>>>Twilight:2000

El 24 d’abril, els països que formen part de l'OCS signen a Moscou l'anomenat Tractat per la Reducció de Forces Militars a les Regions Frontereres, seguit poc després, per l'establiment del Tractat de Veïnatge i Cooperació, que afegeix una nova dimensió política a la seva cooperació, tant en l’aspecte civil com militar. L’article 9 del tractat declara que “... quan sorgeixi una situació en la qual una de les parts signants consideri que la seva pau es troba amenaçada o soscavada o en la que es vegin implicats interessos per la seva seguretat o quan s’enfronti al risc d’agressió, les parts contractants mantindran contacte i deliberacions per tal d’eliminar aquesta amenaça.” Aquest article és entès per occident com un pacte de defensa i la nova aliança passa a ser coneguda internacionalment com El Pacte de Shangai. Les primeres reaccions no es fan esperar. L’1 de juliol el Regne Unit declina cedir la sobirania de Hong Kong a la República Popular de la Xina (1a Crisi Xinesa-Occidental) i suspèn els plans previstos per la reducció de les seves forces armades. El govern francès incrementa lleugerament la seva despesa militar (que tornarà a arribar al 3,7% del seu PIB), reprèn el projecte, repetidament ajornat, del seu segon portaavions nuclear i es planteja expandir la seva marina. Suècia comença un procés de modernització del material militar que havia posat en reserva i Alemanya, en col·laboració amb Ucraïna, inicia el seu projecte de posada a punt militar. Mentrestant es produeix la Conferència Nacional Italiana, que durarà des del mes de gener fins al març i que dona com a resultat el ple reconeixement de la situació de facto. Els diplomàtics nord-americans obtenen un èxit notable quan aconsegueixen portar de nou a Albània, Grècia i Macedònia a la taula de negociacions. Com a resultat, aquests tres països signen un acord en el qual es comprometen a reconèixer les actuals fronteres de cadascú, afavorint una certa estabilitat a l’àrea dels Balcans.

A Albània es succeeixen les manifestacions de protesta de ciutadans albanesos que demanen que se'ls retornin els diners després de les pèrdues massives ocasionades per la caiguda d’un esquema d’inversió piramidal que ha afectat bona part de la població. Al sud, algunes de les protestes acaben provocant actes de violència, especialment al voltant de la població portuària de Vlora, on alguns dels ciutadans arriben a armar-se amb armes provinents del saqueig d’algunes bases militars. El president Sali Berisha declara l’estat d’emergència, però les revoltes s’escampen arreu del país i acaben afectant la capital, Tirana, durant un període de més de dues setmanes. Un estat d’anarquia domina Albania fins al punt que la meitat sud del país queda sota control de grups de revoltats i bandes de malfactors. L’11 de març, el Partit Socialista aconsegueix una important victòria quan el seu líder, Bashkim Fino, és nomenat primer ministre. Però aquesta transferència de poder no sembla aturar el malestar de la població i, tement que aquest sentiment arribi a afectar territoris veïns, l’ONU autoritza l’enviament d’una força de 7.000 soldats amb la missió de restaurar l’ordre i garantir el proveïment de la població. Quan la situació s’estabilitza queda palès que s’ha perdut la pista sobre una gran quantitat d’armament que pertanyia a l’exèrcit albanès i que comença a apareixer al mercat negre internacional i en mans de l’Exèrcit d'Alliberamentde Kosovo (UÇK).

L’UESS proposa reconèixer la independència ucraïnesa a canvi del reconeixement de la República Soviètica de Crimea i que es transfereixin tots els artefactes nuclears que han quedat en poder del govern ucraïnès. Ucraïna es resisteix, en un principi, en acceptar un acord que significa la renúncia definitiva de les seves reivindicacions sobre Crimea. Però assetjada per la corrupció, el crim organitzat i una reducció del 60% del seu PIB, acaba acceptant el tracte, aconseguint el seu reconeixement com estat sobirà per part de tots els membres integrants del Pacte de Shangai.

A Àsia, les relacions entre totes dues Corees segueixen extremadament tenses, però durant aquest any no es produirà cap acció agressiva per part de Pyongyang o Seül. Ambdós governs es limiten a reforçar les seves respectives posicions al paral·lel 38. La Xina sembla experimentar un creixement de la seva estabilitat a mesura que el nivell de vida dels seus habitants millora. Contràriament, l’economia Japonesa continua empitjorant. El superàvit del 2,4% de l’any 1991 ha deixat pas a un dèficit del 4,3% l’any 1996 i sembla es pugui incrementar fins al 10% l’any següent, mentre que el seu deute nacional respecte el seu PIB arriba al 100%.

A l’Orient Mitjà, el 19 de febrer mor assassinat el Gran Ayatollah Muhammad Sadiq al-Sadr en un clar intent de desestabilitzar la República Islàmica de l’Iraq. En qualsevol cas, la maniobra no sembla tenir efecte i el difunt és substituït pel seu fill Muqtada al-Sadr, un líder radical de només 24 anys.

Al mes de maig finalitza la Primera Guerra del Congo, quan Laurent-Désiré Kabila entra a Kinshasa i s’autoproclama president, canviant el nom del país pel de República Democràtica del Congo. La situació a Sud-àfrica segueix empitjorant i deriva lentament cap a una guerra civil. La major part de la lluita té lloc a la meitat oriental del país.