>>>Twilight:2000

A tota l'Europa Oriental, cada país experimenta i reacciona, a la seva pròpia manera, davant les conseqüències de la sacsejada que representen els nous canvis impulsats des de Moscou. Mentre les eleccions albaneses porten al govern un partit de caràcter marcadament prooccidental, els resultats de les eleccions a Bulgària són una decisiva aposta pel comunisme. Poc després, El 7 de maig, els líders búlgars es reuneixen amb representants de la Unió de Repúbliques Sobiranes Soviètiques a Tashkent i estableixen plegats l’Organització pel Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC). El naixement d’aquesta nova organització coincideix amb l’anomenada Crisi de Crimea, que es desencadena amb la declaració d’independència d’aquesta regió respecte d'Ucraïna, el 5 de maig de 1992. Moscou respon amb celeritat a les demandes d'ajuda exterior emeses per Crimea i el dia 9 de maig les primeres unitats militars russes comencen a desplaçar-se a través de l’estret de Kerch. Deu dies després, el 19 de maig, Crimea s’incorpora a l'URSS. Ucraïna s’enfronta a una greu crisi econòmica, deguda en bona part als errors en la seva política monetària. Aquest factor, sumat a un exèrcit en ple procés de reorganització, són la causa que el govern ucraïnès es mostri incapaç d’emprendre cap acció rellevant. Un mes després finalitza el conflicte d’Ossètia del Sud i comença la guerra d’Abkhàzia. Els ossetes, que havien declarat la seva independència respecte a la República de Geòrgia, ja havien trobat en Moscou un ferm aliat per les seves reivindicacions. Igualment, els abkhazians reben ajuda encoberta russa per combatre els georgians. Moscou manté la iniciativa i reconeix ràpidament la independència de totes dues regions. Abans que acabi l’any, Ossètia del Sud i Abkhàzia s’incorporen a l'URSS.

Continuant amb aquesta cadena d'esdeveniments, el president Lukyanov declara públicament que la Unió de Repúbliques Sobiranes Soviètiques refusa assumir per més temps qualsevol deute contret per l’antiga URSS, afirmant que el creixement desmesurat d’aquest deute era conseqüència directa de la política econòmica totalment errònia desenvolupada per Gorvachev. Tot i que aquesta decisió suposa una dificultat afegida pels esforços diplomàtics de Lukyanov, la producció industrial russa i el producte interior brut comencen a millorar lentament després de dos anys de recessió. Els diners que inicialment estaven destinats a pagar el deute contret amb altres potències estrangeres són invertits en altres àrees necessitades de potenciar el seu desenvolupament.

A l’Afganistan, el règim Najibullah aconsegueix infligir un seguit de derrotes decisives als Mujaidins i recuperar el cotrol sobre la majoria del país. Mongòlia experimenta una ràpida recuperació sota el govern del Partit Comunista i abans que acabi l’any, s’incorpora a l'OTSC. A Nicaragua, els sandinistes no afluixen en el seu impuls contra una Contra cada cop més debilitada i que ha perdut el suport dels Estats Units. Cuba accelera la modernització de les seves forces armades. A Venezuela, el cop d’estat liderat per Hugo Chávez treu del poder el president Carlos Andrés Pérez. Les unitats militars s’emparen de certes ciutats importants i tropes que havien pres posicions a Caracas intercepten el president Pérez quan retornava d’un viatge a l’exterior. Pérez és posat sota custòdia i Chávez emet un discurs gravat en el qual fa una crida per un aixecament generalitzat. Seguint aquesta crida, les multituds es manifesten arreu del país donant suport al cop i en 24 hores, tot l’exèrcit s’hi acaba afegint. Al març, Hugo Chávez és elegit president per una gran majoria. Des dels Estats Units s’assenyala el nou règim, amb una tendència d’inspiració clarament socialista, com una amenaça per la democràcia a la zona. Ràpidament, el nou règim veneçolà posa les seves esperances en l’URSS pel que fa a possibles suports de caràcter polític i militar.

Als Balcans, Bòsnia demana a les tropes federals Iugoslaves es retirin de la província, una petició que el govern central, dominat per Sèrbia, refusa. Accidents menors i no violents tenen lloc a Albània entre la població grega i l’albanesa. A mitjan any, els serbis estan assetjant Sarajevo i el que ja es coneix com la Guerra de Iugoslàvia, entra en una nova etapa. Poc després, l'ONU s’implica a Bòsnia-Hercegovina quan el Consell de Seguretat aprova la Resolució 743 i envia la força de manteniment de pau UNPROFOR a Iugoslàvia. A finals d’any, l'URSS refusa l’extensió del mandat de la UNPROFOR.

Mentre es produeixen aquestes noves tensions, el Politburó intensifica els seus esforços per aconseguir que les forces navals soviètiques arribin als nivells que s’havia plantejat. Els treballs al Varyag es donen per finalitzats i els dos navilis de la classe Slava són els dos únics vaixells capitals que encara es troben en construcció. Els quatre creuers/portaavions de classe Kiev són transferits a les drassanes de Sevmash a Severodvinsk, on han de ser tornats a equipar. Es continua la posada en servei de més destructors de les classes Sovremennii i Udaloy, mentre els plànols de les noves fragates comencen a sortir de les taules de disseny. També es comencen les converses sobre un nou tractat START orientat a prohibir la utilització de míssils balístics capaços de transportar caps múltiples (MIRV: Multiple Independent Reentry Vehicle), i finalment, l’històric acord serà signat per Bush i Lukyanov el 17 de juny.

A Europa es firma el tractat de Maastritch, donant origen a la Unió Europea. A mitjans d’any, els separatistes eslovacs han pogut aconseguir prou vots a les eleccions al parlament per a poder forçar la divisió de Txecoslovàquia en dos estats sobirans: Eslovàquia i la República Txeca. Mentrestant, les organitzacions terroristes ETA (a Espanya) i IRA (a Irlanda del Nord) adopten una actitud molt més radical i incrementen el nombre d’atemptats. A Itàlia s’investiga a Democrazia Cristiana i es posa al descobert la corrupció endèmica practicada fins al més alt nivell. Això inicia una sèrie d’escàndols que contribueixen a minar la confiança en partit italià de govern.

A l’Orient Mitjà la situació és encara tensa mentre l’Iraq continua negant l’accés dels equips d’inspecció de l’ONU a les seves instal·lacions militars. Els kurds esdevenen cada cop més actius a Iraq i Turquia, i les seves guerrilles es refugien al santuari del terç nord de l’Iraq, protegit per Nacions Unides.

Als Estats Units, G.W. Bush perd les eleccions presidencials davant de Bill Clinton. La situació ha evolucionat, l'economia es troba en recessió i el que abans era percebut com el punt més fort de Bush, la seva política exterior, ha quedat relegat a un pla secundari, després de la signatura dels diversos tractats sobre control d’armament, la continuació l’obertura de relacions comercials amb Rússia i de la derrota d’Iraq a la guerra del Golf. Abans d’exhaurir el seu mandat, Bush aconseguirà nous èxits amb la signatura amb Lukyanov del tractat START II el 3 de gener de 1993 i l’aprovació de la Resolució 794 per part del Consell de Seguretat de Nacions Unides, que afecta Somàlia. Com a resultat, forces de pacificació de Nacions Unides, encapçalades pels Estats Units, formaran el contingent UNITAF. El 4 de desembre, les primeres unitats militars nord-americanes posen peu a Somàlia.