>>>Twilight:2000

Amb motiu del seu discurs de presa de possessió del càrrec, el president Clinton declara que “... la nostra democràcia no només ha de ser l'enveja del món; ha de ser el motor que impulsi la nostra pròpia renovació. No hi ha res dolent a Amèrica que no pugui ser guarit pel que hi ha de bo a Amèrica...”. Després d’aquestes primeres declaracions, el nou president dels Estats Units concentra la major part dels seus esforços a les problemàtiques internes del país. Es produeixen canvis a la política sanitària, es milloren els drets de la població homosexual i es dona un fort suport a la NAFTA (North American Free Trade Agreement, Tractat sobre el Lliure Comerç d’Amèrica del Nord). S’afavoreix el diàleg amb Rússia, deixant les amenaces de banda i començant un procés de reducció de la despesa militar.

A l’Europa Occidental, però, les coses es veuen d’una altra manera. El suport financer de Moscou a diversos països, el nou clima cordialitat exhibit en les relacions entre la Xina i Rússia, la ràpida modernització de l’Exèrcit Roig i la intervenció a Crimea han causat preocupació entre els aliats dels Estats Units al Vell Continent. França, tot i cancel·lar alguns dels seus programes armamentístics, pren la decisió de mantenir el seu nivell de despeses militars al voltant del 3% del seu producte interior brut. Al Regne Unit i a Suècia, alguns equipaments militars que estaven a punt de ser eliminats són curosament emmagatzemats. A Alemanya, tot i que la major part de les unitats militars procedents de l’antiga República Democràtica Alemanya són dissoltes per complir amb les obligacions contretes segons els tractats vigents, s’emprenen nous programes de modernització per poder ser aplicats als equipaments heretats de l’antiga Alemanya Oriental. Itàlia continua encara trasbalsada per la inestabilitat i els escàndols polítics que van ser els protagonistes durant l’any passat.

Mentrestant, el govern neo-comunista de l'URSS sembla seguir reeixint en el poder. El PIB de la unió segueix creixent mentre que els preus dels aliments, de les matèries primeres i dels vehicles estrangers es mantenen encara estrictament sota control estatal. En el sector agrícola s’experimenta un notable creixement de la propietat privada. La indústria soviètica, en transició cap a una producció de béns de consum, sembla incapaç de donar l’abast per subministrar els adequats mitjans mecanitzats pel nou impuls de l’agricultura. Sorprenentment, això donarà lloc a una tendència a potenciar la criança d’animals de tir i cada cop més granges confien en cavalls pel transport local i per les feines als camps. En l’aspecte militar es continua amb el procés de dissolució d’unitats, però alguns nous programes, com és el cas del tanc T-90 i del vehicle blindat de combat per infanteria BTR-90, aconsegueixen més inversions que les assignades inicialment. Mentrestant, el procés de modernització d’equipaments ja existents es duu a terme a gran escala (per exemple, els blindats T-80U es modifiquen cap a la nova variant T-80 UD). Tal com estava planificat, la força aèria aconsegueix beneficiar-se de bona part d’aquest procés i es posen en servei molts nous tipus d’aeronaus, com el nou caça polivalent Sukhoi Su-30 Flanker-C, el caça-bombarder Sukhoi Su-34 Fullback i el caça d’enlairament i aterratge vertical Yakovlev Yak-141 Freestyle. La flota soviètica comença a incorporar un nou avió de vigilància i alerta per radar, el Yakovlelv Yak-44, i l’exèrcit comença a nodrir-se del darrer producte de Kamov, l’helicòpter d’atac Ka-52 Black Shark. Mentrestant, es permet a la població moure’s amb llibertat dins de les fronteres soviètiques i els nivells de corrupció experimenten un important descens, un fet on l’enèrgica actuació del KGB hi juga un paper important.

Les tensions continuen augmentant amb Ucraïna, que rebutja reconèixer la independència de Crimea, tot i que no es decideix a emprendre cap acció agressiva. La crisi econòmica encara debilita la capacitat de Kiev i el país polvoritza el seu record d’inflació durant aquest any. Aquesta situació dramàtica acaba empenyent a Ucraïna a continuar acceptant nous acords comercials amb l'URSS. En aquest context, les drassanes ucraïneses reprenen els treballs sobre el segon portaavions de tipus Kuznetsov que ha de ser tramès a la marina soviètica a finals de 1996, a canvi de la transferència d’altres navilis menors per la marina ucraïnesa.

La lluita continua a les repúbliques de l’antiga Iugoslàvia i la cruesa dels enfrontaments no deixa d’augmentar. Les converses per tornar reunificar el país són deixades de banda definitivament. En lloc d’això, els diferents grups ètnics lluiten per controlar tant de territori com els sigui possible. Les milícies locals tracten sense pietat els membres d’altres ètnies que viuen als seus territoris i es cometen nombroses massacres per part de tots els bàndols implicats en la lluita. Al febrer, el Consell de Seguretat de Nacions Unides emet la resolució 808 segons la qual s’establirà un tribunal militar que jutjarà les violacions de la llei internacional a Iugoslàvia. Al mes d’abril adopta encara una nova resolució, la 816, que demana l’establiment d’una zona d’exclusió aèria sobre Bòsnia i Herzegovina. De resultes, tant l’OTSC com l’OTAN queden implicats en l’inici de l'operació Deny Flight per fer realitat la decisió de l’ONU.

Fora d’Europa es produiran alguns esdeveniments que marcaran l’any, i contribuiran a reviure antics temors. Les principals problemàtiques giren al voltant de l’Iraq i de Corea del Nord. Iraq serà l’objectiu successius atacs amb míssils de creuer del tipus Tomahawk per part els Estats Units. Aquests atacs es produiran al mes de gener, quan Iraq torna a desplegar tropes properes a la frontera amb Kuwait i al juny, després d’un presumpte intent d’assassinat contra l’anterior president dels Estats Units, George Bush. Corea del Nord que es beneficia d’un creixent suport per part de Moscou, decideix retirar-se, cap a mitjans d’estiu, del Tractat de No-Proliferació Nuclear. A la Xina, el nou president Jiang Zemin, dona un nou impuls la col·laboració tècnica i militar amb l’URSS, alhora que accelera el pas cap a una economia de mercat. Durant el mes de setembre, el líder de l'OLP Yasser Arafat i el primer ministre israelià Yitzhak Rabin es donen la mà a Washington, després de la signatura d’un acord de pau. Mentre la situació sembla empitjorar a tot arreu, el món es permet somiar amb una solució pacífica del llarg conflicte entre palestins i israelians.

Un altre continent sembla experimentar canvis importants: Àfrica. Després del referèndum celebrat a l’abril, Eritrea decideix la seva independència d’Etiòpia i el Front Popular per la Democràcia i la Justícia (PFDJ), un partit de tendències marxistes, n’assumeix el govern. Temorosa d’una possible intervenció nord-americana, Eritrea dirigeix ràpidament els seus ulls cap a l’URSS en cerca de suport, reobrint les instal·lacions portuàries de Masawa als vaixells soviètics. A Angola es reprenen les hostilitats entre UNITA i les forces governamentals (MPLA), però el conflicte pren un gir notable quan el govern angolès, ara democràtic, rep el suport d’occident. El líder d’UNITA, Jonas Sawimbi, s’enfronta a la nova dificultat d’actuar sense els seus anteriors aliats, però fidel a la seva paraula (“Jo no soc comunista per què no serveix per res. Tampoc soc capitalista. El socialisme en aquest país és l'única resposta”), acaba buscant ajudes a l’URSS. A l’octubre, Burundi se submergeix en una guerra civil quan el president hutu democràticament escollit, Melchior Ndadaye, és assassinat per extremistes tutsis i la violència es torna a desfermar entre tots dos grups. Aquest mateix mes, un raid a Mogadiscio acaba amb la mort de 18 soldats nord-americans i aproximadament 1000 somalis. A Sud-àfrica, Chris Hani, un activista antiapartheid, és assassinat. L’assassí aconsegueix escapar, però és trobat mort l'endemà. Les investigacions avancen amb lentitud i es produeixen revoltes i protestes arreu del país. De Klerk és cada cop més criticat fins a ser forçat a deixar el govern mentre s’organitzen noves eleccions. La violència generalitzada que segueix a l’assassinat d'Hani preocupa a la minoria blanca. S’escull a Ferdinand Hartzenberg, líder del Konserwatiewe Party van Suid-Afrika, com a president, enmig del clamor popular que denuncia el falsejament dels resultats a les urnes. Es prohibeix l’ANC (Congrés Nacional Africà) i Nelson Mandela és arrestat novament. Abans que acabi l’any, el procés que hagués pogut posar punt final a l’Apartheid acaba. El nou president declara que Sud-àfrica reprendrà el seu programa nuclear.