7.3 La globalització del procés industrial

L’existència d’un mercat mundial ha permès que es puguin utilitzar la mà d’obra o les matèries primeres de qualsevol lloc del món, i que el procés de producció es pugui realitzar també a qualsevol indret. Aquesta facilitat d’intercanvi s’ha vist afavorida quan els governs han signat tractats per reduir impostos, intercanviar mercaderies, donar ajudes econòmiques, contractar personal, i incentivar la instal·lació d’empreses. Les noves tecnologies han aconseguit reduir el temps i les distàncies de la comunicació i han afavorit els intercanvis.

Un dels primers objectius de la globalització ha estat la creació d’un mercat mundial de productes industrials. Ara, els mercats ja no tenen perquè ser només d'un país determinat, sinó que els clients poden estar a qualsevol lloc del món.

Per reduir els costos, les empreses han optat per la deslocalització i l’externalització de les activitats industrials. La deslocalització ha suposat traslladar la producció poc especialitzada a zones del món on els costos, sous i els impostos són menors i no hi ha normativa mediambiental. I al contrari, les activitats industrials que necessiten de major tecnologia, molta inversió per a la investigació, o bé una mà d’obra especialitzada, s’han concentrat en els països desenvolupats, juntament amb els departaments de direcció, gestió, comercialització i màrqueting.

L’externalització ha implicat la contractació d’una altra empresa per a què faci part del procés industrial a un cost que resulta més barat que si ho fes la mateixa empresa.

Tant la deslocalització com l’externalització han promogut un gran debat sobre les implicacions socials referents al trasllat i ubicació de les empreses. Tot i que aquestes estratègies generen llocs de treball, semblen una manera de fer poc ètica perquè també deixa persones a l'atur, s'aprofita de les condicions laborals més precàries, i generalment, no té cura del mediambient.

Les empreses que han optat per un mercat mundial necessiten disposar de grans quantitats de capital. Per això, s’han fet processos de concentració empresarial en què s’han associat o fusionat unes empreses amb les altres. El resultat ha estat que cada cop hi ha menys empreses, són de majors dimensions, i estan presents en diferents països: són les multinacionals.

La globalització també ha incrementat la competència entre les empreses industrials i els ha forçat a introduir millores per abaratir els costos i augmentar els beneficis. Els objectius principals són produir més, millor i més barat, per això a més de la producció, són tan importants en la indústria les activitats d'inestigació (I), Desenvolupament (D) i innovació (I), són les anomenades I + D + I.

Peu: China blue (2005)

Títol original: China blue. Direcció: Micha X. Peled. Durada: 87 minuts. Gènere: documental

Sinopsi: Aquest documental rodat clandestinament, presenta les dures condicions de treball a una fàbrica de texans de la Xina, que produeix per una gran marca internacional. Mostra com es produeix la roba que comprem, i que les multinacionals volen amagar. Seguint la història de la Jamine i les seves condicions de treball s’observen les relacions laborals i la complexitat de la globalització

Activitat 3. Feu un joc de simulació*.

Objectiu: Comprendre les raons que expliquen la deslocalització d’empreses industrials i les seves conseqüències, tant pels països d’on marxen com als països on s’instal·len de nou.

Procediment: Es reparteixen els papers dels personatges que intervenen en aquesta situació: Principals socis capitalistes (3); Director general (1); Representant sindical (1); Treballadors i treballadores (15); President del govern d’Algèria (1)

Cada personatge o grup de personatges llegeixen la informació sobre el problema i es preparen el seu paper. Els alumnes escenifiquen al mig de la classe les cinc escenes en que es divideix el guió. Finalment es posen en comú els diferents punts de vista sobre el problema així com la possibilitat de cercar solucions i alternatives on totes les parts hi guanyin.

L’empresa Arolita que fabrica materials per a la construcció es va crear al Vallès al 1945 i, en aquella època, donava feina al 40 % de la població activa de la comarca. Per això el Vallès es convertí en un centre d'atracció per immigrants d'altres indrets de l’estat espanyol que volien millorar la seva situació econòmica i les seves condicions de vida.

Sabem que al 1950 el salari d'un obrer especialitzat era de 3.500 pessetes al mes i que la jornada de treball era de 11 hores diàries i, a més, les condicions de treball eren dures: es requeria molt esforç físic, resistir moltes hores dret, amb soroll, humitat...

Durant els anys de la dictadura franquista el moviment obrer s'organitzà per demanar millores salarials i també pel que fa a les condicions de treball: reducció de la jornada laboral, vacances, jubilació, subsidi per malaltia i d' atur... Millores que s'aconseguiren molt lentament i amb grans sacrificis per part de la classe treballadora.

Amb l’arribada de la democràcia, cap a l'any 1976, el sou dels treballadors era de 25.000 pessetes al mes i la jornada de treball s'establí en 9 hores. No fou fins aleshores que s'iniciaren investigacions per saber quina estranya malaltia afectava els treballadors d'aquella empresa, fins que es va descobrir que un dels materials amb el que es treballava deixava residus en els pulmons al respirar-ne la pols que desprenia i per això els afectats acabaven morint d' insuficiència respiratòria. Les mesures de prevenció dels riscos laborals s'enduriren per garantir la salut dels treballadors.

L’administració del nou règim democràtic endurí les lleis de protecció del medi ambient i l’empresa ja no podia llençar els residus industrials a la riera del poble; els havia de reciclar, la qual cosa representà una despesa afegida. També s'incrementaren els impostos ja que l'estat democràtic heretà del franquisme un país sense els serveis més bàsics: mancaven escoles, ambulatoris, carreteres, i fins i tot en molts barris no hi havia llum ni aigua corrent. Els costos de la modernització del país per garantir unes millors condicions de vida i impulsar el creixement econòmic s'hagueren de finançar a través de l’esforç humà i econòmic dels ciutadans i també del sector empresarial, amb l'augment dels impostos.

Fou cap a l'inici de la dècada dels anys 90 que l'empresa va anar desmuntant les plantes de fabricació de certs productes que es traslladaren progressivament a estats del Nord d' Àfrica, estats molt poc industrialitzats que acolliren de bon grat empreses que creaven llocs de treball.

Els obrers contractats en aquests països treballaven per la meitat del salari i en unes condicions més dures: 10 hores diàries, sense vacances ni seguretat social que els garantís atenció mèdica, pensions per a la vellesa o cobrar l'atur si els acomiadaven. L'empresa tampoc havia de pagar tants impostos a l'estat i no existia cap normativa que obligués a reciclar els residus. És clar, l'empresa assolia uns beneficis més grans amb els quals podia pagar l'acomiadament dels treballadors del Vallès que es jubilaven anticipadament o bé passaven a cobrar el subsidi d'atur. Tot i que el procés de trasllat de l'empresa i el transport de les matèries primeres i els productes acabats als mercats de destí, representava un cost molt elevat, sortia més a compte el trasllat de l’empresa a un país subdesenvolupat.

A principis del segle XXI l'empresa ha acabat de desmantellar les instal·lacions industrials i ha venut els terrenys a una gran empresa immobiliària que hi construirà més de dos mil habitatges.