Teoria Primers auxilis. 4t eso

Pots fer clic al següent enllaç : PRESENTACIÓ DIAPOSITIVES PRIMERS AUXILIS

o també pots llegir el següents apunts:

QUÈ SÓN ELS PRIMERS AUXILIS?:

Podem definir els primers auxilis com aquelles mesures o actuacions que realitza l’auxiliador, en el mateix lloc on ha succeït l’accident, fins l’arribada del personal sanitari especialitzat. Això significa que no són tractaments metges, sinó accions d’emergència per a reduir les lesions i estabilitzar la seva progressió.

PAUTES GENERALS D’ACTUACIÓ:

• 1. No fer mal al ferit ni posar-se un mateix en perill: com a rescatador, no faci res que pugui posar en perill o empitjorar la condició del pacient. Així mateix s’ha de ser conscient de les pròpies possibilitats i limitacions i no posar en risc la nostra seguretat. S’ha de tenir en compte que el contacte o manipulació amb sang o fluids del cos pot ser perjudicial per a la seva salut. És aconsellable utilitzar sempre guants i protecció per al boca a boca.

  2. Actuar amb tranquil·litat i rapidesa: s’ha de transmetre serenitat als altres rescatadors i a la víctima.

  3. Tranquil·litzar al ferit: donant-li ànims i mitigant la preocupació.

• 4. PROTEGIR a la víctima i el lloc de l’accident (senyalitzar). NO MOGUI AL PACIENT SI NO ÉS ABSOLUTAMENT NECESSARI: Solament es desplaçarà a la víctima si existeix perill, assegurant-nos en aquest cas de mantenir recte l’eix cap-coll-tronc.

  5. AVISAR als serveis de socorro: s’ha d’indicar el número de ferits i el seu estat, el lloc exacte on s’ha produït l’accident i la existència de possibles factors que l’agreugin. Telèfon d’emergències: 112. En molts de casos ens podem donar instruccions fins que arriben els serveis d’emergència metge.

  6. SOCÒRRER a les víctimes de l’accident: és la finalitat principal i comença pel reconeixement primari, seguit de la avaluació d’altres lesions. Tenir en compte que el malalt o ferit necessita tanta cura emocional com física. Els seus comentaris poden ajudar o perjudicar al pacient. És important fer-li saber que està atès i controlar molt els comentaris que es fan. Això pot ajudar a reduir l’estat d’ansietat. Encara que estigui inconscient o en parada cardiorrespiratòria, és possible que encara pugui escoltar el que diem.

*aquestos 3 darrers punts formen el protocol PAS (protegir-avisar-socòrrer).

• 7. Mantenir la temperatura corporal del ferit: abrigar-lo o aïllar-lo del calor.

  8. Evitar donar de menjar o beure al ferit.

  9. Tenir cura d’un mateix desprès de l’emergència: assistir a un rescat en una emergència pot ser traumàtic per al rescatador. Si troba que està tenint certes dificultats o problemes, ha de veure a un metge.

Fa referència a la inspecció i actuacions que asseguren el manteniment de la vida, comprovant consciència, respiració i circulació sanguínia.

S’ha de fer en la mateixa posició en la que s’ha trobat al pacient, a no ser que hi hagi un perill que ens obligui a moure’l.

Les línies generals d’actuació, per aquest ordre, són el PAS:

És una posició que manté la permeabilitat de la via aèria i redueix el risc d’ofegar-se en cas de vomitar.

*Si sospita que hi ha lesió cervical, la PLS està contraindicada i no s’ha de realitzar la mobilització, excepte que existeixi perill per a l’auxiliador i/o la víctima.

En aquest cas es mobilitzarà a l’accidentat posant-lo boca amunt, mantenint l’alineació e integritat de la columna vertebral.

Procediment per col·locar a una persona en PLS:

• 1. Retirar a la víctima les ulleres i objectes de les butxaques.

  2. Agenollar-se al seu costat, assegurant-se que les dues cames estan estirades.

  3. Col·locar el braç més pròxim en angle recte amb el cos, amb el colze endoblat i el palmell de la ma cap amunt.

  4. Dur el braç més allunyat a través del pit i subjectar el dors de la ma contra la galta més pròxima.

  5. Amb l’altra ma agafar la cama més allunyada pel genoll, i estirar cap amunt fins recolzar el peu contra el sol.

  6. Tirar d’aquesta cama per fer rodar a la víctima sobre sí mateixa cap a nosaltres.

  7. Col·locar la cama de forma que el maluc i el genoll quedin en angle recte.

  8. Inclinar el cap enrere per assegurar que la via aèria es manté oberta.

  9. Ajustar la ma baix la galta.

  10. Vigilar la respiració periòdicament.

Podem definir la parada cardio-respiratòria (PCR) com la interrupció repentina i simultània de la respiració i el funcionament del cor.

Davant d’una parada cardiorrespiratòria és indispensable posar en pràctica la reanimació cardiopulmonar (RCP), amb la finalitat d’obtenir un flux sanguini i respiratori suficient que evitin la mort cerebral (una estadística demostra que el 40% de les morts per malalties cardiovasculars es podrien evitar aplicant una correcta RCP abans dels 4 minuts des de que va ocórrer l’accident).

Cada minut que passa i no arriba sang al cervell, les seves cè·lules (neurones) poden anar morint per sempre (no es recuperaran mai). Per tant, cada minut que passa pot suposar tenir greus danys cerebrals per a tota la vida.

Encara que passi temps sense tenir circulació, la majoria d'òrgans poden suportar no tenir oxigen sense arribar a patir danys greus, però el cervell no (el cervell sí que patirà la mort de les àrees cerebrals, i això és irreversible).

Per totes aquestes raons és molt important aconseguir que l'oxigen arribi prompte al cervell i aquest pugui continuar amb vida.

En cas contrari, podem arribar a recuperar a una persona i que recobri les polsacions però, si ha passat massa temps, el seu cervell pot quedar inservible. És a dir, la persona recobra la vida però quedarà en mort cerebral.

PAUTES D’ACTUACIÓ DAVANT UNA PARADA CARDIORRESPIRATÒRIA:

• 1. Valorar la consciència:

Preguntar en veu alta si està bé. Si no respon, provocar-li un petit estímul (un pessig, un toc a la clavícula…) a la vegada que es torna a preguntar com està.

• • Si respon, està conscient, per tant es pot concloure que respira i té pols. Per tant:

    • El deixarem en la posició que el trobam.

    • Farem una avaluació secundària.

    • Es demanarà ajuda si és necessari.

    • Valorar a la víctima constantment

  • Si no respon:

    • Obrir vies aèries.

    • Comprovar la respiració.

2. Obrir vies aèries:

Durant una parada cardiorrespiratòria, la víctima perd el to muscular, i això, unit a l'efecte de la gravetat, pot fer que la llengua caigui endarrere tancant les vies aèries.

*les persones no ens traguem la llengua, sinó que la llengua queda un poc caiguda endarrere i això obstrueix el pas de l'aire (i no podem respirar).

En primer lloc, hi ha que col·locar al ferit en posició supina (tombat mirant cap a dalt), sobre una superfície llisa i dura, amb els braços estesos al costat del cos i afluixar la roba que pugui oprimir-li.

A continuació s’aplicarà una de les següents maniobres:

• • Maniobra front-mentó (és la que generalment s’aplica):

• • Maniobra d’hiperextensió del coll:

• • Tracció de la mandíbula:

3. Valorar la respiració:

Una vegada hem obert les vies aèries (maniobra front-mentó principalment), hem de comprovar si el pacient respira, per això, ens aproparem molt a la persona accidentada.

Mantenint la via aèria oberta, atracar la nostra orella a la seva boca: SENTIR, ESCOLTAR i MIRAR:

_Sentir la sortida d’aire a la galta

_Escoltar el so de la respiració

_Mirar els moviments del tòrax.

• • Si respira:

    • Suposam que hi ha pols.

    • Col·locarem a l’accidentat en PLS, excepte si sospitam d’una lesió cervical.

    • Controlar que continua respirant.

    • Atendre altres lesions.

  • Si no respira:

    • S’inicia la RCP (Reanimació Cardiopulmonar).

4. Seqüència de la RCP:

• • • Iniciar el massatge cardíac amb una seqüència 30:2 (és a dir, 30 compressions toràciques i 2 insuflacions d'aire).

    • Valorar si recupera la respiració cada 2 minuts.

    • No parar més de 10 segons per fer les comprovacions. Ràpidament hi ha que continuar amb la RCP.

    • Si al lloc de l'accident estem més d'una persona, hauríem d'anar canviant al reanimador cada 2 minuts, ja que són unes maniobres molt cansades, i si continua la mateixa persona el seu ritme anirà fent-se més lent.

    • El ritme de les compressions toràciques hauria de ser d'unes 100-120 per minut. Per tant, és un ritme ràpid i continu.

Hem de mantenir la RCP fins alguns d'aquestos casos:

• • L’arribada d’ajuda.

  • La recuperació de la víctima.

  • L’esgotament de l’auxiliador.

Pautes per aplicar la respiració artificial Boca a Boca:

• 1. Mantenir la via aèria oberta i permeable.

  2. Si es disposa de protector, posar-lo entre la boca del socorrista i la boca de l’accidentat.

  3. Pinçar el nas de la víctima amb l’índex i el polze de la ma que està al front.

  4. Fer una inspiració profunda per a omplir els pulmons.

  5. Col·locar els llavis al voltant de la boca de la víctima, assegurant-nos un bon tancament.

  6. Bufar uniformement fins que el tòrax del pacient s’elevi com en una respiració normal.

  7. Separar la boca de la víctima, i posant l’orella davant la seva boca, sentir com l’aire surt i mirar com descendeix el tòrax.

  8. Evitar insuflar massa aire o amb massa freqüència.

  9. La freqüència de la ventilació serà de 10-12 vegades per minut.

  10. Si es recupera la respiració espontània, col·locar a l’accidentat en PLS i controlar que segueix respirant.

Pautes per aplicar el Massatge Cardíac:

1-.Agenollar-se al costat de la víctima. Aquest ha d’estar en posició de cúbit supí sobre una superfície dura.

2-.Col·locar el taló d’una ma sobre el punt de pressió en la meitat inferior de l’estèrnum (uns dos dits per damunt de l’apèndix xifoides) i el taló de l’altra ma sobre la primera, entrecreuant els dits de les dues mans.

3-.Mantenir rectes els braços i utilitzar el pes del propi cos per fer la compressió.

4-.Pressionar sobre l’estèrnum cap a baix, amb la força necessària per a desplaçar (enfonsar) l’estèrnum uns 5 cm.

5-.Establir un ritme d’unes 100-120 compressions per minut.

6-.Cada 30 compressions hem de parar a fer 2 insuflacions d'aire.

7-.No desferrar les mans del tòrax en cada compressió.

Casos particulars en els quals es modifica la realització de la RCP:

_ Infants de menys d’un any (lactants).

_ Infants d’1 a 8 anys.

• 1. Definició:

Situació en la qual un objecte obstaculitza el pas d’aire per la via respiratòria fins els pulmons.

2. Símptomes:

• • Dificultat respiratòria.

  • Tos.

  • Agitació.

  • L’afectat es posa les mans al coll.

  • La cara va posant-se vermella i després agafa un to més blau.

  • Pèrdua de coneixement.

3. Actuació:

• • En el cas d’obstruccions incompletes: es posa en marxa la tos com a mecanisme de defensa. En aquest cas animarem a que segueixi tossint i el vigilarem per a que el problema no vagi a més.

  • En el cas d’obstruccions completes: primer donarem cops forts a l'esquena (zona interescapular) en direcció cap a dalt i endavant, i si no tenim èxit, a continuació realitzarem la maniobra de Heimlich:

MANIOBRA DE HEIMLICH:

L’objectiu es espitjar el cos estrany cap a la tràquea, vies respiratòries superiors i boca, mitjançant l’expulsió de l’aire que ompli els pulmons. Això s’aconsegueix fent una pressió a la boca de l’estómac cap endins i cap amunt, per a desplaçar el diafragma, aconseguint que es comprimeixin els pulmons, augmentat la pressió de l’aire en les vies respiratòries.

La tècnica per a realitzar la Maniobra de Heimlich és la següent:

• 1. Agafar a l’accidentat per darrere i per baix del braços, inclinant-lo cap endavant.

  2. Col·locar el puny tancat 4 dits per damunt del melic (o a la meitat entre el melic I l’estèrnum). Col·locar l’altra ma damunt el puny.

  3. Efectuar 5 compressions abdominals centrades, cap amunt i cap endins.

Si la persona està inconscient, o perd la consciència durant el procés, aquesta maniobra es farà amb el pacient tombat al terra. Les mans es col·locaran en la mateixa posició que per al RCP, però entre el melic i l’estèrnum. El cap es col·locarà mirant de costat.

La Maniobra de Heimlich no és apropiada per a persones amb obesitat, embarassades i boixos menors d’un any, per la ineficàcia o pel risc de lesions internes. En aquestos casos es faran pressions toràciques similars al massatge cardíac, però a un ritme més lent.

Als infants menors d’1 any, se’l col·locarà cap per avall, i es donaran 5 cops a l’esquena. Després li donarem la volta (panxa amunt) i li farem 5 compressions toràciques.

S’ha de revisar la boca periòdicament per comprovar que no s’ha expulsat el cos estrany. Si l’expulsa, seguir amb el protocol d’actuació primària.

1. Definició:

Pèrdua de coneixement breu, per disminució momentània del flux sanguini al cervell.

2. Símptomes: de forma prèvia a la pèrdua de coneixement, pot aparèixer:

• • Malestar.

  • Mareig.

  • Pal·lidesa.

  • Sudoració freda.

  • Tremolor.

3. Actuació:

• • Seure a l’accidentat fent que baixi el cap entre les cames, o també:

  • Tombar-lo en posició supina, aixecant-li els peus per damunt del nivell del cor.

  • Afluixar-li la roba.

  • Procurar que tingui suficient aire: separar als curiosos, obrir finestres…

  • Si no recupera el coneixement i es mantenen les constants vital, col·locar-lo en PLS fins l’arribada de l’assistència metge.

CONVULSIONS:

1. Definició:

Són moviments espasmòdics del cos, acompanyats generalment de pèrdua de coneixement, relaxació d’esfínters, sortida d’espuma per la boca i amnèsia posterior.

2. Actuació:

• • Deixar a la persona on està.

  • Fer el lloc segur: retirar objectes per a impedir que es colpegi contra ells.

  • Subjectar (protegir) el cap.

  • Controlar el temps que duren les convulsions, per poder informar els serveis sanitaris.

  • Després de la convulsió:

    • Col·locar-lo en PLS.

    • Explorar si existeix alguna lesió.

    • Estar al seu costat i tranquil·litzar.

FERIDES:

1. Definició:

Discontinuïtat de la pell.

2. Símptomes:

• • Dolor.

  • Hemorràgia.

  • Separació de la pell.

3. Factors de gravetat:

• • Extensió.

  • Profunditat.

  • Localització.

  • Brutícia.

4. Actuació:

• • Preparar el material per a la cura: gasses, antisèptic, tiretes, guants, estisores, etc.

  • S’ha de col·locar el material en una superfície neta.

  • Fer-se les mans netes.

  • Posar-se guants.

  • Fer neta la ferida amb aigua i sabó i amb una gasa estèril retirar la brutícia de dins cap enfora.

  • Si hi ha cossos estranys, retirar-los amb aigua abundant.

  • Si hi ha cossos incrustats, no retirar-los.

  • Eixugar la ferida adequadament.

  • Aplicar un antisèptic tipus povidona yodada (assegurar-nos sempre que no és al·lèrgic).

  • Cobrir la ferida amb un apòsit estèril.

  • Fixar l’apòsit amb esparadrap o benes.

  • Si l’apòsit s’ompli amb sang, col·locar una altre al damunt, sense retirar el primer.

  • Si es tracta d’una ferida no superficial, desprès de les accions anteriors, traslladar-lo a un centre metge. Pot ser necessiti sutura.

  • Sempre netejar-se les mans desprès de curar una ferida.

FERIDES ESPECIALS:

1. Definició:

Són les amputacions, les ferides perforants en el tòrax i les ferides perforants en l’abdomen. Són ferides molt greus, per tant s’ha de traslladar al ferit a l’hospital després de les actuacions que a continuació es descriuen.

2. Actuació:

• • Realitzar l’avaluació primària i actuar en conseqüència.

  • Avaluació secundària.

  • No retirar cossos estranys.

  • Cobrir la zona amb material estèril el més net possible, humit i de majors dimensions que la ferida.

  • Traslladar a l’accidentat a l’hospital controlant els signes vitals.

AMPUTACIONS TRAUMÀTIQUES:

• • Frenar l’hemorràgia (veure a l’apartat hemorràgies).

  • Controlar constants vitals.

  • Netejar el membre amputat amb sèrum fisiològic, cobrir-lo amb gases estèrils humides amb el sèrum, introduir-lo dins una bossa de plàstic i tancar-la, i introduir la bossa en gel.

  • Traslladar al ferit i el membre amputat (conjuntament) el més ràpid possible a l’hospital.

FERIDES PERFORANTS DEL TÒRAX:

Aquestes ferides posen en perill la vida del pacient si arriba a perforar la pleura i entrar aire a l’interior del tòrax.

1. Símptomes:

• • Dolor intens que augmenta al respirar.

  • Dificultat respiratòria.

  • Pareix que el pacient “respira” per la ferida. Surt sang amb aire; sang espumosa.

  • S’escolta un xiulet en la ferida.

  • Pot sortir sang per la boca.

2. Actuacions:

• • Tapar la ferida amb una gasa.

  • Col·locar damunt un tros de plàstic o paper d’alumini, i fixar-lo amb un esparadrap per tots els costats, excepte un.

  • Afluixar la roba que pressioni.

  • Vigilar les constants vitals.

  • No extraure cossos estranys. Fixar-los.

  • Col·locar al ferit en posició semi-assegut per a facilitar-li la respiració.

FERIDES PERFORANTS DE L’ABDOMEN:

Poden provocar xoc per hemorràgies importants.

1. Actuacions:

• • Cobrir la ferida i cohibir l’hemorràgia amb apòsits.

  • Si hi ha sortida dels intestins, cobrir amb gases o draps humits sense pressionar ni manipular. Mai s’han de reintroduir.

  • No extraure cossos estranys.

  • No donar de menjar i beure al ferit.

  • Col·locar-lo tombat en supí amb les cames flexionades

1. Definició:

Sortida de sang fora del sistema circulatori. En un adult, una pèrdua de sang de:

• • Mig litre: és tolerable.

  • Litre i mig: pot produir xoc (en anglès "shock") i la mort.

  • Més de tres litres: produeix la mort.

2. Tipus:

• • Segons el destí de la sang:

    • Externa: la sang surt de l’organisme.

    • Interna: La sang surt del sistema circulatori i es situa en alguna cavitat interna del cos.

    • Exterioritzades: són hemorràgies internes que surten a l’exterior per orificis naturals.

  • Segons l’origen de la sang:

    • Capil·lar o superficial: és escassa i es controla fàcilment.

    • Venosa: sortida de sang de color vermell fosc i la seva sortida és continua.

    • Arterial: sortida de sang de color vermell brillant. Surt de forma abundant i de forma intermitent, coincidint amb cada pulsació.

3. Actuacions:

• • En cas d’hemorràgia externa:

  • Netejar-se les mans.

  • Col·locar-se guants.

  • Evitar que el ferit es posi dret.

  • Tranquil·litzar al ferit.

  • Aturar l’hemorràgia:

A- PAUTES PER ATURAR UNA HEMORRÀGIA EXTERNA:

• 1. Compressió directa del punt sagnant:

2. Compressió directa de l’artèria corresponent:

Si a pesar de les actuacions anteriors l’accidentat segueix perdent sang, s’ha de comprimir amb els dits l’artèria corresponent a la zona del sagnat, sempre per damunt de la ferida. Segons la localització de l’hemorràgia, s’ha de pressionar:

Aquestes tècniques redueixen la irrigació de tot el membre, i no sols de la ferida. És per això que:

• • Si l’hemorràgia cessa després de tres minuts de pressió, hem d’amollar lentament el punt de pressió directa.

  • Si l’hemorràgia continua, hem de seguir fent pressió sobre l’artèria.

3. Torniquet:

És la darrera opció, i només s’aplicarà si:

• • Fracassen les mesures anteriors.

  • L’hemorràgia continua de forma que pot posar en risc la vida de l’accidentat (per exemple, en les amputacions).

  • Aspectes a tenir en compte:

    • Posar-lo a l’extrem proximal del membre afectat.

    • Utilitzar una banda ampla.

    • Anotar l’hora de la seva col·locació.

    • Exercir la pressió necessària per a detenir l’hemorràgia.

    • No afluixar-lo mai.

  • Execució:

B- PAUTES PER ATURAR UNA HEMORRÀGIA INTERNA EXTERIORITZABLE PER ORIFICIS NATURALS:

• 1. Hemorràgia nasal:

Solen ser conseqüències secundàries de traumatismes, pujades de tensió o una vasodilatació. Les pautes a seguir són:

• • Introduir una gasa xopada amb aigua oxigenada.

  • Inclinar el cap endavant per a evitar l’aspiració de coàguls de sang.

  • Fer pressió amb els dits sobre el nas, per tancar-lo.

  • Posar fred, directament al nas, o també a la zona del coll, per produir vasoconstricció.

  • Si no s’atura, traslladar a la persona a un centre sanitari.

2. Otorràgia:

Solen ser un signe indirecte d’una fractura de la base del crani. Les pautes a seguir són:

• • No taponar l’orella sagnant.

  • Suport vital bàsic: no deixar-li moure el cap, no donar-li res de beure o menjar, abrigar-lo, vigilar constants vitals…

  • Contactar amb serveis metges de forma urgent.