Embedded Files
Voluntaris i membres de la Guàrdia Nacional d'Illinois omplint fosses comunes a la ciutat de Chicago, el 17 de març. Amb el desglaç imminent, les comunitats que conserven algun tipus d'organització es veuen obligades a prendre mesures, ben conscients del perill que suposa l'aflorament dels cadàvers.
El futur dels soldats canadencs (imatge) i nord-americans, veterans del front europeu és incert. Mentre els rumors sobre una possible evacuació proliferen entre la tropa, no es coneix qui pot prendre la decisió o aportar-ne els mitjans.
Tropes britàniques del Govern de Sa Majestat obrint-se pas a trets pels carrers de Salisbury. L'apel·lació a la unitat sota l'estendard monàrquic, personificat per Guillem V, és acollida amb indiferència o rebuig, depenent de la zona. Els escassos recursos amb què compta el nou monarca converteixen la seva empresa en poc més que una quimera.
L’hivern de finals de 2004 i principis de 2005 és particularment fred. Quan s'enceta l'any, les baixes civils a la majoria de les nacions industrialitzades es troben al voltant del 15%. Però això canvia ràpidament. Amb els sistemes de transport i de comunicacions desapareguts, la distribució d’aliments esdevé gairebé impossible i moltes de les operacions per socórrer la població es tornen impossibles. En tot l’hemisferi nord, la fam, a una escala mai coneguda, ve a continuació de la caiguda dels míssils. Però el pitjor encara ha d'arribar. L’hivern ha contribuït a ajornar l’aparició de les primeres epidèmies, però aquestes arriben amb la primavera, originades pels milions cadàvers sense sepultar. Els pitjors temors del poc personal mèdic disponible, sense mitjans per poder fer front de manera efectiva a aquestes malalties, es confirmen àmpliament. Les pestes, la febre tifoidal i el còlera se sumen a moltes altres malalties que s’escampen entre la població mundial. El VIH i la tuberculosi s'estenen amb rapidesa, i no solament a l’Àfrica. Però el pitjor vindrà de la SARS (síndrome respiratòria aguda greu) i de la grip convencional. La mortaldat entre la població mundial arriba fins al voltant del 60%. Aquest és el rerefons on es forjarà el nou món.
França, Bèlgica i Luxemburg havien format la Unió Francobelga (UFB) només dos anys abans, però des de llavors s’han incorporat a aquesta aliança diversos països africans i de l’Orient Mitjà: Camerun, Dahomey, Djibouti, Gabon, Oman, Senegal, Tunísia i els Emirats Àrabs. França i Bèlgica han rebut alguns danys a la seva costa atlàntica i van perdre totes les seves refineries quan Anvers, Dunkerque, Le Havre i Nantes van ser atacats amb armament nuclear durant l'any passat. El govern de París té diverses proves que assenyalen l’OTAN com a responsable d’aquests atacs i ordena a un dels seus SNLE (tipus de submarí francès equipat amb míssils balístics) a mar obert que contraataqui. Es llancen dos míssils contra els Estats Units, que ocasionen greus danys concentrats en pocs objectius de gran importància estratègica. El coneixement íntim que té França sobre els procediments de l’OTAN li dona un avantatge decisiu i l’organització, temerosa de veure polvoritzades les seves darreres defenses, assegura a París que França ha deixat de ser considerada com un objectiu. Mentrestant, el govern francès decreta la llei marcial i quan es fa evident que un torrent de refugiats es dirigeix cap a França, París ordena el tancament de les fronteres i autoritza a les seves unitats militars a fer girar cua als refugiats, obrint foc si és necessari. Als Pirineus es produeixen diverses escaramusses amb unitats militars espanyoles que semblen actuar pel seu propi compte, mentre gran nombre de civils intenta penetrar a França pel sud-oest. Al nord, l’exèrcit francès rep l'autorització per desplaçar-se per ocupar posicions defensives a la riba oest del Rin, amb el propòsit de poder assegurar una barrera geogràfica sòlida, desencadenant una curta, però violenta guerra amb Alemanya i Holanda. Mentre els refugiats s’acumulen a la frontera, les terres alemanyes del Saar són annexionades. Entre els territoris francesos i alemanys hi queda una terra de ningú, una mena de franja intermèdia on la fam seguirà a les revoltes i la lluita, fins a quedar progressivament deserta.
Alemanya conserva el seu govern central, que aconsegueix imposar el control sobre els militars i exercir l’administració des de la ciutat de Nuremberg. Així i tot, el país ha patit danys gravíssims i diversos regions, algunes d’elles d’extensió important, escapen al control del govern. Les principals ciutats holandeses estan destruïdes i el país es troba parcialment ocupat per l’exèrcit francès. Àustria es troba ocupada per tropes estrangeres d’origen divers, que viuen del territori. A l’oest del país, el govern alemany gaudeix d'un suport ampli i el que queda de l’exèrcit austríac es fusiona amb la Bundeswehr. A l’est es constitueix un govern comunista a Viena que governa amb l’ajuda de les unitats soviètiques que han quedat aïllades en aquest territori.
En el que un dia va ser Itàlia, Milà i Torí han estat objectiu nuclear, però la divisió política que va sorgir abans de la guerra encara sobreviu. L’Església catòlica Romana és cada cop més influent i comença a tenir un pes creixent en els assumptes polítics. Ha arribat a convèncer Padània de retirar-se del sud de la península i la República de Nàpols torna a ser una nació independent, tot i que pràcticament no hi existeix un govern centralitzat. La majoria de les autoritats locals tenen un grau de corrupció altíssim i es troben controlades, a la pràctica, per càrtels mafiosos, que ha trobat en Roma un aliat poderós. A la pràctica, el Vaticà i les màfies exerceixen el control conjunt sobre aquesta zona.
A la península Ibèrica, les principals ciutats i refineries d’Espanya i Portugal van ser també objectiu nuclear. Això ha tingut efectes devastadors i els governs centrals de preguerra de tots dos països s'han descompost. Gibraltar es troba organitzada sota control britànic, però l’àrea compresa en un radi de 20 km està sumida en l’anarquia i una refineria de les proximitats va rebre l’impacte d’un cap nuclear. A Portugal s’estableix un nou govern a Braga, que exerceix la seva influència sobre els nou antics districtes de la zona nord del país i la totalitat de la Galícia espanyola. A Espanya, Andalusia i Catalunya han declarat la seva independència i estan començant a formar les seves pròpies repúbliques. Madrid ha deixat d’existir i en algunes comunitats autònomes un grapat de ciutats s’han començat a estructurar com governs quasi-feudals que ofereixen un cert grau de seguretat als seus habitants. En moltes altres ciutats i pobles, la població sobreviu en nuclis independents, sovint aïllats, mentre una bona part del territori es troba amenaçat per elements de la Guàrdia Civil (Espanya) o de la Guàrdia Nacional Republicana (Portugal) o d’unitats militars que porten una existència basada en el bandidatge i el saqueig.
Els Balcans i els territoris del voltant (Eslovènia, Romania i Turquia) plantegen una variada col·lecció de diferents situacions, amb regions governades per països estrangers, àrees reduïdes que es poden considerar estables, i zones de caos generalitzat on la guerra no mostra cap signe de remetre. Una situació similar es dona a Ucraïna, on diverses unitats militars segueixen vinculades als interessos soviètics mentre les unitats ucraïneses s’organitzen en diverses faccions que, buscant de nou la independència, s’enfronten sovint les unes contra les altres. Com a resultat d’aquesta manca d’unitat, les forces soviètiques han estat capaces de retenir un fràgil control sobre Crimea i el corredor vital que enllaça Bielorússia amb Romania. Les altres nacions de l’Europa Oriental es troben en diferents situacions. Hongria és estable i ha pogut escapar dels pitjors efectes de la guerra, arribant a constituir-se com una valuosa font de subministraments per tots aquells que puguin pagar, independentment del bàndol. Eslovàquia es troba estructurada en governs locals, però àmplies àrees del país s’enfronten a l’amenaça constant de saquejadors i bandits. La situació a la República Txeca és desesperada, amb Praga destruïda i altres ciutats importants severament bombardejades. L’establiment d’algun govern militar de caràcter local dona una certa estabilitat en zones puntuals, però els extensos danys que han sofert els centres industrials i els nuclis de comunicacions suposaran un obstacle gairebé insalvable per qualsevol esforç de reconstrucció durant els anys vinents. Polònia està simplement arrasada, amb només un grapat de supervivents, governats per unitats militars poloneses o estrangeres, que s'estableixen en sistemes d’acantonament repartits per tot el país.
El Regne Unit ha patit nombrosos atacs nuclears i s’enfronta al perill d’una autèntica guerra civil. Els supervivents del govern de preguerra s’apleguen al voltant de la figura del Príncep Guillem, que ha estat coronat com a Guillem V (conegut popularment com a “King Bill”). El Govern de Sa Majestat (HMG) s’estableix a Portsmouth i s’embarca immediatament en operacions militars orientades a restaurar la plena sobirania sobre el reialme. Fins al moment els èxits han sigut ben escassos i només exerceix el govern sobre la zona sud-est de la Gran Bretanya. Escòcia i Gal·les han esdevingut estats independents, juntament amb Cornualla, mentre que a la majoria d’Anglaterra, les ciutats supervivents han declarat la seva independència davant l’evidència que no poden esperar ajuda immediata per part del Govern de Sa Majestat.
La Península Escandinava escapa gairebé indemne, amb l’excepció dels territoris del nord de Noruega septentrional i de Finlàndia oriental. Des de principis d’any els governs de la zona mostren la seva preocupació per l'amenaça que suposa el procés de descomposició que sembla haver-se apoderat de l’UESS. Per tractar sobre aquest problema, diversos caps d’estat es troben a Kalmar l’1 de setembre. Tres dies abans, l’alt comandament soviètic del districte militar de Leningrad havia llançat una ofensiva a gran escala contra Suècia per apoderar-se dels centres de producció i de matèries primeres. El 5 de setembre, Dinamarca es retira de la nova iniciativa, però Finlàndia, Noruega i Suècia signen el tractat per la Nova Unió de Kalmar, disposats a fer front a l'amenaça conjuntament. És una sorpresa ben desagradable pels soviètics, sense prou tropes a la zona per a enfrontar-se a les forces combinades dels tres països escandinaus. Tot i que mantenir encara l’illa de Gotland, les unitats soviètiques es veuen obligades a retirar-se quan són incapaces de fer front a les forces sueques i veuen amenaçada la seva rereguarda pels finesos. Quan arriba l’hivern, la majoria de les unitats soviètiques en territori escandinau es dissolen, donant lloc a nombroses partides de combatents independents que suposaran una futura amenaça en les extenses terres salvatges fineses.
Dins l'UESS Les ciutats més remotes reneguen de Moscou i alguns territoris s’erigeixen en repúbliques independents, prenent el control sobre el que queda de les unitats militars en les seves zones. Els comandants regionals i els que dirigeixen unitats als fronts refusen de continuar obeint ordres del comandament central i comencen a actuar per compte propi, sovint intentant d’establir-se com a reietons en els seus petits reialmes. En mig d’aquest desgavell, el 20 de desembre el mariscal Aleksei M. Ivanovsky protagonitza un cop d’estat militar a Moscou que expulsa l’antic govern i estableix el Comitè per la Salvació de la Mare Pàtria (KCR en el seu acrònim en rus). Comparat amb les capacitats del govern d’abans de la guerra, el KCR és feble, però aconsegueix alguns èxits realment destacats: Restaura, de manera limitada, el subministrament d’energia a Moscou i reactiva algunes línies de producció, fent possible que es puguin enviar subministraments a algunes unitats militars. El KCR també començarà a treballar en la recuperació parcial de la xarxa ferroviària, mirant de posar els fonaments d’una estabilitat versemblant. S’enfronta a una tasca gegantina que durarà dècades.
A l’Àmerica del Nord, mentre es reforça l’atmosfera de guerra civil, una onada de refugiats provinent dels Estats Units comença a creuar Rio Grande en direcció a Mèxic. Això és massa pel govern socialista de coalició, que escull incorporar-se immediatament a l’ALBA, establint nombrosos camps de refugiats. Amb l’arribada de les altes temperatures estivals, aquests camps són territori propici per aixecaments i disturbis i el govern mexicà ordena que aquests esclats de violència siguin reprimits per la força de les armes. Els estats nord-americans fronteres protesten i acaben formant una aliança de circumstàncies que comença a concentrar qualsevol soldat disponible prop de la frontera mexicana. Esperant tallar aquesta amenaça de soca-rel, unitats de l’exèrcit mexicà creuen el Rio Grande. Però aquest moviment serveix com a pretext a l’estat major nord-americà per fer una crida a les armes, apel·lant al patriotisme. Inesperadament i en qüestió d'unes poques setmanes, les revoltes dins dels Estats Units s’apaivaguen i el poble nord-americà va responent a la crida mentre els voluntaris comencen a concentrar-se en les antigues instal·lacions militars federals supervivents. Aquestes primeres unitats de voluntaris, encara escasses en personal i armades amb una variada col·lecció d’armament reunit a correcuita, es desplacen ràpidament cap al sud. Les escaramusses aïllades guanyen intensitat fins a desembocar en una guerra oberta, quan l’ALBA declara la guerra als Estats Units en nom del govern mexicà. Columnes blindades lleugeres mexicanes, recolzades aviat per forces cubanes i per la improvisada divisió soviètica “Amèrica Latina”, comencen una escomesa cap el nord-est, en direcció a Arkansas, i cap al nord-oest, en direcció al sud de Califòrnia. Al nord, el Comandament Soviètic de l’Extrem Orient reuneix totes les forces de les quals disposa i durant els mesos de gener i febrer llança la seva darrera ofensiva, aconseguint fer desembarcar un cos d’exèrcit a les costes d’Alaska, que aconsegueix progressar ràpidament. Amb l’arribada del mes de Juny, quan aquestes forces arriben a Whitehorse (Canadà), topen amb la defensa aferrissada de tropes nord-americanes i canadenques. Quan el que queda de la Tercera Flota dels Estats Units enfonsa les restes de la Flota Soviètica del Pacífic, les forces soviètiques es veuen obligades a aturar-se bruscament. Algunes unitats emprenen la retirada. D’altres quedaran aïllades i decideixen incorporar-se a l’OTAN. Unes poques sobreviuran pel seu compte, dedicant-se al bandidatge i el saqueig.
Al mar, les unitats navals supervivents de la Quarta Flota dels Estats Units comencen a entrar en acció contra les forces d’ALBA. Els esforços desplegats per aquesta flota per assolir la supremacia al mar són notables, però els seus mitjans són molt reduïts, fins al punt de no poder evitar el desembarcament de tropes cubanes i veneçolanes a Florida i Texas. Durant un temps sembla com si els territoris dels sud dels Estats Units hagin d'acabar caient en mans de l’invasor. Però el govern nord-americà decideix que això no és admissible i dona ordres al creuer Vicksburg de llançar míssils de creuer equipats amb cap nuclear contra Cuba, Mèxic i Veneçuela. Abans que el Vicksburg sigui definitivament enfonsat, les ciutats de Caracas, Maracaibo, L'Havana i Mèxic han quedat arrasades, juntament amb totes les refineries petrolíferes amb excepció de la més petita, a Ciudad Madero (Mèxic). Aquesta refineria, però, quedara seriosament danyada per atacs convencionals, fins al punt que la seva capacitat productiva queda reduïda a un terç del seu nivell. Aquest és el darrer atac nuclear de la guerra, que posa punt final a les operacions militars en aquesta la zona i sembra la inestabilitat entre els membres d’ALBA, fet que acabarà cau sant la dissolució de l’aliança i el començament de la guerra civil a Mèxic.
Les unitats militars que han quedat aïllades a Florida són esmicolades per milicians activistes de l’organització “Nova Amèrica”, que lluiten al costat de cubans americans. El conflicte força pacte un alto el foc entre les forces federals i les anti-federals, però quan el congrés nord-americà es torna a reunir per primer cop després que la guerra entrés en la seva fase nuclear, alguns dels senadors i congressistes supervivents no hi assisteixen.
Això no impedeix que l’antic governador d’Arkansas, John Brodward, autoproclamat senador d'una de les dues vacants pel seu estat, sigui escollit President de la Casa de Representants. El general Jonathan Cummings, membre de l’Estat Major Conjunt, refusa reconèixer la validesa constitucional de l’elecció, alegant la falta d’acord formal i les irregularitats en les credencials de molts dels congressistes assistents. El general decreta la continuació de la llei marcial fins que es entri en vigor un nou cens d’una manera pràctica, pas obligat, segons ell, per un repartiment just dels càrrecs del congrés i dels vots electorals per la presidència.
El President Broward respon demanant la dimissió de Cummings, que refusa fer el pas. Tot i que algunes unitats militars donaran recolzament al nou govern civil, la gran majoria seguirà obeïnt les ordres de l’Estat Major Conjunt, particularment aquelles unitats desplaçades a ultramar. La raó és simple: l’hàbit de l’obediència està profundament arrelat i, en molts casos, és tot el que ha permès a aquestes unitats sobreviure fins aquest moment. El principal efecte d’aquesta divisió és l’erosió definitiva del govern central, però s’aconsegueix evitar el retorn a un estat de guerra civil. Forçats a escollir entre dos governs rivals (coneguts com Civgov i Milgov), tots dos amb considerables punts febles pel que fa a les seves reivindicacions de legitimitat, molts estats optaran, simplement, per ignorar-los. Alaska declara la seva independència i, sorpenentment, les pròpies unitats soviètiques que han quedat aïllades en el seu territori formaran el nucli del seu futur exèrcit. Hawaii és, de facto, independent.Utah, Texas i altres estats declaren la seva independència, mentre la nova Confederació d’Estats Sobirans (CSS en anglès), quedarà constituida per Alabama, Georgia, Mississipi i Tennesse. L'organització Nova Amèrica incrementa les seves accions en tots els Estats Units i governa els estats de Maine i Forida. L’FBI refusa fer costat a cap dels governs constituïts i intenta organitzar-se com una organització extra-territorial, operant en tot l’àmbit dels anteriors Estats Units, però independentment de qualsevol estructura de govern, antiga o nova. Oficialment, les forces del Civgov i del Milgov intenten evitar la conforntació armada, però es produeixen enfrontaments locals en instal·lacions clau, sagnants preses de poder dins d’unitats militars i nombrosos assessinats i “guerra bruta” entre les agències d’intel·ligència rivals.
Més al nord, el Quebec, recolzat per la Unió Franco-Belga, declara la seva independència i mobilitza les seves forces contra el Canadà. Les escaramusses amb les unitats lleials al govern legal del Canadà sovintegen, però no s’arriba a desencadenar un veritable enfrontament.
El Carib serà, un cop més, escenari de pirateria i de viatges, com a mínim, arriscats. Cuba (independent), Guadeloupe i Martinica (aliades de França) i Trinitat i Tobago (aliades del Govern de Sa Majestat) són els únics territoris que compten amb autèntics governs amb capacitat de control i es troben immersos en la lluita diària per aconseguir sobreviure en el mar de caos en el que s’ha transformat la regió. Cuba roman com l’únic estat plenament independent tot i que, després de la destrucció de l’Havana, la seva societat esdevé cada cop més rural. Aconsegueix fer tornar a bona part de les seves unitats militars i prendre el control de Grenada durant el procés, gairebé per accident. En tota l’Amèrica Central, els governs legals fan front a renovats moviments insurgents, menys en el cas de Panamà, que es manté amb el suport del Civgov dels Estats Units. La totalitat de la regió que abasta des de Colòmbia fins a Surinam (antiga Guyana Holandesa) és governada pels càrtels, mentre Equador, Perú i Bolívia fan front a la insurgència activa de Sendero Luminoso i d’altres grups. El MERCOSUR ha tancat les seves fronteres i ha establert tocs de queda en totes les nacions membres, exemple imitat per Xile. Tot i que tots aquests països es veuen obligats a mantenir continues operacions contra-insurgència, seran capaces de seguir explotant els seus recursos i es mantindran organitzades.
A l’Orient Mitjà, la lluita no sembla decantar-se per cap dels bàndols en conflicte, i els exèrcits desplaçats a la zona es troben cada cop més aïllats. A finals d’any, els pous petrolífers d’Iran, Iraq i Aràbia Saudita segueixen en flames, malgrat els esforços locals. I tot apunta que poden seguir així durant mesos o anys. La coalició ha format el seu propi govern i continua enfrontant-se als xiïtes de l’Iran i l’Iraq, que segueixen gaudint del suport de les unitats soviètiques de la zona, tot i que actuen independentment de Moscou. Oficialment, la ruta cap a l’interior de l’Àsia Central encara està oberta, però els governs semi-independents de la zona i la revifalla dels antics sistemes tribals són font contínua de perills. El món àrab ha perdut qualsevol sentiment d’unitat. A Israel, algunes ciutats, com Jerusalem, són abandonades al seu propi destí, però els pobles i les organitzacions agrícoles (kibbutz) segueixen donant el seu suport incondicional al govern, que encara manté el control sobre un exèrcit organitzar, diversos vaixells i una reduïda força aèria.
A Àfrica i a Àsia continua la situació de l’any anterior. A Oceania, però, es produiran esdeveniments importants. Austràlia, Nova Zelanda i diversos països del Pacífic envien els seus representants a una conferència que té lloc el 15 de març a Sidney. Després de dues setmanes de deliberacions, declaren la seva neutralitat en qualsevol conflicte vigent i creen la Unió Confederal d’Oceania (UCO). Les barreres al comerç entre els estats membres desapareixen i s’apliquen mesures proteccionistes cap a l'exterior. L'UCO quedarà gairebé immediatament implicada en una guerra amb Indonèsia. Les noves polítiques de la unió causen l’expulsió massiva de treballadors indonesis i Jakarta reacciona impulsivament declarant la guerra. Tot i que la lluita serà extremadament dura, especialment en els mars del voltant de Darwin, on els indonesis aconsegueixen desembarcar tropes, les forces de l'UCO acabaran enduent-se la victòria, ajudats per l’ofensiva de Malàisia a Borneo i per la intervenció del portaaeronaus tailandès Chakri Naruebet (rebatejat Vampire un cop Tailàndia s’incorpora a l’UCO). El govern de Jakarta, derrotat, és substituït per un nou executiu favorable a Canberra. Un nou tractat de pau posa fi a la breu guerra, mentre part de l’exèrcit indonesi opta per revoltar-se.
Tropes fineses avancen amb el suport de foc de morter, atacant les restes d'una unitat soviètica prop d'Eno, a 30 km de la frontera russa, el 25 de novembre.
Un refugiat espanyol retingut al pas fronterer d'Irun. La supervivència de França com a nació és un reclam poderós. La resposta francesa és clara: França no pot permetre's refugiats.
Un policia de Barnsley (Yorkshire del Sud) fa guàrdia davant d'un magatzem de queviures, municipal, activat pels plans de crisi traçats per les autoritats angleses de preguerra.
Un soldat hongarès equipat amb un vestit de protecció NBQ encarregat de mesurar l'índex de radioactivitat prop de la frontera amb Àustria.
Civils xinesos de la zona de Shijiazhuang es desplacen cap al sud, allunyant-se d'objectius industrials destruïts, amb ajuda de les tropes del nou senyor de la guerra de la província de Hebei, el general Liang.
L'atac de l'USS Vicksburg contra Maracaibo acaba amb la indústria petroliera veneçolana. Els Estats Units actuen coneixedors que ALBA no pot respondre nuclearment.
Els lloables esforços del KCR representen una petita llum d'esperança pels moscovites, enmig d'una situació de mort, desesperació i misèria. Els mercats d'intercanvi i el repartiment de queviures en són les primeres iniciatives.
El paper dels irregulars nord-americans serà clau per repel·lir els invasors a l'estat de Florida. La lluita a les poblacions esdevindrà caòtica i molts grups paramilitars seran conscients del poder que poden arribar a exercir en un país que es desintegra
Una imatge insòlita d'un soldat rus en un parc de Viena, possiblement al mes d'abril. Les restes de les unitats soviètiques a Àustria es comprometen amb el nou govern comunista de Viena i es limiten a ignorar qualsevol nova ordre de l'alt comandament soviètic.
Voladura del pont de Rees, el 17 de juliol. Un cop assegurada la riba oest del Rin, França optarà per destruir la majoria dels ponts que encara romanen dempeus, seguint la seva estratègia de mantenir aquesta via fluvial com la seva nova frontera oriental.
Tropes franceses descarreguen material mèdic a Martinica. França està decidida a consolidar-se en el seu nou paper i reforça els lligams amb els seus territoris d'ultramar. Significativament, tot i el caos i les incerteses, ni Martinica ni Guadalupe han intentat escindir-se de la República.
Esquerra: Ciutadans nord-americans en plena fugida cap al sud, prop de Schulenburg, a 60 km d'Austin (Texas), el 16 de febrer. L'espectre de la radiació impulsa un èxode massiu cap a Mèxic i donarà lloc a la llavor d'un nou conflicte. Centre i dreta: Dues imatges molt similars en dos països tradicionalment enfrontats. Com arreu, els civils de Grècia (centre) i Turquia (dreta) s'hauran d'enfrontar a una existència miserable enmig de les runes.
Page updated
Google Sites
Report abuse