>>>Twilight:2000

>>>Pinzellades prèvies

Abans d'entrar a explicar el significat de les esmentades categories, potser és convenient aclarir uns quants aspectes. En cap cas ser exhaustius i ens hem pres a llicència de fer algunes simplificacions.

Durant el segle XX el concepte d'un exèrcit permanent ja era un factor llargament consolidat en la majoria de les nacions que més tard van formar part dels dos grans blocs enfrontats a la Tercera Guerra Mundial. L'exèrcit permanent és una força armada integrada per oficials i tropa que es dediquen plenament al servei d'armes (com a professió o temporalment) i que no es dissol en els períodes de pau, en contraposició a exèrcits d'èpoques anteriors, que només eren mobilitzats en temps de guerra i es desmobilitzaven ràpidament un cop havia acabat el conflicte.

La fórmula per la qual les diferents nacions van establir els seus exèrcits permanents no va ser única. Depenia de la idiosincràsia de cada país, del moment polític, dels mitjans econòmics i dels objectius que es pretenia que l'exèrcit fos capaç d'assolir. Algunes nacions occidentals, com els Estats Units o el Regne Unit, van optar per la professionalització, mantenint un exèrcit en armes format per tropes i oficials pagats i amb dedicació plena al seu ofici. D'altres van optar pel sistema de servei militar obligatori, que consistia bàsicament en oficials professionals i tropa de lleva. Aquesta tropa estava constituïda per civils obligats per llei a fer el servei d'armes durant un període que variava de país en país. Les solucions mixtes van ser molt comunes en els països de l'Europa occidental, fos com a mesura definitiva o com una manera de fer la transició entre el servei militar obligatori i la professionalització dels seus exèrcits.

Els exèrcits professionals ofereixen avantatges obvis per molts estats: es disposa sempre de personal amb un grau d'instrucció adequat i l'experiència acumulada es manté i es transmet dins de la institució; es redueixen els números totals en favor de la qualitat i d'una formació permanent que no es perd pel fet de llicenciar una lleva; es disposa d'un alt grau de disponibilitat; s'elimina el rebuig que pot suposar el sistema de lleves obligatori entre la societat civil; s'adopta equip més sofisticat confiant en la formació del personal que se'n farà càrrec, etc. Qualitativament, és superior a un exèrcit format per reclutes i és l'opció lògica pels estats disposats a desencadenar operacions militars de duració acotada i objectius limitats més enllà de les seves fronteres, confiant en la seva preparació i superioritat tecnològica.

A finals del segle XX, els exèrcits basats en lleves totals o parcials solien tenir unes dimensions comparativament majors que els seus equivalents professionals. La raó bàsica darrere d'aquest fet és que el cost de mantenir un recluta de lleva és inferior al d'un soldat professional i que s'assumeix que el servei d'armes és un dret i un deure que s'ha de fer extensible a tots els ciutadans (normalment homes) que estiguin en edat militar. Al llarg de la Tercera Guerra Mundial es va posar de manifest que el sistema de lleves també aportava avantatges importants, sobretot en el marc d'un conflicte no-limitat. Per explicar aquests avantatges, anem a aclarir el darrer dels conceptes que volíem introduir, el de la reserva.

Ja es tracti d'un exèrcit professional, de lleva o d'una barreja de tots dos, sempre hi ha un punt en comú: els/les reservistes. Quan un militar professional finalitza el seu contracte o un recluta forçós finalitza el seu servei, es llicencia i passa a l'anomenada reserva. La reserva és el grup de persones que, havent acomplert el seu servei d'armes, és susceptible, fins a una certa edat i segons determinades circumstàncies, de ser mobilitzat en cas d'una crisi rellevant.

En el cas dels exèrcits amb anys de tradició professional, la quantitat de reservistes susceptibles de ser mobilitzats en cas d'urgència és molt més minsa que en el cas d'un exèrcit de lleva. Els exèrcits professionals, més limitats en les seves dimensions, nodreixen la reserva amb un nombre inferior de "llicenciats", de persones que han finalitzat la seva contractació amb el seu respectiu exèrcit. En contraposició, les nacions amb un exèrcit basat en les lleves no para de nodrir periòdicament la seva reserva, cada cop que una promoció de soldats finalitza el seu servei militar.

Quan les baixes van començar a delmar les unitats al front, els països que havien anat a la guerra amb exèrcits professionals disposaven de menys recursos humans per un conflicte que s'allargava i que agafava totes les característiques d'una guerra de desgast. Per empitjorar la situació, societats civils com la nord-americana, que havia donat per fet que el conflicte era cosa de professionals, van trobar-se davant de la decisió del seu govern d'aplicar el reclutament forçós. Els avalots, protestes i revoltes per fer front a una decisió que era considerada del tot antidemocràtica no es van fer esperar.

En el cas de l'URSS, ens trobem davant d'un exèrcit permanent de lleva, amb moltes particularitats, manada per oficials professionals. Aquest factor, els conceptes que acabem d'introduir i la necessitat de tenir unes forces armades adequades pel seu paper com a gran superpotència té molt a veure amb la classificació en categories que intentarem explicar a continuació.

Abans i durant la guerra, aquesta prioritat o categoria assignada a una divisió indicava un nivell de disponibilitat per entrar en acció. Però en tots els casos, les places de tropa estaven ocupades per personal de lleva. Les divisions de més categoria eren les situades en zones potencialment conflictives. Disposaven de tot l'equipament i de tot el personal, fins i tot incloent reserves. A mesura que s'anava davallant en la categoria, la divisió tenia menys personal de lleva assignat permanentment i menys equipament. En la darrera categoria, la divisió era un mer grup d'oficials professionals a càrrec d'uns pocs reclutes i gairebé només existia sobre el paper. En cas de conflicte les divisions de més categoria es trobaven directament disponibles per intervenir. Immediatament, s'activava el sistema de mobilització i els reservistes començaven a emplenar les places de les divisions de la categoria següent mentre en paral·lel també arribava el material necessari. I així successivament.

Tot plegat es basa en la creença que els reservistes i els nous reclutes serien capaços de realitzar la gran varietat de feines que no necessitaven grans habilitats tècniques i per les quals ja havien rebut instrucció, mentre que els comandaments professionals s'encarregarien de donar cohesió i dirigir tota la massa d'homes i materials de la manera que consideressin adequada. En un pocs dies un reservista podia tornar a recordar el procés repetitiu de carregar un canó de campanya. Un oficial ja s'encarregaria de coordinar el foc. El mateix podia dir-se dels conductors de canons autopropulsats, dels fusellers o dels sapadors encarregats de cavar una trinxera, per posar uns quants exemples. El gruix de les forces terrestres de l'Exèrcit Roig es trobava concebut sota aquesta particular norma, que explica també la robustesa i la simplicitat de bona part de l'equipament militar soviètic.

El sistema de lleves es veuria posat a prova fins a límits insospitats durant els següents anys.

-Categoria B (2): Normalment integrades immediatament a rereguarda dels potencials focus de conflicte. En temps de pau es trobaven a entre un 50% i un 75% del seu potencial. Es considerava que mobilitzar la divisió totalment podria realitzar-se en un termini de 72 hores. S'assumeix que, generalment, les divisions de categoria B tenen assignats equipament d'inferior qualitat que les divisions de categoria A. En el cas de la situació a Europa, just a l'inici de les hostilitats en aquest territori, això no és totalment cert. Per exemple, l'equipament de les divisions de categoria B que van intervenir ràpidament a Polònia provinent de les repúbliques bàltiques portava el bo i millor que la tecnologia d'armaments soviètica podia oferir. En general la indústria soviètica va ser capaç d'equipar les divisions de categoria B de manera adequada. Cal considerar també que els batallons llançacoets, i les unitats de reconeixement i comunicacions de les divisions tipus B eren sempre mantingudes a un nivell de disponibilitat equivalent al tipus A. Un altre punt important és que moltes de les divisions tipus B ja es trobaven totalment mobilitzades abans de l'inici de la guerra a Europa, amb l'URSS enfrontada a revoltes internes mentre el gruix de l'exèrcit es trobava compromès en els combats a la Xina.

-Categoria C (3): En temps de pau es trobaven a entre un 10% i un 33% del seu potencial. Com en el cas anterior, cal considerar que els batallons llançacoets i les unitats de transmissions i reconeixement tenien un grau de disponibilitat més elevat, equivalent al tipus B. Es considerava que mobilitzar la divisió totalment podria realitzar-se en un termini de 2 mesos i que recórrer a aquest tipus de divisions era un recurs d'emergència. Però en realitat ja es va procedir a activar divisions del tipus C a partir de l'any 1996. El seu material militar provenia de dipòsits d'emergència dotats amb vehicles i equipaments de la dècada dels setanta o anterior, molt sovint totalment obsolets. Algunes d'aquestes divisions van participar en els dispositius de seguretat i d'emergència dins de les fronteres de la Unió Soviètica després que es produís l'intercanvi nuclear. Moltes altres van intervenir en els diferents fronts.

-Divisions "en quadre": Anomenades als llibres de Twilight: 2000 com a mobilized-only divisions, aquestes unitats eren l'autèntic darrer recurs, la darrera carta a jugar si les coses anaven terriblement malament. A efectes pràctics, abans de la guerra, aquestes divisions existien només sobre el paper. En els casos més afortunats, la divisió es trobava "en quadre", només amb les oficials indispensables per amalgamar homes i material a mesura que els anés arribant. En els casos més comuns, la divisió era un llistat amb els noms dels oficials reservistes i els centres de reclutament d'on haurien de provenir les tropes. El temps de mobilització estimat no era inferior als tres mesos. Moltes d'aquestes divisions van ser mobilitzades des dels diferents districtes militars de l'estat un cop la guerra va esdevenir nuclear, quan era pràcticament impossible subministrar-los vehicles i equipament en condicions. Pel que fa al nombre dels seus integrants, el més usual és que mai arribessin a la meitat de les previsions d'abans de la guerra. Les missions que es van adjudicar a aquest tipus d'unitats era divers. Van participar en les zones de conflicte en un moment en què el nivell dels combats ja havia davallat de manera notòria i començaven a sorgir els primers acantonaments. Algunes d'elles van ser equipades com unitats de cavalleria. Moltes d'aquestes divisions tenien com a objectiu proveir de certa seguretat a les zones de rereguarda, lluitant contra els saqueigs i el bandidatge. Però en alguns casos es van convertir elles mateixes en la principal font de saquejadors i bandits.