2. La Revolució Industrial a Catalunya

Les colònies industrials

Concepte. Indret rural amb fàbrica, el lloc de residència dels obrers i les seves famílies i, gairebé sempre, la mansió dels propietaris.

L’aprofitament de la força motriu de l’aigua és, a la segona meitat del segle XIX, l’argument per a la instal·lació de colònies fabrils a la vora dels rius. Els principals eixos fluvials amb colònies van ser els del Ter, el Fluvià, el Llobregat, el Cardener i el Freser. A la colònia hi havia diversos serveis controlats per l’empresa que lligaven la vida de l’obrer al seu lloc de treball. Això facilitava el control social dels treballadors, impulsats a relacionar-se quasi exclusivament amb els habitants del poblat fabril.

Exemples. Algunes colònies importants no només ho van ser pel nombre d’obrers, sinó també per la qualitat dels seus edificis. La construcció de colònies va estar regida a partir de 1889 pel decret-llei de colònies industrials. Entre les més importants hi ha les de Güell i Sedó. Van arribar a tenir més de mil treballadors i van ser significatives per la qualitat de les edificacions. La construcció de la colònia Güell va estar confiada a Antoni Gaudí.

La vida de l’obrer. El fort control sobre la vida dels treballadors i les seves famílies va provocar rebuig entre la població obrera. Tothom estava obligat a consumir els productes de l’economat de la fàbrica, tenien controlades les pràctiques religioses i, sovint, estaven obligats a contraure matrimoni amb persones de la mateixa colònia.

Maquinària autòctona: la siderometal·lúrgia

Peça clau en el procés de modernització de la societat catalana. La majoria de màquines que es feien servir a les fàbriques era importada, però aviat es van crear empreses siderometal·lúrgiques destinades a cobrir la demanda de maquinària. El 1855 es va fundar la societat anònima la Maquinista Terrestre i Marítima. Aquesta companyia esdevindrà l’empresa més important del sector a Catalunya. La producció de la Maquinista va ser molt diversificada, des de la fosa de metalls a la construcció de calderes, locomotores, màquines de vapor, maquinària tèxtil, embarcacions... Però l’escassetat de recursos energètics, com el carbó, i la llunyania de les matèries primeres, com el ferro, van frenar el desenvolupament a partir de 1860.

Empreses siderometal·lúrgiques. A més de la Maquinista Terrestre i Marítima, empreses destacades del moment van ser el Nuevo Vulcano, fundat al 1836, o la Fundició de Ferro i Taller de Construcció de Maquinària, coneguda com La Barcelonesa, fundada el 1841 per Tous i Ascacíbar. El 1862, la foneria de Miguel Escuder fabricava màquines de cosir a Barcelona.

Els transports

El ferrocarril. A Catalunya, durant la primera meitat del segle XIX la xarxa viària estava constituïda per tres camins reials. La resta eren camins fets per iniciativa de les poblacions per connectar amb els altres. Aquesta situació va anar canviant cap a la meitat de segle en crear-se les diputacions i, amb aquestes, la Junta de Carreteres de Catalunya (1848), que anirà desenvolupant una xarxa viària moderna. Per suplir les deficiències dels camins, les burgesies locals van impulsar la xarxa ferroviària. La primera línia es va establir entre Barcelona i Mataró per iniciativa del comerciant indià Biada. Fins a la Restauració, no es va reprendre la construcció de més línies fèrries, però, llavors, les grans companyies van provocar l’absorció de la xarxa local de trens.

Els tres camins reials eren: el que unia Barcelona amb Madrid passant per Lleida; el que unia Barcelona amb València per Tarragona i el que unia Barcelona amb França passant per Girona. La descentralització va permetre que la Junta de Carreteres de Catalunya elaborés un pla de modernització complementari a la xarxa estatal.

Les línies locals de ferrocarril van passar a integrar les grans línies espanyoles. El Norte de España va absorbir la línia Barcelona-Pamplona el 1878; la Lleida-Reus-Tarragona el 1881 i la de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses el 1886. La Companyia de Ferrocarril Madrid-Zaragoza va absorbir la línia Tarragona-Barcelona-França.

El vaixell de vapor. La Companyia Transatlàntica va ser fundada el 1850 per Antonio López i López per cobrir amb vaixell de vapor les línies de correu entre Espanya i les colònies del Carib, el Golf de Mèxic i el Pacífic. Treballava inicialment des dels ports de Barcelona, Cadis i Santander. El 1867 la Companyia Transatlàntica va tenir relació amb la fundació de la Companyia de Tabacs de Filipines. Amb la Restauració, la situació de la companyia va millorar i va consolidar el monopoli del transport estatal amb les colònies d’ultramar amb la renovació de contractes de 1887. Aleshores, es va fixar la seu a Barcelona i va passar a anomenar-se Companyia Transatlàntica de Barcelona. Des d’aquí va ser un dels eixos principals del poderós grup econòmic del marquès de Comillas.

El proteccionisme

La indústria catalana es va trobar amb un mercat espanyol que encara no estava desenvolupat i amb unes difícils condicions de competència exterior imposades per la producció britànica. Els fabricants catalans van reclamar des de diverses plataformes i institucions una política que protegís la seva producció mitjançant aranzels, impostos que gravessin l’entrada al país dels productes estrangers. El ministre Laureà Figuerola va imposar gradualment una política lliurecanvista a partir de 1869 i les campanyes proteccionistes es van incrementar. Pere Bosch i Labrús, des del Foment de la Producció Nacional, va tenir un important paper dirigent. Els canvis de la política internacional van provocar l’adopció definitiva del proteccionisme l’any 1891.

El proteccionisme es va defensar des de diverses plataformes. A la dècada de 1820, la Comissió de Fàbriques i, després, la Junta de Fàbriques van impulsar diverses mesures. Va destacar el paper de Joan Güell Ferrer. Durant la Restauració, van destacar el Foment de la Producció i el Foment del Treball Nacional.

La indústria tèxtil: novetats

La indústria tèxtil catalana s’havia anat desenvolupant des del segle XVIII i, a partir de la dècada de 1830, va experimentar un fort impuls. Van contribuir-hi la repatriació de capitals americans i l’augment del consum. El 1833 es va fundar la Fàbrica Bonaplata. A partir d’aquest moment, va començar una mecanització creixent, que va portar a un període de gran expansió, entre 1844 i 1861. La Guerra de Secessió nord-americana va provocar una crisi de la producció, per la falta i l’encariment del cotó entre el 1862 i el 1866. La conseqüència d’aquesta crisi va ser impulsar la indústria de la llana, sobretot la localitzada a Sabadell i Terrassa. A partir de 1870, la recuperació econòmica general va permetre reprendre el ritme de creixement i la introducció de nova maquinària.

La mecanització del tèxtil. En primer lloc, destaca la modernització del procés de la filatura; les antigues berguedanes van ser substituïdes per les selfactines, la qual cosa va permetre anar introduint el telers mecànics. En segon lloc, s’han de tenir presents la introducció del vapor a partir de 1833 i la utilització de l’energia hidràulica.

L’activitat financera: la feblesa de la banca catalana

Coincidint amb la Restauració va començar un període alcista conegut com el de la ‘febre de l’or’. Es van crear noves indústries i es va produir un increment notable del comerç, al mateix temps que l’agricultura vivia el període d’expansió vitivinícola. Tot plegat va provocar un fort impuls del sector financer que es va traduir en la fundació d’entitats com el Banc Hispano-Colonial. Entre 1881 i 1884, la creació de nous bancs va ser molt intensa: es van obrir prop de 24 entitats a Catalunya. El 1885 hi ha una crisi borsària, que va arruïnar la majoria dels bancs catalans. Aquesta circumstància va afavorir el paper de les caixes i la progressiva instal·lació a Catalunya de bancs d’altres llocs de l’estat i de l’estranger.

Negocis transatlàntics

L’imperi espanyol s’havia reduït a un grup de colònies a les Antilles i un altre al Pacífic, a més d’uns petits enclavaments africans. Fins el 1898, les colònies antillanes eren Cuba, Puerto Rico i la part oriental de Santo Domingo. Al Pacífic, van quedar al seu poder l’arxipèlag de les Carolines i el de les Filipines.

La Companyia Transatlàntica va ser l’eix d’un poderós grup empresarial. En formaven part la Companyia de Tabacs de Filipines, fundada el 1867, i el Banc Hispano-Colonial, el 1876. A més, tenia interessos al Banco de Crédito Mercantil, a l’explotació de carbó de Mieres, al Crédito Mobiliario Español i a Ferrocarriles del Norte.

Activitats