>>>Twilight:2000

El 12 de març, Hongria, Polònia, Romania i Ucraïna s’incorporen com a nous socis de l’OTAN. Dues setmanes després es desencadena l'ofensiva aèria, llargament esperada, contra la República Federal Iugoslava, en el que representa el primer atac de l'OTAN contra un estat sobirà en tota la seva història. Fent referència a Kosovo i a l'origen del conflicte, el portaveu de l’OTAN resumeix els objectius de l'operació d'una manera contundent: “Sortida dels serbis, entrada de forces de pacificació i retorn dels refugiats.” Així i tot, l’acció militar segueix sense gaudir de ple reconeixement per part de Nacions Unides. Les actituds adoptades per la Xina i l’UESS denoten una clara hostilitat davant dels atacs de l’OTAN i en alguns cercles es comença a témer una implicació activa de tots dos països en favor de la República Federal Iugoslava. Però aquesta amenaça sembla declinar quan, a mitjans del mes d’abril, cap indici assenyala que la Xina o l'UESS s'hagin plantejat seriosament cap acció militar.

Tot i això, la Xina decideix donar assessorament tècnic a Belgrad per minimitzar els efectes dels bombardeigs. I, el que és més preocupant, en poc temps comença l’enviament d’un nombre creixent de subministraments militars, que viatgen embarcats fins a Bulgària i després per terra fins a Belgrad. Aquest material permet incrementar el nivell de preparació de les forces sèrbies per fer front als atacs aeris de l’OTAN i les forces aèries aliades comencen a experimentar un sensible increment de les seves pèrdues. Malgrat que la resistència sèrbia és, en molts aspectes, extraordinària, la seva situació esdevé cada cop més dificultosa.

El 7 de maig la situació experimenta un nou gir, després del bombardeig accidental de l’ambaixada de la República Popular Xina a Belgrad. En el principi de què s'anomena la Segona Crisi Xinesa-Occidental, la població de Pequín respon aïradament amb manifestacions de protesta davant l’ambaixada nord-americana i davant altres consolats nord-americans en altres ciutats xineses. Dos dies després comença a la UESS la mobilització de les primeres unitats voluntàries de milicians en ajuda de Sèrbia. Mentrestant, la quantitat de material enviat a través de Bulgària segueix en augment. Això insufla nous ànims a la població sèrbia, que es tradueix en manifestacions de suport generalitzat al govern arreu del país. Com a resultat, Sèrbia rebutja la proposició de pau del 12 de juny i en els cercles de l’OTAN comença a arrelar l'opinió que la guerra no es pot finalitzar sense una ofensiva terrestre. Mentre els membres de l’OTAN comencen les seves deliberacions sobre aquesta opció, es produeix una onada de manifestacions d'adhesió a favor de la República Federal Iugoslava - a Pequín, Moscou i altres ciutats de països membres del Pacte de Shangai. Resulta obvi que una ofensiva terrestre de l'OTAN podria fer lliscar al món cap a un nou conflicte global pel qual occident no es troba preparat. La campanya aèria de l’OTAN finalitza el 18 de juliol i el dia 22 es firma l’alto el foc amb Iugoslàvia. Mentre tot això es produeix, sorgeixen nombroses proves que evidencien els abusos patits per la població sèrbia de Kosovo a mans de l’UÇK. Quan a la tardor es desencadena una nova ofensiva sèrbia, l’opinió pública occidental es mostra apàtica. Quan arriba novembre l’UÇK es troba pràcticament destruït i el dia 11 comencen les negociacions de pau definitives amb l’OTAN. La pau se signa el 15 de novembre, però les negociacions queden estancades quan l’OTAN es nega a concedir cap mena de reparació monetària a la República Federal Iugoslava i al·lega no tenir cap mena de responsabilitat en el conflicte. A finals del mateix mes, La República Federal de Iugoslàvia s’incorpora al Pacte de Shangai com a membre de ple dret.

Mentre el conflicte als Balcans sembla arribar a la seva fase final, l’UESS ultima el procés de modernització dels seus dos darrers navilis de la classe Kiev, que ja poden considerar-se autèntics portaavions, i comencen a arribar nous equipaments a les forces terrestres (BMP-T, BTR-T, BMD-4, BMP-97, Gaz-3937 “Vodnik” i Gaz-2975 “Tigr”). Aquest procés es troba pràcticament finalitzat quan centenars de txetxens entren a Daguestan i desencadenen la Segona Crisi Txetxena. En pocs dies s’hi desplacen unitats militars soviètiques, reforçades per tropes del MVD i agents de KGB, que empenyen Dudayev i els seus partisans de nou cap a les muntanyes.

A l’Europa Occidental s’estableix l’Euro i s’introdueix en el mercat financer internacional com una nova moneda de canvi.

Xina s’enfronta a una situació de creixent inquietud a la província de Xinjiang, després de l’empresonament de diversos musulmans uigurs i de l’execució de dos d’ells el 28 de gener. L’exèrcit actua amb rapidesa quan es produeixen manifestacions a la capital regional d'Urümqi i en altres ciutats. La repressió és sagnant i les notícies difoses a la comunitat internacional parlen de 300 morts i més de 5000 empresonats. El 8 de maig, l’empresària i activista uigur Rebiya Kadeer és detinguda a Urümqi acusada del càrrec de “revelar secrets d’estat”. Després de l’arrest, el seu marit, Sidik Hadji Rouzi és rebut a la Casa Blanca, mentre la Unió Europea i el Canadà també expressen el seu suport. Els Estats Units l’animen i l’empenyen clarament cap a la creació d’un govern a l'exili, fet que activa la Tercera Crisi Xinesa-Occidental quan els membres de l'OTCS fan una crida a respectar la sobirania de la República Popular Xina.

Al maig esclata la Guerra de Kargil entre l'Índia i Pakistan. La intensitat de la lluita i el fet que els dos contendents tinguin en el seu poder arsenals nuclears fa créixer el nivell d'alarma. Finalment, les pressions del president Clinton sobre Pakistan donen fruit i els pakistanesos es retiren, posant fi al conflicte el mes de juliol. Les tensions tornen a sorgir un mes més tard, quan un avió pakistanès és abatut sobre territori indi. Però quan el primer ministre pakistanès, buscant apaivagar la crisi, pretén destituir el comandant de l’exèrcit, general Pervez Musharraf, aquest encapçala un cop d’estat i pren el control del govern. Durant els mesos següents, els militars assoleixen el control total dels òrgans de l’administració civil a Pakistan.