>>>Twilight:2000
>>>Ampliació de rerefons: La Cavalleria Soviètica a la Tercera Guerra Mundial
>>>Autor: Marc Oddball
En els anys previs a l'inici del tercer conflicte mundial existien unitats de cavalleria blindada i cavalleria aèria als Estats Units, unitats d'hússars, dragons i llancers al Regne Unit o de cuirassers a França, per posar només uns exemples. L'ús d'autèntics cavalls es trobava relegat únicament a actes cerimonials. Els tancs, els vehicles de combat d'infanteria, els helicòpters i els transports blindats n'havien pres el relleu. Però a mitjan any 2000 la situació és ben diferent. Les mancances de combustible, munició i recanvis, les baixes acumulades en quatre anys de guerra i el desgast continuat dels vehicles combinat amb la impossibilitat de substituir-los, han reduït les modernes unitats mecanitzades a una ombra del que havien estat. I el cavall ha recuperat un lloc destacat en aquesta nova etapa. Tot i que els exèrcits occidentals també faran servir muntures per finalitats diverses (transport en zones de difícil accés, reconeixement, patrulla i enllaç) serà el Nou Pacte de Varsòvia i, sobretot, l'Exèrcit Roig, el que en farà un ús més extensiu. I com a diferència fonamental, al marge d'incorporar els cavalls en els trens logístics de les seves unitats o utilitzar-los per a tasques auxiliars, l'exèrcit soviètic arribarà a formar autèntiques unitats de combat muntades.
Els cavalls mai han deixat d'estar presents entre les unitats de la Guàrdia de Frontera. Després de la 2a Guerra Mundial els seus membres eren curosament seleccionats pel KGB. Abans de la 3a Guerra Mundial, la Guàrdia de Frontera s'havia vist implicada en combats durant el conflicte amb els xinesos del l'any 1969 i durant la guerra a l'Afganistan.
La 132a Divisió de Cavalleriava ser mobilitzada a principis de 1999 al Districte Militar del Volga, per ser enviada posteriorment a Polònia
Elements de la 94a Divisió de Cavalleria en algun lloc proper a Peitz (Alemanya), el juny de 2000
>>>Un principi
En el Nou Pacte de Varsòvia es van donar un seguit de condicions que van afavorir la formació d'unitats muntades durant la guerra. El punt de partença ja els era favorable. A l'inici del conflicte les estadístiques de preguerra xifraven en més de cinc milions la població de cavalls de les repúbliques soviètiques i en gairebé un milió i mig la de Polònia. Aquests nombres superaven amb escreix els dels països de l'Europa Occidental, amb mitjans agrícoles fortament mecanitzats. L'esclat del terrible conflicte entre la Unió Soviètica i la Xina va causar, de manera indirecta, que el Kremlin propiciés la tinença i l'ús de cavalls en les granges col·lectives. La guerra amb els xinesos consumia tropes i materials a un ritme espaordidor mentre a Europa les tensions diplomàtiques s'agreujaven i feien presagiar un conflicte imminent. L'activitat militar va rebre màxima prioritat pel que feia a la producció industrial i al subministrament de combustible. Afavorir la utilització de cavalls en les tasques agrícoles va constituir una alternativa més per alleujar la pressió sobre els sectors més crítics per continuar l'esforç bèl·lic. Un altre punt que més tard va resultar valuós va ser el fet que les unitats de la Guàrdia de Frontera soviètica encara feien ús de cavalls en les seves patrulles per les zones més accidentades de les extenses fronteres de l'estat. Més tard això va proporcionar un nucli de genets i soldats experimentats al voltant dels quals constituir les noves unitats de cavalleria.
Quan la guerra va estendre's a Europa i el conflicte va esdevenir nuclear la població de cavalls en els països centre-europeus va patir una abrupta davallada. Les zones rurals en països com Alemanya o Polònia, on es desenvolupava gran part de la lluita, van resultar afectades pels efectes dels caps nuclears que en un primer moment tenien com a objectiu les unitats militars desplegades al front. Quan, en la fase següent, les armes atòmiques van començar a ser utilitzades contra nuclis industrials i de comunicacions, l'èxode de la població de les ciutats cap a les zones rurals va decantar encara més la balança. Després de l'intercanvi nuclear, durant el terrible hivern entre els anys 1997 i 1998, una població presa per la fam va trobar en el bestiar agrícola una font immediata d'aliment, sense importar les conseqüències que després se'n derivarien i van esclatar greus conflictes entre els habitants del rerepaís i els refugiats provinents de les ciutats. En aquest aspecte, la situació dins de les fronteres de la Unió Soviètica va ser prou diferent. Les extenses àrees rurals es trobaven molt sovint lluny dels objectius nuclears de l'OTAN i dels centres de població importants. I les autoritats soviètiques, que ja havien convertit el bestiar agrícola i els cavalls en un bé estratègic arran de la guerra amb la Xina, no van mostrar cap mena de vacil·lació a aplicar la pena capital immediata a qualsevol fos atrapat sacrificant bestiar encara productiu.
Emblema d'espatlla de les unitat de cavalleria de la Unió Soviètica
>>>Els cavalls
Naturalment, disposar de cavalls no ho era tot. Molts eren varietats destinades al tir d'aparells agrícoles o a ser utilitzades com a bèsties de càrrega. Hi havia gent entesa en l'ús dels cavalls en les feines al camp, però el nombre dels que coneixien realment l'art de la munta era molt més reduït. No es disposava d'arnesos i selles en les quantitats adequades. L'any 2000, els cavalls usats en el territori europeu distaven molt dels animals, criats exclusivament per la guerra, que havien participat en els camps de batalla del segle XIX. Però l'extens territori soviètic va demostrar posseir races tan variades com els climes i els terrenys que abastava. I, el que era més important, les tradicions de criança dins de les fronteres de L'URSS, malgrat tota la seva varietat, posaven l'èmfasi en dos punts primordials. El primer era que un cavall havia de ser pràctic i que per complir aquesta condició havia de ser capaç de realitzar una gran varietat de tasques. El segon punt era la resistència i la capacitat de supervivència. Algunes varietats eren capaces de trobar aliment a les estepes sota un metre de neu i de recórrer grans distàncies. Durant els segles XIX i XX, Rússia mirava amb incomprensió la predilecció per les races especialitzades i curosament seleccionades que mostrava occident. Els cavalls de l'URSS podien no tenir un aspecte impressionant, però eren fruit del territori, del seu clima i de l'acció de l'home a parts iguals. I a imitació de les seves muntures, els genets que les menarien de nou a la guerra serien soldats durs i pràctics.
Soldats i muntures de la 43a Divisió de Cavalleria creuen el llit d'un rierol sec sota minsa protecció de granades de fum, el juliol de 2000, en algun punt proper a Kalisz (Polònia)
>>>Les unitats
Convé no oblidar que recórrer a la formació d'unitats de cavalleria va ser una decisió obligada per la necessitat. En dona bona mostra el tipus d'unitats que van acabar constituint l'espina dorsal de la cavalleria soviètica al front centre-europeu. Bàsicament es poden englobar en dos grans grups. El primer era el format per divisions de categoria A o B (vegeu categories de les divisions soviètiques en aquest enllaç) que havien resultat gairebé anihilades i que havien perdut la major part del seu equipament motoritzat i/o mecanitzat. El que s'havia pogut salvar de la divisió era enviat a rereguarda per procedir a la seva reconstrucció com a unitat de combat. Però a partir de l'any 1998 les possibilitats de fer retornar una divisió motoritzada o mecanitzada al seu estatus original eren nul·les. El segon grup era el format per les divisions "en quadre". Dins de la particular estructura de mobilització soviètica, aquest tipus de divisió existia gairebé només sobre el paper fins al moment de la seva mobilització. Fins llavors, la divisió estava "en quadre", amb només un 5% de la seva dotació, els elements indispensables per integrar els reclutes o reservistes que arribarien en el moment de la mobilització i que acabarien de completar els nombres necessaris per transformar la divisió en una unitat operativa. Mobilitzar una divisió d'aquest tipus era considerat un recurs d'emergència. La major part d'aquestes divisions van ser mobilitzades a partir de l'any 1998, quan els atacs nuclears ja havien fet impossible que la indústria soviètica pogués subministrar prou nombre de vehicles per substituir els que s'havien perdut o per equipar qualsevol nova unitat mobilitzada.
En alguns dels casos anteriors es va procedir a reconstruir les unitats com a divisions de cavalleria. A tal efecte es va fer necessària la cerca d'instructors adequats. Els més apreciats van ser els provinents de la Guàrdia de Frontera, però no van ser els únics. Un gens menyspreable grup de voluntaris veterans, que havien format part de les darreres divisions de cavalleria soviètica abans de la seva dissolució definitiva a finals dels anys 50, van ser repartits entre les diverses divisions destinades a la nova cavalleria com a instructors. La resta provenia directament de la vida civil, molts d'ells de les repúbliques asiàtiques. L'entrenament amb els cavalls tenia una duració aproximada de 18 setmanes. A partir de llavors la unitat era considerada com a apte per participar en el combat.
De bon principi les noves divisions de cavalleria sempre van comptar amb un menor nombre d'integrants que les seves homòlogues d'altres branques. Seguint l'herència de les divisions de cavalleria soviètiques al final de la Segona Guerra Mundial (se'n van mobilitzar més de vuitanta), les noves unitats de cavalleria haurien d'haver comptat, sobre el paper, amb uns 6000 integrants. La veritat està lluny d'aquests nombres i les divisions de cavalleria de l'any 2000 compten amb un màxim de 4000 efectius. Cada divisió disposa d'una companyia de quarter general, una companyia de transmissions, una companyia de sapadors, tres regiments de cavalleria i un d'artilleria. No hi ha dues divisions amb el mateix equipament, que en molts casos és fruit de les circumstàncies. Al contrari que les seves predecessores a la Segona Guerra Mundial, les divisions de cavalleria soviètiques del 2000 no disposaven de cap mena de vehicle de motor en el seu origen, tot i que moltes han incorporat a les seves files vehicles capturats o requisats als civils. Cada regiment de cavalleria està compost per quatre esquadrons de cavalleria, una bateria de morters i un esquadró d'armes pesants, on normalment es troben integrades les unitats tipus Tachanka (llegir més endavant).
L'equipament individual dels genets que formen part dels regiments de cavalleria de la divisió és força variable. Hi ha una major preferència per la utilització de les variants tipus carrabina basades en els fusells d'assalt de la sèrie AK-74 o AK-47, com l'AKS-74 o l'AMD-65 de fabricació hongaresa, sacrificant l'abast efectiu de tir en favor de la reducció de la mida i de la disponibilitat d'una culata plegable o retràctil. Per les esquadres dotades d'armes automàtiques de suport, l'elecció sol decantar-se per la utilització dels rifles automàtics del tipus RPK o RPK-74, en lloc de les més voluminoses metralladores PK. Els tiradors selectes s'equipen amb l'omnipresent SVD Dragunov. En general hi ha una major presència d'armes curtes que en una unitat convencional d'infanteria, fet que, en algunes unitats, s'utilitza en conjunció amb armes de fulla llarga, generalment matxets i, ocasionalment, autèntics sabres. En molts casos, la utilització d'armes de fulla llarga depèn dels líders d'escamot i no s'ha pres una autèntica decisió sobre la seva conveniència. Alguns oficials opinen que en certs moments, una càrrega ràpida i decidida contra un objectiu feble pot escurçar el combat i dispersar fàcilment l'oponent. D'altres opinen que és millor desencoratjar qualsevol possible càrrega "al vell estil" i prefereixen evitar qualsevol possible temptació evitant que la tropa disposi d'aquest tipus d'armes.
Cada regiment de cavalleria sòl comptar amb una bateria integrada per tres morters de 82 mm. Cada morter és transportat desmuntat per peces entre tres genets, mentre que la munició pot viatjar en carruatges de tipus divers. Els regiments d'artilleria de les divisions es troben integrats, sobre el paper, per tres bateries de tres morters automàtics tipus Vasilek de 82 mm. El Vasilek és fàcil de transportar a remolc amb un tren de quatre o sis cavalls i dona una bona cadència de foc sostinguda. El fet que l'artilleria divisional i regimental només disposi de morters dona com a resultat un abast limitat, però proporciona major mobilitat al conjunt de la divisió.
Alguns experiments han provat de ressuscitar l'antic concepte del Tachanka, que es remunta a la Primera Guerra Mundial, quan l'Exèrcit Roig va adaptar carruatges estirats per cavalls com a plataformes per metralladores pesants. L'any 2000 n'existeixen múltiples variants, algunes amb metralladores pesants del tipus KPV i d'altres amb llançagranades automàtics. Entre els Tachanka actuals de més èxit hi trobem el basat en el sistema antiaeri ZPU-4. El ZPU-4 és bàsicament un muntatge quàdruple de metralladores de 14,5 mm sobre un bastidor de quatre rodes concebut per ser remolcat per un vehicle.
El ZPU-4 no necessita cap mena d'adaptació complicada per ser utilitzat per la cavalleria, i pot ser remolcat fàcilment per un tir de dos cavalls. Havent perdut el seu rol inicial com a element antiaeri, la cadència de 6000 trets per minut del ZPU-4 és molt apreciat com a arma de suport dins de les noves divisions de cavalleria.
Les divisions no disposen d'unitats especialitzades en la lluita antitanc, confiant aquest paper en els nombrosos llançacoets del tipus RPG-7 o RPG-16 repartits entre les dotacions que integren els regiments de cavalleria.
El ZPU-4 és un muntatge antiaeri quàdruple basat en la metralladora pesada KPV que data de l'any 1949. La seva senzillesa i robustesa l'han convertit en un dels nous Tachanka de la cavalleria soviètica.
>>>Avantatges, desavantatges i tàctiques
Òbviament, l'abundància d'armes de foc automàtiques suprimeix el tradicional paper de la cavalleria com a força de xoc que confia en la càrrega i en l'impuls com a arma primària. El soldat de cavalleria de l'any 2000 utilitza la muntura com un medi per desplaçar-se fins a una posició avantatjosa i combatre "a peu dret", utilitzant tàctiques pròpies de la infanteria moderna.
Les unitats de cavalleria assajades pels soviètics ofereixen algunes avantatges importants.La gran majoria de les delmades unitats mecanitzades i motoritzades que han sobreviscut fins l'any 2000 només disposen d'un petit percentatge de la seva dotació inicial de vehicles de qualsevol tipus, de manera que els desplaçaments que impliquin una part important dels seus efectius s'han de realitzar, obligatòriament, al ritme de marxa de la infanteria. Un soldat equipat pot cobrir de manera sostinguda una velocitat mitjana d'entre 5 i 6 km per hora, comparat amb els 18 km per hora de genet i muntura. Fins i tot prenent el millor cas, el d'una divisió amb una dotació considerable de vehicles encara operatius, l'escassetat dels combustibles derivats del petroli i l'obligatorietat d'emprar alcohol en el seu lloc dona com a resultat una velocitat de desplaçament modesta. Un exemple el trobem en la 5a Divisió d'Infanteria Mecanitzada dels Estats Units durant la fase inicial de la darrera ofensiva de l'OTAN a Polònia, l'estiu de 2000. Reforçada amb prou vehicles blindats per a esdevenir la punta de llança en l'ofensiva, la 5a va protagonitzar un ràpid avanç de 150 km en tres dies, sense gaire oposició enemiga, per aturar-se una setmana sencera a Torun, el seu primer objectiu, i destil·lar prou combustible pel següent salt endavant. A efectes pràctics la 5a va desplaçar-se a un ritme de 18 km diaris. Malgrat els motors modificats per poder admetre la utilització d'alcohol com a combustible, el seu baix rendiment energètic en comparació amb els derivats del petroli causa que els vehicles consumeixin combustible a un ritme fins a tres cops superior.
Naturalment la cavalleria també té els seus desavantatges. Un cavall no ofereix cap mena de protecció al genet i és ell mateix extremadament vulnerable. El foc d'artilleria pot causar baixes importants i, tot i que els soldats poden buscar refugi, les muntures que no estiguin ferides o mortes tenen tendència a fugir. És necessari tenir cura dels cavalls després d'una llarga jornada de marxa si es pretén que les bèsties es trobin sempre en les condicions més adients. Trobar pastures adequades no sempre és possible i depèn de l'època de l'any, fent necessari sovint el transport d'algun tipus de farratge de qualitat i d'altres aliments complementaris, com gra, fruita dolça o polpa de remolatxa.
La seva veritable fortalesa radica en la seva mobilitat. Una unitat muntada té possibilitats de poder defugir el combat en condicions desfavorables i una major facilitat per atacar zones desprotegides que impliquin desplaçaments rellevants. Les incursions ràpides d'atacar i desaparèixer són un dels seus papers fonamentals. En el teatre d'operacions europeu del 2000, on la línia de front ha deixat d'existir i moltes de les unitats romanen acantonades en poblacions rurals, les unitats muntades tenen múltiples oportunitats per buscar punts d'infiltració que puguin servir per iniciar una ràtzia i retirar-se ràpidament un cop finalitzada. Els cavalls poden moure's per terreny prou accidentat per a ser considerat impassable per la majoria de vehicles i necessiten una logística molt més lleugera, de manera que una fracció molt més gran dels soldats que formen part d'una unitat de cavalleria pot estar destinada directament a combatre. La virtual desaparició de l'aviació de combat elimina el que hagués estat un dels seus màxims enemics. La cavalleria també ha demostrat la seva utilitat en seguir la velocitat de marxa d'elements blindats en accions ofensives quan no hi ha prou vehicles per a transportar infanteria de suport. Un bon exemple el constitueix el suport que el 22è Exèrcit de Cavalleria Soviètic va donar al 4t Exèrcit Cuirassat de la Guàrdia durant el contraatac de juliol de 2000 al centre de Polònia.