>>>Twilight:2000

Mentre aquest conflicte sembla apaivagar-se, els fronts de Romania i Ucraïna han entrat en una fase de guerra de desgast que finalitza a començaments d’estiu amb l’arribada de més divisions soviètiques. Aquestes unitats, en bona part desplaçant-se a peu i equipades amb un aiguabarreig de tancs i transports de tropes blindats totalment obsolets, es troben formades per reclutes que han rebut només l’entrenament essencial. Tot i el superior nivell d’experiència de les tropes Romaneses i Ucraïneses, la diferència numèrica a favor dels soviètics acaba decantant la balança. Amb la resta de l’OTAN retirant-se a Polònia i els soviètics dominant el cel i les aigües del Mar Negre, Bucarest i Ploesti cauen el 3 d’agost i l’exèrcit ucraïnès ha perdut el control sobre el 80% del seu territori. Romania i Ucraïna, aïllades i exhaustes, no veuen altra solució que la rendició. Algunes unitats encara refusaran entregar les armes i formaran el nucli futur d’una sòlida guerrilla. En qualsevol cas, amb el col·lapse d'aquest front, més unitats soviètiques queden lliures per ser redirigides cap a qualsevol dels altres teatres d'operacions.

Aquesta gran victòria també permet que les forces búlgares i sèrbies puguin concentrar plenament els seus esforços al front dels Balcans. A principis de tardor, la pressió a què es troben sotmesos els exèrcits de Bòsnia, Croàcia i Grècia, s’ha incrementat notablement. En aquest context, Atenes i l’OTAN acusen Turquia de ser culpable de la situació. A tota Europa, però especialment a Alemanya, proliferen les demostracions públiques de caràcter antiturc. En aquest país, centenars de turcs són assassinats i molts altres enviats a camps d’internament, malgrat les crides a la moderació del que queda de la comunitat internacional, incloent-hi alguns membres de la mateixa OTAN. Aviat, la postura neutral de Padània també és objectiu de crítiques i el 10 de novembre diversos ciutadans d’aquest país residents a Alemanya són arrestats i enviats igualment a camps d’internament. Dues setmanes després, Turquia i Padània signen un tractat de defensa. L’1 de desembre, la Guàrdia Nacional Xipriota obre foc contra posicions ocupades pels turcs i Grècia intervé gairebé immediatament, enviant-hi tropes i subministraments. Mentre el conflicte entre Atenes i Ankara amenaça de guanyar intensitat, Armènia fa costat a Grècia, atacant l’est de Turquia i subministrant armes als grups kurds. Les flotes de Turquia i Grècia s'afegeixen a la lluita i, tot i que les pèrdues sofertes per tots dos bàndols són importants, els turcs aconsegueixen la victòria. Padània dona suport a Ankara quan els turcs declaren que l’Egeu quedarà tancat a la navegació internacional i promet intervenir en favor de Turquia si l’OTAN intenta decantar la balança a favor dels grecs. Tot i això, l’OTAN no ha mostrat cap mena d’intenció veure’s implicada en aquest nou conflicte.

Més al nord, a finals de primavera, la flota de l’atlàntic de l’OTAN ja ha acabat amb la majoria de navilis soviètics, de superfície i submarins, que estaven actuant contra els seus combois. Els portaavions d’atac i els creuers llançamíssils es mouen de nou, aquest cop cap a aigües més septentrionals, amb la intenció d’eliminar de manera definitiva l’amenaça dels darrers vaixells russos supervivents. La flota de l’OTAN no obté l'èxit que esperava contra aquests objectius esmunyedissos que declinen el combat i amb les forces terrestres en retirada en tots els fronts, es decideix un canvi de tàctica. Segons el nou pla, les unitats terrestres de l’OTAN a Noruega intentaran un ràpid moviment de flanqueig pel nord de Finlàndia mentre la flota de l’atlàntic s’aproximarà a Murmansk i Severomorsk, sotmetent aquestes dues bases de la marina soviètica a un bombardeig massiu. Aquests moviments han de ser duts a terme simultàniament amb una nova ofensiva a territori polonès. El 7 de juliol s’inicien els moviments terrestres, al mateix temps que el contingent naval s’està aproximant a la Península de Kola.

Els estrategs de l’OTAN confiaven que Finlàndia, com a molt, oposaria només una resistència simbòlica a la violació del seu territori. Però en lloc d’això, l’exèrcit finès lluita amb tenacitat i destresa, aturant l'esperat moviment de flanqueig. Al mar, els plans es desenvolupen encara pitjor. El que resta de la Flota Soviètics del Nord, recolzada per l’aviació terrestre i per embarcacions de defensa costanera equipades amb míssils, delmen la flota de l’OTAN. A mitjan mes de juliol, el que havien estat les dues flotes més poderoses del món s’acaben d’esmicolar l’una contra l’altre. La lluita al nord perd intensitat gradualment. Seguint aquesta progressió, les unitats soviètiques són transferides a Bielorússia.

Malgrat que, estrictament parlant, no es tracta d’una derrota, la pèrdua de tres portaavions més suposa un cop important a la confiança que el ciutadà americà havia dipositat en la seva marina. Aquest fet, combinat amb les notícies que l’Iraq xiïta i l’Iran decideixen prohibir les exportacions de petroli a Occident, acaba desencadenant una onada de pànic entre la població dels Estats Units. El Pentàgon, que jugava feia temps amb la idea d’obrir un segon front, aprofita l’oportunitat i acusa els Mullahs de l’Iran de tenir la intenció de voler incorporar-se al Pacte de Shangai i envaïr l’Aràbia Saudita. Malgrat que Iran i Iraq neguen categòricament aquestes acusacions, es forma una coalició que inclou França, Regne Unit, Estats Units i vuit països Àrabs (Kuwait, Oman, Qatar, Arabia Saudita, els Emirats Àrabs, Bahrain, Egipte i Jordània). El 2 de setembre, mentre s’hi uneixen els sunnites iraquians, comença l’ofensiva. Mentre es lluita aferrissadament als suburbis de Bagdad, Síria decideix envair pel seu compte el nord de l’Iraq (kurds i sunnites), però les tropes sirianes són detingudes pràcticament a la frontera quan l’estat major nord-americà, malgrat la intensitat de la lluita a Europa, decideix enviar més tropes i fa arribar dos cossos d’exèrcit a Bandar Abbas i Bender Busher. Teheran és ben conscient que necessita ajuda amb urgència i els Mullah decideixen tornar a legalitzar el Tudeh (Partit Comunista Iranià). Poc després arriben els primers subministraments soviètics, mentre les unitats del Caucas i de l’Àsia Central entren a la regió.

Al Líban, després de l’assassinat del coronel Aql Hashem (de l’Exèrcit del Sud del Líban), que defensava un canvi en la situació, Israel decideix enviar-hi més tropes. També envia més subministraments per l’Exèrcit del Sud del Líban, que s’expandeix fins assolir els 5000 efectius. Com a resposta, la Hezbollah augmenta els seus atacs i els seus coets impacten al nord d’Israel cada dia. El 15 d’agost, després d'una campanya bombardeigs d’artilleria i d’atacs aeris, els Israelites emprenen una nova ofensiva terrestre que aconsegueix agafar els libanesos per sorpresa. Però la Hezbollah es recupera ràpidament i respon enviant més lluitadors al nou front. La lluita s’intensifica ràpidament al sud del Líban, on la milícia xiïta confia en un nou sistema de lluita, utilitzant els millors RPG (llença-coets d’ús individual) en atacs massius. Els israelians perden tancs a un ritme més ràpid del que poden assumir i es veuen obligats a aturar-se al riu Litani, en el moment que la intifada palestina deriva en una guerra oberta. Aviat, veien una oportunitat de recuperar la Vall del Bekaa, l’exèrcit sirià llança la seva pròpia ofensiva.

El món contempla estupefacte el primer intercanvi nuclear real, mentre la guerra continua en territori europeu. El comerç internacional deixa de treure beneficis de la guerra i es contrau com mai ho havia fet fins al moment. L’índex Dow Jones, que havia experimentat una certa recuperació durant els primers mesos del 2002, s’estavella el dia 15 de juny i les pèrdues arriben al 80% en una sola setmana, arribat als 1273 punts, nivell comparable al de meitats dels anys 80. Després, el mercat financer internacional fa fallida, se suspenen les borses de valors i els nivells de canvi de divises deixen de tenir sentit a partir del moment en què molts dels països que encara romanen fora del conflicte només accepten negociar amb diamants, or o béns de valor estratègic reconegut. El comerç internacional canvia gairebé d’un dia per l’altre, el nombre d’intercanvis cau en picat i, quan arriba la tardor, l’escassetat de productes es converteix un fenomen generalitzat arreu del món, fins i tot en els països que no estan en guerra.

A Àfrica, la bonança relativa fomentada pels beneficis de l’any passat s’esvaeix i la majoria dels països no poden importar ni exportar res. A la fam s’hi afegeixen les epidèmies i els conflictes. Noves guerres s’afegeixen a la llarga llista de lluites en curs (Guerra Civil de Zimbabwe; violència ètnica a Kenya; Guerra Civil de Costa d’Ivori; conflictes religiosos a Nigèria; rebel·lió dels Tuaregs). Antigues guerres, apagades de fa anys, reviuen (Guerra per la Franja d’Agacher, entre Burkina Faso i Mali; conflicte de Caprivi a Namíbia; Guerra Civil de Guinea-Bissau; guerra fronterera entre Mauritània i el Senegal; Guerra Civil de Moçambic; Guerra Civil de la República del Congo). Les guerres existents continuen escampant-se i contaminant les regions veïnes. A finals d’any, la pèrdua de vides humanes a Àfrica arriba a nivells apocalíptics. Només una dotzena de països (Benín, Botswana, Camerun, Djibouti, Guinea Equatorial, Gabon, Ghana, Malawi, Sud-àfrica, Tanzània, Togo i Tunísia) romanen en pau. Entre ells cal destacar Sud-àfrica. Quan va ser restituït el règim de l’Apartheid, el descontentament de la població va créixer fins a abocar el país a una guerra civil, guanyada pel règim de Pretòria el 2000. Tot i això, el malestar de la població continua latent l’any 2001, quan el país és capaç d'aconseguir grans beneficis amb el comerç amb països bel·ligerants. Aquests beneficis, tot i repercutir majoritàriament en la minoria blanca, afavoreixen també la resta de la població. L’any 2002 Sud-àfrica és un dels pocs països que manté un nivell significatiu de comerç, ha format una aliança política a Botswana i utilitza Walvis Bay, a Namíbia, per donar suport al moviment insurgent de Caprivi.

Tot i que l’Amèrica Llatina s’enfronta als mateixos efectes del conflicte mundial, el continent es troba força més ben preparat per afrontar la crisi i cap govern es col·lapsa oficialment. Així i tot, els moviments insurgents continuen als Andes i el Perú perdrà el control sobre gairebé la meitat del seu territori. La situació és pitjor a Colòmbia on, malgrat les aparences, el govern queda sota control dels càrtels. Mentrestant Hugo Chavez estableix l’Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América (ALBA), una organització de cooperació basada en la idea de la integració política, social i econòmica entre els diversos països de l’Amèrica Llatina i el Carib. En formaran part nou membres: Antigua i Barbuda, Bolívia, Cuba, Dominica, Equador, Grenada, Nicaragua, Saint Vincent i Grenadines i Veneçuela.

A l’Amèrica Central, el govern mexicà és substituït per una coalició integrada pel Partido Revolucionario Institucional i el Partido de la Revolución Democrática. Això genera la desconfiança de l’administració nord-americana, però aquesta desconfiança desapareix quan el govern mexicà suspèn les seves exportacions de petroli a tots els seus països clients, amb l’excepció dels Estats Units. Arreu de l’Amèrica Central es manté a ratlla els moviments insurgents, però el nivell de vida cau en picat i només s’aconsegueix evitar la fam gràcies a una ràpida reconversió de l’agricultura local, altament productiva. Panamà constitueix una excepció, ja que la situació mundial impulsa a Washington a incrementar la seva presència militar al Canal.

Més al sud, els més grans països de Llatinoamèrica s’esforcen per reorganitzar-se i el MERCOSUR, integrat per Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai evoluciona per afegir-hi també el component defensiu. Tant bon punt es formalitzen les noves obligacions, tropes provinents de tots els estats membres arriben al Brasil, que s’enfronta a un aixecament generalitzat a les principals barriades de faveles de Rio de Janeiro, São Paulo i de vuit ciutats més (Belem, B. Horizonte, Campinas, Curitiba, Fortaleza, Guarulhos, Osasco i Salvador). Xile opta per tancar les seves fronteres, enviar ordres per una mobilització parcial i suspendre el govern democràtic que havia estat establert a finals dels anys 80.

*Clicar qualsevol imatge per engrandir