>>>Twilight:2000

L’eliminació efectiva de la Xina com a nació implica la dissolució de facto del Pacte de Shanghai, i l'UESS es troba en una situació crítica quan les unitats aèries de l’OTAN comencen a realitzar atacs nuclears en profunditat contra els nusos de comunicacions situats a Bielorússia i a la Rússia més occidental. L'UESS respon amb les seves armes nuclears de curt abast, atacant un conjunt d’objectius industrials i instal·lacions portuàries a territori holandès i alemany. Al seu torn l’OTAN respon amb atacs similars sobre centres industrials i instal·lacions portuàries, més a l’interior de Rússia. Mentre els submarins amb míssils balístics i els submarins d’atac s’enfronten en el seu joc particular del gat i la rata, tots dos bàndols inicien una intensa campanya antisatèl·lit. Durant tota la primavera prossegueix l’intercanvi de caps nuclears de manera limitada i tots dos bàndols dubten encara si prendre com a objectius les bases terrestres d'ICBM (míssils balístics intercontinentals de caps múltiples) de l'enemic, fet que podria detonar una guerra nuclear total. Finalment, l’UESS travessa la línia i el 4 de juliol llança diversos míssils del tipus SS18 Satan (míssil intercontinental de caps múltiples, disparat des de submarins) contra centres de comandament i bases de llançament d’ICBM en territori dels Estats Units. Un altre SS18 destrueix diversos centres de comunicació a Austràlia, només unes hores després que els pols electromagnètics provocats per explosions nuclears a gran alçada destrueixin la major part de la capacitat de producció d’energia elèctrica a Amèrica del Nord i el Pacífic. Gran part de la xarxa de satèl·lits de vigilància ha deixat de funcionar, causant un cert retard en la resposta dels Estats Units. Però tot i el retard, la resposta arriba i l’escalada nuclear continuarà durant els següents dos dies, fins que l’últim dels submarins porta-míssils és destruït.

Holanda, Polònia i el Regne Unit són les nacions més danyades. Però arreu del món, els objectius industrials que poden tenir alguna repercussió en l’esforç de bèl·lic també han estat atesos (transport, comunicacions, explotacions petrolieres, refineries...). El darrer atac de l'OTAN destrueix nombroses instal·lacions industrials o relacionades l’extracció i el tractament del petroli que es troben en territori de països neutrals, com passa a territori francès o en alguns ports de la costa atlàntica. No s’arriba a la guerra nuclear total, però el caso generalitzat que segueix a les explosions fa que molt pocs siguin capaços de reaccionar. Als camps de batalla la situació s’escapa de qualsevol control centralitzat i es deteriora ràpidament. La força mitjana de combat d’una divisió de l’OTAN ha caigut fins als 8.000 integrants, amb algunes divisions dels Estats Units rondant els 4.000. La dotació de les divisions soviètiques varia molt més, des dels 500 fins als 10.000 efectius, amb la majoria concentrant-se en la franja d’entre 2.000 i 4.000 soldats. La falta de combustible, de recanvis i de munició paralitza els exèrcits i no es durà a terme cap acció significativa durant la resta de l’any, a mesura que moltes de les estructures de comandament supervivents es neguin a obeir noves ordres. Tot i això, les baixes entre els militars han estat molt inferiors si se les compara amb les sofertes per la població civil, i els exèrcits segueixen tenint alguna capacitat per assegurar i distribuir les seves racions.

Els pobles clamen demanant pau, però a mesura que les estructures polítiques de governs trontollen per després esfondrar-se, ningú sembla disposat o amb prou capacitat per negociar-la. Entre la població civil, la por i la desesperació donen pas a la fúria, i moltes comunitats opten per la revolta. Dins dels Estats Units, alguns estats decideixen mobilitzar el que tenen a l’abast (milícies populars o unitats militars de caràcter estatal) i es consideren deslligades de les institucions federals. La lluita es desenvolupa de manera desigual arreu del planeta, però és igualment brutal i continuarà durant tot l’hivern.

A Europa molts països s'han col·lapsat o s’enfronten a revoltes internes. En algunes regions les forces militars tenen una presència prou forta per establir dictadures que poden variar des del nivell local fins al nacional, com és el cas d’Espanya i Turquia. Tot i això, la majoria de països que no han participat en la guerra aconsegueixen evitar caure en l’anarquia i mantenir les estructures de govern que tenien abans del conflicte, recorrent, en molts casos, a la declaració d'algun tipus de llei marcial. Dins d’aquests països, les condicions de vida seran sensiblement millors, però lluny dels nivells de preguerra, sobretot degut a les mancances generalitzades de tota mena de productes.

Tot i que durant aquest any no s'utilitza armament atòmic a l’Orient Mitjà, el nivell de destrucció és aclaparador i prova, més enllà de qualsevol dubte, que els bombardeigs amb armament convencional també poden assolir un gran nivell destructiu. Totes les grans ciutats han patit greus danys o estan destruïdes, com la majoria dels centres de producció. El subministrament d’energia és pràcticament inexistent i gran part dels camps petrolífers es troben en flames i continuaran cremant, com a mínim, durant mesos. Només una petita quantitat de petroli segueix sortint de la regió, mentre la lluita encara continua.

Al nord d’Àfrica s’han destruït la majoria d’explotacions petrolieres i també algunes ciutats, com Casablanca, Rabat i Trípoli. Egipte ha estat sotmès a nombrosos atacs nuclears que han arrasat Alexandria, el Caire i algunes ciutats del Delta del Nil. El Canal del Suez està destruït i quan la resclosa d’Assuan acaba cedint, la consegüent inundació de la Vall del Nil arriba a proporcions bíbliques. A Algèria, la darrera de les guerres civils de la regió esdevé particularment sagnant, el caos regna arreu i només sobreviuen algunes estructures de govern de caràcter local. Tunísia aconsegueix salvar-se, mentre que a l’Àfrica subsahariana les guerres ètniques continuen amb frenesí homicida, tot i que alguns governs han sobreviscut i comencen a estabilitzar lentament les seves àrees d’influència. És el cas de Sud-àfrica on les noves lleis racials, que segueixen deixant al marge la població negra, garanteixen la igualtat entre blancs, asiàtics i mestissos.

Àsia, tot i patir els primers atacs durant l’any passat, escapa indemne de l’intercanvi nuclear d’aquest 2004 i acusa, principalment, d’una inestabilitat generalitzada. La majoria dels governs han desaparegut i les petites guerres que sorgeixen a gran part del territori porten el caos a la regió. Tot i que el nivell de baixes és menys importants que en altres zones del planeta, els conflictes locals i la repercussió d’alguns desastres naturals s’alien per sabotejar els intents dels governs supervivents per reconstruir l’estabilitat de les seves respectives societats.

La gran excepció serà Oceania, que ha evitat la majoria d’atacs nuclears, amb excepció dels que s'han produït en algunes zones d’Austràlia. Com a conseqüència els governs sobreviuen i la majoria d’indústries (tot i que danyades per l’efecte dels pols electromagnètics), es reconstrueixen ràpidament. S’inicien conversacions encarades a establir una unió política que pugui garantir la defensa de la regió.

La situació a l’Amèrica Llatina es manté de manera similar a l’any passat, amb els delicats equilibris de poder on es troben implicats els diversos moviments insurgents, els influents càrtels i les autoritats governamentals. Aquells països que han estat capaços de mantenir la seva estructura política comencen a guanyar estabilitat i a ser capaços de fomentar un notable increment del nivell de prosperitat en les seves regions. En molts aspectes seguiran patint de grans desigualtats socials, però gaudiran d’un estatus privilegiat en comparació amb la resta del món.