>>>Twilight:2000

Aquest és l’any que hagués pogut significar el principi de la fi de la Unió Soviètica i de la guerra freda. Però la Història havia de prendre un altre rumb ben diferent. Durant la major part de l’any, el bloc de l’est roman encara sota el control de Mikhaïl Gorbatxov, responsable de l'inici d'importants reformes, tant en l'àmbit polític com econòmic. Els nous canvis han originat una creixent llibertat d’expressió sota la Glasnost, però també han contribuït a posar de manifest les nombroses deficiències del sistema, víctima d’una corrupció generalitzada, i això causa una dramàtica reducció de la confiança dels ciutadans soviètics. Lentament, aquesta manca de confiança popular és la causa d’una creixent oposició, no solament dins del Pacte de Varsòvia, sinó també dins la mateixa Unió Soviètica. A Polònia, la influència del moviment Solidarnosç creix ostensiblement. El dia 25 de març, l’anomenada manifestació de les espelmes a Bratislava (Txecoslovàquia), es converteix en la primera concentració massiva contra el règim comunista. Dins la mateixa Unió Soviètica, les protestes comencen a Estònia, on el dia 11 de setembre, més de 300.000 persones es manifesten a favor de la independència, obrint el camí per la Declaració per la Sobirania d’Estònia, el 16 de novembre. Els líders soviètics es limiten a mantenir-se a l’expectativa mentre les tropes de l’URSS comencen la seva retirada de l'Afganistan. Durant el mes de març, Gorbatxov encara rep suports amb la presentació de l'anomenada Llei sobre Cooperadors, que permet la propietat de negocis privats en els sectors de serveis, de producció i de comerç amb l’estranger. Però les coses començaran a canviar a partir del mes de juny, quan durant el transcurs de la dinovena Conferència del Partit Socialista Soviètic, Gorbatxov anuncia la seva intenció d'adoptar reformes radicals per limitar la influència del partit sobre l’aparell de govern. Això el conduirà al seu primer fracàs, l’1 d’octubre. Aquest dia, Andrey Gromyco renuncia al seu càrrec com a president del Soviet Suprem i és succeït per Yegor Ligachev, un antic protegit del mateix Gorbatxov que acabarà esdevenint el seu rival. Tot i això, Gorbatxov es manté ferm en el poder fins a l’1 de desembre, quan el Soviet Suprem refusa la seva proposta d’establir un Congrés de diputats del Poble. L'endemà, una àmplia majoria vota fer desfer-se de Gorbatxov, que és posat sota arrest a la seva dacha del Mar Negre. Tres dies després, en un discurs radiofònic àmpliament difós, anuncia la seva retirada de la vida pública. Anatoly Lukyanov el succeeix com a setè secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Una onada de preocupació sacseja el món occidental, secundada per les protestes emeses per càrrecs rellevants en alguns dels estats membres del Pacte de Varsòvia.

A l'occident l’any passarà sense ensurts importants, amb l’excepció d’una sèrie d’atemptats a Irlanda del Nord, que culminen amb l’anomenat “Atac del Cementiri de Miltown”, on el membre de l’Associació per la Defensa de l’Ulster (UDA), Michael Stone, atempta contra una multitud amb granades i pistoles, matant tres persones i ferint-ne més de seixanta pel simple fet de ser catòlics. També es troben documents d’origen nazi que impliquen el president austríac, Kurt Waldheim, en diversos processos de deportació durant la Segona Guerra Mundial.

Als Estats Units es produeix una certa agitació arran de l’escàndol Iran-Contra. El 25 d’abril, el vicepresident George H.W. Bush i el presentador de la CBS News, Dan Rather protagonitzen un dur enfrontament televisat mentre debaten sobre el paper de Bush en l’afer. Malgrat tot, el procés acabarà només amb la condemna del tinent coronel Oliver North i el vicealmirall John Poindexter per càrrecs de conspiració i estafa als Estats Units. La possible implicació de Bush no obstaculitza la seva ascensió cap a la presidència i el 8 de novembre guanyarà les eleccions pel Partit Republicà, superant el seu rival demòcrata, Michael Dukakis.

L’Orient Mijà és una font contínua de notícies, a mesura que els palestins comencen a moure’s amb fermesa cap a l’establiment d’un estat sobirà. El dia 15 de gener els manifestants palestins s’enfronten amb la policia israelita a Jerusalem. El dia 16 d’abril, comandos israelites executen el líder de l'OLP (Organització per l’Alliberament de Palestina), Abu Jihad, a Tunísia. Aquest fet no impedeix que, el 16 de novembre a Algèria, el Consell Nacional de Palestina aprovi la Declaració d’Independència de Palestina, per 253 vots a favor, 46 en contra i 10 abstencions. L'Orient Mitjà també es converteix en l’escenari d’enfrontaments navals entre la flota nord-americana i la iraniana, quan els Estats Units inicien missions d'escorta per protegir petroliers en ruta cap a, o des de Kuwait. Després dels greus danys causats per mines iranianes sobre el destructor nord-americà Samuel B. Roberts, la marina nord-americana llança una operació de represàlia que acaba amb l'enfonsament de dos bucs de guerra i de nombroses llanxes armades iranianes. Aquest fet tindrà lloc només unes setmanes abans de la finalització del llarg conflicte entre l'Iran i l'Iraq, el 20 d’agost.

A Àfrica, els soviètics inicien un procés gradual cap a una menor implicació en alguns dels països de la zona, com en el cas d’Angola i Etiopia. Com a resultat, els governs als quals donaven suport s’enfronten a creixents dificultats en les seves disputes armades. A Etiopia, l’EPLF (Eritrean People Liberation Front) prendrà finalment la ciutat d’Afabet, posant un final victoriós a l’anomenada Batalla d’Afabet.

A Àsia, diversos governs són víctimes de crisis polítiques, com en el cas de Myanmar, Malàisia i Corea del Sud, i això donarà lloc a futurs canvis de gran rellevància.

A l’Amèrica llatina s’inicia un important procés de transformació política, quan el general i exdictador xilè Augusto Pinochet és derrotat en el plebiscit nacional on s'havia de decidir sobre la seva candidatura única a la presidència del país.