , els noms de les històriques masies de Polinyà. Vegeu http://www.lirondo.com/barcelona/polinya/historia/ver/dato/931

[7] .- En relació al padró del 1736 han desparegut Arnada, Estella, Marquès i Guell i han aparegut Llibre, Duran, Rosas i Fontanet. Vegeu http://www.lirondo.com/barcelona/polinya/historia/ver/dato/931

[8] .- “Encara recordo de petit anar a Barcelona a la Porta de l´Àngel, primer amb carro a Santa Perpètua, agafar l´autocar amb mon pare i un cistell de portar aviram  a deixar els capons a casa seva” Records i cessió de  RST.

[9] .- Caixa 2155 AMP

[10].-  Conegut popularment com “La bomba”

[11] .- “Pere Bonamich Anglada va tenir el primer telèfon de Polinyà. El número de telèfon era 1” Records RST

[12] .- Registre D-49 i D-50 Cronologia 1840-1855. AMS. Deferència AM.

[13] .- Totes les actes es troben a l´AMP.

[14] .- “Per la Festa Major fèiem un embalat i venien les millors orquestres.Així ,parlar de la Festa Major era com  una cosa mai vista cada any i era tema constant de conversa i il.lusions tot l´any ” Records JSO.

[15] .- Abans de la Guerra Civil sota la direcció d´Eugeni Bonamich  per actors locals es representaren obres  a Cal Balaguer de notable èxit: Terra Baixa, Les joies de la Roses, La veïna del terrat, etc. Records MHP

[16] .- Cessió de JSO.

[17] .- VILANOVA, Mercedes. Atles electoral de la 2ª República a Catalunya. V.1 Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2005. p.122.

[18] .- MOLAS, Isidre. El Partit Federal de Catalunya durant la 2ª República. ICPS. Barcelona, 2001. p. 73

[19] .- VARGAS PUGA, Matias. “El protagonismo político de la CNT en los ayuntamientos catalanes (1936-1939): el Vallés Occidental”.. Espacio, Tiempo y Forma. Historia Contemporanéa (15) 2002. pp. 379-390.

[20] .- Generalitat de Catalunya, Departament de Seguretat i Interior Registre General 11730 4. Feb. 1937 ANC.

[21] .- Havia estat sostret al propietari de Can Llibre, Felip Llibre.

[22] .- Records AS

[23] .- AMP Padró 1936 i complements.

[24] .- Carta de Francisca Garcia AMP Febrer 2008.

[25] .- AMP Caixa 225

[26] .- Fotocòpies Causa General a AMP.

[27] .- GOMEZ CATON, Fernando. La iglesia de los mártires. Cataluña prisionera. Mare Nostrum. Barcelona, 1989. p.553.

[28] .- Existeix una tendència a ressituar  responsabilitats als exiliats, òbviament sense possibilitats de repressió i alleugerir les actuacions dels que romanen al poble.

[29] .- Records MBU

[30] .- Segons declarà al Consell de Guerra a Mateu Solà. TMTT

[31] .- L´actual rector de l´església de Polinyà, mossèn Joan Baptista, ens  va confirmar  que van cremar tots els arxius.

[32] .- Records JSO.

[33] .- Es tracta d´un de les poques documentacions que han arribat intactes als nostres dies de l´AMP. És el llibre de finances de l´Ajuntament on posen el nom de tots els que cobraven per ser “patrulleros”.

[34] .- Rcords VRG.

[35] .- Records JSO

[36] .- També hi assistí l´arxiprest de Sant Fèlix (record JB)

[37] .- “Costarà molts anys que ens tornin la propietat”. Records ABA

[38] .- Es tracta d´una gravació en vídeo de dues hores del 1994  on Jacint Marquès i la seva dona Teresa Cebrià deixaren constància de records històrics. Cedida per la família Alòs Marquès.

[39] .- “A Can Costa hi havia més de 30 polinyencs amagats” Records MBU

[40] .- Records JEB

[41] .- AMP Caixa Lleves.

[42] .- Records JSO i CV i llistat JM

[43] .- Records JVC

[44] .- Records JEP

[45] .- “no vagis que ara ve la grossa i us mataran a tots li digué el meu sogre” records MBU

[46] .- Records CM I documentació AMG

[47] .- No és recordat al poble , però sí a les dades de l´Ajuntament sobre morts de la Guerra Civil i pèrdua de veinatge a la postguerra.

[48] .- Records PB i ,MAF.

[49] .- Llistat de morts de Jacint Marquès.

[50] .- Records JVC

[51] .- Records JS

[52] .- Segons consta a l´AGCS

[53] .- Cedida per la família Alòs Marquès.

[54] .- Records JVC

[55] .- Records JVC. És factible que fos ell quan Jacint Marquès declarà en la gravació del vídeo que “el fill de l´alcalde que morí a València”

[56] .- Records LSB.

[57] .- Documentació i records CVR

[58] .- VOLTAS, Eduard i altres. La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Volum 4. Derrota, ocupació militar i exili. Ed. 62. Barcelona, 2005. p.180.

[59] .- Records ARG

[60] .- AMP. Caixa Lleves.

[61] .- Trobat a AMS

[62] .- “Massa xerraires i a la fi sempre hi ha algú que denuncia” Records JVC

[63] .- “recordo que estaven atemorits i no  entenien res perquè s´hi feia en castellà i llavors a Polinyà ben poca gent sabia  el castellà”. Records MHP

[64] .- Records JS

[65] .- Als anys trenta ja no surten als padrons perquè van anar a viure a Sabadell.

[66] .- Records JA

[67] .- Records JVC

[68] .- Records ABA

[69] .- Records JVC, MBU,

[70] .- AMP C- 2154

[71] .- AMP

[72] .- Records TFC

[73] .- S.U. 4119 del TMTT és el mateix de tots Quatre.

[74] .- S.U. 15699 del TMTT

[75] .- S.U. 11694 del TMTT

[76] .- “Ens contaven els qui anaven a veure´l a Sabadell que de vegades hi havia tres capellans visitant-lo i els policies s´estranyaven que un teòric republicà tingués tals amics”. Records VRG

[77] .- SUM . 1740 del TMTT

[78] .- Ramon Monròs es divorcià en època republicana i s´hi tornà a casar durant la Guerra, evidentment amb el nou règim que no acepta les lleis republicanes la seva situació legal era complicada.

[79] .- GONZALEZ- AGAPITO, Josep i MARQUÈS I SUREDA, Salomó. La repressió del professorat a Catalunya durant el franquisme 1939-1943. IEC. Barcelona 1996. p. 178

[80] .- Records JVC.

[81] .- Records JVC

[82] .- De fet, Ramon Solà reconeix a les declaracions que en principi pensava que l´anònim era Salvador Bonamich Gavarra.

[83] .- “No hi havia dret aquí no es matà a ningú durant la Guerra i tornaren amb un afany de venjança absurda” Records MBU.

[84] .- Causa General… AHN 000025