Textos UD 8. La caiguda de l'URSS i el nou ordre mundial

ANIVERSARI HISTÒRIC

25 anys sense l’URSS

Els poders occidentals van imposar una teràpia de xoc ultraliberal i la visualització de la derrota

LLIBERT FERRI, DIARI ARA 24/12/2016

·

El 1986 Mikhaïl Gorbatxov felicitava Erich Honecker, líder de l’Alemanya de l’Est, acabat de reelegir. / REUTERS

El 27 de desembre de 1991, mitja hora abans que Mikhaïl Gorbatxov arribés al Kremlin per endur-se les seves pertinences -havia plegat com a president de l’URSS en aquestes dates fa 25 anys-, l’equip de Borís Ieltsin hi va entrar en estampida, en el sentit literal del mot. L’escena la va viure en directe l’assessor de Gorbatxov, el politòleg Aleksandr Tsipko, que narra com Ieltsin, després d’asseure’s al despatx presidencial, es queda encantat, amb la mirada perduda, com demanant-se: “I ara què s’ha de fer?”

Tot i la potència de la imatge literària narrada per Tsipko, Borís Ieltsin sabia perfectament el que calia fer un cop s’havia tret l’URSS del mig. La teràpia de xoc capitalista s’havia dissenyat feia mesos. Grans pujades de preus encobertes en una liberalització aparentment equilibradora; preparació de les privatitzacions vertiginoses; simulacres d’accionariat popular que servirien per posar les accions de les grans companyies en mans dels poderosos, i, en definitiva, una gran operació de fonamentalisme de mercat mitjançant el qual la classe administradora dels temps soviètics en pocs mesos es convertiria en classe propietària. Tot això amb una claca mediàtica disposada a difondre nit i dia que allò no era el malvat capitalisme occidental sinó la “vida normal”.

L’últim a rendir-se al daltabaix seria el vice primer ministre econòmic del govern soviètic -l’ultim govern soviètic- Grigori Iavlinski, que pensava que des del seu reducte de poder podia influir Europa i els EUA i evitar la teràpia neoliberal. Però Iavlinski havia caigut del cantó perdedor. En les últimes setmanes de 1991 els seus anhels gairebé socialdemòcrates i keynesians ningú se’ls prenia seriosament. ¿Un Pla Marshall per a Rússia? ¿I qui estava disposat a transferir 35.000 milions de dòlars durant cinc anys pràcticament a fons perdut? Iavlinski només podia buscar suport en el líder laborista britànic, Neil Kinnock, i en el professor de Harvard Graham Alison que és qui havia redactat el pla de rescat.

La teràpia de xoc

Però en altres angles de Harvard també es pensava en el futur de Rússia i no precisament en clau de Pla Marshall. A l’Institut de Harvard per al Desenvolupament Internacional, el també professor Jeffrey Sachs contribuïa a dissenyar la teràpia de xoc que es desplegaria finalment amb el suport del Fons Monetari Internacional (FMI) i dels principals mandataris occidentals. Un desplegament que seria alhora la visualització de la derrota i la rendició incondicional de l’URSS. Mikhaïl Gorbatxov plegaria perquè s’havia quedat sense estat i, immediatament, Ieltsin i els seus arribarien tant en estampida com la teràpia de xoc, sense anestèsia.

Dos anys després, amb Moscou convertit en un immens top manta amb llargues cues per obtenir els productes més bàsics, vaig entrevistar l’ideòleg de la perestroika, Aleksandr Iàkovlev. La contracció del PIB sobrepassava el 65%, la inflació arribava al 2.500%, més de 40 milions de russos s’havien enfonsat, en pocs mesos, per sota el llindar de la pobresa, i al cap d’uns anys, un informe de l’ONU donaria a conèixer que un milió de persones van morir per efectes de la depressió econòmica.

Acabada l’entrevista, Iàkovlev em diu off the record, sortint al replà de l’escala: “Per què els occidentals ens són tan hostils? Hem fet el que esperaven i desitjaven. L’URSS no existeix, i els que hi hem contribuït podríem acabar a la presó per traïció, segons qui governi. Com és que estan humiliant tant aquest poble? ¿No veuen que tard o d’hora això tindrà conseqüències?” Paraules que albiraven l’arribada de Vladímir Putin a la presidència, tot i que Iàkovlev encara no sabia qui era.

L’ajuda dels EUA

Els poders occidentals no haurien deixat caure la Unió Soviètica tan estrepitosament si no haguessin comptat amb la complicitat de Borís Ieltsin i l’equip d’assessors portats per Jeffrey Sachs a Moscou des de Harvard per dissenyar la deconstrucció, l’enderroc de l’URSS. Sis anys després, l’Organisme de Comptabilitat General dels Estats Units va detectar una partida de 325 milions de dòlars que s’haurien utilitzat per pagar les nòmines dels juristes i economistes que van redactar desenes de decrets presidencials per desregular preus i muntar privatitzacions. ¿Una conspiració? No pas.

L’URSS duia incorporades de sempre les pulsions autodestructives, però sembla cert que l’últim i determinant espasme va venir de fora. Ni Washington, ni Londres, ni Paris, ni Bonn, ni l’FMI van voler perdre’s l’escenificació de la rendició incondicional de l’enemic. Fins i tots els episodis etílics de Ieltsin i les sotragades mafioses van formar part de la coreografia.

IRAQ

Aniversari de la primera guerra del Golf

Guerra en ‘prime time'

Una coalició internacional formada per 32 països i liderada pels EUA atacava avui fa 25 anys l'Iraq de Saddam Hussein, que havia envaït Kuwait

Es considera el primer conflicte que es va emetre en directe per televisió

Les ferides obertes en l'enfrontament del 1991 són la llavor del caos i la inestabilitat que viu avui el país

·

Avions nord-americans s'enlairen des de la base espanyola de Morón durant la primera Guerra del Golf en una imatge d'arxiu Foto: EFE.

ADELA GENÍS – EL PUNT AVUI, 17/01/2016

La primera guerra en directe. Les pantalles fosques amb els coets de color verd. Aquestes són algunes de les imatges que es recorden de la primera guerra del Golf, que la cadena nord-americana CNN va retransmetre pràcticament en directe. L'agost del 1990, Saddam Hussein decidia envair Kuwait. Les grans reserves petrolíferes i el discurs defensat pel dictador iraquià que aquell tros de terra els pertanyia –consideraven que havia estat declarat independent per una casualitat i per culpa dels britànics– van acabar de forjar els elements necessaris per justificar una invasió. A més, Hussein necessitava una victòria després que la guerra amb l'Iran (1980-1988) acabés en taules en un cruent conflicte. Amb 60.000 presoners encara en mans de Teheran i l'Iraq mantenint un exèrcit d'un milió d'homes mobilitzat, iniciar una nova guerra era una fugida endavant.

El potent exèrcitiraquià no va poder plantar cara a la tecnologia nord-americana

D'aquesta manera, el 17 de gener del 1991, començava un dels conflictes més importants del segle XX, que després ha servit per esbossar els contorns del nou ordre mundial. A diferència de la segona guerra del Golf (una decisió unilateral de Washington, tot i que va tenir el suport de 50 països), el primer conflicte va tenir una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Va ser una guerra sobretot de bombardejos i d'atacs terrestres a la frontera entre l'Iraq i Kuwait. Hussein tenia un gran i modern arsenal, però no va poder competir amb els Estats Units, que en aquella operació van aportar el 80% del material bèl·lic. En la primera guerra del Golf, la coalició internacional va debilitar ostensiblement l'exèrcit de Hussein i es van imposar unes sancions molt dures.

Qui recorda molt bé aquest conflicte és l'actual president de l'Iemed (Institut Europeu de la Mediterrània), Senén Florensa. L'any 1980 va formar part de l'equip del llavors president espanyol, Adolfo Suárez, i va ser a Bagdad, en reunions amb Saddam Hussein. “En aquell moment jo era un jove diplomàtic, però recordo que em va impressionar moltíssim el personatge. A Europa ja no estàvem acostumats a aquell llenguatge absolutament cru, amb tant de poder.” Florensa explica que un altre dels fets que el van sobtar va ser el caràcter “absolutament laic” d'aquell règim. “Ens allotjàvem en una mena de palau d'hostes il·lustres, a Bagdad, on s'estaven les visites oficials. I, quan entraves a l'habitació, el que trobaves damunt la nevera era una ampolla de whisky. Estava fet de manera ostensible i era únic al món àrab”, hi afegeix el diplomàtic. “D'islamista, en Saddam, no en tenia res. Dick Cheney i els neoconservadors que van liderar la segona guerra del Golf el van voler relacionar amb Al-Qaida.” Hussein pertanyia al partit Baas, el mateix al qual pertany el dictador sirià, Baixar al-Assad, una formació política que es va crear als anys vint i trenta del segle passat, principalment a l'Iraq, a Síria i al Líban, i que tenia certs aires de partit laic i il·lustrat. “La seu del partit Baas era l'edifici més espectacular de Bagdad dels anys vuitanta”, recorda Florensa. “Era una màquina de poder en mans de Saddam i el seu grup i, curiosament, com a Síria, manaven els grups minoritaris. Així, Hussein i el seu clan [sunnita] manaven en un país eminentment xiïta i kurd, i Al-Assad [alauita, una branca del xiisme] mana en un país de majoria sunnita.” Florensa assegura que el dictador iraquià va lluitar a “sang i foc” contra les altres comunitats. Amb tot el poder a les mans, Hussein es va veure capaç d'envair Kuwait. Florensa afirma que no se sap si per un malentès de Saddam amb la llavors ambaixadora nord-americana a Bagdad, April Glaspie, va creure que els Estats Units mirarien cap a una altra banda. “Se suposa que ell li ho va insinuar i es va acusar l'ambaixadora de no posar les línies vermelles necessàries.” Considera que Bush pare va actuar d'una manera més intel·ligent que no pas el seu fill. “La segona guerra del Golf va comportar el caos en un país que va quedar sense estat”, assenyala.

El president de l'Iemed no dubta a assegurar que un dels embrions d'Estat Islàmic neix precisament aquí, quan es posa un president xiïta que té fam de venjança. “Els enfadats amb el govern xiïta són els primers que han donat suport

a Estat Islàmic”, afirma. Just 25 anys després de la primera guerra del Golf, l'Iraq és avui un país devastat, on els atacs contra la població civil se succeeixen dia sí

dia també i amb una part del territori sota domini d'Estat Islàmic. Amb la segona intervenció, es va posar fi a la dictadura de Saddam, però no es va poder estabilitzar un país fracturat, un territori regat pel Tigris i l'Eufrates immensament ric en aigua i terres fèrtils, però el petroli (té l'11% de reserves de cru del món) ha fet vessar massa sang.

2.300

víctimes

civils van ocasionar els bombardejos aeris en diverses ciutats iraquianes.

80

per cent

del material bèl·lic utilitzat era dels Estats Units.

La caiguda del comunisme i el poder dels EUA

El uso del poder militar por parte de Estados Unidos para resolver lo que son, en el último análisis, problemas políticos es la lógica de las últimas décadas del siglo XX. El desplome del comunismo que describo en estas páginas ha comportado el surgimiento de un mundo más inestable y peligroso que nunca. Con la pérdida de los valores políticos tras su caída, el resultado no fue la hegemonía ideológica para Estados Unidos, sino la apatía y una posterior desintegración de las ideas políticas modernas, incluyendo el resurgimiento de credos fundamentalistas que habían permanecido latentes en casi todo el siglo XX y que ahora han abonado el terreno para el extremismo. Las formas políticas atávicas surgidas del fundamentalismo han encontrado su medio de expresión en el terrorismo en los países en desarrollo y, en Estados Unidos y Europa, en la xenofobia y el neoconservadurismo. La consecuencia de ello ha sido un incremento de los conflictos y la violencia. En los círculos de elaboración de políticas en Estados Unidos hubo quienes predijeron que esto iba a ocurrir, y ciertamente así ha sido.

El inmenso poder militar de Estados Unidos desde 1999 ha quedado de manifiesto en las guerras de Afganistán e Irak así como en la declaración del presidente George Bush acerca de la existencia de unas naciones que forman un «eje del mal» y del derecho de Estados Unidos a intervenir en conflictos preventivos con el fin de impedir a los «Estados canallas» la adquisición de armas de destrucción masiva, unas armas cuya fabricación y adquisición está cada vez más al alcance de más Estados. Sin embargo, la confusión doctrinal de Estados Unidos descrita en el presente libro se ha materializado y ha debilitado gravemente la alianza de la OTAN, pilar la estrategia estadounidense en Europa durante más de medio siglo. Las guerras en las que ha intervenido desde el año 2001 han tenido resultados militares positivos pero, como en el caso de las guerras posteriores a 1945, han sido políticamente equívocas, por no hablar de fracasos rotundos. Actualmente, el papel de la diplomacia estadounidense es menor que nunca y, como consecuencia, se han perdido aliados y prestigio internacional.

Gabriel Kolko. El siglo de las guerras. Política, conflictos y sociedad desde 1914. de. Paidós, Barcelona, 2005. ISBN: 84-493-1714-2. 376 pgs. Pg. 13.

Guerres iugoslaves

Anticipándose a la visita del presidente Bush a Kiev de algunas se­manas después, el secretario de Estado James Baker acudió a Belgrado en junio de 1991 y garantizó a sus gobernantes que Estados U nidos era partidario de «una Yugoslavia democrática y unida». Pero para entonces hablar de «una Yugoslavia democrática y unida» era un oxímoron. Cin­co días después de las declaraciones de Baker, Eslovenia y Croacia asu­mían el control de sus respectivas fronteras e iniciaban la secesión uni­lateral de la Federación, con el apoyo mayoritario de sus ciudadanos y el respaldo tácito de varios destacados hombres de Estado europeos. El ejército federal respondió avanzando hacia la nueva frontera eslovena. La guerra de Yugoslavia estaba a punto de comenzar.

O, más bien, las guerras de Yugoslavia, porque hubo cinco. El ata­que yugoslavo a Eslovenia de 1991 sólo duró unas semanas, después de las cuales el ejército se retiró y permitió que el Estado secesionista se desgajara en paz. A continuación vino una contienda mucho más sangrienta entre Croacia y su insurrecta minoría serbia (respaldada por el ejército de “Yugoslavia”, en la práctica de Serbia y Montenegro), que se prolongó hasta que la ONU propició un inestable alto el fuego a comienzos del año siguiente. Después de que los croatas y los musulmanes de Bosnia votaran a favor de la independencia en marzo de 1992, los serbios de Bosnia declararon la guerra al nuevo Esta­do y se dispusieron a desgajar la llamada República Srpska, de nuevo con el apoyo del ejército yugoslavo, poniendo sitio a varias ciudad­es bosnias, sobre todo a la capital, Sarajevo.

Entre tanto, al margen de esta contienda, en enero de 1993 esta­ba una guerra civil entre los croatas y los musulmanes de Bosnia, y ciertos croatas trataban de recortar un efímero miniestado en Herzegovina, dominada por ellos. Finalmente, después de que to estos conflictos llegaran a su fin (aunque no antes de que la guerra entre croatas y serbios cobrara nuevos bríos en 1995 cuando Zagreb consiguió recuperar la Krajina, que perdería ante las fuerzas ser­bias tres años después), llegó la guerra que se desarrolló en y a causa de Kosovo: Milosevic, cuando ya había sido realmente derrotado en todos los demás sitios, se centró en Kosovo, hasta que una ofen­siva sin precedentes de las fuerzas de la OTAN, que atacaron Serbia en la primavera de 1999, impidió por poco que destruyera o expulsara a la población albanesa de esa región.

Tony Judt. Postguerra. Una historia de Europa desde 1945. Ed. Taurus, Madrid, 2010, 5ª edición, 1214 p. ISBN: 978-84-306-0610-8. Pg. 965-966.

-Cada vez me preocupa más -dijo Sonny posando el revés mano sobre el informe-. Estos jóvenes no hacen mas que emachar al viejo estilo doctrinario, los viejos tópicos, cuando el mundo socialista, nuestro modelo, el verdadero mundo socialista, ha cambiado tanto. El pueblo ha luchado y ha muerto para librarse de la mayoría de los procedimientos con los que esos jóvenes compañeros están todavía encandilados, pensando en utilizarlos después de la liberación. Nos guiamos por el principio de que debemos ser conducidos por el pueblo ... , de acuerdo; y son las masas, en Europa Oriental, quienes han derribado los regímenes supuestamente conducidos por ellas. ¡Es la ­elección y la voluntad del pueblo! ¿Cómo vamos a dejar de creerlo así? ¿Queremos de verdad implantar un sistema político que como demuestran estos levantamientos, ha perpetuado la miseria y la pobreza? ¿Cuando quienes han vivido bajo ese régimen han demostrado que es obsoleto?

-¿Te refieres a los parados, a los que han asistido a los campos de entrenamiento, a aquella generación del boicot a las escuelas que iba a las concentraciones ... ? Pues les debéis tanta que tenéis que cederles la tribuna ... Y, de acuerdo, es cierto que también hay algunos blancos, los estalinistas fosilizados ...

-No, no. Incluso entre nosotros ... La aguja salta hacia atrás y vuelves a oir el mismo discurso rayado. Y desde luego sigue siendo lo que mejor funciona con la gente. No estamos libres de culpa por uti­lizarlo ... especialmente con los jóvenes y los obreros. Les sigue pare­ciendo la solución para sus frustraciones. La secular Tierra Prome­tida, es lo que quieren oír. Asi que ... Y aquí todavía hay camaradas que al hablar de devolver la tierra al pueblo piensan en procedimientos de colectivización forzosa. No les importa que esta colectivización haya sido abandonada en todas partes porque no funciona; la gente no rinde en ese tipo de organización. ¡Se ha demostrado a lo largo de setenta años! ¿O es que eso no significa nada? Y hay otros que arrugan la nariz porque el Marco Constituyente pone al día la Carta de la Libertad. Han pasado treinta y cinco años de conquistas desde la Plaza de la Liber­tad, ¡por Dios!, pero tuercen el gesto, gritan que eso es venderse porque se reconoce la propiedad privada junto con la redistribución de la tierra, porque se busca una economía mixta con nacionalizaciones. Así que les sulfura que esté permitido que uno sea dueño de su hogar. Todavía sueñan con que la democracia de nuestro pueblo podrà, por medio de Dios sabe qué milagro (ya me dirás cual), crear zonas resistenciales ajardinadas para los obreros, cuando ningún régimen lo ha conseguido, ninguno, cuando ha sido éste el gran fracaso del socia­lismo. Hemos de tener la valentía de reconocerlo si queremos vivir como socialistas en el siglo XXI. Porque esto es lo que ya deberíamos ser. El pensamiento del siglo XX es el pasado, esta acabado. Viva, viva el socialismo. ¿Cuál? ¿Cuál es el que aclamamos? ¿El muerto? Hay que aprovechar lo mejor de él y avanzar. Debemos hacerlo. ¿O es que no lo ven, no van a darse cuenta? Los soviéticos, toda Europa Oriental, incluso China, donde hay replanteamientos; si, eso es lo que muestran los levantamientos, ¿no es verdad, Hannah?, eso es realmente. Una conclusión bastante científica, si se analiza la evidencia concreta. Se trata de una comprensión totalmente nueva de