Significació històrica.

Per entrar en matèria històrica de les llengües. “El cuneïforme és el sistema d’escriptura més antic”[1], segons Irving Finkel, ca. 3200 a.e.c., amb 702 signes, tot i així hi ha estudis que apunten que algunes escriptures trobades xineses són uns segles més antigues, ca. 3980/3640 a.e.c[2] amb l’existència de 20 caràcters; més de 4500 caràcters al ca. 1300-1000 a.e.c. Però, aquesta informació, no és suficient per determinar quina és més antiga, degut a que les restes trobades i estudiades són una referència actual incompleta. El llatí, major referent en els diccionaris mediterranis, més antigament documentat es troba a la fíbula Praeneste del ca. 700 a.e.c., la seva inscripció és /mánios med fhéfhaked numásioi/, mentre que en llatí clàssic és /mánius me fekit numério/ i en català és “Mani em va fer per a en Numasi”. La fonètica és canviant i incorrecte, probablement qui va inscriure la fíbula no tindria un aprenentatge gaire estricte sobre la fonètica, a més de tenir el seu propi deix. Mentre, l’escriptura grega amb alfabet està documentada del ca. 800 a.e.c. En aquest treball ens estem aproximant a la primera formació d’una civilització que estudiem a les aules. Tal és el fet, com indica la taula, aquesta ha tingut un recorregut i, encara que sigui una llengua finita, aquesta va influir en els vocabularis posteriors tot convivint amb elles durant segles. És, així doncs, com els nostres diccionaris no s’han d’aturar en un llatí, en un grec, o en un protogermànic, vosaltres com a bons responsables dels diccionaris mantingueu aquesta informació que doneu, però amplieu-la encara que no sigui cosa de la llengua assumpte del diccionari. I no us atureu amb la idea dels mots derivats doneu-hi bona continuació i foment. Per què com es forma el mot derivat? Això és el que hauríem d’informar.

Sí bé igual que existeix una explicació modular en base al sumeri per a descriure vocabulari llatí com facere. La descripció que ofereix derivar-ho a llatí, com a una forma arcana d'aquest no resoldre del tot la inscripció, obvia el mot Mánios, i el mot Numásioi i med ho deixa en me, tant la paraula que tradueix tant complexe 'fhéfhaked' la deixen en fekit, causat perquè tant sols gestionen la traducció a partir de la derivació de mots. És molt més concret poder entendre els vocabularis a partir de com s'han format modularment i significativament. Aquesta metodologia s'ha practicat amb centenars d'inscripcions en objectes antics i s'ha pogut asimilar que les inscripcions diuen molt sobre l'objecte, la seva utilitat i dedicació, és molt poc habitual que hi apareguin noms pròpis inscrits en objectes, ni tant sols en les esteles funeràries, per adquirir exemples sobre l'àmbit de traducció d'inscripcions arqueológiques mirar 'L'etimologia modular com a eina per a traduïr llengües desconegudes'. El cas de la inscripció més antiga llatina conservada, la traducció completa s'aconsegueix mitjançant la metodologia de composició de la formació modular amb raó etimològica, veiem-ho a continuació:

Manios. med. fhéfhaked. numásioi.

sumeri (MA / MAH + NI) / (MAN + (H)I) + U + US / US^. ME + ED. PE(S) + HE(S) + PA(SES) + HA + KI + ED. NU + MA / MA(S) + SI + U U I.

(Fos, cremar / fés gran + peça per guarnir, o de indumentària - aura) / (Company, parella + acció - procés, fer una aleació + acció) - regalar - esmerilat - admiració + vorejar, acompanyar, preparar / pepita de metall. Ser + fer ascendir - enfortir . Ungir + lligat + més important - sacerdot + aguantar, subjectar + lloc + fer ascendir - enfortir. fer ascendir - enfortir. Persona, creador + temple / ser pur + cel + món - sacerdot, pastor - acció - admiració (bis) + guarniment, roba

"(Aquesta peça d'indumentària fer-se com a gran regal per acompanyar / Aquesta peça d'indumentària fosa d'una pepita de metall). Fer ascendir. Al sacerdot allà on la lliga i fa subjecció. El guarniment sigui per l'admiració (de la puresa de la persona-sacerdot / del sacerdot del temple)".

Com podeu veure i llegir, la inscripció que conté aquesta fíbula d'or, un objecte de gran valor, que és com una joia, és la de la seva utilitat i dedicació d'us, ens diu que aquesta peça d'indumentària va ser un regal per acompanyar i fer ascendir al sacerdot, com a peça de subjecció, per causar admiració del sacerdot del temple o de la puresa de la persona que el duia. Si mirem sols l'objecte una fíbula d'or no pot ser un utensili comú ni fàcil d'obtenir ni de regalar, portar una fíbula d'or és senyal de que la persona portadora és d'una categoria piramidal de poder o de riquesa. Tal com veiem amb la inscripció aquesta fíbula pertanyia o va ser regalada a un sacerdot o era un dels objectes que el sacerdot feia servir en els seus actes sacerdotals. La traducció modular ens explica molt de l'objecte i no sols es suposen uns noms pròpis que no se saber descriure segons la traducció esparcida. 

“El Sil·labari A, que va ser desxifrat per Hincks”[3], i d’altres existents són una font a tenir en compte alhora d’avaluar paraules nostrates, que no trobéssim la seva correspondència sumèria amb els procediments comuns de semblança fonètica. Els sumeris a la mateixa escriptura cuneïforme li indicaven diverses pronunciacions, aquestes es mostren en els seus sil·labaris que són en tauletes inscrites. Això pot donar peu hipotèticament a que, les paraules que tenim al nostre vocabulari actual hagin pres una altre pronunciació, diferent a la que tenien amb aquell significat que tingui relació amb el nostre mot.

Aquest plantejament pot indicar una desconfiança pel nou-aventurat en la recerca, però no va més enllà, encara no he trobat un cas sota aquest plantejament que caldria traspassar la recerca als sil·labaris cuneïformes. Vertaderes són les paraules en que s’han trobat la correspondència directa fonètica de la pronunciació. Tot i així, i tornant a fer l’aclariment, les paraules que es corresponen en llengua sumèria al significat final del mot nostre, són ben diferents, amb les acadianes ho són encara més o totalment, és a dir, llegint una tauleta cuneïforme no entendràs res si sols saps la fonètica i la gramàtica cuneïforme i no els significats. La raó rau en que les formes més reduïdes dels mots sumeris es sumen amb d’altres i aquesta acció donen una composició que expliquen les paraules nostrates i, alhora, hi comparteixen la fonètica.

Aquest funcionament compositiu es compleix dintre dels mots sumeris, i dels acadians, vist tot amb el mateix diccionari sumeri com a base. La forma acadiana és sinònima de la sumèria. Com podeu veure a continuació es tracten de composicions semblants, però el sentit nominatiu dels mots és el mateix, és a dir, l'explicació que ens hi aporten les seves parts són coherents per la paraula que utilitzem actualment Veure taula de Síntesi per ilustrar alguns exemples de la formació dels mots de les nostres paraules a través de la composició modular.

Cal tenir en compte els següents apunts de Lluís Feliu:

“El sumeri és una llengua de les anomenades llengües aïllades, és a dir, una llengua de la qual no coneixem cap parent i no podem adscriure-la a cap família lingüística coneguda, s’ha intentat relacionar “genèticament”, el sumeri amb diverses llengües com ara el basc, el georgià, el tibetà, l’hongarès o el txuktxi (una llengua parlada a la tundra siberiana). A partir de l’any ca. 2000 a.e.c., ja fou llengua morta, però es va continuar utilitzant i estudiant fins la seva desaparició el ca. 200 e.c. com a llengua litúrgica.”[4]

Idò, quina és la reflexió que n’hem d’extreure coherència? És relativament difícil arribar a un consens. Tot i així, el modus operatiu d’aquest treball estableix un mode constructiu de la llengua apte per fer mostra de que aquella litúrgia que ens va transmetre la nostre cultura i va mantenir viva la seva transmissió a través de les escriptures cuneïformes, formés de manera precisa les nostres paraules a partir d’un joc de peces de trencaclosques de gran similitud fonètica i de significat. Amb centenars de paraules n’he pogut, i continuo podent aplicar aquesta base per designar els motius que han format les paraules, no sols del català, com una més de les citades anteriorment: basc (veure 'Sobre leyendas monetales ibéricas' de Trino Meseguer Agulló), georgià, tibetà, hongarès, txuktxi; si no, aplicant-ho a l’anglès, a l’àrab, al castellà, al egipci, al germànic, al grec, a l’hebreu, a l’italià, al mallorquí, al persa, al portuguès, al sànscrit, al llatí, al bengalí, al xinès, al japonès, al mongol, etcètera. És a dir, en centenars de paraules, a mode increscendo, de diversitat de llengües. Per tant, no es pot excloure el sumeri d’una genealogia indo-europea o un equivalent i, a la de ser una llengua amb funció de mare o propera a aquesta. Recordo que no es tracta de pensar una arrel d’una paraula que hagi derivat diverses d’altres formes en diferents llengües, si no de la composició de paraules sumèries en cada formació particular de cada llengua.

També Lluís Feliu esmena: “L’accadi és la llengua semítica més antiga coneguda, (d’acord amb l’anterior punt, on es cita que el sumeri és una llengua aïllada). Tot i així trobem noms accadis escrits en textos sumeris”[5]. Com heu vist a la taula de síntesi en els sis mots d’exemple, hi ha paraules que es mantenen en les dues llengües, sumèria i accàdia, com hi ha paraules que d’ambdues o més ens donen les nostres paraules. Tot admetent petits canvis com bé en té un mot francès i un català. Us donaré un exemple, és igual que a les nostres paraules quan es formen per paraules i conceptes sumeris, a l’acadià la formació del seu vocabulari, també, s’explica pel llenguatge sumeri, tot i que el resultat acadià no és una paraula del vocabulari sumeri, pot ser el mot acadià diferent al sumeri o format per una oració, frase o dos conceptes sumeris.

És aleshores les següents qüestions: Hem de considerar el sumeri ja una llengua semítica? Hem de considerar el sumeri una llengua que ha estat en contacte amb d’altres per tant no és, de cap manera, una llengua aïllada? El següent glossari d'etimologies n'és una mostra per pensar que estem davant de l'afirmació d’aquestes qüestions.

El fet de la demostració d’aquest treball, insinua el següent pensament, "Fins quin punt una paraula és adquirida en una llengua per la raó d’una altre llengua?”. Per exemple, solem anomenar que aquesta paraula que col·loquialment diem en català ha estat adoptada de la llengua castellana, o de la francesa. Té una part de certesa, un individu a l’actualitat catalana està influenciat pel castellà perquè la divulgació en nombre del castellà és major, i és ocasionat per incertes tendències de les dretes i ultradretes que n’oprimeix el català i les altres llengües de l’estat; tant com al s. XVIII el francès fou la influència del castellà i el català, o a l’edat mitjana ho va ser a terres angleses. Però després d’aquesta certesa immediata, el cas és que aquestes paraules s’han format per un pedestal amb un calaix de sastre que s’obra plena de retalls i surten les paraules d’arreu. Així doncs, hi ha la veritat actual procliu com, per exemple, recull molt bé un diccionari com el DECat[6], i la veritat etimològica formativa atemporal, el qual es treballa en aquest document. 

Com apunta en Lluis Feliu “S’ha intentat relacionar ‘genèticament’ el sumeri amb diverses llengües, tot i que no s’ha acceptat”. Hi ha raons suficients per entendre que hi ha vocabulari de múltiples idiomes que concorden amb petites variacions fonètiques per a un mateix o semblant significat. El present treball a més dona una passa més, no sols en el sentit de paraules amb similitud. A més enraona l’explicació detallada de la composició de les paraules. No es diu tal paraula és semblant a tal altre i signifiquen això concret. En tot cas hi ha el comentari que diu que aquesta part de la paraula aporta aquest significat i aquestes altres parts aquests altres formant tal camp de definició per aquesta altre paraula semblant, però amb una part diferent hi ha aquest altre que forma un altre camp de definició i estan designant amb molta similitud un significat molt similar o amb capacitat de designar el mateix. Veiem-ho esquemàticament amb el canari Guagua.

I hi ha altres casos, on cada manera de dir-ho determina un significat, per exemple, al requadre següent tot denota el nom de la Grècia com a zona territorial, però se li atribueix diferents significats els quals no estan del tot documentats. En el mateix context tindríem les paraules que no són completament diferents si no que canvien una o varies síl·labes, o una lletra, són diferents maneres i especificacions sobre aquell tema. Veiem-ho a Grècia, Helada, Eliniki.

En conclusió tenen semblança en la finalitat, alhora, que tenen una determinació especificada que les fa causa de diferencia. Vull aclarir, no són senzillament mots amb semblança i significat, a més a més, tenen la seva pròpia vessant significativa, que la podria diferenciar en us, en sentit, en pensament sociològic, en el detall i la distinta manera de veure una cosa. Veiem la següent obreta de teatre on plorar i altres mots amb el mateix significat actiu podrien donar a entendre coses amb detalls diferents, fets que repetint el mot plorar seria una cosa confusa que no podria aportar tant de detall al sentit situacional i psicològic. La seva interpretació la deixo com a part de la vostre reflexió. Veure 'El teatret de llàgrimes orants'.

Així doncs, teniu ja a hores d’ara les eines i sensibilitats a punt. Engresqueu-vos amb el següent glossari.

Pels que tinguin dubtes encara tot i veure les taules anteriors. Penseu-hi... Què ens descriu l’etimologia habitual dels diccionaris? Una arrel, per exemple, al mot Ensalada es cita ‘prové del llatí sal’, no es determina res més, és auster. Què és el que explica la metodologia presentada? Ensalada està formada per ENS(I) + SALA + DE / DEG / DA, que cada part vol dir... Pagès + Cultiu + Portar, donar / Col·lectat / Lloc, situació; formulant la referència de que “és una cosa col·lectada del cultiu del pagès”. No està dient “Pinta un lleó a una planta”, per dir una cosa exagerada que no tingui cap mena de lògica, ni cap ni peus. L’Ensalada és un plat amb fruits del camp d’un pagès, o l’amanida es fa amb qualsevol cosa d’un hort. Si ens fixem amb Sal... Salat es forma de SA + ALA + AH, Assecar + Dipòsits produïts pel pas del líquid + Assecar, “allò que surt quan s’asseca l’aigua i s’assequen els seus dipositats”, d’alguna manera similar es forma Calç, GA + ALA + AS, Llet + Dipòsit del pas del líquid +  Assecat; oracionalment, “el dipòsit d’una llet un cop assecada” o “El dipòsit sec de color llet”.

Per tant, és correcte el que s’anomena en el diccionari reglamentari català, on ensalada és de “sal 1a font: 1460, Roig”? Bé, hauria d’estudiar el text citat. Però és correcte que es formi del significat del mot sumeri SALA, “cultiu”, per ensalada. Però per no confondre’s no és de Sal, en relació al mineral, ni a les molècules cristal·litzades, ni del saó que s’hi fa en ella, aquestes s’expliquen a partir de SA ALA AH com he volgut explicar. És a dir, que els diccionaris fixin l’explicació de derivats no acaba d’especificar la comprensió de la paraula, pot conduir a l’error, i a la pràctica suposa reduir l’explicació a una paraula molt reduïda comparat amb el que és el mot sencer.  Cal continuar pensant les etimologies amb tota la informació actual. En ciència sempre es comenta que el que avui és cert, demà es pot demostrar el contrari, sol cal rumiar, estudiar i analitzar-ho suficientment i estar actualitzat. Si no estem detallant la paraula sencera no és una explicació sobre l’etimologia satisfactòria i entera, d’acord, el 1460 es documenta Sal amb aquest sentit, però al mot sencer quan es documenta?, i és més, quan i com podem explicar el seu significat? Aquestes són les respostes que ha de trobar l’etimologia. Recordo que les dues explicacions són compatibles.

Com a conclusió i reflexió final, el sumeri va quedar sense existència cap el 200 e.c. però al 2000 a.e.c. ja era llengua morta restant com a una llengua litúrgica, fet pel qual va quedar existint la seva escriptura i lectura com un element litúrgic, és a dir, per a explicar històries i fer pensar a la gent, entretenir i com a culte. Això va suposar que la seva lectura es va bolcar a la parla corrent i en el fet d'intentar explicar les històries escrites a través de les maneres de dir de cada un veient el que estava escrit. Com cada llengua diu a la seva manera, cada lector ho va dir a la seva. I el tipus d'escriptura cuneïforme d’origen sumeri es va utilitzar per a transcriure altres llengües que al final van derivar cap a d'altres signaris, alfabets, etc. I en conseqüència a altres històries que les rellegien i les explicaven cap als seus contemporanis, tal i com avui dia es fan relectures o reinterpretacions dels clàssics de les novel·les i teatres per a facilitar al públic la història. I aquest és un resum de l'evolució de la llengua basat en la practicabilitat d'aquesta. Tal i com Rousseau va escriure: "No dubto de cap manera, que independentment del vocabulari i de la sintaxis, la primera llengua, d'existir encara, hauria conservat les característiques originals que la distinguen de totes les demés" [7]. Puntualitzo que, exactament com diu Rousseau, independentment de que els vocabularis siguin diversos i diferents per a cada llengua, la base que els formen, aquelles modulacions que contenen hi tenen significat propi, són les característiques amb la capacitat de distingir-se aquestes mateixes a totes les demés llengües. Tot i així jo postulo que no hem de parlar de cap origen, si nó de ser una eina representativa pels llenguatges.

Podem acabar d'asimilar la teoria biológica explicada per en Noam Chomsky on el llenguatge és un objecte biológic, és a dir, una funció natural del cos humà, a partir d'un mecanisme intern de l'organització mental del nostre organisme, per tant, podem entendre que el fonament motriu és el mateix sigui quin sigui el llenguatge, podem guiar-nos amb el sentiment d'un parlant el qual no entenem res del que esmena, més heu de pensar que aquest fet motriu va més enllà de la part sensorial i sensitiva. La generació motriu de qualsevol modulació de les paraules de qualsevol llenguatge és el mateix, i això és un bon símptoma de que una tipologia de modulació és motriu de qualsevol llenguatge, és a dir, que em edificat les modulacions de tots els llenguatges a partir d'una motricitat fermada, que després les maneres de fer-se entendre per a una mateixa raó significativa ha estat la qualitat que ha gestat les diferents parles que han esdevingut llenguatge-idioma. Aquesta raó biológica de tota la modulació significativa de tota paraula ens permetre entendre qualsevol creació de vocabulari d'arreu i desxifrar aquelles que ara desconeixem.

Vull puntualitzar el segon raonament donat a que es sol respondre malament a aquesta metodologia per alguns acadèmics, i/o per estudiosos per afició que divulguen contingut lingüístic, artístic i històric. Normalment tenen el costum d'autoconcloure que 'no hi ha una relació històrica entre el sumeri i (tal altre llengua o cultura)' i solen afegir 'el concepte o paraula X ver la Y no deriven una de l'altre'. Aquesta resposta és de manera concluent un greu error de capacitat de visió, i alhora no nego en cap moment el que de manera concreta i sense anar més enllà diuen. Estigueu atents. Els mòduls o elements bàsics modulars, no deriven necessàriament una de l'altre, sinó que comparteixen estructures comunes com si fossin dispositius connectats a una xarxa –fabricats amb les mateixes 'eines' mecàniques o biològiques. A mode de metàfora, s'ha de veure holísticament i de manera menys lineal la lingüística, allunyant-se del model tradicional d'arbres familiars (com l'indoeuropeu, on tot deriva d'un proto-idioma comú). En lloc d'això, es proposa una convergència. Continuant la metàfora, les llengües humanes són com ordinadors de diferents països, connectats via internet (o xarxa global), però construïts amb components similars (xips, cables, programari) perquè responen a les mateixes necessitats humanes – comunicar idees, expressar emocions, descriure el món. Això no implica que un 'derivi' de l'altre (com posats al cas un PC xinès no deriva d'un Ordinador català), sinó que comparteixen 'modulacions' (sons, estructures gramaticals, significats simbòlics) per raons universals. Això s'associa amb les idees de Noam Chomsky, i els universals lingüístics, on s'explica que hi ha estructures innates al cervell humà (una gramàtica universal), que fan que totes les llengües comparteixin patrons bàsics, com la capacitat de formar frases amb subjecte-verb-objecte, o l'ús de sons similars per conceptes primitius (onomatopeies com 'bum' per explosions, o sons nasals per negacions). No cal descendència comuna; és un acte biològic, degut a que el cervell humà és el fabricant comú. També pot no haber derivació històrica però sí lingüístiques aerees, degut al comerç, a les migracions o les influéncies compartides. Però aquest projecte de la metodologia modular va una passa més enllà: no és un préstec directe, sinó una 'xarxa' simbòlica de móduls que apareixen en diferents idiomes perquè responen a arquetips humans, d'alguna manera les llengües són programades amb el mateix 'codi font' evolutiu. Alhora, cal tenir una perspectiva evolutiva i biològica, els humans som amb cervells similars, així  que les llengües emergeixen amb unes mateixes eines cognitives: com es percebre el món (veure, tocar, idear-lo), com s'interactua (combatre, unir-se, presenciar-lo, evocar-lo), com es simbolitza (déus, monstres, animals, plantes), i això explica perquè hi ha conceptes similars, mites semblants sense que derivin, sinó que convergeixen com les aus i els ratpenats han desenvolupat ales independentment per a volar.  És així com s'ha de foragitar el model arbòric rígid, i abraçar aquesta xarxa global  on les modulacions són com protocols compartits (com HTTP a internet), i que podem veure reflectit o construir-se amb el 'node' del sumeri. Per ajudar-se a veure així totes les llengües jo vaig partir de tres llengües antigues amb sistemes d'escriptura i pensament diferents, però amb la capacitat de revelar patrons universals quan les analitzes. Per una banda, l'estudi del xinès, amb la seva estructura logogràfica i tonal i una aplicació anecdòtica i de vegades poc precisa del signes de l'alfabet per transcriure's, l'egipci amb els seus jeroglifs tant simbólics i una transcripció de signes alfabètics no del tot precisos i el sumeri el qual forma part del que s'explica a la història que és part de l'inici d'aquesta, m'han ajudat a veure totes les llengües com a modulacions, si en aquests llenguatges es partia de símbols ara els símbols són lletres amb sons, i aquestes lletres amb sons contenen el signfiicat que aporten a la propia definició del mot en qualsevol de les llengües existents, o passades, o fins i tot inventades per diversos motius.  Vull llençar la següent pregunta: 

"I si, aprenem com es formen modularment i significativament les paraules de qualsevol llengua existent, passada o inventada, per tal de tenir al nostre abast el poder d'entendre qualsevol paraula de qualsevol lloc en tot moment?".

Citació bibliogràfica

[1] FINKEL, I. “Cuneiform”. Londres: The British Museum, 2015. ISBN: 978 0 7141 1188 9

[2] LIU, L. “The Chinese Neolithic. Trajectories to early states”. Cambridge: Cambridge University Press, 2005. (New Studies In Archeology). p. 67. ISBN: 9780511080562

ZHOU, Y. “The Historical Evolution of Chinese Languagesand Scripts”. Columbus: National East Asian Languages Resource Center, Ohio State University, 2003. ISBN: 978 087415 349

[3] FELIU, LL. “L’escriptura cuneïforme”. Barcelona: UOC, 2007. p.51-52.ISBN: 978 84 9788 590 4.

[4] Op. cit. FELIU, LL. “L’escriptura cuneïforme”...

[5] íbid.

[6] COROMINES, J. “DECat.Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana”. [En línea]. < https://decat.iec.cat/ >. (Consulta: 10 febrer 2024).

[7] ROUSSEAU, J-J. "Ensayo sobre el origen de las lenguas". 1781.

Altres fonts:

FERRARA, S. "La gran invención".  Barcelona: Anagrama argumentos, 2022. ISBN: 978 84 6497 7.