La veu humana
ELEMENTS I PRODUCCIÓ
“La veu és l’instrument més bonic però també el més difícil de tocar” (Richard Strauss).
La veu és l’element que suporta el principal mitjà de comunicació humana: el llenguatge.
La parla és una complexa relació entre diferents òrgans del cos humà: l’aparell nerviós central dóna ordres i recull les impressions de l’entorn; l’aparell auditiu controla la correcta i bona emissió dels sons, així com també capta els estímuls sonors de l’ambient exterior; i el sistema fonador se serveix de l’aparell respiratori, oscil·latori i ressonador per emetre aquests sons.
La nostra veu, tant cantada com parlada, es forma gràcies a l’acció coordinada i inseparable de quasi tot el nostre cos. És el resultat de la vibració de les cordes vocals posades en moviment per l’aire expulsat pels pulmons en passar per la laringe. La veu es forma al nivell de la laringe. Als cartílags de la laringe s’hi fixen les dues cordes vocals. De la llargada de les cordes vocals i de la seva tensió depèn l’altura de la veu.
Les cavitats nasal i bucal fan de caixa de ressonància i donen el timbre a la veu.
Depenen de la conformació de l’individu, la veu varia en extensió, en caràcter , força i timbre(color). En les diferents classificacions que podem trobar hi ha divergències considerables respecte a les tessitures(extensió d’una veu des de la nota més greu a la més aguda que pot emetre). La tessitura varia bàsicament si parlem de veus de professionals del cant, veus educades (cantaires amateurs, de corals,...) o veus “sense treballar”.
CLASSIFICACIÓ DE LES VEUS HUMANES
VEUS FEMENINES:
Les veus femenines es divideixen en tres classes:
Soprano
És la veu més aguda, es distingeix per la seva facilitat i espontaneïtat en el registre agut. Són veus potents en el agut i més dèbils en el registre greu. Canten habitualment des del do3 al la4.
Mezzo soprano
És una veu que no té els aguts de la soprano ni els greus de la contralt, i en canvi té un registre mig molt expressiu i ple. La seva tessitura habitual és del la2 a un fa4.
Contralt
És la veu femenina més greu, en aquest registre la veu sona potent i rodona. La tessitura habitual abrasa del sol 2 a un re 4.
VEUS MASCULINES:
Les veus masculines les podem classificar en els grups següents:
Contratenor
és la veu masculina més aguda, amb un registre sobre-agut notable. Canta a la tessitura de les contralts.
Tenor
És una veu amb facilitat per els aguts i amb uns greus poc potents. Tenen la mateixa tessitura que les sopranos però una octava més greu ( del do2 al la3).
Baríton
És una veu a cavall entre els tenors i els baixos. La seva tessitura és com en les Mezzos de la1 a fa3 , però una octava inferior.
Baix
És la veu masculina més greu. La seva tessitura coincideix amb la de les contralts però una octava més greu (sol1 a re3)
VEUS BLANQUES
S’anomena així a les veus dels nens i nenes i també a les veus femenines.
LES VEUS INFANTILS
es classifiquen de la mateixa manera que les veus femenines: sopranos, mezzo sopranos i contralts. La tessitura més habitual en la que canten els nens/nenes a les escoles va del do3 al mi 4.
En la seva funció musical, la veu pot fer el paper de solista o bé combinar-se amb altres formant part d’un grup que pot anar d’un nombre reduït de veus a la gran massa coral.
També hem de diferenciar entre cantar a una sola veu, és a dir, fent plegats la mateixa melodia, el resultat d’això és la monodia, i cantar a vàries veus, fent el que s’anomena polifonia, en aquest cas les veus estan distribuïdes d’aguts a greus en els diferents grups que hem anomenat abans.
La cançó és l’expressió musical més primitiva de l’home. Des de la prehistòria totes les expressions sentimentals: crits bèl·lics, manifestacions religioses, crits d’alegria i triomf per la caça, de desesperació per la mort... van anar evolucionant fins a donar lloc a danses i cançons.
Les cançons varien d’una època a una altra, en els diferents països i grups social però totes conserven el seu caràcter de circumstància i una construcció senzilla i fàcil.
Dintre de les agrupacions de veus podem destacar les corals, que solen interpretar obres escrites a quatre veus: sopranos, contralts, tenors i baixos, per això s’anomenen” cors mixtes”. També hi ha cors masculins; cors femenins i cors infantils.