>>>Twilight:2000

Aquest serà un any marcat per un pas més en l’escalada de tensions internacionals. La crisi entre la Xina i Taiwan s’accentua quan els Estats Units opten per canviar la seva actitud inicial, de relativa neutralitat, per una posició més agressiva, que es materialitza en l'enviament a la zona, a mitjan mes de maig, de dos grups navals basats en portaavions. No es tracta només d’un mer gest d’advertència cap a la Xina, sinó de la clara demostració que els Estats Units estan disposats i preparats per la lluita. Amb la important amenaça que suposen els dos poderosos contingents navals nord-americans per la seva magra marina, la Xina esdevé plenament conscient de la necessitat d'establir noves aliances. Amb aquesta finalitat, el 26 d’abril es constitueix l’Organització de Cooperació de Shangai (OCS). I, com a punt determinant, l'OTSC (Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva) decideix incorporar-s'hi. Com a resultat, la lenta cooperació tècnica que s’havia anat desenvolupant des de l'any 1991 entre xinesos i russos, evoluciona de manera considerable, tant en rapidesa com en proporció. En aquest nou context de cooperació, es potencia l’intercanvi, s’envien més matèries primeres des de l'URSS, es comença a projectar un oleoducte comú i s’arriba a un acord per establir el tipus de canvi entre el Yuan i el Ruble. La República Popular de la Xina escull accelerar el seu rearmament i encarrega a Rússia una primera remesa de destructors llançamíssils del tipus Sovremennyy, un navili específicament dissenyat durant la fase final de la guerra freda per intentar contrarrestar l’aclaparador poder dels grups de batalla nord-americans basats en portaavions. A mitjan desembre, aprofitant una visita a Moscou, el primer ministre Xinès Li Peng fa una comanda que inclou submarins d’atac moderns (classe Kilo), avions de combat del tipus Sukhoi Su-27 Flanker i un dels portaavions remodelats de la classe Kiev, que s'acorda que serà transferit a la Xina en un període de dos anys.

Un altre esdeveniment important té lloc a Àsia quan, el 18 de setembre, un submarí nord-coreà del tipus Sang-O apareix en un punt de la costa sud-coreana després de quedar-hi embarrancat. Malgrat les protestes des de Pyongyang i la pressió exercida per la comunitat internacional, Corea del Sud decideix considerar la tripulació del submarí com espies i la totalitat dels mariners són executats. Això suposa un abrupte final dels esforços conciliatoris, farcits d'obstacles, duts a terme durant dels darrers anys entre les dues Corees. Corea del Nord opta per sol·licitar la seva incorporació a la nova OCS. L'Organització de Cooperació de Shangai decideix que Pyongyang no serà un membre de ple dret, però se li garanteix l'estatus d’observador.

Des de la caiguda de la coalició de Berlusconi, la inestabilitat política a Itàlia ha estat la norma imperant al país durant tot l'any passat. Aquesta inestabilitat és responsable, en bona part, del sorprenent desenllaç de les eleccions que tenen lloc durant el mes d’abril. La Lliga Nord aconsegueix gairebé el 25% dels vots, aconseguint 138 diputats i 67 senadors, controlant així tots els escons corresponent a les regions del nord, amb excepció d’Emilia-Romagna. Gairebé immediatament, Unberto Bossi, el líder de la Lliga Nord, declara les seves intencions d'independitzar el nord d’Itàlia (amb la denominació de Padània). Això esdevindrà una realitat quan les dues altres coalicions polítiques (L’Ulivo i Polo delle Libertà) es comencin a desintegrar després de l’estiu. Al nord, les manifestacions multitudinàries i els disturbis seran una constant fins al mes de novembre. La secessió es fa efectiva a partir del dia 26 d'aquest mateix mes. Gaudint d'un ampli suport popular i sostinguda per una part important de l’exèrcit, Padània és reconeguda per la comunitat internacional. Es crea La República de Nàpols, que inclou la meitat sud de la península i que es troba governada per una coalició d’esquerres anomenada Neo-Ulivo, encapçalada per Romano Prodi. El Lazzio i Sardenya seguiran el seu propi camí, sota el govern d'Òscar Luigi Scalfaro, i establiran un fort lligam amb el Vaticà, fet que fa que aquests territoris siguin popularment coneguts com “l’Estat Papal”. Finalment, les diferents faccions en els territoris de l'antiga Itàlia prenen la decisió de celebrar una “Conferència Italiana” que ha de tenir lloc durant el mes de gener de 1997.

Mentrestant, la intervenció del govern alemany en favor de les reivindicacions dels Sudets tenen un fort impacte a les eleccions del mes de maig a la República Txeca. El Partit Comunista de Bohèmia i Moràvia aconsegueix la majoria de representants i Filip Vojtech serà l'encarregat de formar el nou govern, mentre que l'europeista Václav Havel es veu forçat a dimitir. Al setembre, la República Txeca pren la decisió d'interrompre el seu iniciat procés d'adhesió a la Unió Europea (alentit per les pressions alemanyes) i comença un procés de negociació amb l’URSS. Sense les pressions havia patit per incorporar-se a la Unió Europea, Filip Vojtech apel·la a la nova OCS i la República Txeca n’esdevé membre de ple dret l’1 de novembre.

La guerra civil a l’Iraq acaba amb la divisió del país quan els xiïtes, controlant el que queda de l’exèrcit regular iraquià i recolzats per Iran, s’assegura el control sobre Bagdad i sobre la meitat sud del país. En conseqüència, concentren a les seves mans la majoria dels pous petrolífers i això els permet una ràpida entrada de diners. El territori xiïta s’estructura com a república islàmica i el Gran Ayatollah Mohammad Sadeq al-Sadr n’esdevé el nou cap d’estat. Mentrestant, kurds i sunnites, juntament amb el que queda de la Guàrdia Republicana i encara rebent subministraments nord-americans que arriben per Israel i Jordània, emprenen una campanya terrorista mentre estableixen la República Lliure d’Iraq, amb capital a Tikrit. El 6 d’abril el govern turc llança l'Operació Falcó, una ofensiva contra els rebels del Partit Kurd de Treballadors al sud de Turquia, mentre creixen les sospites sobre la possible implicació d'unitats regulars kurdes.

A Àfrica, el coronel Ibrahim Baré Maïnassara treu del poder el primer president democràticament escollit del Níger, mitjançant un cop d’estat. La lluita esclata a Monròvia, Llibèria, entre diversos grups rebels i la facció liderada per Charles Taylor aconsegueix prevaldre. Els disturbis continuen a Sud-àfrica. Tot i la creixent brutalitat emprada pel govern en els seus intents per mantenir el control, els estats veïns i la comunitat internacional es limiten només a expressar tímides condemnes verbals. Al novembre, el vicegovernador de la província de Kivu del Sud, al Zaire, ordena als membres de l'ètnia Banyamulenge (tutsis ruandesos) que deixin el país o s’enfrontin a la pena de mort. La revolta dels Banyamulenge no es fa esperar. Les forces Anti-Mobutu es combinen per formar l’Aliança de Forces Democràtiques per l’Alliberament del Zaire, que rep el suport dels líders africans dels estats dels Grans Llacs, particularment del ruandès Paul Kagame i de l’Ugandès Yoweri Museveni mentre que la majoria de l’exèrcit zairès s’uneix a Laurent Désiré Kabila en la seva marxa sobre Kinshasa.

A l’Amèrica del Sud diversos grups insurgents i càrtels de drogues incrementen la seva influència i esdevenen més actius: a Bolívia (Comisión Néstor Paz Zamora, CNPZ), a Xile (Frente Patriótico Miguel Rodríguez, FPMR), a Colòmbia (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia, FARC i Ejército de Liberación Nacional, ELN), a Guatemala (Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalteca, URNG), a Honduras (Frente Patriótico Morazanista, FPM), a Mèxic (Ejército Zapatista de Liberación Nacional, EZLN i Ejército Popular Revolucionario, EPR), a Nicaragua (Contras) i a el Perú (Movimento Revolucionario Túpac Amaru, MRTA).

Malgrat la situació, les relacions entre l'URSS i la Xina continuen amb bon peu i la implicació de negocis occidentals en tots dos països encara se segueix incrementant. Estranyament, el ciutadà mig nord-americà percep el món com més estable mentre el continu creixement econòmic que ha caracteritzat el país durant la primera meitat dels noranta beneficia el president Clinton. Durant el mes de novembre aconsegueix sortir reelegit per un marge substancial de vots

El mateix dia, el govern pakistanès de la primera ministra Benazir Bhutto és dissolt pel president Farooq Leghari després de contínues acusacions de corrupció. En el govern entrant s'hi anirà implicant un nombre creixent d’alts càrrecs de l’exèrcit pakistanès.